L’Albert Anadon, el Joan Falguera, la Montserrat Novell, el Quim Quintana i el Carles Gracia tenien 18 anys quan van decidir realitzar el viatge a Orient.

En Carles és l’únic que ha sobrevicut al pas del temps i avui, asseguts en el bar de la biblioteca Jaume Fuster, m’explica el viatge que van fer.
El Joan i la Montserrat formaven parella, -Recorda. Em parla del cabell llarg del Joan i del curt de la Montserrat. Els dos destacaven pel seu carisma dins del grup. L’Albert era el més llegit, l’únic que parlava de contracultura. I el Quim, que encaixava perfectament en la imatge del hippy pacifista de love, peace and flowers.

El 1974, vivien a casa els pares. Eren fills de famílies obreres que havien pogut pagar els estudis dels seus fills, on es respirava un ambient progressista i d’oposició al franquisme. Com mols altres companys de generació, es revoltaven contra el vell sistema de valors que lligaven la societat d’aquells anys: treballar, la tele el futbol i callar, i dormir. No és estrany que marxessin amb la motxilla a l’esquena i que compartissin el neguit de noves espiritualitats i creixement interior amb milers de joves freaks. Orient prometia civilitzacions menys tecnificades, més lligades a la natura, sota un cel més obert, embolcallat de música de sitar i fums medicinals.

Aquella primavera, havien compartit els estudis amb un treball temporal en una empresa de propaganda. Així van poder estalviar uns 250 dòlars per cap.
Pocs dies abans de la sortida, es van reunir en un bar a prop de l’escola per preparar el viatge.
La destinació era Kabul, però el Quim i l’Albert volien anar després cap el nord. Havien sentit parlar d’una comuna alemanya localitzada en algun lloc de l’Hindu kussh i pensaven que podrien quedar-se-hi. Els altres, més o menys, havien previst que amb aquells diners no podien anar més lluny. Així que per 1000 peles per cap van comprar els tiquets del vaixell a Istanbul.

El 14 de juliol de 1974 van pujar al vaixell turc Karadeniz. Travessar la Mediterrània va durar sis dies. Una travessia tranquil·la durant la qual van fer escala a Marsella, Gènova Nàpols i el Pireu. Quan tocaven port sortien a dinar i compraven pa, llaunes i fruites que compartien cada vespre asseguts a popa sota la nit estelada. Després, dormien en lliteres a la cabina col·lectiva.
Durant aquella setmana, va esclatar el conflicte entre turcs i grecs per l’illa de Xipre. A bord del vaixell van rebre un telegrama de la família que els aconsellava dirigir-se a una destinació més civilitzada. Animats per l’actitud dels mariners turcs que veien la guerra guanyada des del principi, van decidir no donar-se per assabentats del telegrama fins que arribessin a Istanbul. Van desembarcar el 20 de juliol i van quedar-se sobtats per l’ambient de conflicte bèl·lic a la ciutat, amb les finestres tapades, precintades i els focus dels cotxes pintats de blau.
Uns dies després escriurien a les respectives famílies per tranquil·litzar-les.

