Possiblement l’Instant City de F. Bendito, C. Ferrater y J. Prada hagin estat molt més importants en la història del disseny que el congrés de l’ICSID, organitzat per l’Associació de Disseny Industrial i el Foment de les Arts Decoratives. També és molt probable que passi al record com a ritual psiquedèlic i per això se’n parli tan sovint amb enyorança, com si hagués estat un esdeveniment que fos necessari repetir.

Pensem que el millor relat de primera ma sobre l’Instant City és l’escrit per Carlos Ferrater, titulat La contra de la Instant i publicat a la revista Quaderns del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. En reproduïm aquí un fragment:

Entre los impulsores de la Instant city, había gente como Fernando Bendito, un ácrata, o Borja Arquer. Habíamos empezado a montar un grupo llamado “Grupo Abierto de Diseño Urquinaona” y entonces llegó esa oportunidad del congreso de Ibiza en setiembre de 1971, organizado desde el FAD, del que era responsable Giralt-Miracle.
En febrero de ese mismo año fuimos allí diciendo que queríamos participar, pero su respuesta fue que todo estaba ya organizado. Entonces, junto a Fernando Bendito les preguntamos por los estudiantes y su alojamiento durante el congreso. Para ellos habían previsto un terreno donde poder acampar. Entonces Fernando y yo propusimos hacernos cargo del tema, aun cuando el presupuesto era muy reducido. Firmamos, nos hicimos responsables y nos pusimos a trabajar. Estábamos también en contacto con Luis Racionero que venía de Berkeley. Mi hermano hizo el poster. El manifiesto/invitación era de un papel tipo seda que permitía ser enviado por correo sin que pesara demasiado.”
Seguir llegint a quaderns.coac.net

L’ona expansiva emesa des de la cala de Sant Miquel, entre el 14 i el 16 de octubre es van propagar ràpidament a Barcelona. No recordo que els diaris en diguessin res, però aviat vam sentir parlar de l’esclat d’idees i colors sota l’efecte de les drogues psiquedèliques que van ajudar als creadors a obrir nous horitzons a l’imaginació.

Fa aproximadament un any vam poder entrevistar a dos companys que havien assistit a l’Instant City. Un com a estudiant d’arquitectura i l’altre com a freak que vivia a Eivissa. El primer era en Josep Maria Berenguer que com sabeu ha estat famós com a director de la revista “El Víbora” i ha finat recentment.


La cúpula

El Josep Maria amb Fernando Bendito i Carles Guti formaven el col·lectiu anomenat El Triangle, que planejaven cúpules com la que va construir a La Floresta i que va donar nom a l’editorial d’El Vibora.

Parlant d’Instant City, em va comentar que s’ho va passar tant bé que no recordava res. Va dir-me que parles amb el Racionero, el Xefo Guasch o la Xinxeta. Fent un esforç de memòria va explicar-me que l’octubre de 1971 van anar a Eivissa i recordava perfectament els àpats al “xiringuitu” de la platja i una curiosa anècdota que va passar quan uns congressistes es banyaven nus en una cala propera i van ser apedregats per un grup d’eivissencs enfurismats. Ni va córrer la sang ni va tenir especial gravetat. També em va parlar sobre l’habitabilitat de l’Instant City contradient el que afirma José Miguel de la Prada. La ciutat era molt bonica però totalment insuportable. No hi havia ésser humà que hi pogués dormir amb el soroll que feien els ventiladors. Instant City era l’espai lúdic d’experimentació, però van haver de construir un campament de tendes apartat per poder descansar durant els dies que va durar el congrés, mentre els “seriosos” i benestants congressistes s’hostatjaven al proper Hotel Cartago.
Durant la conversa a la cúpula es va aixecar dient-me que en guardava un record i em va conduir fins una porta que, segons ell, provenia d’Instant City. En aquell moment vaig pensar que semblava la porta d’algun vaixell reutilitzada.


