El «Salón Iris» i la música progressiva

D´on heu tret aquestes lletres del Jaume Sisa? i les fotos de Secta Sónica i de Bueyes Madereros?
Jo que creia que tot aixó s´ha perdut i veig que per aci apareixen coses….
Deu n´hi do
Salut!

@Rafael Moll Ferre
Com veus algunes coses s’han salvat i les intentem reunir en aquest web. Ara mateix, a més dels que hem posat en marxa la web hi ha un bon nombre de persones que han col·laborat enviant-nos fotos i documents.
Benvingut

Hola Rafael (Moll) Hola Canti. Com va tot? Soc l,Enric (Borau). Veitx que aquesta “web” está molt animada. La setmana que ve jo també aportaré fotos,(del Jordi Carbó, Guillem París, etc…). Petons.

Hola Borau (Enric)
Segons els dies va bé o menys bé. Content de trobar aquesta web – fa tot just un parell de dies- i amb la web que tu apareixis tambè.
De fet buscava informació sobre la mort de la Tete.
Vaig fer amb el Sisa això del pregò i de la Nit Galàctica i l´Oriol Tramvia ens ho va dir i ho va dir també desde l´escenari. Una mala noticia…. una bona trovada.
En saps algo de la Nuria Ponsa? en parles en un altre apartat d´aci.
La Nuria habia viscut a la Torre d´Adrià Margarit.
A aquesta torre, on va passar tanta gent va ser on ens van fotre a la presó al Pau, la Mercè, la Montserrat (Tita) Soler i a mi. Varem passar una NocheVieja al jutjat i l´1 de Gener varem ingressar a la Modelo (homes) Trinitat (dones)
Quan varem sortir de la presó el Pau i la Mercè recolliren una gosa que teniem i es deia Monacabra i varen anar a parir a Formentera.
Recordo que a la Via Laietana veiem al fons del passadis a la Mercè amb la panxa molt gran.
Al pregó de la Mercè el Sisa va començar cantant a pel:
“Quan la Mercè està contenta
somriu i pica de mans”
(seguia parlant:)
El Pau Riba ho ha cantat i jo també ho vull cantar, recollint l’alegria i traduint-la: la Mercè està contenta perquè ja és Festa Major!
Mes endevant van anant sortint moltes persones, coses, sensacions de les que aqui (aquesta web) es parlen o apareixen.

¡Ei Rafael! quinq bona trobada. Jo també ting diás +i días plof i alguns ¡collons quin vent que bufa!.
De la Tete, no ting detalls, el “Trilla” en tindrá. (Aixó em recorda uns coros+ Ia Clua; al primer disc de Gato, que vem fer juns. Que rama mas mala, que rama mas mala….)
De la Nuria Ponsa; se que ting un fill; Chistian Borau i un record inmillorable. Pero va morir ja fá uns 21 anys. Va ser una tia pionera, es va antiçipar (i a mi em va introduir)¡¡¡fa 35 anys!!! a tot aixó que ara es donen conte: cambi climatic, ecologia, pedagogía….em va cambiar la manera de entendra la vida. Moltes d,aquestas “historias de “la Torre” me las va explicar de primera má. Incluin algún “duelo de titanes” Pau-Toti. Per sert el ultim disc de “Toti” es una presiositat. desde aquí el feliçito. El recomano.

hola Rafael!
soòc la germana de la Nuri, fa ja 23 anys que es morta, va marxar
relaxada amb la seva filosofìa antroposófica.
ara Enric ja es amb ella.
una abraçada

aquestes lletres de les cançons del sisa, les va a pasar a maquina i després a ciclostil el meu germà Agustí, ell mateix ho explica en un dels seus llibres…

En relació amb el comentari de l’Oriol Tramvia sobre el seu germà Agustí (Pons) i el Sisa: en una antologia de poesia catalana publicada el 1980, “Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979)” de Vicenç Altaió i J.M. Sala-Valldaura, es parla d’“un grup que no tingué especial ressò i que no va arribar a publicar (Albert i Jordi Batiste (músics), Rafael Moll (…), Santi Sisa i Agustí Pons, el sol escriptor de la colla”. Algú me’n pot donar més dades?

@Marta Ponsa
L’Enric va dir-me lo de la Núria, just quan varem retrobar-nos, via mail, desprès de tants anys!.
Tinc molt bon record de la Núria, ella i la Mercé Pastor varen ajudar-nos a la Montserrat Soler i a mi, recients fugits de les nostres cases per tal que ens quedarem a viure a la torre d’Adrià Margarit/Avda. Tibidabo.
Records

Fragment del llibre TEMPS INDÒCILS, Agustí Pons, Angle editorial pag.114.
Cortesia d’Oriol Tramvia

“… a mi em semblava que Sisa no tenia èxit perquè el públic no coneixia la lletra de les seves cançons. Juntament amb la meva companya Maria del Carme, amb la qual feia poc temps que m´havia casat, vaig passar a màquina les lletres i les vaig ciclostilar i imprimir.
A l´entrada de l´Iris, ella i jo ens vam dedicar a repartir-les de franc. Estàvem convençuts que aquesta acció serviria per fer triomfar Sisa definitivament:::”

Me parece fantástico todo lo que comentais. Es interesantísimo descubrir/ redescubrir nuestros 60-70´s. Conviene refrescar la memoria porque a muchos nos vendieron la moto de que antes de la Movida no hubo nada, lo cual más que injusto es de una ridiculez como un piano y me pone de una mala leche considerable. ¡Sisa tenía casi hecha La Catedral en 1972! Fabuloso. Poned más cosas, si us plau! força!

Jo també tinc aquestes lletres perdudes per un calaix. Sovint les trobo buscant altres coses. Però segur que si les volgues trobar ara no ho aconseguiria.
les van donar a l’entrada del “Darling Sisa” i també ens van donar darlings aquells carmels que s’enganxaven a les dents!!!

Les matinals del Festival de Música Progressiva al saló Iris (a on es celebraven velades de boxa i lluita lliure) van ser molt populars entre la gent jove. Els poperos amb la seva vestimenta de colors vius i la gent del rollo formaven una barreja tan sorprenent que podien deixar parat a qualsevol trotskista o membre del PC. Amb una paperina de castanyes calentes, i un paquet de Bisontes passaves un matí de diumenge especial.
Recordo els Smash totalment col·locats intentant tocar Purple Haze d’en Jimmy Hendrix. El salo Iris s’omplia de gent el diumenges de concert, i el carrer estava ple de Land Rovers dels grisos disposats a actuar en qualsevol moment. La ocasió va venir quan Pau Riba va dir allò de “Fa un dia molt gris”… i els grisos ens varen fer córrer una bona estona.

Per cert, el grup britànic Free mai va arribar a actuar per por de l’autoritat a possibles aldarulls.

Increible, que recuerdos. Ancora Blues Band tuvo el placer de telonear a Los Canarios en una de aquellas fantásticas sesiones del Iris organizadas, si no estoy equivocado, por Mario Gas y el Clan De La Una, programa de Radio Juventud, con José Maria Pallardo oficiando de Maestro de Ceremonias y con gabardina, el público lo abucheaba y le tiraba aviones de papel al escenario.
Brutal!
La formación de aquel dia de Ancora Blues Band era Manel Camps a la batería (Camps se dedicaba a fabricar amplificadores), Calixto al bajo, servidor de uds. a la armónica, Ricky Sabatés a la guitarra y Gerard Bouvié a la flauta travesera, mas tarde entraria a formar parte de un grupo llamado Patatas Fritas que grabaron un disco producido por Joan Manel Serrat, si no estoy equivocado.

Recuerdo a los Smash con Antonio Molina al frente ciegos perdidos tocando el “Purple Haze” de Jimmy Hendrix de forma desaforada.Venian de Sevilla y eran la sensación del momento. Lo surrealista es que aquella escena llena de humo y gente se producia a las 12 del mediodia!

Gracies, Gero, per penjar aquest poster. Si, recordo molt be aquells matins de diumenges coloreijats, combatint la grisor d’una BCN sota la bota del franquisme enveillit pero brutal. Crec que alguns dels concerts es feien tambe el divendres per la nit i es repetien els diumenges al mati? Quina perdue de temps dels grisos alli! Era ben be que tenien tanta por a qualsevol manifestacio de llibertat (uns jovenets escoltant musica un diumenge al mati) que perdien la visio. O es que s’entrenaven amb nosaltres per despres anar a las manis de CCOO? En tot cas jo tambe vaig tindre que correr per el carrer Arago perseguit per porres i molta mala llet. Si, la barreja de public era molt interesant. I al mateix temps cada diumenge m’en anodava de que cada cop erem mes els habitants de la “Woodstock Nation” a BCN.

@Hippy Vicente.
Para tema harmonica, dale un oido a esto:
http://www.myspace.com/harpburn
Descubri a Miguel Weissman hace un par de an’os con los muy especiales “Cangelosi Cards” , con quienes colabora de vez en cuando.

Espero que cruceis caminos.
Salut!
jordi t

El saló Iris es convertia en un mix entre yeyés i progressius que donava color a aquella Barcelona tan grisa. Les velades estaven presentades per Josep Maria Pallardó el pope del programa “El Clan de la Una” de radio Juvetud. Que ningú alucini amb la gran convocatoria de públic que tenia el grup Maquina, eren els Blood Sweet & Tears del pais i triumfaven arreu l’estat espanyol.

