En aquel entonses…

Rescato dels 70s, com ho rescato dels 60s, la onada contestatària i pionera en la fe en els canvis que els joves van aixecar internacionalment.
Sempre m’he dit que era una resposta als arquetips del cinema de Hollywood, amb els quals s’havien enamorat i somiejaven els nostres pares.
Rescato de la part valenta d’aquestes generacions el mateix que rescato dels Beatles (entesos com el binomi que formaven amb en George Martin i demano disculpes a qui no els hagi pogut digerir), en el sentit que començaven a esbossar-se gairebé totes les noves propostes de conducta i aspiracions, així com les d’expressió, creativitat i apropament entre cultures.

És en aquells anys on trobo les llavors del que s’esdevindria més endavant, des de les noves falsedats i les tendències suïcides, fins la indubtable i constant ruptura de motlles i costums obsolets, passant pel rescat de valuoses tradicions amb esperit renaixentista.

Torneu a disculpar-me per l’eclecticisme infumable de la propera llista, però coincideixo amb el que deia un amic italo-argentí qualificant aquells temps de “musiquisme”…
Allà reconec nous orígens; de l’apropament entre gèneres, de la intuïció andrògina, del punk, de l’okupa, de l’amant de la natura, del “metalero”, del folky, del retro, del “sofis”, de la visibilització de les ètnies, de nova mística, de la psicodèlia su-real, de la reivindicació-canvi-irreverència-protesta-qüestionament crític, del “latin”, per suposat, de l’orientalisme (occidentalisme pels asiàtics, crec), del techno, del freaky, de la famosa “fusion”, de la revalorització del cos i de l’ànima (soul), del minimalisme, dels “loops”, de la continuïtat de la rebel·lió dels oprimits, de la lluita com a forma de vida, del retrobament de camins de llibertat, de la dansa-ball i l’experimentació. Hi trobo antecedents del posterior descobriment d’un Univers quàntic, d’infinites possibilitats.

Amb independència de la quantitat de fracàs amb que cada línia de projecció s’anés trobant, aquells anys representen en les nostres vides una evident explosió cultural que, en el seu esclat, va tocar les vides de tothom.
Encara que també ens resulti evident que, en tocar les vides dels popes del comerç, més de la meitat d’aquestes tendències van anar a parar als aparadors del “Corte Inglés”…

Què passa avui?

Interpreto la relació entre les generacions i coetaneïtats dels 60s, 70s i 80s, com una desqualificació constant entre elles, abans d’arribar al paisatge anodí i decididament decadent dels 90s.
En una visió de conjunt, la seqüència de dècades de les que estem parlant, l’entenc com el que Ortega i Gasset (ezo dó grande filózofo epañole) denomina etapa de desil·lusió d’una civilització.

No he pogut sorprendre’m de gairebé res del que ha anat succeint, perquè el fil conductor que operava com a oficialitat i com a falsa moral establerta, me’l venia patint des de petit. Estava cantat on aniria a parar…

Per això trobo que, sense que importi si es pertany a una o altra generació de les esmentades, qui estigui connectat amb l’altre fil que buscava l’alliberament de condicions corrompudes, ha de sospitar benaurança en el que està passant.

Després de tants camins truncats i de les nefastes influències que han tingut sobre nosaltres els guies i les mitologies auto-destructives que s’han estampat pel camí, s’han suïcidat, o han arrossegat seguidors cap el sense sentit de la vida, qui se senti massa atrapat per aquestes influències, caldrà que equilibri i actualitzi una miqueta la informació, perquè molts moviments positius i vinculats d’alguna manera a aquell fil revolucionari, són avui presents i preparats per a intentar contribuir a fenòmens de canvi massius.

Els moviments l’eix dels quals és la NoViolència; els de la nova espiritualitat que no és l’espiritualitat de la superstició, ni de la intolerància, ni del dogma, ni de la violència religiosa, sinó la que ha despertat del seu son profund per a nodrir els éssers humans en les seves millors aspiracions; el moviment pel decreixement, que gira l’esquena al consumisme, al productivisme i a la deslocalització, que qualifica de direcció impossible l’espoli del planeta i allò que s’entén per creixement econòmic, i que denuncia l’alienació de l’home; així com els més lúcids rescats d’indigenisme, marxisme, pacifisme, ecologisme, feminisme, artístics, científics, jurídics i religiosos…, formen una incipient maranya de punts cada cop més en xarxa, i d’una consciència prou més elevada que l’assolida a meitat del segle XX.

En mig d’un món que toca fons, ple de violència creixent, descontrolada i perillosa, s’obre pas el fetus de la propera civilització, que serà, per primera vegada, una civilització planetària.
Segurament tu i jo ja som part d’aquest nou ésser encara en gestació.

Aquest any, a partir del 2 d’octubre, comença a Wellington, Nova Zelanda, la Marxa Mundial per la Pau i la NoViolència.
En els tres mesos que durarà la Marxa podem contribuir a fer sentir un clam de tots els pobles de la Terra, produint un fet que mai no s’ha pogut donar: la simultaneïtat d’un desig i d’una necessitat.

El lligam entre ambdues èpoques

Els camins basats només en la protesta i el reclam, són els que han anat quedant avortats, i aquells que van apostar per produir canvis en les pròpies vides, són els que han tingut continuïtat.
El problema, potser, va ser que no teníem cap tipus de “manual dels canvis” ni d’estratègia estructural, però d’aquelles generacions i anant a contracorrent, determinades persones vàrem fer agosarats canvis aplicats a la vida quotidiana.

Evidentment, avui tampoc no tenim cap manual, ja que tal cosa aplicada a les formes de vida no existeix, i anar endavant en la pròpia existència és un acte essencialment creatiu i llançat al buit, però tornem a trobar-nos en el tipus de situació que no permet només elevar queixes i demanar coses als poderosos.
La nostra situació actual requereix i obliga a la implementació de canvis radicals, des de les creences fins a les accions, des de la reconstrucció de vincles fins a les re-concepcions de gairebé tot.

Xavier Batllés
Barcelona, 4 de gener de 2009

©

Els drets de copia d’aquest article i les fotografies són de l’autor. Publica La Web sense nom per cortesia de Xavier Batllés.

Xavier Batllés és músic professional, productor i professor del Taller de Músics. Té una llarga trajectòria artística en el panorama musical català. Va ser artífex de bandes laietanes com ara l’Orquestra Mirasol i La Rondalla de la Costa, a més d’arreglador de Marina Rossell i Maria del Mar Bonet.

ref 3426