A Istanbul van allotjar-se en una pensió econòmica al centre, on van passar dues nits. De dia anaven al Puding Shop, la cafeteria que era el punt de parada del Màgic Bus, que cobria la ruta Londres Amsterdam Delhi i que s’havia convertit en punt de trobada de tots els joves occidentals que anaven i tornaven de l’Orient. Al plafó d’anuncis d’aquest cafè era des dels anys 60 el principal punt d’informació per a viatgers, amb informació i notes sobre l’actitud bona o dolenta de les policies de fronteres.
El 23 de juliol, van agafar el tren cap a Teheran. El trajecte entre les dues ciutats va durar més de quatre dies. Llargs dies en una cabina amb tres anglesos més i sense poder-se moure, perquè el tren anava completament ple i parava a totes les estacions. Podien comprar begudes i menjar des de la finestra. Al Kurdistan, el tren s’embarcava en un ferri per travessar un llac.
Van passar la frontera el 27. El Carles recorda de l’antiga Pèrsia l’amabilitat amb que els van tractar. D’una banda la gent que van trobar demostrava molta curiositat pels forasters, d’altra banda, feia pocs dies que a la televisió iraniana havien donat un documental sobre Espanya, on s’exaltava la figura del Caudillo Franco i la ma dictatorial amb que governava el país. Molts policies que havien vist el documental els van tractar com a “amigos españoles.” Cal recordar que en aquest país la possessió d’una petita quantitat de haixix estava castigada amb la pena de mort.
Abans de deixar Teheran van anar a l’ambaixada de l’Afganistan per obtenir el visat i pocs dies després, el primer dia d’agost van passar la frontera. Viatjaven en taxis col·lectius que cobrien l’itinerari; Herat, Kandahar i finalment Kabul. Pel camí, van patir un intent de segrest. El conductor no volia continuar i amenaçava en deixar-los sota el sol en mig d’una planura si no pagaven més. Van poder solucionar-ho amigablement i, després, van canviar de conductor.
Recorda el xoc que van sentir en trobar un país verd, amb valls i muntanyes quan esperaven un desert de sorra. Recorda les pintures dels camions i les dones vestides amb burka.

A Kabul es van allotjar al cafè Mercedes. De matí sortien a descobrir la ciutat. Menjaven en petites barbacoes improvisades al carrer i feien alguna compra. La Montse va comprar-se un abric afgà. No tenien masses manies pel que fa al menjar i a la beguda i es movien bé en aquell ambient. Aviat es van acostumar a regatejar preus. Passaven les tardes asseguts al pati interior del cafè Mercedes assaborint productes típics i psiquedèliques experiències i aviat van adonar-se que el fons comú havia disminuït considerablement i que havia arribat l’hora d’iniciar el viatge de retorn.

El 10 d’agost, van iniciar la tornada. 5 dies de taxis col·lectius. Van viatjar cap a Teheran, on el Joan va haver d’ingressar en un hospital a causa d’una intoxicació.
Entre els dies 15 i 18 van recórrer els quilòmetres entre Teheran i Istanbul en tren, de la mateixa manera que havien fet a l’anar, però, ara, prescindint de totes les despeses i alimentant-se del que els oferia la gent.
Arribats a Istanbul i a aquestes alçades del viatge, quedaven a la caixa comú 25 dòlars i amb aquests diners no era possible continuar junts. Van repartir els diners i van dividir-se en tres grups, de manera que tinguessin més possibilitats a l’hora de fer auto stop: El Joan i la Montserrat, d’una banda, l’Albert i el Carles de l’altra i el Quim sol. Abans de separar-se van establir un pacte de silenci segons el qual no dirien res a les famílies fins que tots haguessin arribat a Barcelona.
Cansats, després de viatjar durant un mes amb motxilla i sac de dormir i amb 5 dòlars per cap havien de fer els kilòmetres que separen Istanbul de Barcelona. Així que van començar a fer auto stop.
Avui, només podem parlar del retorn del Carles amb l’Albert, que van ser els que van tenir més sort i van arribar abans a Barcelona.
El mateix dia 18 van recórrer la part occidental de Turquia, van entrar a Bulgària on van dormir al ras a pocs quilòmetres de la frontera. El dia 19 una parella francesa els va convidar a dinar i els va portar fins a Zagreb on van dormir sota d’un pont. El 20, amb diversos cotxes, van aconseguir arribar a Venècia, on van visitar Sant Marc i després van dormir prop d’una estació de tren somniant en un mercaderies que els portés com als beatniks americans. El 21 un tràiler els va portar des de Venècia a Lyon. El 22 tot el dia a la carretera: quan es feia fosc, va aturar-se un cotxe amb uns marroquins que els demanaven 1000 peles per cap per deixar-los a Barcelona. Els van convèncer de que les cobrarien a l’arribar. La matinada del 23 d’agost l’Albert i el Carles eren al barri del Clot.

La Montserrat, el Joan i el Quim van arribar la darrera setmana d’agost. Del seu retorn en auto-stop no en tenim els detalls però sabem que aquest viatge els van unir per sempre.

Kanti Casanovas