Si algú disposa de fotografies dels concerts, si us plau feu-les arribar a lwsn !

La coletilla de l’article de la revista Triunfo signada per Vazquez Montalban resulta premonitoria: “Una actitud peligrosa (la de publico asistente) que no sabemos como contemplará la nueva Ley de Peligrosidad Social” Aviso a navegantes, las fuerzas del bién contraatacarán sin piedad…

El contraatac era el persistir en la nostra actitud contracultural-llibertaria com a forma de viure. Aquesta llei “ Ley de Peligrosidad Social antes llamada Ley de vagos y maleantes“va portar a molts companys a passar tres mesos de presó per dur uns grams de “xocolata” o no poguer demostrar tenir feina estable… Manuel V. Montalban malgrat ser un important militant del P.S.U.C sempre va ser un personatge molt llùcid i un gran escriptor, d’aquests que es troben a faltar. La revista TRIUNFO era prou oberta i gens dogmàtica. Com sabem la portava quasi tota ell sol.

L’ambient estava gris i no és estrany. Els mesos de novembre i desembre, els concerts de l’Íris coincidien amb el Judici de Burgos que sol·licitava 6 penes de mort i que havia desencadenat una onada de protestes a tot l’estat. Enfrontaments entre la policia i manifestants a Madrid, Barcelona, Bilbao, Oviedo, Sevilla i Pamplona. El 12 de desembre es van tancar artistes i intel·lectuals a Montserrat. Tot això amb una gran repercussió internacional que va fer trontollar el règim. El que pot semblar paradoxal és que es produïssin enfrontaments amb la policia a la sortida de l’Íris (Montalvan en feia referència) mentre al Poliorama, entre el 9 i 15 de novembre, Raimon i Pi de la Serra ofissiaven com a sacerdots de l’esquerra política i no hi ha constància de que es produís cap altercat amb la policia.

Una cosa més: Espero que l’SGAE no ens tanqui aquesta web pel fet de mostrar una fotografia de Los Canarios

Un fragment de les memòries d’Oriol Regàs: Los años divinos, Destino, 2010, Barcelona.

MOVIDA MUSICAL CUSTODIADA POR LOS GRISES

A finales de 1969 conocí a Enric Herrera, que acababa de montar, junto a Jordi Batiste, Màquina, un conjunto de rock cuya música, de planteamiento totalmente renovador para la época, lideraba un movimiento que alcanzaba también a otras formaciones de nuevo cuño. Cuando contacté con Máquina!, ya no contaba con su fundador y principal ideólogo, Batiste. Pero quedaban Herrera al piano; José María París, a la guitarra; Luis Canabach, un joven músico de extraordinaria calidad más conocido como Luigi, al bajo, y José María Vilaseca, alias Tapi, en la batería.
Enríc me pidió que me responsabilizara del grupo. Nunca lo había hecho, pero en aquellos años se había extendido el mito de que yo podía convertir en oro todo lo que tocaba y por eso vinieron en mi busca. En febrero de 1970 preparamos su debut en el desaparecido Salón Iris de Barcelona, que estaba situado en la izquierda del Eixample, en la calle Valencia, y tenía un aforo de dos mil personas. Fue un concierto multitudinario, que marcó el inicio de una movida musical en la que también destacaron Música Dispersa, Pau Riba y Toti Soler, creador del grupo OM. Pocos meses después lanzamos su primer álbum, Why, bajo el sello Diábolo, producido por Ángel Fábregas, quien certificó definitivamente su prestigio y aureola. El disco fue apoyado por una crítica severa pero positiva. Durante aquel verano los instalé en Revolution, de Lloret de Mar, un local poco idóneo para el tipo de actuación que programaban, pero que logró reunir muchas noches a un público joven y numeroso, de procedencias dispares. Permanecí con ellos menos de dos años. Les perdí la pista, aunque sé que últimamente se han reagrupado. Sólo he mantenido contacto ocasional con París, un personaje singular, de vida retirada, ayunos interminables y filosofía cerrada, pero con una sensibilidad en sus dedos que lo convierte en el mejor guitarrista de su generación.
Mi experiencia con Máquina! propició mi ánimo para organizar otro tipo de conciertos en otoño del mismo 1970. Con Jesús Ulled, que desde hacía algún tiempo colaboraba con nosotros encargándose de la promoción y relaciones con la prensa, bautizamos la iniciativa con el pretencioso nombre de Primer Festival Permanente de la Música Progresiva. En realidad, la música programada no era siempre tal, pero aunaba a una serie de conjuntos e individualidades que intentaban desmarcarse de las corrientes facilonas imperantes en aquella época, buscando fórmulas nuevas y sonidos desconocidos. Volvimos a alquilar el Salón Iris, cuya situación y aforo nos parecían perfectos.
De octubre a diciembre de 1970 programamos conciertos semanalmente en doble sesión de viernes noche, a cincuenta pesetas la entrada, y otra para las mañanas de los domingos, a veinticinco pesetas. La presentación quedaba en manos del periodista Josep Maria Pallardó, un auténtico entendido.
En estos conciertos participaron los grupos más representativos de la progresía del momento: los mencionados Máquina! y Música Dispersa, conjunto que contaba con solistas de la talla de Jaume Sisa, Selene, El Cachas y Albert Batista. También actuaron Pau Riba, Los Canarios (con Teddy Bautista al frente, a aquellos días se remonta nuestra amistad), los Bravos (pictóricos de acierto con su formidable Black is Black interpretado por Mike Kennedy), Dos mes Un, Agua de Regaliz, Buzz, Crac, Los Brincos, Evolution, Green Piano, Smash (con Gualberto y Manuel Molina), Los Puntos, y Cerebrun.
Fue un éxito, especialmente de público. Los viernes noche contábamos con una importante participación de la gauche divine. Ricard Bofill y Serena Vergano, Toni y Esteban Miró, Jorge Herralde, Joan Amorós, Xavier Miserachs, Salvador Clotas, Elisenda Nadal, Carlos Duran y Carmen Galí, Silvia y Carola Poliakov, Susan Holmquist, Colita, Montse Riba, Carlos Sanpons, Enric Barbat, Joaquim Jordá, Jacinto Esteva y Romy Romero, Óscar Tusquets, Beatriz de Moura y Pétete Garriga, eran algunos de los incondicionales, junto a otros colectivos interesados por lo que ahora llamaríamos una música alternativa y que en aquella época se consideró el inicio de la movida musical underground del país.
El público de las matinales del domingo era joven y en algunos momentos un punto exaltado, especialmente al finalizar los conciertos, cuando mantenían un pulso de provocación con los grises en los alrededores del Salón Iris. Siempre finalizaba en incruentas carreras. No tuvimos demasiados problemas para conseguir los permisos del Gobierno Civil, aunque lo de música progresiva no lo entendían. Les inspiraba cierta desconfianza. Por ello enviaban a la salida de las sesiones unos cuantos jeeps de intimidación.

penso que vaig anar-hi a quasi totes les matinals, alli vaig descobrir que erem molt mes d’el que semblabla, forces centenars de joves, quasi tots mes grands que jo, coincidiem alli cada diumenge. si recordo be et comprabes un pase (carnet) per tota la serie. em vaig sentir doblement estafat (billet ja pagat) quand el darrer concert (grup Free, els unics del altre canto dels pinireus) es va cancellar per raons politiques (Judici de Burgos, etc.). tot va acabar amb una corredisa per l’avinguda d’Arago amb el grisos darrera i el fort sentiment de que aquella Espanya estaba per acabar (5 anys despres).

Es veritat que l’anulació dels Free (recordeu All right now) va ser una frustració, pero la part positiva es que varem coneixer el rock sevillà dels Smash per exemple. Aquestes matinals apart de la musica tenien un valor altament esportiu; sempre acabaves fent joggin devant els grisos.

@Gero
Fer bromes amb això em sembla molt banal. També l’Oriol Regàs minimitza el tema al final del capítol. Amb els grisos no es feia joggin.

Com diu Leo Ferré “Avec le temps, tout s’en va…” Alló que va ser transcendent en el seu dia, es converteix en una anecdota (que no banalització) de fets que explicar als nets, qui els tingui.

Home, dir que sempre acabaves fent joggin davant els grisos està bé en clau irònica però no explica massa el que passava a l’Iris. I una anècdota no és intranscendent, és una historia intima de la vida d’algú. És important contrastar anècdotes perquè un mateix fet segons qui l’expliqui pot ser exagerat, minimitzat, banalitzat… o adjudicat a una causa o a una altra. Per exemple Oriol Regàs afirma que enviaven uns jeeps de intimidació perquè no entenien allò de la música progressiva, la qual cosa és tan absurda com si m’enviessin un policia a casa perquè porto olleres progressives.

Jo penso que progressivament el festival progressiu es va escalfar en la mateixa mesura que els esdeveniments polítics. Recordo que quan s’acabava la música sortíem de l’Iris en manifestació i els grisos tardaven poc en arribar. La cosa es va repetir diversos dissabtes, els hi tiràvem el que trobàvem a mà, vam travessar algun cotxe per atrinxerar-nos, rebíem i corríem. Ignoro si hi va haver algun ferit o detinguts. La premsa no en deia res, com sempre…

el moment politic-social era molt dur. Inclus en Serrat tenia que amagar-se, despres de tornar del exil de Mexic:
http://www.youtube.com/watch?v=NBlaeMcx3iU

Ni son todos los que estan ni estan todos los que son.

