9 comentaris

1. quilpil

   29 de març 2009, 04:03 AM

   1

   Aquest vídeo em provoca el entrar en debat un tema que tots coneixem i que ningú en parla a la web.
   Com molt bé diu en Cuadreny, a la presentació de la cançó referint-se a la merda que va entrar a Barcelona, “el cavall” i més tard d’altres.
   Està molt clar que van existir dues etapes ben diferenciades durant la dècada dels anys 70.
   La primera que coincideix amb la primera meitat, fins al 75 i la segona a partir del 75 en endavant.
   Curiosament aquest punt d’inflexió pertany també a la mort del dictador, la transició, l’aniquilació de les jornades llibertaries i l’entrada del cavall a la ciutat.
   El primers temps i sempre referint-me a la gent del rollo de Barcelona i sintetitzant ja que el tema donaria per molt, son temps d’il.lusió, de creativitat, d’útopies possibles i els segon temps de decadència, i autodestrucció o sigui com diu la cançó una generació perduda, només cal veure la llista de baixes de persones que poc temps abans estaven plenes de vida.

   De tot això van sortir a posteriori als anys 80, els punks i les seves filosofies com regeneració salvatge del rotllo barceloni.

   quilpil

2. xavi cot

   29 de març 2009, 07:50 AM

   2

   quilpil, no estic d´acord en lo que dius, qué rar, eh? jeje.
   Entenc lo que dius pero per a mí no és ben bé així.
   Es cert que la “generació” d´enrotllats dels primers 70s teníen
   un idealisme d´il.lusió, creativitat, etc, no estic d´acord en lo
   de utopíes possibles, si algú es creia que eren possibles era
   per ignorancia o inocencia, diguem que aquestos somiaven i
   després es van despertar i no van saber encaixar els somnis
   en la realitat.
   Es veritat que cap al 75 entra el cavall amb força, pero només
   va afectar a una minoria d´enrotllats, una minoria no representa-
   tiva del rotllo. Clar que a qui era en aquesta minoria li deu semblar
   que era una majoria. La decadència i autodestrucció només va afectar
   a aquestes persones que anaven “a cavall”.
   La gran majoria d´enrotllats (molts d´ells ja per edat, d´una segona
   generació d´enrotllats) de decadència i autodestrucció res, al contrari,
   del 75 al 80 es van fer moltísimes més coses que del 70 al 75, i a més
   moltes d´aquestes coses sortien com a iniciatives personals o de colectius, no com fins llavors, que les coses que es feien les feien els
   de sempre, gay & co, Zeleste, etc.
   Jo no em sento part d´una generació perduda, la meva generació era
   la dels jipis fins a dels punks, passants per la activista, etc. i de perdre
   res, encara s´en parla i continua sent un referent per molts joves d´ara,
   això sí, amb moltes baixes i no només per el cavall, sino també per el LSD i altres drogues que potser no maten tan rapit pero sí han condicionat la vida de moltes persones
   Ah! el punk a Barcelona va començar a ser notori al 77

3. quilpil

   29 de març 2009, 10:22 AM

   3

   Son maneres de veure, per això, m’agradaria s’he inicies un debat.
   Jo comento el tema d’en Cuadreny que porta per títol “Aquella meva generació perduda” ¿no? i faig una reflexió, que evidentment poden haver moltes més.

