La Sonora Catalana, 1980, per Xavier Batllés

Publicat dins: Fotografies - 01/05/2020

La Sonora Catalana, va ser un grup, quasi de combat, format a principis de la dècada dels 80 a Barcelona, tot i que per un temps vàrem residir i tenir la central d’operacions a Sant Andreu de Llavaneres.

En el seu origen ve a ser una escissió de la banda-concepte “Mayito Fernández y su Salsa Picante”, en la qual feia una mica més d’un any que hi militava com a arranjador i baixista, en estret co-lideratge amb el pianista cubà Mayito Fernández.
Aquest, en estar radicalment format en la Cuba antiga, de la que es diu que era “la trastienda de Estados Unidos”, tenia també inamobiblement arrelat el concepte també antic de les orquestres, els repertoris, la imatge visual i l’èxit.
I com que la formació, relativament nombrosa, que anàvem conformant tenia participació de joves d’aquí (Eliseu Parra, Quino Béjar i jo), la cosa anava retxinant poc a poc. La rítmica, els “palos” salseros, els arranjaments, la vitalitat, etc., eren del gust de tots, però aquella cosa trasnotxada de l’any de la Quica…
També teníem una altra bona part de components, de procedència llatinoamericana (Omar Cuevas, Johnny D’Jury, Rafael Hidalgo i el mateix Mayito). Hi havia gitanos del barri de Gràcia (Enrique Malla i d’altres; en Ricardo “Tarragona” encara era un nano, venia de vegades als assajos i tocava el bongó, però no vàrem arribar a incorporar-lo) i també músics “de carrera de Conservatori” (Josep Lluís Soler “Bethoven”, Miguel Amo…)

Així que vàrem acabar decidint entre els “paiets” d’aquí, que estàvem en condicions d’intentar una Sonora Catalana pretesament “moderna”, amb textos propis i amb la intenció de portar la cultura dels glosadors a les pistes de ball, a través dels ritmes afro-caribenys.
Així van entrar a la nova banda en Toni Saigi “Chupi”, amb el compromès paper de substituir als teclats al tremendo Mayito, i també composant i arranjant; en Ramon Olivares, guitarra elèctrica, congues, composició i arranjaments; ara sí, en Ricardo “Tarragona” en les percussions (meravellós, entenedor i potent); els germans Enric i José Luis Esteve, veu, guitarra elèctrica i mandolina, el primer, i veu i percussions, el segon; una secció d’arranjaments ben eclèctica, que va fluctuar sempre i per on hi van passar en Pere Bardagí, violí, en Ximo Caffarena, flautes, en Liba Villavechia, saxos soprano i tenor, en Miguel Moliner, trompeta, en Conrad Setó, acordió, en Matthew Simon, trompeta, en Ricard Roda, saxos, clarinets i flauta, en Joan Albert Amargós, clarinets, i algú més que em dec oblidar…; i la formació es completava amb un tècnic de so fixe en el grup, en Joan Altabella.

Vàrem gravar dues maquetes en estudis professionals tocant tots a l’hora. Cap d’elles va despertar l’interès d’empreses discogràfiques. I després, vàrem gravar dos temes ja ben produïts en els estudis Belter, pel seu segell, que havia estat una de les dues discogràfiques més potents de l’Estat espanyol, amb tan mala fortuna que justament en acabar aquesta gravació i tenir-ne el màster per a publicar-ne un “single”, l’empresa se’n va anar a norris i va desaparèixer.
També es va gravar al local Karma de la Plaça Reial, però en privat, sense públic, una maqueta en la qual la Sonora Catalana acompanyava el repertori de l’Eliseu Parra, és a dir, si allò hagués tirat endavant, hagués sigut segurament una formació anomenada “Eliseu Parra i la Sonora Catalana”. Però difícilment en aquells temps, els músics podíem anar més enllà de la projecció exclusiva dels bolillos o de petites tandes en sales de ball.
Ja era una obvietat que els valors dels mitjans de difusió i de les empreses culturals, no eren la qualitat, el talent, la creativitat, el missatge, etc., sinó la recerca del guany econòmic immediat, cada vegada més recelós de córrer riscos…

He dit al principi que va ser un grup “quasi de combat”, perquè en les actuacions de directe i balls, sovint ens trobàvem amb aspectes de fort rebuig. Per exemple, anar a tocar a alguna població de Lleida, era córrer el risc de que no et volessin ni pagar. La raó és que en la cultura popular de ball més ancorada en el passat, les orquestres havien de tocar “una mica de tot” (pasdoble, tango, vals, rumba, èxits de moda, etc.), i nosaltres apareixíem presentant repertoris respectuosos amb aquesta tradició (incloíem també melodies populars, versions, etc.), però portant-t’ho tot a una rítmica que la gent comuna interpretava com a monocolor, per ser ritmes del que s’ha conegut com a “latin”.
No deixa de ser una paradoxa que aquí i a diversos punts del món es va donar. Les generacions grans havien ballat de jovenetes molts aires d’aquest tipus i, en canvi, ara que se’ls hi recuperava, putejaven reivindicant ja no aquells ritmes, sinó tot una estructura nostàlgica de com eren les coses, projectada a “com havien de ser les coses”…

En fi, que aquesta música i aquests tractaments afroamericans que ampliaven etno-universalment les influències internacionals de les cultures anglo (rock i jazz), van anar igualment endavant, amb projecció des de NY (Fania i una munió d’artistes), amb icones de nova creativitat i missatge com en Rubén Blades, amb difusió de tradicions ètniques i també modernes de Puerto Rico, Cuba i Veneçuela, fonamentalment…
I nosaltres vàrem beure àvidament d’aquestes fonts, sense cap vocació de perllongar l’hegemonia imperialista dels nostres temps.
La vocació era, en canvi, la d’aprofundiment i renovació en una identitat mediterrània.

De la primera maqueta

El Premi