El 1972, a la Cova del Drac, s’hi feien concursos de cançó i actuacions de cantautor, segurament entre altres coses.
Doncs allà, a més d’haver-m’hi presentat amb un conjunt encara col·legial anomenat “Subvariación”, vaig conèixer a l’Ovidi. De seguida vàrem fer bones migues i li vaig presentar al Víctor Ammann, que també havia actuat en aquest renombrat garito amb el seu conjunt de jazz (amb Toni Arasil, bateria / Joan Albert Sibis, saxo tenor / Néstor Munt, trompeta / i Dino Ibáñez, contrabaix)

El resultat, donats els canvis que l’Ovidi necessitava fer en la seva formació acompanyant, va ser la creació immediata d’un grup (Ovidi, veu, guitarra clàssica i composició / Víctor Ammann, teclats, arranjaments i composició / Yosu Belmonte, guitarra elèctrica / i jo, contrabaix, baix elèctric, mandolina, trombó, arranjaments i composició)

Vàrem ser realment un conjunt. Té la seva importància remarcar-ho per què al costat de cantautors mai les coses eren així. Amb l’Ovidi tot anava al 25%, tractant-se d’un quartet. La creativitat, les decisions, els diners, tot… Ell era i volia ser un més.

Vàrem actuar molt pels països catalans i prou també per la resta de l’Estat espanyol (Madrid en particular).
I dels contactes i influències derivats de moure’ns amb l’Ovidi oferint el nostre recital, és d’on surt el projecte Orquestra Mirasol per part d’en Víctor i meva. També com a lloc de residència, ja que anar a viure a Mirasol va ser inspirat per la comunitat anarco-comunista amb la qual vàrem intimar a Pozuelo (Madrid). Allà ens vàrem conèixer també i projectar un treball sobre música tradicional castellana, amb la Julia León, cosa que es va dur a terme mesos més tard al mateix Mirasol. El grup es va dir “Tupú” (Julia León: veu i guitarra clàssica / Jaume Cortadellas, flautes / Paco Pi, violoncel / Víctor Ammann, teclats i arranjaments / Juan Soriano, bateria / i jo, cordes i arranjaments).

Recordo que vaig demanar als pares d’anar-me’n de casa a viure a Mirasol, per què encara no tenia els divuit anys, i es constatava que també en noi era un taltabaix fer-ho sense casar-se. Plors i llàgrimes, però m’havien tocat uns pares que hi van accedir sense oposar-s’hi.

Seguint amb el projecte Orquestra Mirasol, com a idea incipient que prové de la vivència amb l’Ovidi, cal dir que volíem seguir fent cançó catalana. Volíem contribuir a elevar el nivell musical de la cançó catalana, enriquir-la, treure-la de la exclusiva influència afrancesada de la guitarreta precària, el peu a la cadira i una sobredosi de paraula… Però no vàrem saber trobar un cantant adequat i vàrem ser un conjunt instrumental. També per a això, en Víctor i jo, co-fundadors com erem, hi vàrem estar encara no dos anys, i vàrem marxar per a fundar la Rondalla de la Costa, al costat d’en Marià Albero.

Tornant al període de treball amb l’Ovidi, vàrem gravar un sol disc corresponent a aquesta etapa, “Crònica d’un temps” (Discophon, 1973). La formació d’aquest disc i de gairabé tot el temps de vida d’aquell grup, és: Ovidi Montllor, Víctor Ammann, Xavier Batllés i Juan Soriano, en la bateria.

1979

L’Harmònica Brava va ser una formació i un experiment consistents en arranjar músiques tradicionals catalanes per a instruments de pols i pua.
Les Rondalles poden ser formacions sensiblement nombroses, però que en la seva equivalència amb la música clàssica europea, serien formacions de cambra. En canvi, una Harmònica equivaldria a les formacions simfòniques. Ni de bon tros arribaríem al nombre de músics corresponents a aquesta definició, en aquella Barcelona que recuperava incipientment encara la seva cultura mediterrània. Hi havia encara relativament pocs músics de corda polsada tornant a fer servir instruments autòctons d’aquesta família (mandolines, bandúrries, llaüts…), però resultava una formació “gran” per a nosaltres i la nostra fins llavors inexistent experiència orquestral.
Se’n va publicar un disc (vinil) titulat “Lo poder del cant”, i vàrem fer dues úniques actuacions, una al Palau de la Música i una altra per a televisió.