Complementem aquesta entrada amb una carta de Discos Als 4 Vents cortesia de Jose María Merchan on anuncien les novetats discogràfiques i informen del programa complet del Festival del Salón Iris, amb els que actuaran i els que lamentablement no hi seran

Amb la perspectiva que dona el temps, t’en adones que aquelles discogràfiques arriscaven molt mes que diguem-ne d’altres epoques posteriors (fins i tot la suspensió) amb subvencions i presencia mediatica. Ho dic sense anim de reproduir alló de “qualsevol temps passat va ser millor”. En un ambient hostil, sense mitjans de comunicació, tan sols amb el boca a boca… aquells segells i promotors varen fer una feina mes que encomiable.

Gero, em resulta curiós això que dius sobre el poder de convocatòria de Màquina. Jo no els vaig veure mai en directe però sempre he tingut la percepció de que dins de la música no comercial eren dels grups més famosos. No obstant això, fa uns mesos vaig parlar amb Emili Baleriola (guitarrista de la segona etapa de Màquina) i ell opinava tot el contrari, no tenien gaire èxit perquè no eren comercials… Ara per ara, ja no sé què pensar…

AS, la teva percepció de que dins de “..LA MUSICA NO COMERCIAL
EREN DELS GRUPS MÉS FAMOSOS…” (Es parla de Màquina),
és totalment encertada. Sense dubtes.
“Que no tinguessin èxit perquè no eren comercials..” com diu l´Emili Baleriola, apart d´un contrasentit (no conec cap grup No comercial
que hagui tingut èxit…), podría opinar algun economiste sobre la relació
NO COMERCIAL=ÊXIT…..
no contradiu en res la teva percepció.
Els Màquina eren “famosos” i reverenciats pels enrrotllats del 70-72,
que no eren molts, i molt meyns COMERCIALS, per saber quí era
comercial, (qui tenía èxit-comercial) només cal veure alguna lliste
de “hits” a aquest país en aquells moments.
Emili, m´en alegro que no fossiu comercials….i que no tinguessiu “èxit”,
ara no serieu tant mítics.
salut!

Comercials a la radio espanyola eren Formula V i Los Diablos per exemple. Maquina es podia comparar amb els Blood Sweat & Tears que si eren comercials ja que venien molts discos als USA. La diferencia era obvia i deixant fora judicis de valor la cosa radicava en els valors musicals entre els seguidors d’uns i d’altres que es traduia en els aspecters visuals del public que asistia a les matinals del Iris: els ye-yes i els enrollats.

Gràcies per les vostres respostes. Si em permeteu, m’explicaré millor.

Cucsonat, és totalment cert que la frase d’Emili i la meva percepció són perfectament compatibles. El que passa es que aquesta frase és una síntesi feta per mi. Li vaig fer una entrevista i vam parlar de moltes coses. De fet, crec que ell i jo no ens vam entendre, jo parlava d’èxit a nivel de reconeixement social i ell parlava d’èxit de vendes, de que no guanyaven diners i van haver de dissoldre el grup.

El concepte “èxit” a mí em sembla complicat. Si Màquina eren uns dels grups més venerats pels progressius, per a mi, això vol dir èxit. Si només valoressim el èxit des de la perspectiva econòmica, només gent com Bill Gates o l’Amancio Ortega han tingut èxit en la seva vida i no estic d’acord amb això. Ara, una altra cosa es quanta gent estava dins de la progressia, perquè això és el que no sé. Només puc treure conclusions arran de les publicacions i comentaris que gent va viure aquella época fan. M’he trobat amb que molts periodistes eren fans o, al menys, els tenien una mica d’afecte. Això altera la meva percepció de a quanta gent arrastraven. Potser no era tanta com jo m’imagine…

Gero, conec aquests grups. El meu pare m’ha parlat molt d’ells. Del punyeteru Black is Black, de Los Diablos, dels Dúo Dinámico, de Nino Bravo, etc. No obstant això, va admetre que coneixia als Màquina (però no a cap altre grup de la progressia, ni tan sols a Smash) i allò em va sobtar molt. Que el meu pare, que era i és un fanàtic de la música comercial coneguera als Màquina vol dir que debien ser prou famosos… I fotos com la que apareix de la Plaça Catalunya parlen de un gran èxit d’acollida. A més, he llegit que van omplir l’Iris el febrer de 1970 i també el Palau de la Música Catalana al març de 1971. Llavors no entenc aquesta percepció de que no tenien èxit. Es aquesta dualitat la que em confon.

As, d´acord amb lo que dius, la paraula èxit té els 2 significats que dius.
Quan és parla de “comercial” crec que, igual que l´Emili, ens referim a lo economic i está clar que en aquest sentit ni els Maquina ni practicament cap grup “de música no comercial” va tindre èxit sencillament perque aquest país en questió de música anava a la cua en tots els sentits. Les discografiques no anaven més enllà de buscar “el Carro” que li van robar al Manolo Escobar, a Barcelona (llavors un poble gran, no una ciutat) no hi havía cap lloc on actuessin grups a diari, l´únic lloc la Enagua improvisaba concerts quasi d´amagat de tan en tant i encara era víctima de “redades policials” constants, i això que era un bar petit, els concerts que es feien (Palau d´Esports Barcelona, Badalona inclós Canet) estaven encerclats per la policía, antidisturbis inclós a cavall, ara faria por, llavors estavem acostumats a veure la poli desplegada per Canaletes, Via Laietana, etc, carregant a la mínima..,
els organitzadors eren multats, tan sols per portar el cabell llarg ja era motiu que et paressin, demanessin la documentació, registressin, etc.
Als mitjans de comunicació no els interessava perque això era minoritari,
(si un mira La Vanguardia del 70,71, 72.. comprobará que la majoria de noticies sobre la música que és feia fora era sobre detencions per drogues, morts per sobredosi, etc. potser era una consigna que venía de “dalt”. Amb aquelles circumstàncies pensar amb l´èxit no deixaba de ser una utopia més de la joventut.
En quan al èxit com a reconeixement social, de social res, no crec que ni el 1% de la població de Barcelona sapiguessin qui o qué era Maquina,
El reconeixement venia de la minoria de gent enrrotllada (per utilitzar aquesta paraula), i en el cas de Maquina era perque el músics eren considerats dels millors del moment cadesqú amb el seu instrument, i això li donaba prestigi. També es van beneficiar que l´Oriol Regas els
va ajudar i per això, apart de la seva qualitat, van tindre més ressó que altres grups. Per a mí el problema que van tindre, com molts grups va ser
el servei militar, que els obligaba a canviar de músics i això sempre crea
inestabilitat i no deixa temps a consolidar. Les vendes de disc eren ridícules, un disc era car i era prioritari comprar discos de grups de fora.
En quant a les actuacions de Maquina, segurament la de la Plaça Catalunya va ser gratuita, i les altres al actuar varis grups segurament quedaba poc a repartir o en qualsevol cas no era suficient per viure de la música, per aquest motiu van plegar molts grups.
Si aquests grups, Màquina, Fusioon, etc, haguessin pogut treballar amb un mínim de estabilitat economica hauríen arrivat a un nivell molt alt.
Tot i havent aquest panorama (i no he parlat de drogues, d´empressonaments, de discriminació en el treball per l´aspecte, etc)
hi ha gent que encara diu que va ser una festa…
Va ser una lluita per defendre la creativitat dins d´una dictadura gris i castradora.
En fi, si no ho has fet encara As, escoltat a Maquina i a Musica Dispersa
(per dir només 2 grups de primers 70s), ho trovarás per internet.

Xavi Cot, gràcies per la teva resposta. Una de les raons per les que m’agrada aquesta web és perque puc trobar gent que parli de com es vivia en aquella època. Em causa molta admiració que el jovent dels 60 i 70 impulssesin un moviment contracultural en les circumstàncies en les que vivieu. I per cert, també m’interessa el “capítol” de les drogues, els empressionaments i la discriminació estètica.

Tens molta raó en el que dius dels concerts. El de la plaça Catalunya segurament va ser gratuit, però tot i això hi havia un fotiment de gent, no és una plaça petita, precisament. El de l’Iris, segurament Vértice van telonejar a Màquina, i el del Palau van ser els Màquina els que van telonejar a Enric Barbat, per tant no eren tanta gent a repartir.

Sobre la atenció a nivell periodístic, això que dius també passa ara. Son les regles del mercat. Però també he trobat prou articles de Màquina a La Vanguardia i gairebé sempre molt positius (exceptuant quan l’Enric Herrera va anar-se’n a la mili i les crítiques sovint no eren tan benevolents per a cap de les dues Màquines). També és cert, que vaig aconseguir de casualitat una col·lecció d’articles de Màquina del periode 71-72. Però a La Vanguardia es troben uns quants articles interessants de l’Albert Mallofré i de l’Angel Casas.

Continuu pensant que la teva percepció del reconeixement social de Màquina és una mica exagerat. Ja et dic que el meu pare, al qui no li agradaba gens aquesta música extranya i difícil, que vivia a València, i que no parlava català coneguera, al menys, a Màquina. Una cosa és la gent que anava als concerts i una altra cosa és que la gent sapiguera de l’existència de grups com Màquina. És com qui coneix a Bob Dylan o Leonard Cohen però no li agrada (salvant les distàncies…).

