7 comentaris

1. Rolling

   2 de març 2009, 12:38 PM

   1

   Correcte, és a l’escalinata de la Plaça del Rei i la va fer un servidor. No podria precisar l’any. Li vaig regalar al Xavier en memòria del seu preuat amic Albert. Penso que no tinc els negatius..
   Salut

2. Canti

   3 de març 2009, 01:15 PM

   2

   Genial. Si les neurones no em fallen, el Xavier i l’Albert eren tan joves i tendres (tindrien 14 o 15 anys i els més vells de la plaça uns 17) que en un principi els hi vam posar el nom de duendes als dos. Amb el temps, el Xavi es va convertir en Xico i l’Albert en Subi. M’equivoco?

3. xavier duende-chico

   8 de març 2009, 04:10 AM

   3

   yes
   es la plaça del rei
   any 1970
   diumenge depres de fer la cabra boixa per la floresta
   de baixada
   els dos som del juny del 56,teniam 14 anyets
   un peto per tots
   Xavier.

4. Gero

   8 de març 2009, 04:44 AM

   4

   Després d’un trip amb el Shakespeare, el Papa Noel, i jo mateix?

   Geronim

5. Gero

   8 de març 2009, 09:56 AM

   5

   Xavier, et sona això :

   “Va ser a la primavera del 70 quan varem pendre uns botonets de color violeta mes coneguts com a “Purple Haze” igual que la cançó de Jimmy Hendrix. Els habiem comprat al “Pobre” a la Barraca del carrer Ciutat. Mentres desapareixia el sol de Mirasol, una foguera il.luminava les nostres cares; Albert Subirats, music i poeta, l’inefable Papa Noel, el Shakespeare poeta, el Chico com sempre espitós i jo el Geronim. Esperavem la nit i la pujada del raig purpura que habiem ingerit feia uns moments.

   I no va trigar en fer l’efecte desitjat; mentres conversavem les nostres mandibules es ralentitzaben i les paraules es quedaven flotant a l’aire. Aixó ens va fer sentir tan ridiculs que esclatarem en una riallada unanim.

   Els nostres moviments van començar a dibuxar.se visualment a l’aire, com quan deixes el diafragma d’una camara obert durant una llarga exposició. Sobtadament el Shakespeare va començar a moldear el seu nas amb els dits com si fos de pastilina, allargant.lo i axatan.lo devant la mirada atónita de tots. Pero aixó no era tot, doncs a continuació va fer el mateix amb la seva cara i tot el seu cos es va convertir en un nan del bosc.

   - Som els follets del bosc !

   Varem exclamar quasi a l’unison al veurens transformats en petits sers de cosos diminuts. Ens veiem com els verdaders habitants de la terra, els follets habitants de la natura. Teniem les orelles puntiagudes, els nasos llargs i ens desplaçavem lliscant per les fulles humides com si fosin tobogans.

   Corriem en filera per un inmens prad de color blau com si fosim vagons d’un tren, agafats pels hombres. A dalt, el cel era un festival d’estels de colors, cometes i constelacions en moviment com un esclat de focs artificials. Algú habia dit que la nit era com una gran pantalla a on prenien cos qualsevol tipus d’al.lucinacions; i era cert, paisatges amb palmeres àrabs, personatges de Lewis Caroll, conills amb xistera, gripaus coronats i petites Alicies alades… En aquell estat de coses estavem, quan tots vam percebre la mateixa sensació… a on està el Chico? El varem trovar pujat a la copa d’un arbre amb una canya per espasa cridant: Sóc el guerrer de Black Sabbat! El viatge va continuar amb un trio de follets i un guerrer que jugaba a l’amagatall. Vam atravessar el mirall de la realitat passant a l’altre costat, a on les dimensions no tenen nóm. Els primers raigs de sol varen posar l’epíleg a un viatge que recordaré sempre”.

   Gero

6. duende

   10 de març 2009, 12:58 PM

   6

   si gero,amb sona
   encara que no se si va ser aquet viatge en concret….’

   tu que tal,tot be?

   una abraçada molt forta

7. Gero

   10 de març 2009, 01:16 PM

   7

   Hola Duende-Chico

   Deixem per la memòria el dubte. Si vosaltres teniau
   14 anys, jo en tenia 16, d’això fa uns quants anyets…

   Espero que algun dia ens veiem, mentre rep una abraçada d’un follet del bosc