El novembre del 2019 ens va deixar en Joan Queralt.

Li vaig fer una cançó molt sentida just quan va morir i fins ara, que ha passat mig any, no he pogut escriure el què. Ara puc i ho faig. Ja he passat el dol. La cançó el navega, la lletra rasa, el que volia explicar, no.

Serpent sobirana

En Joan era rolling Stone, blues man, jardiner, dibuixant, massatgista i home complet del nostre renaixement enrotllat, amb un historial de viatges de tot tipus digne d’una novel·la. En Joan era una bellesa absoluta, més angèlic que el George Harrison i amb un toc de morbo espectral de barri baix que li havia quedat de l’època del cavall i ses desferres que el feien irresistible. Alt, de complexió atlètica, ample d’espatlles, amb un cabell llarg, negre i llis, brillant com el d’ un indi americà i el somriure més dolç que es pugui imaginar, tot ell era de mel quan reia. Un hippie total. La Paloma, que era pintora en blaus de Prúsia i venia de sortir i entrar amb l’ Albert Subirats en va quedar ben encisada i van formar una de les parelles més atractives i estables que he conegut mai. Van córrer món i es van instal·lar en un poblet encantador de la zona tel·lúrica del Cap de Creus dit Selva de Mar, 2 km endins de Port de la Selva, sota Sant Pere de Roda. Allà és on els vaig conèixer, quan ens van deixar una caseta mig en ruïnes que vam fer servir d’estudi de pintura i de refugi anti olimpíades amb qui me’ls va presentar, el pintor i poeta Joan Vinuesa que aleshores era la meva parella. Aquelles dues cases germanes tenien sempre la porta oberta i veïns artistes com l’Enric Cervera, en Perico o la Chabela Vargas. Hi passava molta gent i tothom era benvingut.
Va ser l’any 92, quan vivíem amb ells, que vaig saber que els dos tenien la sida. Tot i que el Vinuesa no comparteix aquesta versió i assegura que no va anar ben bé així la recepció de la mala notícia, jo puc evocar perfectament quan ens ho van dir, també pot ser que ho hagi somniat o que m’ho inventi, però recordo que em vaig quedar glaçada després d’un sopar boníssim amb productes de l’hort que cultivaven. I també recordo com si fos ara a l’Albert Subirats, mesos enrere, al llit de mort de l’Hospital de la Creu Roja afirmant amb vehemència que a ell no l’estava matant la sida sinó l’AZT*. En Joan i la Paloma es van posicionar radicalment contra aquest medicament i de cap de les maneres el van prendre. Llavors van iniciar un camí de ioga i meditació, alimentació macrobiòtica, homeopatia, lames tibetans i alternatives mil.
En aquells temps ens envoltava la sida per tot arreu i les meves amistats que la tenien anaven caient l’una darrera l’altre. Tots menys la Paloma i en Joan. I no només resistien l’embat de la malura sinó que van fer un acte d’alta màgia insuperable, la cosa més impensable i al·lucinant que jo he vist mai: es van prenyar. Allò va ser una gran commoció per tothom que els envoltava, fins i tot van perdre “amics” que no podien suportar aquella crua realitat. Recordo la pèl-roja i blanca Paloma, que era bruixa per gallega i per pintora, apostant la carta de la vida per la vida i en Joan, amb la dignitat d’un Sitting Bull, fent-li un contrafort més gran que tots els del Duomo de Milà junts. Inenarrable. Un veritable terratrèmol per les consciències, un escàndol!
Van parir la Joanna, que va néixer més neta que una patena i viu la vida plena que sa mare i son pare, divins, sensibilíssims, hipermàgics i valents li van mostrar amb el seu amor.


Paloma Marchesi i Joan Queralt amb la petita Joana

Quan va morir la Paloma, que era petitona i més feble, jo estava passant la nit obscura de l’ànima en una casa ocupada a la Floresta i no la vaig poder acomiadar com mereixia. Vagi aquí un homenatge a aquesta gran dona. Amb en Joan va anar diferent i crec que cal esmentar-ho. De fet un any abans del seu traspàs ens vam acostar molt i molt, va venir a mi buscant recer. El vaig vibrar com un planeta que hagués perdut l’òrbita i anés cercant un altre sol, feia pocs anys que no tenia la Paloma. Volia anar al Sud. Va llogar la seva casa de Selva de Mar i es va comprar una furgoneta guapa. El seu Sud era com l’Orient de Rimbaud. Necessitava un sol ixent. El lluitador es desplomava, un càncer de pulmó li rosegava el pit. Els metges el perseguien per fer-li els tractaments i ell passava de tot i se’n fotia. La rebel·lió fins al final. Encara va tenir l’esma de venir a Menorca a veure la representació de la meva Cantata de Randa a la Catedral, una obra sobre Ramon Llull que vaig fer amb Salvador Brotons. Quan el vaig anar a buscar a l’aeroport, va arribar exhaust, em va dir que Llull l’havia portat a acomiadar-se del seu pare, que vivia prop d’Es Mercadal i era molt vellet. El pare va precedir el fill en pocs mesos.


Paloma Marchesi i Joan Queralt amb la petita Joana

El patiment que li infringia la malaltia, la seva resistència a la classe mèdica, l’amor que per ell jo sentia, el record de les converses sobre la mort que havíem tingut amb la Paloma i el Vinu el 92, fent mig profecia mig humor negre sobre la necessitat de crear una comuna de la bona mort amb restaurant assortit amb tota mena de drogues boníssimes, i el compromís ètic que em vé del qui considero el meu mestre, en Lluís Maria Xirinacs, que va fer com els indis triant el lloc i el bon dia per a morir, van ser els factors que em van dur a fer una investigació a fons per ajudar en Joan a tenir la sobirania sobre ell mateix fins al darrer moment, comunicar-li els meus moviments i dir-li que li facilitaria tota la informació, si ell m’ho demanava. I ho va fer. Amb gran celeritat i amb totes les dades i contactes que tenia vaig convocar una trobada de metges al meu estudi on es va deliberar a fons la qüestió. La millor recepta i més fàcil d’aconseguir la podeu trobar a la web de l’associació per una mort digna i és d’ eficàcia provada. Jo li vaig portar a la casa de l’Empordà on s’allotjava i la seva filla en va prendre nota amb la seva pròpia lletra. Llàgrimes caient sobre el paper. Son pare li estava donant la darrera gran lliçó de llibertat. Ara tenia el roc a la faixa. Jo guardo la recepta com el més preuat tresor. No li va caldre, en pocs dies va morir amb els pal·liatius.

Gràcies Joan, gràcies Paloma. Valents! Viviu en nosaltres.

Neus Dalmau i Coromines.
Lloret de Mar, abril 2020

© del text: Neus Dalmau i Coromines
Publica la web sense nom per cortesia de Neus Dalmau i Coromines
© de les fotografies: Joana Queralt
Publica la web sense nom per cortesia de Joana Queralt