Per cert, m’ha fet gràcia que esmentis La Enagua. Tinc entés que Enric Herrera va tocar a aquest local durant un any amb altra gent (Xuclà, Flaco Barral, Baleriola, etc.). Tenia la impressió de que La Enagua tenia una banda pròpia que era fixa i que, per tant, no havia problemes en que toquessin en directe. Quin mal rotllo lo de les redades, tu…

Gràcies per la recomanació musical. Com veus, tinc prou informació sobre Màquina (el que em falta es poder ficar tota aquesta informació en un context social que desconec i al qual no és fàcil accedir-hi). I també conec a Música Dispersa, Fusioon, Pan & Regaliz, Om, Tapiman… I evidentment als Laietans, tot i que em sento més propera amb la primera onada de progressius, no sé si es perque dins l’oblit, son encara els més oblidats a pessar de que van ser un engranatge fonamental dins la progressia.

AS m´agrada el teu punt de viste objectiu sobre el tema, potser perque no ho vas viure, la majoria de gent opina segons la seva experiencia personal i això sempre és subjectiu. La capacitat de conjugar opinions diferents i discriminar les informacions del moment són básiques per
extreure conclusions que s´aproximin a la realitat.

Algunes puntualitzacions
Al Iris Màquina va actuar amb Agua de Regaliz i encara que en el cartell primer anava Agua de Regaliz no crec que cap fes de teloner.
Que el teu pare coneguera als Màquina és més bé una excepció, si fessis una enquesta ara sobre qui coneix al Leonard Cohen…. Màquina va ser una mica especial perque quan els va agafar l´Oriol Regàs s´els volia
convertir en un grup famós a tota Espanya, d´aquí la seva presentació a Madrid etc i això va fer que el seu nom es divulgués més que el d´altres
grups que es quedaven més en l´underground. Insisteixo en que no va haver cap reconeixement social ni tan sols a les “melenes”, no només no va haver reconeixement sino persecusió i atosigament cap aquest tipus de música. En l´article de A. Mallofré el 14-3-71 a La Vanguardia sobre el
concert de Maquina + Barbat al Palau, sobre els temes que van tocar Màquina diu “…sumamente chocante en el escenario del Palau.” Les opinions d´aquests periodistes no són molt fiables, per subjectives, i
això que eren els millors….
Sobre l´Enagua és una llàstima que no corri més material o informació,
jo no era un habitual pero sí recordo que va haver alguna redada inclós em sembla que el van tancar algun cop. També que el Herrera feia jam sessions amb altres músics pero s´anunciaven de boca a orella i de manera bastant improvisada, no sé si es feien cartells,
i també crec que van tindre problemes amb el volum de la música,
També estic d´acord amb tú que aquells grups eren molt més interessants que els Laietans, no només en l´aspecte musical sino amb la conexió amb el públic.

Actualment L’Enagua es una franquicia d’una cadena de pubs irlandesos a on de tant en tant es fan concerts i 1/2 Guiness val 3 eurakos, el fet d’estar situada per sobre de la Diagonal porta un tipus de public concret. En quant a les critiques d’en Mallofré fetes fa 40 anys s’ha de treure el grà de la palla (que hi habia molta). L’èxit es un concepte molt relliscós, la historia ens demostra la quantitat de basura que han fabricat i encara fabriquen les discogràfiques, desprès queda el que queda. Qui s’en recorda ara de Lo Mas Duro vol. 12 per exemple? El temps acostuma a situar les coses… Maquina va ser un grup molt digne en uns temps a on no hi habien mes que inconvenients pels creadors.

Potser la clau al dilema de comercial o no comercial radiqui en el caracter esquizofrenic de la societat actual. Tothom veu els documentals per la tv i ningú admet que veu a la Belén Esteban, per exemple. I així tantes coses… vivim en una societat voluble en la que tot es etiquetat. Underground també es una etiqueta…

Continuem debatint, per al meu deleit. Ara tinc uns quants dubtes..
Xavi Cot, d’acord, els Màquina eren molt poc coneguts. Però si ells eren tan poc famosos i eren les “súper estrelles” del progressiu, no m’hi puc imaginar la resta de grups, que també eren molt bons. Això de “telonejar” és un concepte modern. La meva intenció era establir una jerarquia a l’espectable (Màquina eren més importants que Agua de Regaliz però menys que l’Enric Barbat). M’hagués encantat assitir al de l’Iris amb Agua de Regaliz i Màquina. El Guillem París va ser una de les pérdues més grans de la progressia, una vertadera llàstima. De tota manera, el que he deduït de les coses que he llegit és que sí, va haver un esforç de promoció prou gran per l’Àngel Fàbregas primer i després, segons dius, per l’Oriol Regàs (no tenia el mateix concepte. Sempre m’ha semblat que els va col·locar a la Costa Brava fins que es va cansar d’ells i s’en va anar amb els Smash). Però el que suposadament “molaba” de Máquina eren els seus directes. He llegit que Jordi Batiste feia prou espectacle i que feien llargues improvisacions. Encara que en aquest punt també tinc dubtes. S’ha escrit bastant sobre l’enfrentament (amistós) entre Batiste i Herrera i mai he pogut esbrinar si el Batiste feia massa el paiasso (com a algunes cançons de l’Ia&Batiste) o potser l’Herrera estava massa obessionat amb la música…

Amb precaució i atossigament cap a aquesta música vols dir presència policial o quelcom més contundent?

Per cert, sabeu fins a quin punt els músic tocaven drogats o era només el públic? Es podia consumir drogues als locals?

Les opinions són, per definició, subjectives. Crec que és inevitable. La questió és quina formació tenen per tal d’opinar i això, a aquella època, no es deia. Tinc entés que el concert de Màquina va ser el primer de rock a la història del Palau, supose que per això li va semblar “chocante”. No sé què consideres per “opinió fiable”.

Gero, què vols dir amb molt palla, que no tenia ni idea el Mallofré?

Segons he vist en la biografia de Mallofré, aquest home estava uns 15 anys per sobre de la mitjana d’edat dels primers progressius. Per a mi és significatiu que aquest home fessi un esforç per ficar-se dins d’una música que de ben segur li sonava força estranya i que els músics que la tocaven eren uns xavals que portaven els cabells llargs com les noies, fumaven marihuana i vestien massa informalment. El més fàcil hauria sigut obviar aquest moviment musical. El fet que hi parlessin, tot i que, amb la seva visió des de fora, em sembla d’agrair.

I seguint parlant de periodistes, un altre “document” interessant sobre la progressia catalana és el llibre del Jordi Sierra i Fabra “Història i poder del rock català”. És força interessant però molt i molt subjectiu. És nota molt qui li agradava i, fins i tot, qui era amic seu. Així que si us queixeiu del Mallofré, aquest home us semblarà infumable! Ah, per cert, en aquest llibre, Sierra i Fabra escriu literalment: “Màquina va ser el primer grup de rock català que va actuar al Palau de la Música de Barcelona; el primer i únic que va fer un concert a l’aire lliure a la plaça de Catalunya; el primer que va gravar un doble àlbum en directe; el primer que va tenir un mànager de pes (l’Oriol Regàs) i que va fotografiar-se amb Salvador Dalí a efectes promocionals i el primer en fer tota mena de bogeries permeses als GRANS GRUPS. I tot va ser ràpid i intens, però també definitiu i irrepetible”. Les majúscules són meves. Llegint açò comprendràs la meva idea de que Màquina fou un grup molt famós que, fins i tot, va fer “bogeries permeses per als grans”…

Gero, dir que La Enagua estava per damunt de la Diagonal es possar a mitja Barcelona sota sospita. Podries ser una mica més específic? Només per curiositat. Tinc la sensació de que els pocs locals que valien la pena estaven prou lluny els uns dels altres… La Enagua damunt de la Diagonal, l’Iris al carrer València (no sé a quina altura), el Zeleste al Borne, etc.

Jo més que voluble diria hipòcrita. El que més em molesta no és que la gent no confessi que veu a la Esteban o qui li agraden els reallity shows. D’alguna manera entenc que els doni vergonya i crec que és una bona senyal, per cert. El que no m’agrada gens és la tendència de la joventut a fer veure que són gent interessant perquè els agrada els clàssics del jazz i similars. Que fan valoracions que semblen apresses dels llibres sobre música, cinema o literatura. I que, fins i tot, menyspreen la cultura popular i comercial quan de ben segur que també ho consumeixen.

Parlant d’etiquetes, mai he entés del tot bé el que vol dir “progressiu”. Tenint en comte que engloba a molta música diferent suposso que és el que ara es diu “música alternativa”, és a dir, simplement no comercial. I, evidenment, “underground” i “progressiu” són etiquetes, la questió és quina importància li dones a les etiquetes.

L’Albert Malllofré va ser un gran critic de jazz que va tenir el repte d’escriure sobre l’esdeviment de la musica progressiva com a redactor de LV. Penso que el seu gran bagatge sobre el jazz sovint va anar en la seva contra a l’hora d’intentar evaluar una musica nova desde una perspectiva classica. No vegis cap signe de discriminació en el meu comentari de La Enagua, al contrari intento reflexar el mosaic ric en matissos del mapa de locals que descrius de BCN. Hi han verdaders experts en musica amb looks bastant normals que passen bastant desapercebuts a la majoria.