Porta possiblement usada a Instant City

Vaig parlar amb l’Alfred, que també hi va estar. Era i és percussionista, i a l’època s’estava a Eivissa en companya de l’amic Joan Anton Muñoz, més conegut com a Shakespeare. A Eivissa uns cartells anunciaven: «La gente, los jóvenes de la Nueva Cultura, nos reuniremos en Ibiza para estar juntos, escuchar música, bailar y construir el espacio que habitaremos por unos días. Nosotros pediremos a los diseñadores de todo el mundo que nos ayuden a crear físicamente la ciudad instantánea… En un happening de diseño ambiental, el comportamiento y la forma se pueden unir durante una semana de diseño, construcción, música, mimo, feria, festival e improvisación».
I el mateix dia s’hi van presentar. L’Alfred em comentà que el Shakespeare amb la seva guitarra va triomfar. El viatge lisèrgic augmentava la capacitat creativa de les seves enrotllades i els múltiples efectes i reverberacions que creava suggerien més dimensions auditives. Cançons tradicionals, melodies pròpies i versions de Pink Floid que es prolongaven fins que una nova proposta prenia el relleu. També em va parlar d’un curiós experiment de retransmissió de TV per cable: Des d’uns monitors que hi havia instal·lats a cada cúpula en els quals es podia veure el que passava al resta de la ciutat i d’un equip d’una cadena de TV d’un país del nord.

Instant City Stromboli from zona liminal on Vimeo.

TV3 va emetre aquest documental del programa Stromboli, dirigit per Carles Prats dedicat a la 25e aniversari de la Instant City, que va organitzar el Museu d’Arts Decoratives. Per primera vegada vam poder veure filmacions originals de l’època.
Ara el MACBA a partir del 21 de juny d’aquest any presentarà una exposició sobre el congrés i la Instant City sota el títol de La Utopia és possible.

Entre els que participen en aquestes retrospectives sovint hi trobem una certa enyorança, però també un desgavell d’interpretacions que potser puguem atribuir a la desmemòria o a les deformacions professionals. O ves a saber…

Comferència JM de la Prada from zona liminal on Vimeo.

Vicente Valero al Diario de Ibiza del 23 de setembre del 2009, dedicava uns comentaris a la exposició “Arquitectures sense lloc” organitzada pel Centre Arts Santa Mónica. Referint-se a l’Instant City. Valero afirmava que “La irrupción de aquel modelo alternativo supuso sin duda una fractura ideológica en el seno mismo del Congreso, dividido claramente en dos sectores: tecnócratas burgueses y alternativos de diversa procedencia y condición. (Más allá aún, en el radicalismo reinante, se encontraban incluso los hippies, que plantaron sus propias tiendas entre las rocas de los alrededores).”

A la coctelera hi havia tots els elements per convertir aquell esdeveniment en únic: Maig del 68, subversió, trencament de codis, contracultura. Conscientment o inconscient el fet de proposar un anticongrès allunyat de la rigidesa i el formalisme obria les portes a les “hosts contraculturals” (és a dir: hippies i freaks) avituallades amb l’inseparable arsenal de productes psicoactius. Molts estudiants, futurs professionals de la forma vam experimentar per primera vegada aquelles substàncies que van canviar la cultura occidental des dels anys 60. Es van submergir en aquell viatge en companyia d’anacoretes, desertors i d’apàtrides sense nom, compartint univers elèctrocerebral i gaudint “instantàniament” d’una ciutat tan suggerent i flexible com el viatge.
En qualsevol cas no es pot ser piròman i bomber al mateix temps i l’Instant City va tenir descendència en forma d’acampades a diversos punts d’Eivissa fins que el fred de l’hivern va conduir a cada u davant la llar de foc.

Canti Casanovas.

Documents a Internet

Carlos Ferrater: La contra de la Instant

ICSID 1971 IBIZA, VII Congreso Internacional de Diseño Industrial, per Daniel Giralt-Miracle

Quaderns #83 (1971) Los espacios libres en Barcelona “Albergue para congresistas, ICSID, Fernando Bendito, Carlos Ferrater, José Prada, arquitectos” (Instant City) pp. 85-88 Fotografía J.M.Puim

Els vídeos són cortesia de zona liminal.