4. xavi cot

   29 de març 2009, 01:20 PM

   4

   Es això, un debat. Per suposat entenc lo que volía dir el Cuadreny,
   pero una cosa es una cançó (algo molt intim i personal) i altre estra-
   polar ho a la definició històrica d´una década o una generació, en aquest
   cas jo estic obert a aportacions de parers com més llunyans a la meva
   experiencia personal millor. Es (i no va per tú quilpil, quedi clar) com
   als burros de carga que els hi tapaven la vista lateral perque només
   vegin lo que tenen devant, a tots ens passa i quan podem veure tot
   ens sorprenem que el món no és només lo que veiem nosaltres.
   Algo semblat pasaba amb el LSD.
   Per a mí lo més interessant es que es parli, encetar debat com tú fas
   i així aprenem tots.
   Llástima que la majoria de gent no está per debats i es conformen
   amb els seus records distorsionats per el pas del temps, records d´una nit, etc. Per a mí no son records d´una nit o varies, sino que jo al 70
   tenía 15 anys i al 80, 25 anys. Tota la meva joventut que vaig apostar
   per fer les coses d´una manera diferent a lo que proposava la societat,
   i ho he mantingut fins ara.
   Per això no va ser només una experiencia, sino una decisió vital que marcaria el reste de la meva vida en quant a actitut i principis. I per això
   m´interessa saber què es lo que va passar, o quines altres opcions hi
   havien (la del cavall, la de fer la teva dins el sistema, la de fugir, la
   polititzada, la artistica, la de les sectes, etc)
   Seguim, si vols…. i haviam si la gent s´entera que això es una web
   interactiva!

5. pfanes

   29 de març 2009, 02:41 PM

   5

   Crec xavier, que a part de que en aquesta web hi caben records amb el seu interiorr sovint carregats de la filosofia dels setantes, també evidentment es necessari el debat, el perque de tot alló i que fem,que som ara tots nosaltres. De generacions perdudes n’hi ha moltes, aquella generació n’era una perquè potser erem la tipica ùltima generació de després d’una guerra i a les acaballes d’una dictadura( influida per música, pensament , drogues etc, que portaven vents de tota europa, i del món, maig 68, contracultura, psicodelia, art, misticisme hippi, bones lectures lluny del Capital o les obres completes de Jose Antonio…) erem gent com molt be dius, que volia fer les coses d’una manera diferent a la que proposava la societat.
   Tots els que en parlem aquì no ho estariem escrivint si no fos perquè NO hem fet el que ens proposava la societat. I ara, volem fer l’ejercici del record peró també establir una debat obert que analitzi tot aquell moviment de persones de la mateixa generació que senzillament no varem fer el que s’esperava de nosaltres. Aquí estem encara.
   A totes les generecions anomenades perdudes hi ha victimes que es queden pel camí d’alguna manera. Es dura la travessia i les escletxes del mur son petites i sovint poc visibles als ulls de la cara, ho varem intentar. En vindràn d’altres.

6. xavi cot

   30 de març 2009, 11:44 AM

   6

   totalment d´acord pfanes, diguem les nostres opinions i obrim
   les orelles a les opinions dels altres, així en lloc de veureu ho tot d´un color, ho veurem sota l´arc de Sant Martí. I que hi hagi debat, discursions, opinions contraries, dubtes, errors, lo que calgui mentre
   no seguim el catecisme de les ideies tancades ni els conceptes bautitzats
   per els medias

7. Canti

   2 d’abril 2009, 05:54 PM

   7

   Vull donar les gràcies al Xavi Cot per haver rodat, editat, i haver-nos permès penjar aquest vídeo a la web sense nom. El més important és que ha respectat les paraules del Cuadreny a la introducció on es refereix a la cocaïna i a la heroïna com aquestes merdes.
   Estic d’acord amb la Pilar en la necessitat d’un debat, però crec que encara hem de centrar el tema del debat. No crec que sigui important identificar dues etapes, perquè això és purament subjectiu i depèn de la petita història de cada individu. Recordo perfectament la presència de morfina procedent de farmàcies a Barcelona l’any 72, amb forma de barretes que anomenàvem “tizas” i els destil·lats de Hipecopan, un xarop per la tos que contenia codeïna que ens punxàvem uns quants. Només ho dic com exemple de que tot i formar part d’una mateixa generació, depenent del lloc on et trobessis, el dia, la destresa personal i tantes altres coses el fet que uns estem aquí i altres jauen sota terra ha estat una qüestió de “potra” personal.
   Quan escolto la cançó del Cuadreny i sento els “du dudu du dudu du” em fa pensar en la indiferència, són com l’expressió de la ingenuïtat en que vivíem, mentre, al nostra voltant, els amics queien com a mosques enverinades per un esprai.
   Repeteixo, jo no puc diferenciar dues èpoques sinó grups d’enrotllats que com les ones del mar arribaven a la platja i es fonien sobre la sorra. Uns en diran hippis, els altres punks, i poseu-li l’etiqueta que vulgueu, però en el fons, per mi el debat hauria d’enfocar la mateixa vocació del Rotllo. Els partits polítics el que fan es frenar el canvi social i el que va fer el Rotllo és precisament – tot el contrari – des del canvi personal i des de la transparència va provocar els canvis socials més grans d’aquest país. I no estic dient que tot això a la llarga hagi estat positiu. I aquí penso que ens convindria fer un exercici d’autocrítica.
   El Martí Sans, per algun lloc d’aquesta web ha dit que l’enrotllament és un viatge interior i jo li responia que no estava d’acord amb aquesta definició, segurament perquè m’interessa més la dimensió social i perquè la pregunta que em faig és perquè cony el món canvia més enllà de la cosa purament econòmica. I la única explicació que tinc és que sempre hi ha individus que s’arrisquen i que les coses a vegades surten bé i altres acaben malament. Puc entendre el que diu el Jaume a la introducció, però em sembla una explicació per sortir del pas. Sabem que totes les societats generen inadaptats, la qüestió que ens hauríem de posar és perquè la nostra en va generar tants i que no és el mateix ser un outsider alemany o suís que un de català i que aquest darrer ho te bastant més fotut. Donar la culpa als estupefaents sense ser conscients de l’espiral excloent en que ens vam ficar no serveix de res. Jo he dit més d’una vegada que estic a favor de la legalització de TOTES les substàncies que col·loquen inclosa la heroïna.
   I ara haig de matisar que dic això com dic que estic a favor de que s’extingeixin tots els Estats del món, els exercits i les policies i s’esborrin les fronteres dels mapes. No és demanar l’impossible ni estic fent proselitisme de res sinó reclamant la llibertat de l’individu enfront de la coerció de la societat. Apostant per l’educació i la responsabilitat de l’individu en contra de la repressió social. Algun dia m’agradaria pensar que les noves generacions estaran més preparades que la nostra pels futurs canvis que han d’arribar i que no hi haurà més generacions perdudes.

8. Sifon

   7 d’abril 2009, 12:33 AM

   8

   jo no he viscut els seixanta ni tampoc els setanta, però crec en les utopies i no veig pq no es poden arribar a realitzar, encara que sigui en un futur llunyà. Jo no sóc de cap generació però intento absorbir tot el que puc de cada pensament, des de l’anarquisme, el surrealisme, el punk o els hippies. Només les modes moren, la contracultura és eterna pq la Cultura i l’art mercantil·litzat encara ens oprimeix. La forma de vida anarquista encara és perfectament factible, a nivell local.

   Salutacions i felicitats per la feina de la web. Està bé i, com tot, suposo k no es fa per justificar o deixar memòria, sinó per mantenir viva la guerra.

9. xavi cot

   7 d’abril 2009, 11:23 AM

   9

   Ep Sifon, m´agrada molt el teu comentari i jo penso igual, i jo sí vaig viure els 70s. Lo que demostra un cop més que “els enrotllats”
   no son els d´una época concreta, sino que sempre hi han i hauran
   enrotllats i no enrotllats, independentment de les circumstancias del moment, i això no té res a veure ni amb la música, ni les drogues, ni
   la situació política del moment, etc
   L´únic, sobre l´utopía, crec que l´utopía per definició és algo irrealitzable
   i aixó és lo engrescador, al meyns per la gent imaginativa, en lloc de
   buscar l´arca perdida, altres busquem l´utopía i això és totalment
   compatible amb,
   a la práctica, i a nivell local (basicament amb la gent que et relaciones)
   viure amb principis anarquistes i no de submisió a lo establert, o a les
   modes. Agafar una mica de tot, lo que dius que tú fas és lo millor, i no
   quedarse estancat amb les mateixes ideies tota la vida.
   salut!