Gero, no he vist discriminació, de fet, no sé d’on treus aquesta conclusió. Jo només demanava una mica més de concreció a l’hora de situar a La Enagua al mapa, però si no vols, no passa res. Només era curiositat.
Interessant el que dius de Mallofré, no sabia que era un experimentat crític de jazz. Tampoc sabia que havies de vestir una mica extravagant per ser un expert en música (jo només parlava dels progressius d’aquella època, no de tots els experts en música de totes les èpoques).

Perdona AS si alguna resposta t’ha semblat poc adecuada. La Enagua estaba (está ara, pero reconvertida) al carrer Casanovas entre Travessera de Gràcia i la Diagonal.

Gero, reflejale a AS un poco mas los locales emblemáticos del ‘rollo’ de finales de los sesenta y principios de los setenta. Situale por ejemplo La Barraca, el Pierrot (que luego pasaria a llamarse el Ascensor), La Cucafera, El Paraiguas, el Tales, El London, El Café de la Opera, Les Enfants, etc

Me uno a la invitación de Hippy Vicente (gracias por la aportación). Eso si se acuerda de dónde estaban todos, claro.

Aqui va una llista de locals a on anavem als 70’s extreta del llibre “La Barcelona Subterrania” de Quilpil. No estan tots els que eren pero eren tots els que estan.

El London al carrer Conde de Asalto 34, actualment Nou de la Rambla, un dels primers llocs de trobada, a on podies escoltar algu tocant un sitar o el más hippie de los hippies, encara i estant al costat d’una comissaria de policia al seu interior es podien fumar deliciosos porrets de maria.

El Thales al carrer Ciutat, bar cerveser per excel•lència amb bona música, el va obrir en Pepito, al mateix carrer podien trobar La Barraca, desaparegut fa molts anys, bar petit amb poc mes d’una barra de sis metros i quatre taules baixes, on tota la decoració era de fusta comú i una cuidada selecció de música americana i anglo.

El Zurich, cafeteria situada a la plaça Catalunya amb columnes i altell a l’interior i una fantàstica terrassa, coberta a l’ hivern, que solien envair els inaudits per petar la xerrada.

El Almirall (1947) situat al carrer Joaquim Costa, 37 antigament una farmàcia, els seus propietaris en Ramon i en Franco guitarrista i baixista, van obrir al anys setantes, conservant la porta i altres dissenys modernistes.

El cafè de l’Opera en plenes Rambles, habitualment s’omplia dels rars, tant per xerrar com per prendre’s un cafè o un fino o simplement fer l’observador.

El Marsella en ple barri xino, Sant Pau número 65, normalment freqüentat per les velles prostitutes i borratxos del barri, era habitual anar a prendre’s una absenta, o dues, o tres, beguda feta de herbes, amb un alt poder alcohòlic, 89,9º, va ser popularitzada a França pels artistes romàntics, al 1919 va ser prohibida a tota Europa menys a Espanya i Portugal. La presentaven en una copa, acompanyada d’un terrós de sucre, una cullereta i la gerra d’aigua freda, consistia en posar sobre de la copa la cullereta i sobre d’aquesta el terrós de sucre i anar afegir-li l’aigua per sobre desfent el sucre.
Desprès de la primera copa, veus les coses com t’agradaria que fossin, desprès de la segona veus les coses que no existeixen i finalment amb la tercera veus les coses tal i com son, i això normalment és lo més horrible que et pot ocórrer.

El Xampanyet, al carrer Moncada 22, servia copetes de cava (llavors xampany), tot enrajolat de colors sempre era un lloc agradable d’anar quan no sabies que fer.

El Paraigües a la plaça Sant Miquel, al costat de l’Ajuntament, amb la seva façana de vidrieres i el pom de la porta un paraigües metàl•lic, acollia a l’onda més intel•lectual, al igual que L’Ascensor del carrer Bellafila 3, molt amagat entre els carrerons del gòtic, la seva porta consistia, dons en això, un ascensor.

El Zocalo molt a prop de l’actual passeig de la Ribera, tot de pedra i ple de coixins pel terra a diferents nivells es podia escoltar música enrrotllada. Posteriorment va ser una de les parades habituals abans d’arribar al Màgic obert al 1976, al costat de l’actual local del passeig Picasso.

Gero, et dones compte que tots els locals que dius estan
“de Diagonal pa bajo”…
As, de Diagonal cap dalt era zona de pijos (això era quelcom assumit per tothom, encara que algo simple, gereneralitzat. popular, poc precís…) i encara ho continua essent…,
només que ara els pijos s´han reciclat en indis, etc…
Je je, encara ens veurem rodejats d´indis amb la bandera yanqui,
en lloc de grisos, ja, ja. Que consti que no tinc res contra els pijos, al meyns deixaven fer.
(per cert os enrecordeu quan vam fotre fora
als de la Navy …? Alguns dels seus locals de “putes” és van “reconvertir”,
com el Texas, clar, a la segona meitat dels 70s.
La Enagua era una excepció, os imagineu La
Enagua a la Ribera…. avans del Zeleste?…Cada barri te les seves pecularietats, dit en general, (pasa lo mateix amb les “etiquetes”,
són aproximacions pero serveixen per donar una idea de per on és va , no és tenen que pendre les coses literalment i meyns en comentaris en una web com aquesta).
Sobre si Màquina eren coneguts, famosos, populars, etc, depend de a quina
escala parlem, si parlem de la població total, no ho eren ni el 0,..%, eren molt més coneguts els Bravos, Brincos, etc perque havíen tingut temes d´exit (comercials);
si parlem a l´escala de la gent interessada per la música “progresiva”
eren molt coneguts, del 90% cap dalt.
“Telonejar” no és un concepte modern, els Beatles van ser teloners…
i en els conecerts de Rock & Roll de finals dels 50s també havíen “teloners”.
Que Màquina eren més importants que Agua de Regaliz, és discutible,
encara que utilitzes la paraula “importants” i no “famosos”, “populars”, etc. Pels seguidors de Agua de Regaliz no crec que Màquina fos més important.
L´Oriol Regàs va intentar fer algo amb Smash avans que amb Màquina,
no a l´inrevés.
En quant a l´atosigament sobre aquesta música, tens ideia de quants
festivals-concerts es van prohibir, o no donar permís, no només aquí sino a França, a Anglaterra (per exemple) en aquells anys? (si et repases les infos de la Vanguardia d´aquells anys que s´especialitzaven en comentar això
apart de les morts per sobredosi de músics, etc, t´espantaras). Potser la paraula atosigament no és l´adecuada, pero diguem que a la societat no
li agradaba ni aquesta música ni la gent que li agradaba i no parlo de policia sino de pares, veins, metges (mira´t uns dels titulars de diaris sobre el festival de Granollers del 71 (en aquesta mateixa web) els hospitals de Granollers no volien atendre als “drogats”, etc etc.
Sobre la pregunta de si els músics o el públic anava drogat, igual que ara, alguns sí i altres no. Llavors estava prohibit “consumir”,
no com ara.
Sobre el A. Mallofré, el Gero te raó en dir que era un especialiste amb jazz, pero si treballes en un diari com La Vanguardia tens que parlar de tot, i com era un bon profesional va fer lo que va poguer amb la nova música. personalment crec que el millor va ser el Jordi Sierra i Fabra,
al meyns fins a meitat dels 70s, després crec que es va dedicar a escriure llibres de literatura juvenil, per cert amb molt èxit, suposo que el punk ja li va vindre massa gran, jeje. Lo que jo et deia de que no són fiables, és com a las manis, uns diuen que hi havíen 100.000 persones i altres 10.000, només ho sabrás si vas estar. Es feien articles en que el periodista no va estar al concert, ho sé perque en un temps vaig muntar concerts, o per exemple, en el 1er festival de punk a l´Aliança del Poble Nou (4-12-77) el Carlos Carrero, periodista musical reputat va fer una crónica y va descriure l´actuació de la Banda Trapera del Rio pensanse que eren els Peligro ( La Trapera no sortia al poster). Al dia seguent els de la Trapera van presentarse en la seva oficina… Ell ho explica en el documental “Venid a las cloacas” sobre la Trapera com una anécdota graciosa, pero t´aseguro que a la Trapera
i als Peligro en aquell moment no els hi va fer cap gracia, i tota la gent que va llegir aquella crónica van assimilar una falsetat, i això eren coses que passaven i passen sovint. Clar que la confiança amb els medis de comunicació és una cosa molt personal…
Sobre lo que vol dir “música progresiva” el Gero és el més adequat per definirla (crec que ja ho va fer en algun lloc d´aquesta web), jo no entenc que música progresiva sigui sinònim de “música alternativa”,
més bé antònim. (un cop més depen de a quina escala parlem, en comparació amb la música popular-comercial que es venia aquí sí, pero si ho comparem amb lo que a fora portava 10 anys fen-se, no
És admirable que t´interessin aquests temes de fa 40 anys.
Estaria bé que participés més gent donant la seva opinió.

Hippy Vicente, el Tales era de los pocos sitios que servian absenta,
junto al Marsella, l´Absenta…. Qué recuerdos! bueno, ráfagas de recuerdos, jeje

bar ELS NINOTS 1967-1968,,carrer enrique granados,o aribau,amb valencia o mallorca.no recordo amb exactitut
el personal que corria eran el CALATARRA,XAMAYU Y ADELA,EL VIEJO Y LA ESTHER,EN FRITZ,EN SISA,,,,,,,las parets amb escrits y pinturas del que volia pintar o escriure algo
algu el recorda?

