Vaig conèixer l’Oriol a principis dels 70, l‘època del Barri Gòtic, després vam conviure en una especie de comuna rural i vaig seguir de prop el despertar d’aquell tramvia que va engegar els 70, quan ens deia que era una bestia i que tenia ales per volar.
Ja sé que el Pau Maragall el posava com a exemple de l’enrotllat que s’havia vengut als sociates i que actuava als seus primers mítings-festivals, ja sé que el Pepe Ribas el critica en el seu llibre de memòries pel mateix fet. Però, què esperava el Pau o què s’empatolle, ara, el Pepe? De què esperen que visqui un músic sinó dels bolos que pot contractar ocasionalment, i més quan no prové de cap situació econòmica privilegiada i s’ha de buscar vida en el dia a dia.
Que fàcil ha estat criticar als que no tenien res i no es poden defendre. Segurament el que no sabia el Pau ni sap el Pepe Ribas és que un dia a mitjans dels 70, la policia de l‘època va detenir l’Oriol al bar Zurich i el va portar a “comisaria”, allà van començar a preguntar li per mi perquè havien sentit una història sobre pipes i això ja els preocupava més que quatre porrets. Li van dir: “ ¿O sea que eres cantante y que cantas el Popotitos? Pues a cantar”. El van fer agenollar i l’obligaren a cantar el Popotitos hòstia va hòstia ve. Humiliar era la seva especialitat.
Doncs, la qüestió és que l’Oriol va cantar de genolls allò del “primor” i que “cantava que da pavor”, va rebre més hòsties que una monja beata, però no va cantar ni una paraula de mi ni va comprometre ningú més.
Ara, aquestes coses no sorprenen a ningú, perquè ens hem acostumat a que fins hi tot “respectables” militants del PP expliquin públicament els seus viatges lisèrgics, però les coses com són, o al menys, és la part que conec d’aquesta història.
Chapeau Oriol.
Canti

Aquí podeu veure algunes fotos de l’Oriol, la gran majoria són del Canet de l’any 76, alguna pot ser a Zeleste, l’autoria és desconeguda i són gentilesa de Joan Ramon Guzmán.

» Article anterior:

» Següent:

Articles relacionats: