4 comentaris

1. jordi t

   20 de desembre 2009, 02:52 PM

   1

   El text d’el primer dibuix es dificil de lleigir. Aci va un intent de transcripcio:

   Dins del cap
   7 petons i una piga
   i un mocador per treurens
   als mocs carla sap
   que plora l’iastesat

   MIRO I EXISTENCIAL
   RES NO IMPERTORE
   MES QUE L’ESPERANÇA
   DE UN DIA SOL
   I UN MES LLÁ

   ————

   UN NIHILISMO
   TOTAL ME
   SAUFAVE
   DE
   DENTRO
   DEL
   ALMA.

   ————

   Dintra de cada
   omme aia un INFAT…N
   QUE voldirte TREUTRE
   EL CAP
   ¡TENGO UN ARBOL!

   ———

2. jordit

   16 de setembre 2014, 10:05 AM

   2

   Records (l’any que ve en farà quaranta)

   En Joan Falguera es va quedar penjat
   així reconeixíem llavors a qui deixava enrere
   seny i tota senyera.
   Era l’any mil nou cents setanta cinc.
   Al Joan l’havia conegut pocs anys abans
   membres juniors els dos
   de la generació enrotllada
   (el renou dels seixanta a prop encara).
   De jovenets viatjàvem:
   Afganistan, Nova York, el festival d’Avinyò.
   Entusiastes tant d’Artaud com de l’Espriu.

   En Joan Falguera es va quedar penjat
   la Montse en patí molt: un pal.
   No recordo però que se’n queixés
   si ens explicava que en Joan
   despullat del pis sortia
   saltava terrats, nu per la plaça es passejava.
   Ella se l’emportava a casa a temps
   avants que algú truqués la policia.
   Llavors tots teníem
   quelcom per amagar.

   Una nit
   en un pis-comuna prop del Pont de Vallcarca
   la Montse endinsar-se en el llit
   on jo dormia.
   A fer l’amor jugàrem
   menys sexe que tendresa.
   En Joan s’hi va cagar
   literalment.
   Cap a la matinada ens despertàrem
   en Joan enfilat al peu del llit
   ens mirava i plorava.
   Acabava de buidar els budells al terra
   la Montse s’aixecà, sortí del llit
   ningú dir res.
   Ara no recordo qui va netejar la merda.

   Desprès, a Formentera,
   esbotzàrem un triangle
   que mai sortir-nos rodó.
   Mes tard, de tornada a Barcelona,
   (la Montse aquell cop no pogué distreure
   ni policia ni família)
   en Joan va parar al Frenopàtic.
   Anestesiat de pastilles i vidres trencats
   allí hi era.
   Vaig anar a veure’l
   parlàrem poc, mira’m-nos molt.

   Els camis es trifurcaren
   les drogues fortes arribaren
   Barcelona imitava New York
   Katmandú passat de moda.
   La Montse i jo encreuàvem camins
   cada cop menys rítmicament
   com una peça dels Perucho’s mal tocada.
   Feia anys que no la veia
   quan m’arribà la noticia: la Montse ha mort.
   Montse estimada, amiga d’antany
   avui et recordo una mica mes encara.

   En Joan va desaparèixer
   pels quadriculats carrers de Barcelona.
   Deu, potser quinze anys després
   del pis del Pont de Vallcarca
   (jo vivia fora feia temps)
   en una visita a Barcelona,
   anant en taxi
   el cotxe es va parar en un semàfor
   de la Plaça de Catalunya.
   Una vespa arribà al nostre cantó
   darrera de la noia que la portava
   assentat en Joan hi era.
   Vàrem reconèixer-nos al instant
   a través dels vidres intercanviàrem somriures.
   Semblaves feliç
   anava per baixar la finestra
   quan sortí el verd
   amb força accelerà la vespa.
   Zuuum!
   Sempre rememoraré aquell
   tant cinematogràfic moment.

   Anys després algú dir:
   en Joan Falguera fa temps que va morir.
   Joan, estimat amic
   avui de nou una mica mes et recordo.
   Aquells ulls teus
   i aquella platja de Formentera
   on tu, la Montse i jo
   fèiem com si res
   mentre llegíem Cavafis.

   Padangbai-New York, 2-9 setembre 2014

3. Canti Casanovas

   16 de setembre 2014, 07:33 PM

   3

   @gràcies Jordi
   llegint el teu poema he tornat una estona a Villa Maria, a aquell subterrani on dormíem en matalassos per terra i quan aprofitàvem la nocturnitat per acostar-nos. A vegades les mans es creuaven i no sabies de qui eren.
   He vist al Joan amb el cabell enrinxolat i esvalotat i a la Montse insinuant els pits sota el peto del monu d’obrera que vestia.

4. jordt

   17 de setembre 2014, 07:12 AM

   4

   aquell temps en Joan, a vegades, em feia pensar en aquest dibuix d’en Picasso