Primer de tot, dir que jo mai m’he enfadat amb ningú per cap comentari.

Gero, sona interessant aquest llibre. Saps on es pot aconseguir? Em sembla que hi ha alguns locals que encara existeixen. A part del conegudíssim Zurich, que de alternatiu ja no té res. Crec que vaig estar a principis de novembre al Marsella. Vaig anar a veure el documental Venid a las Cloacas i després vaig anar amb uns amics allí. Havia passat milers de vegades per davant però mai havia entrat i em va agradar bastant. Aquest encara conserva l’esperit! També em sembla recordar un Ópera al final de les Rambles però pot ser estic barrejant imatges amb altres ciutats.

Xavi Cot, des del teu punt de vista és admirable, des del meu és trist que aquesta època s’haja oblidat d’una forma tan descarada però que tothom recorde la Movida Madrileña. De tota manera, estic veient que pel que fa a música s’estan reeditant treballs i creant de nous, com llibres, recopilatoris i documentals. Tinc notícies de que s’està preparant un documental sobre l’Ona Laietana. I també un llibre i un recopilatori que preten abarcar tot el progressiu català.

“A buen entendedor…”. Quan he dit que Màquina era més important que Agua de Regaliz no volia menysprear als Regaliz, que sempre m’han agradat molt. Només feia referència al que tu mateix has admés, dins dels progressius, Màquina eren dels més famosos, més que Pan y Regaliz. Amb la mateixa llògica he dit que Barbat era més important que els Màquina. Segurament, “important” no es el terme adequat per a les diferents sensibilitats. Millor dir coneguts però crec que una cosa porta a l’altra. Evidentment no parlava d’important per a mi, si no en termes generals.

Vaig fer-li una ullada a l’autobio de l’Oriol Regàs i la part que parlava de Màquina era molt confusa. Primer deia que va conéixer a l’Enric Herrera al 69, quan començava amb el seu grup. Més endavant diu que va ser ell (Herrera) qui li va demanar que es fes càrrec del grup però després diu “quan em vaig possar em contacte amb ells…”, llavors va ser l’Herrera o vas ser ell qui va tenir la iniciativa?? També recordo que primer va dir que quan els va “agafar” el Jordi Batiste ja no hi era, però després diu que el primer que va fer va ser organitzar un concert a l’Iris al febrer del 70, data on encara era el Batiste. I al final diu “vaig estar amb Màquina menys de dos anys”. DOS ANYS? Dubto molt que estigués un any… El gener del 1971 el Luigi Cabanach, guitarra inicial reconvertit a baixista i cantant, va marxar a la mili i es van quedar el Josep Maria París i el Tapi Vilaseca tot sols. Per si fora poc, l’Herrera estava montant una altra Màquina per la seva banda. Dubto molt que l’Oriol Regàs fos el manager de Màquina en aquest moment tan incert i desastrós i si contem febrer del 70 com a inici i gener del 71 com a molt probable final, tenim 11 messos. Em sembla que vaig llegir que després de Màquina es va enganxar amb aquest moviment musical i va contractar als Smash. Els va col·local a la Costa Brava amb tots els luxes durant l’any 71 i l’experiència va ser tan dolenta amb ells que el Regàs ja no es ficaria més amb els progressius. Però jo juraria que l’ordre es així, Màquina 1970 i Smash 1971. Si hagués agafat primer a Smash, ens aniríem al 1969, quan només estava començant la música progressiva i aquest tios estaven a Sevilla.

Això de no agradar als pares, als veïns i a la “gente de bien”, també passa ara. Però clar, després de 30 anys d’españolitos católicos, apostólicos y romanos, arribeu vosaltres fins al cul de marihuana, mig despullats i fent música estrident, i estarien tots espantadíssims, jaja. Supose que en aquella època no era només que no agradaveu sino que no us deixarien viure… Aquesta rebel·lia és la que a mi m’agrada de la vostra generació. I sobretot a un lloc tan hostil com l’Espanya de Franco… Per cert, ara NO es pot consumir als locals. Fins i tot el Mariatchi té els cartellets de “prohibit consumir drogues en aquest local”.

Es gros això que dius de La Trapera i Peligro, per es ben cert que encara passa. Tot i que dubto molt que es fiqui tant la pota com aquell home… Et puc dir que fins i tot a la universitat hi ha algún que altre professor que anima a tenir aquesta actitud, com dient que com que no hi ha temps per abarcar-ho tot, t’has d’espabilar. És molt trist.

No puc opinar dels articles del Sierra i Fabra perquè el que he llegit de Disco Express gairebé mai l’he trobat signat. Però si era la meitat d’opinatiu que al seu llibre, no sé si jo m’hagués fiat molt d’ell… Ho trobo massa parcial. Si li caus bé, parlarà bé, si no, ves a saber què possa. Recordo que escriu de la retirada de Josep Maria París i d’Enric Herrera amb una mica de menyspreu. Amb el París, possa en dubte que siga cert que té problemes d’esquena, com si el tinguera que convèncer a ell, dic jo. I del Herrera diu que continua tocant sense pretensions de fer res més (es veu que per al Sierra i Fabra es molt poc dedicar-se a fer música a locals, els estudis i a acompanyar altres músics en directe) i que té una tenda de música o “algo así”, això és diligència periodística, sí senyor. A mi això no m’agrada, em sembla una falta de respecte. Una cosa es opinar sobre la seva música i altra molt diferent es ficar-se en les decisions personals de cadascú.

El antónim de música alternativa és música comercial. Vols dir que fora d’Espanya, el progressiu era comercial? Llavors aquesta etiqueta no queda bé amb el progressiu espanyol…

@AS, malhauradament aquest llibre encara no està publicat, existeix tan sols en maqueta. La seva autora Quilpil acostuma a treure el nas per aquesta web, estaria bé preguntar-li.

@ Gero i Xavi Cot,

He seguit amb molt d’interés les vostres explicacions sobre els llocs més enrrollats de la Barcelona dels 60-70. Crec que el Jazz Colón també va ser un local molt emblemàtic d’aquesta època. Podrieu explicar alguna cosa que recordeu d’aquesta singular sala de ball?

Jo aprofito per fer una crida general, ja que el Gero es fa el suec, per a que algú m’explique què és exactament música progressiva.

També envio senyals de fum a QuilPil, a veure si tinc èxit i apareix.

Hola AS,

Te haré un resumen muy breve para que aclares conceptos.
La ‘música progresiva’ simplemente fue una etiqueta empleada en España para diferenciar el rock alternativo, tanto español como extranjero (con todo lo que ello implica), de finales de los sesenta y principios de los setenta, sobre todo de la música pop y comercial que entonces se escuchaba, mayoritariamente por la radio. ¿Que entendemos por comercial, pop y músicas afines de aquellos años? pues música de baile, orquestas, tangos, boleros, cantantes crooners, rancheras, coplas, etc, etc, etc.

Ahora, ¿Que entendemos por pop, ye-ye, o música moderna desde la perspectiva de aquel tiempo? En España Los Brincos, El Duo Dinámico, Los Angeles, Los Alba, Formula V, Massiel, Los Bravos, Tony Ronald, Los Pop Tops, Bruno Lomas, Camilo Sexto, etc, etc, etc.

Dentro del mismo concepto pero extranjeros entrarian Rita Pavone, Tom Jones, Herman Hermits, Beatles, Stones, Kinks, Adriano Celentano, Silvie Vartan, Johnny Holliday, Adamo, Cliff Richards, etc, etc, etc.

En cambio la mal llamada ‘música progresiva’ incluia todos aquellos estilos que se estaban fraguando a partir del movimiento hippy, la psicodelia, el blues alternativo o el rock bastardo con largos solos de guitarras distorsionadas, baterias brutales o teclados barrocos.(por esos mismos años aparecería también una corriente marginal que incluiria a los cantantes y grupos acústicos, también conocidos como de ‘protesta’,los cuales no tendrian cabida en la música progresiva)

Los nuevos conceptos musicales que se estaban fraguando a partir de todo este ajetreo incluia en España a Máquina, Agua de Regaliz, Smash, Green Piano, Módulos, etc
En Europa Afrodita Childs, Atomic Rooster, Cream, Humble Pie, Coloseum, etc, etc, etc.

Y en USA si has visto la película Woodstock, pues no hay mas que decir.

Espero haberte aclarado el término ‘progresiva’ aunque haya sido de una manera rápida y concentrada. Esta es a grandes rasgos las diferencias entre música progresiva y las otras músicas en la España de aquellos años

Cuando termines el libro que estás preparando sobre el underground español, espero quie me menciones en los créditos. (esto es broma, perdona pero es que soy un cachondo)

Un beso, cielo

Yo no lo hubiera explicado mejor, es mas, no lo hubiera dicho mejor. Proximemente daré mi definición pero dudo que pueda superar a la del Hippy Vicente.

Gero,
No sé si me superarás o no, lo que si sé, es que matizarás algunas cosillas y añadirás algunas otras, porque eres bueno Gero…. eres muy bueno y tú…… lo sabes

¡Pero si eso era lo que yo decía! Mecachisenlamarsalá… Ahora es Xavi Cot el que debería explicar qué entiende él por música progresiva porque por lo que veo, todos los demás lo equiparamos a lo alternativo o lo no comercial. Gracias Vicente por tus aclaraciones (de momento no hay libro, pero todo se andará, jaja). Y espero con entusiasmo los matices del bueno de Gero, o de Gero el bueno, o… Da igual.