La formació era:

Joan Albert Amargós: direcció i clarinets
Josep Cabré: flautes, xirimies, cromorns i kazoo
Jordi Fábregas: arranjaments, veu, guitarra clàssica i kazoo
Xavier Batllés: arranjaments, bandúrria, baix elèctric, percussió, cors i kazoo
Juan de Dios Martínez: bandúrria
Víctor Cortina: bandúrria i guitarra portuguesa
Carles Benavent: mandolina
Joan Saura: mandolina
Xavier Riba: mandolina
Saki Guillem: llaüt, percussió i cors
Eugènia López: llaüt
Martí Soler: llaüt
Joan Altabella: llaüt
Marcel Casellas: mandola i glockenspiel
Albert Rodríguez: guitarra clàssica
Feliu Gasull: guitarra clàssica
“Elmer” Berenguer: guitarra clàssica
Xavier García: guitarra flamenca
Josep Ma Bardagí: tres cubà
Nacho Quixano: bateria

I les peces incloses al disc “Lo poder del cant”:

BALLET DE CERDANYA (ball pla / jota) (arranjament: Xavier Batllés)
DANSES DE VILANOVA ((minuet / galop) (arranjament: Xavier Batllés)
LES BALLADETES DE SALLENT (ball pla) (arranjament: Jordi Fábregas)
LA PASTORETA (guaguancó) (arranjament i autor de la lletra: Xavier batllés)
DANSA DE CASTELLTERÇOL (dansa / sardana / pavana) (arranjament: Jordi Fábregas)
L’ÀNIMA EN PENA (cançó) (arranjament: Xavier Batllés)
L’ESPUNYOLET DEL BERGUEDA (ball pla) (arranjament: Xavier Batllés)
LO PODER DEL CANT (merengue) (arranjament: Xavier Batllés)
BALLET DE MUNTANYA (ballet / corranda) (arranjament: Xavier Batllés)
LA MOIXIGANGA DE SITGES (bulería / reggae) (arranjament: Xavier Batllés)
LA PATUM DE BERGA (festa popular) (arranjament: Jordi Fábregas)
LA GALA DE CAMPDEVÀNOL (ball pla / corranda) (arranjament: Xavier Batllés)

1986

Sabor a Bits va ser un duet (Anna Furdada, bateria i pailes / Xavier Batllés, sintetitzador, baix elèctric, bandúrria, guitarra elèctrica i conga), que per primera vegada en la nostra experiència usàvem programació en directe.
Per a la seva gestació van coincidir dos aspectes fonamentals; 1) l’arribada de “l’ordinador musical” (la casa Yamaha començava a comercialitzar uns ordinadorets amb mòdul de síntesi incorporat, connexió MIDI i emmagatzemant de dades per cassette, just abans de l’aparició del conegut Atari). I 2) que em fotessin fora de La Murga (grup en el que estava involucrat al màxim) per eclèctic i pro-mestissatge).

Així que amb la meva parella d’aquells temps, que estudiava bateria i provenia del món de l’animació, que també estava en La Murga i que també va ser de les que van “anar al carrer”, vàrem decidir llançar-nos en la nova aventura, un espectacle audiovisual de duet amb programació.i una pantalla de vídeo amb continguts plàstics (component aquest que només es va incorporar en dues ocasions).
Vàrem arribar a actuar en les acaballes del primer Zeleste, al carrer Argenteria i, sorprenentment, a deu nidó quants llocs més. La proposta era agosarada i gens fàcil de digerir per a l’època.

De seguida però, vàrem obrir-ne dues línies, una de concert, amb temes propis i volats, i una altra per a ballar, a base de versions d’estandards de músiques populars de tota mena (com que el format i la sonoritat eren tan nous, quedava divertit i aportador versionar qualsevol cosa).

Al final d’aquest grup, l’Anna va fer un viatge a Sudamèrica i va avisar-me amb poc marge que no arribaria a temps de fer una actuació ja compromesa en la Festa Menor de Gràcia (així vàrem anomenar al que vàrem muntar per primera vegada al carrer Mateu com a festa alternativa, dins de la Festa Major de Gràcia). Aleshores, la vaig substituir pel Jordi Rossy en la bateria, actuació que guardo en magnífic record.
I així va morir feliçment Sabor a Bits (i l’emparellament, jaja)

1990

Amb en Mayito ens havíem conegut en 1980 al barri de Gràcia, on ell ja començava una formació salsera amb gitanos que hi vivien. De seguida vàrem tenir vincles molt estrets i vaig quedar incorporadíssim a l’equip, com a arranjador i baixista. (Amb el temps, la seva esposa, Alejandra del Río, diria: “Mayito y Batllés son como un matrimonio, ahí no te metas…”)
Hi havia actuacions i les formacions es completaven amb músics professionals barcelonins, capaços de tocar mínimament música afro-llatina, de notable dificultat donada la precària formació rítmica dels Conservatoris d’aquells temps en la nostra cultura.

Però per aquesta mateixa raó, anaven sorgint discrepàncies entre en Mayito i jo. Ell era un home sencerament format en la Cuba pre-Fidel, el seu pare havia estat militar d’en Batista, i tenia un únic model al cap de com havia de ser una formació salsera. Les trompetes havien de ser trompetes, l’atrezzo de guaratxeres, i les dones a l’escenari ensenyant pit i cuixa…
I els nostres trompetes s’endarrerien rítmicament. En l’argot en dèiem “no camina”.

