Publicat dins: Articles - 15/08/2008
Al meu entendre, aquests cinc anys varen constituir el moment mes creatiu que la musica pop hagi tingut mai en la seva historia. Son moltes les raons que varen confluir a finals dels seixantes perque es produís aquest fenomen. Alguns consideren les drogues com les protagonistes d’aquest període, pero sense menysprear al seu paper, cal remarcar el cúmul de causes que el va fer possible. En primer lloc la creativitat desbordant per fer créixer pràcticament del no res nous conceptes estètics musicals que varen revolucionar el món de la musica popular. La llavor deixada pel folk, blues i el rock n’ roll va ser el detonant d’unes formes absolutament novedoses que varen trencar motllos, creant camins a seguir en dècades posteriors.
Un dels exemples mes il·lustratius es el salt que va fer Bob Dylan quan va decidir electrificar la seva banda; els crítics no varen tenir cap mena de compassió amb ell quan l’acusaven de prostituir la musica folk, pero era realment folk el que oferia Dylan? Mentres a Londres per veure a un grup desconegut com Black Sabbath, per molts els creadors del heavy, calia anar a clubs com el Marquee i escoltar-los en directe ja que el seu disc “Paranoid” no era radiable a les emissores. Amb Bitches Brew, Miles Davis investigava amb les sonoritats elèctriques mes novedoses i eclíptiques a les postrimeries del Jazz Fussion. En quant al rock cal citar la barreja de nous instruments com el Mini Moog i el Mellotron que King Crimson van fer servir per construir la nova musica, encara que la part mes novedosa va ser la aportació visual de l’espectacle, quelcom absolutament nou en els concerts de masses.
L’industria musical habia descobert l’album concepte a partir del Sgt. Peppers dels Beatles al 1966, donant una nova eina d’expressio als artistes que disposaven d’un format mes ampli per comunicar amb el public. La tecnologia analogica va ajudar a donar vida a aquest periode creatiu i fer-lo passar a l’historia. Quand tingeu temps mireu a Google els albums publicats entre 1968 / 1973. Us sorprendeu.
Nostalgia 2, Qualitat 10
Gero
« Anterior: Festival de Sallent 1972
» Següent: Poster Psicópatas 1978
2 comentaris
el RUSS
1 de maig 2013, 01:16 PM
1Yes, per cert, tinc aquí mateix, el Bitches Brew, i la formació, la Banda es absolutament irrepetible, amb Davis ( trompeta ), Shorter ( saxos), el Gran i oblidat Bennie Maupin al Bass clarinet, l’amic John Mclaughlin ( la rehostia ), Dave Holland el grapas al double bass, harvey Brooks ( un altre que tal baila ) al fender bass, i a les tecles ni mes ni menys que Zawinul, Lawrence Young i ( taxáááán ) Chick Corea, Donald Arias, Jack deJohnette i crec que Lennie White a las batacas amb el reforç de Jim Riley ( que en realitat era en Juma Santos ) … algo INCREIBLE…
El Mellotron , que era carísim, ja va ser utilitzat per beatles ( l’avio de Back in the Ussr ), els Manfred Mann o la Graham Bond Organisation…
Gran article Gero, totalment d’acord, llástima que jo era massa jove encara … ( 15 anyets al 68) d’aqui dos mesos en faug 60… sigh.. bwaaaaaaaaaaaa…
el RUSS
1 de maig 2013, 01:18 PM
2Aixó en faug i en faig 60 ( i encara no he superad la crisis dels 20 )
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?