Ah! acabo de leer mas arriba el texto de Xavi Cot que menciona la existencia del Jazz Colón, toma y el Texas, el Magic y en la parte de arriba de la ciudad, La Polvera, La Araña, el Drugstore del Paseo de Gracia, la Cova del Drac de la calle Tuset, el Bocaccio (frecuentado por los ‘progres’ adinerados de la gauche divine, lease Oriol Regás, Teresa Gimpera, Ramón Bigas, José Maria Pallardó, Ricardo Bofill, el Estadella, Angel Casas, etc), el Terpsicore de la calle San Pedro Mártir……

Pero ciñendonos al Jazz Colón decir que ya existia en los años cincuenta. Si mi memoria no me juega una mala pasada también tenian un frontón. El J.C. era un lugar frecuentado basicamente por las meretrices de las Ramblas y alrededores y los marineros americanos que recalaban en nuestro puerto durante los años sesenta, al menos esos son mis recuerdos empañados por el paso del tiempo

La musica progresiva tuvo tres claves: Fusión, Concertante y Long Play. La primera fue el fondo, la segunda la forma y la tercera el soporte, las tres igual de importantes. En primer lugar porque esa musica Fusionaba diferentes raices musicales; el jazz con sus variantes, be-bop, free, west coast, etc, la musica clasica tonal (barroco, romantica, impresionista) contemporanea (serial, dodecafonismo) o el flamenco en todos sus palos, tal vez ahora le llamarian World Music. Mi viejo profesor de piano del Conservatorio flipaba con el sonido de Emerson Lake & Palmer aunque criticaba mas a las melenas de los hippys que el pelucón de Bach. La forma Concertante tenía que ver con una estructura musical establecida en el siglo 18 de diferentes movimientos o partes de una obra. El jazz y la musica clasica se estruturan de forma en que los movimientos o moods se entrelazan para crear un climax. Eso generó una audiencia que escuchaba sentada o tomando una copa y no obligatoriamente bailando. La introducción del Long Play barrió las canciones de 2 minutos tipo Bill Halley que se escuchaban en los juke-box de los bares. In-A-Gadda-Da-Vida, lanzado en 1968, fue un tema de rock progresivo de diecisiete minutos de Iron Butterfly que abrió fronteras. Ese gran salto en la tecnologia analogica visto ahora da risa, pero en su momento liberó una gran carga creativa. Fusión, Concertante y Long Play fueron las claves…en mi opinión, claro.

Ahora entiendo los motivos de la aclamación popular y, visto lo visto, me uno a ella. No hay nada como saber de música para hablar de música. Así de bien explicado, el progresivo me merece aún más respeto y admiración de la que ya le tenía. Me comentaron que, además, muchos de los progresivos catalanes eran músicos autodidactas, lo que le da una dimensión todavía más admirable.

Supongo que con el flamenco te refieres a los andaluces, mientras que los catalanes fusionaron música popular catalana a partir de la Onda Layetana.

Yo pensaba que Long Play simplemente equivalía a lo que ahora son discos, y que EP equivalía a los singles, pero parece que es más complicado que eso.

Gracias a Vicente por su explicación y su amplia contextualización con ejemplos. Y gracias a Gero por su elaborada definición que sitúa al progresivo en la dimensión adecuada de la historia de la música.

Muchas gracias AS por apreciar mi teoria. El EP (Extended Play) era un vinilo de medida intermedia entre el Single y el Long Play. Fijate que los formatos fueron basicos para la evolución de la musica ya que condicionaron a los propios artistas. Mientras escribo esto escucho musica en formato Mp4 por Spotify, que reproduce la discografia de LP’s, EP’s, Maxis, Singles, CD’s, etc, etc,

Con discos me refería al formato CD. Si nos pasamos al mp4 ya apaga y vámonos. ¿En un EP cabían más de dos canciones? ¿Y cuántas cabían en un LP? Porque el LP de Máquina “En directo” era un disco doble y sólo tenía 10 canciones, que ahora sería lo mínimo para un CD.

Un LP son 60 minutos (30+30) Un EP 40 minutos (20+20) Un Single 20 minutos (10+10) todo aprox. of course. La musica disco generó el Maxi-single que contenia el mismo timming que un single. Cual era la diferencia? que los surcos del maxi estaban mas separados y permitian alojar mejor los supergraves para los DJ’s de las discotecas. El CD aliminó las caras del vinilo y sumó los timmings, con lo cual se eliminaron las estrategias de marketing para situar los hits en los primeros lugares de la cara A y B.

Esa información no cuadra con las referencias que yo tenía de los años 70. Supuestamente, el tema Why?, de 25 minutos, fue partido por la mitad porque no cabía en una cara. Y el disco En Directo, que no llegaba a una hora de duración, se editó en un doble CD. ¿Eran estrategias de márketing o es que en España se comercializaban unos discos de menos duración?

Creo que partir en dos Why? fue un error de marketing, no se atrevieron a publicar un tema de 25 minutos dirigido a la gente joven, cuando se estaban editando sinfonias completas en un solo LP sin ningún problema, pero para otro tipo de publico.

Hola queridos,

Dificilmente un Lp tenia una duración de 30’ por cara, lo habitual eran unos 20’ o 25’. Los Ep’s contenian cuatro canciones, dos pòr cara y la duración era de a lo sumo 6’ o 7’ por cara. Los singles contenian una canción por cara y las compañías discográficas los lanzaban para conseguir que la cara A del single entrara en las listas de éxito, con las consabidas ganancias que ello generaba si era nº 1 en ventas. En ocasiones el single se extraia de un Lp con la intención de que el público que no tenia mucho poder adquisitivo pudiera hacerse con una copia de la canción estrella del álbum y conseguir la misma finalidad, que el tema en cuestión escalara puntos en el Hit-Parade. Como siempre, cuestión de marketing. Con la venida de la ´‘música progresiva’ y el nuevo jazz (fusión, jazz rock, free, etc) bien es verdad que las canciones se extendieron en minutaje, por lo que entraron menos canciones por Lp. y desapareció del mapa los singles y los Ep’s, como muchísimos años antes habian desaparecido los 78’ rpm. Naturalmente, todo es matizable.

Esta es también mi humilde opinión

También había LP’s con 20 minutos escasos y Singles con 2 canciones por cara. Todo dependía de la calidad de la pasta de vinilo ya que esta se reciclaba (algunas compañías metían hasta el papel de la etiqueta) y del prensaje de los discos. Por ejemplo DRO hacia un prensaje pesimo para ahorrar dinerillos. Mientras fuera rock n’ roll colaba, pero cuando publicaron el reopilatorio Musica sin Fronteras (new age) en la que habia pasajes suaves y partes delicadas los vinilos freían mas que un huevo en la sartén. En definitiva la cosa radicaba en juntar o separar mas los surcos, asi de sencillo.

Hola, he estado off unos dias. Primero decir que la lista de bares que da Gero y las aportaciones de los otros sugiere hacer una página propia como se hizo con los discos o con los alias, una lista de bares (y yo ampliaria a locales como tiendas de discos, de conciertos, etc). Se podría poner el nombre, la dirección y si se sabe cuando abrieron y cerraron para situarlos en el tiempo. Por supuesto también los logos o fotos, aunque todo eso puede crear problemas técnicos a nivel de compaginar la página web.
Sobre las explicaciones de Lps, Eps, singles etc son muy buenas aunque lo importante era la duración en el tiempo de los formatos y con esa duración cada uno la repartia en un tema, 2 o los que sean. (Habían singles en que las dos caras eran el mismo tema, parteI y parte II,
Lps con un solo tema en las 2 caras y Lps con 20 temas, etc, lo importante era la duración del formato y cada uno metía los temas que queria. No estoy de acuerdo con lo que dice Gero en el comentario 45 de que el Long Play barrió los temas de 2 minutos, en absoluto, la mayoria de Lps eran un compedio de temas de 2, 3, 4 minutos de los que se extraian los más comerciales para sacarlos en singles, a veces era al revés, se sacaba un single y si tenía éxito se sacaba el Lp con más temas. Eran dos formatos compatibles, a excepción de algunos tipos de música en que en general no habían temas cortos como la sinfónica, progresiva, etc y solo podían usar el LP.
Sobre la “etiqueta” rock Progresivo no estoy de acuerdo con lo que dice Hippy Vicente en el comentario 40, no fue una etiqueta empleada en España para diferenciar el rock alternativo, el rock progresivo era y es un subgénero del rock, como lo es el rock sinfónico, el jazz rock, country rock, rock psicodélico, etc etc. y es una etiqueta inventada y usada afuera (inglaterra y los USA), solo hay que buscar “Progressive rock” en la Wikipedia para entender de qué estamos hablando. En las características que dais a la música progresiva en el aspecto tecnico musical estoy de acuerdo, aunque me parece que la mayoria de músicos
de rock progresivo si leyeran la explicación de Gero se quedarian alucinados, creo que todo fue saliendo de una manera mas improvisada, evolutiva y dependiendo mucho de la creatividad de cada músico con su instrumento que a veces era más empático con los otros músicos del grupo y a veces no. Yo añadiria una característica, la de que todos los músicos de un grupo de rock progresivo eran partícipes casi por igual del resultado, quiero decir que no era como en otros estilos donde hay
un lider y el resto del grupo es de acompañamiento o de base rítmica,
aunque esto tampoco es tajante.
Sí estoy de acuerdo en la lista que Hippy Vicente dá de grupos ye.ye o música moderna,
a excepción de que meta en el mismo saco a los Beatles y Rolling Stones
con Adamo , Adriano Celentano o Rita Pavone, me parece de juzgado de guardia, jeje,
si hablamos del 70 considerar a Beatles o Rolling Stones como grupo ye-yé por mucha manía que les pueda tener a estos dos grupos. Al César lo que es del César.
Y recalcar una vez más que para mí “comercial” quiere decir que vende, y eso no tiene nada que ver con el género o estilo de música,
hay estilos de música que unos tiempos no eran comerciales y otros sí,
no tiene nada que ver con el tipo de música sino con el marketing, las modas, etc. Decir que el tango es comercial.., o por ejemplo Los Pink Floyd en los últimos años para mí son un grupo comercial porque venden, pero cuando empezaron no lo eran, es más se les consideraba el grupo más underground de Inglaterra en el 67, y underground me parece bastante opuesto a comercial, y aunque con algunos cambios (la baja de Sid Barret, etc) la música es del mismo tipo.
As, te doy la razón en que según Regás comoció antes a Maquina que a Smash, aunque como tú dices hay algunas cosas confusas con lo que dice. Y hablando de Smash otro ejemplo, creo que está claro que no eran comerciales, pero su canción “El garrotín” fue una de las más comerciales de la época, yo la conocí oyendosela cantar a las mujeres mientras lavaban la ropa. Otro ejemplo de que no es la música lo comercial sino el éxito que tiene a nivel popularidad=ventas.
En cualquier caso es un lujo poder hablar de todo esto en una web como esta, yo aprendo mucho, cambio algunos conceptos que tengo y me reafirmo en otros.
!Un 2011 con buena salud para todos, lo demás no tiene importancia!