De manera que, al cap d’un temps, vaig decidir formar la Sonora Catalana prescindint d’en Mayito i dels músics que “no caminaven”, perquè considerava que en la nostra generació ja s’havien format músics d’altres instruments bons entenedors dels llenguatges rítmics (Eliseu Parra i Enric Esteve, per citar-ne dos).
A més, així aprofitaríem per a fer textos sentits i actualitzats, i no tòpics romàntics i trasnotxats, aprofitaríem per a intentar improvisar
literàriament també en català. L’art del “sonero” era el mateix que el dels nostres glosadors, però s’havia de fer aquesta “feina”.
I respecte a la instrumentació, a nosaltres, els d’aquí, ens importava poc si els arranjaments estàvem fets amb trompetes o amb acordions,
violins i mandolines… Així que per aquelles seccions de la Sonora Catalana, van acabar circulant una quantitat molt divertida de músics
coloristes (Pere Bardagí, violí / Liba Villavechia, saxos / Ximo Caffarena, flautes / Conrad Setó, acordió / Toni Saigi “Chupi”, sintetitzadors /
etc.)

I en Mayito, paral·lelament, va seguir uns anys amb la seva Salsa Picante, fent “cubano tradicional”, sempre amb músics immigrats de entre i sud Amèrica. Recordo que quan en Mayito escoltava el que fèiem la Sonora Catalana, deia: “està muy bien, pero no es lo mimmo”, jaja

Però l´esdevenir dels temps del Sistema, travessar la Barcelona olímpica i arribar a la crisi posterior, on els bolos es van devaluar al 50%, i una mica cansats de lluitar, per què no dir-ho, vàrem decidir quatre catalanets (Pere Gómez, Nan Mercader, Ricardo “Tarragona” i jo), reapuntar-nos a la Salsa Picante per un temps. Així seguiríem formant-nos rítmicament al costat del mestre (Mayito), deixaríem de lluitar en una “guerra” que ja semblava inútil (tot i que vaig al·lucinar quan vaig veure en una presentació dels Ketama a Barcelona que deien: “hola, Barcelona, la ciudad de la salsa”), i seguiríem poguent viure dels bolos (que en Mayito sí tenia, molt matadament, però tenia), malgrat ens haguéssim d’aguantar els repertoris salseros a la moda d’una època prou nefasta (“Devórame otra vez”, “Caballo viejo”, etc.)

I així vàrem passar els darrers anys al costat de la “araña negra”, seudònim amb el que molts batejaven al Mayito. En total, sumant els canvis esmentats, podria dir que vaig dedicar setze anys de la meva vida estretament vinculat a ell, formant-me en l’anomenada “música llatina”.

2000

Pomada, per mi, va marcar un abans i un després en el nostre món folk. Aquells dos joves Carles Belda i Helena Casas, em feien l’honor de portar-me un material exquisid, trepidant i novedós per a produir.

Amb l’Helena ens haviem conegut fugaçment arrel d’un grup del barri (els dos érem graciencs) anomenat “Són d’aquí”, al qual havia gravat i arranjat un CD un any abans. En aquest disc, la percussió estava programada per mi, i tot just acabar-lo l’Helena va entrar de conguera al grup.
Pressuposo que per a això, per què li deuria agradar aquell treball, em va venir a buscar per a produir i arranjar Pomada.

En l’any 2000, durant el mateix estiu d’acabar el “Disc 1 de Pomada” (aquest n’és el títol), em vaig sumar a la formació de directe en que el presentàvem (Carles Belda, veu i trikitritxa / Helena Casas, veu i pandereta / Pep Moliner, tuba / i jo, bateria).

En fi, que Pomada va ser un huracà d’aire fresc i renovador que venia a actualitzar el nostre folk, com he dit.

2001

Amb en Johnny ja era un treball estrictament d’arranjaments i producció discogràfica. Vàrem completar un primer CD de nou cançons titulat “Abduïts a Barcelona” i un segon, amb set cançons (“Si saps trencar la foscor”), que no va arribar a publicar-se. Tot i amb això, en alguna actuació en directe el vaig acompanyar, perquè ens vàrem fer amics i m’agradava la seva senzillesa i poètica.

Enllaços a You Tube

Ovidi Montllor

Xafarderies

Diccionari de butxaca

El vi

Serà un dia que durarà anys

Harmònica Brava

Ballet de muntanya

Lo poder del cant

L’espunyolet del Berguedà

La gala de Campdevànol

La pastoreta

L’ànima en pena

Ballet de Cerdanya

La Moixiganga de Sitges

Sabor a Bits

No em colonitzis més

La llar electrònica

El mondongo de Ravel

Llibertat de treball

Mayito Fernández y su Salsa Picante

Lázaro

S.O.S.

Guaguancó erótico

Pomada

En Pere Gallerí

Maria Mercè

Què sents

La princesa de la vainilla

No pateixis vida, que ara vinc

Dubto

Claus

Jo vull ser

L’home llop

Johnny Estil·les

Tu rai

Terra, terra

Alexandria

Rara

Estranya mar

Dos estranys a Barcelona

Algú m’ha cridat

Abduïts

Agustina d’Aragó

Trista llum

Si saps trencar la foscor

Me la menjaria

Més a prop del cel

Jenni

© del text: Xavier Batllés
Publica la web sense nom per cortesia de Xavier Batllés
© de les fotografies: Xavier Batllés
Publica la web sense nom per cortesia de Xavier Batllés