1/ En España, vuelvo a reafirmarme que el sello ‘Rock Progresivo’ o ‘Música Underground’ o ‘ Disco de Importación’, eran etiquetas que se emplearon por los ditribuidores de discos para diferenciarlos de otros géneros musicales, e iban dirigidos a un particular tipo de consumidores de música, es decir, para los que eramos del ‘rollo’. Por supuesto que existia el término anglosajón de ‘progressive’, ahi tenemos el primer LP de Johnny Winter titulado ‘The Progressive Blues Experiment’ que data del 68

2/ Hasta el año 1965 – 66, tanto Beatles como Stones fueron grupos ye-ye. ‘She Loves You’ (ye, ye, ye) De aqui el término, ¿o no, Xavi Cot?

Aquesta web es una catedra del underground, farian be de declarar-la d’interes públic, parlo seriosament. Us desitjo a tots/es el millor pel 2011, altrament anomenat “annus horribilis”.

El mateix per tots vosaltres companys!!!!

¿Diem allo de Paz, Amor, Drogas y Rock & Roll, o a la nostra edat, i en el 2011 ja no toca?

Xavi ha llegado con retraso pero con ganas de guerra. Yo estoy de acuerdo en que aunque la definición de Gero era estupenda, los músicos catalogados como “progresivos” fliparían bastante con la descripción. De hecho, si miramos webs extranjeras de progresivo, a los primeros que hubo en España (Máquina, Smash, Pan y Regaliz, Música Dispersa, etc) se les considera “proto-prog”, es decir, precursores del progresivo pero no progresivo real. Supuestamente tiene sus orígenes en que a España todo llevaba con varios años de retraso y no hubo un progresivo real hasta el 75 aproximadamente (y teniendo en cuenta que la moda del progresivo acabó en el 77, este género en España tuvo un desarrollo muy limitado). Yo no me considero en condiciones de valorar estas afirmaciones así que aquí me quedo. Lo que sí que puedo valorar es que quizá fueron los periodistas o las propias casas discográficas las que se tiraron a la piscina catalogando a todos los músicos que hacían “cosas raras” de progresivos. Hay una entrevista por ahí a Enric Herrera del año 2006 y él se desmarca totalmente del calificativo. La etiqueta que sí me parece acertada era la de “underground”, pero claro, al ser una palabra inglesa daba menos juego a nivel periodístico. Molaba más llamaros “progres”. Señor Cot, si usted disfruta con estos debates, imagínese yo…

Vicente, el estribillo es “She loves you, yeah, yeah, yeah”. Imagino que sabes que “yeah” es una deformación de “yes”, análoga a otras más recientes como “yay” o “yep”. Por lo demás, no tengo ni idea de dónde salió el concepto “ye-ye”. Yo sólo recuerdo a Concha Velasco cantando la del pelo alborotado y ahora mismo seguro que he perdido el poco respeto que me teníais… Me gusta tu consigna propia mezclando otras clásicas (Paz y Amor + Sexo, Drogas y Rock & Roll. Ahora veo que te has dejado el sexo). Yo creo que para decirlo siempre se está a tiempo. Lo de cumplirlo ya es cosa tuya…

Gero, demana una consulta popular, que està molt de moda… Al menys, crec que aquesta web serveix per nodrir molts treballs sobre aquella època i crec que d’això podeu estar molt orgullosos.

Pues eso, feliz año puntiagudo. A mí el redondo no me trajo lo que me prometía así que a ver si este con más mala leche se porta mejor. Y con vosotros también, claro. Bon any!

Hola As,
En efecto, el yeah es una deformación del yes y por este tema de los Beatles, (She Loves You) en España a todos los melenudos de los años sesenta se les bautizó con el apelativo de yé-yé, sobre todo los que llevaban flequillos y el pelo lo suficientemente largo como para tapar parte de las orejas,

En mi mensaje 55 ya he explicado lo relativo a las ‘etiquetas’ con las que las distribuidoras y discográficas españolas bautizaron el nuevo rock que iba apareciendo en el mercado. ‘Rock Progresivo’, ‘Música Underground’ o ‘Música de Importación’. eran calificativos empleados para describir a esos nuevos grupos y formas de concebir el rock

Muchos de esos discos incluso llevaban la etiqueta o el anagrama con alguna de estas frases pegado en la portada del LP, al menos algunos de los que compraba en la tienda Discos Algueró de la calle Balmes, en cambio cuando los compraba en Andorra, al venir directamente de Inglaterra estas pegatinas no estaban incluidas en los discos

Propongo una lista de tiendas de discos de los 70’s, por ejemplo las porterias que tenia discos Castelló al carrer Tallers, o la que montó Gay & Co. al carrer Hospital. Naturalmente se podrian incluir las tiendas de Andorra y las de Londres, que os parece?

Hippy Vicente, seguimos…
Ante todo aclarar que no estamos hablando de hechos, sino de interpretaciones de etiquetas, conceptos… y en eso cada uno tiene la suya, al menos hasta que no seamos clones.
Sobre tu comentario 55:
Para mí, rock progresivo es un estilo (género, subgénero..) de música concreto que habeis definido tanto Gero como tú. Evidentemente, un estilo de música se diferencia de los otros estilos de música, . De manera que rock Progresivo no es lo mismo que jazz rock, rock simfónico, folk rock, etc, estilos de música que oían los hippys o enrrollados. El rock progresivo no engloba a todos esos estilos, si no solo al suyo propio.
Sobre el disco de Johnny Winter, para mí “progressive blues” no es lo mismo que “progressive rock”, son 2 estilos diferentes.
Música underground, para mí underground quiere decir “bajo tierra” osea
algo que no se ve, que no se publicita ni comercializa y por lo tanto es muy minoritario. Cuando se habla del underground de una ciudad se habla de sitios poco conocidos, “comix underground” son comix que para hacerte con ellos casi te los tiene que pasar el autor en mano o puedes encontrarlos en muy pocos sitios (el Rollo Enmascarado era underground, el Víbora que se vendía en todos los quioscos no lo era),
lo mismo con los grupos musicales o la música, el ej. de Pink Floyd, cuando tocaban al principio en un local creo que parroquial, y solo iban 30 o 50 personas a tripar, eran undergrounds, cuando tocan para 100.000 personas no lo son. Hasta habían personas underground, se decía “Tú eres underground”, quería decir que esa persona hacía cosas
que los demás no se enteraban, a excepción de los más allegados.
Las cosas minoritarias casi siempre son mas libres, mas nuevas, mas experimentales….
El sello “disco de importación” siempre entendí que era eso, un disco de importación que por lo tanto pagaba aduanas, etc y por eso era mas caro. Nada que ver con estilos de música, ví el sello en discos de jazz y de música clásica en el mismo Algueró, creo. Por cierto recuerdo que el anagrama de discos Algueró era una A negra sobre fondo blanco con un
estilo “Tuset Street” ¿No tendrás alguno que se pueda colgar en esta web? Me gustaria volver a verlo y se podria adjuntar a la lista de tiendas de discos propuesta por Gero.
Sobre los ye-yés prefiero no extenderme ahora más, ya lo comentaré, pero te anticipo que fue un invento español (extendido al mediterraneo y sudamérica). cuya canción emblemática era “La chica ye-yé” creo que se titulaba, de Concha Velasco, como muy bien dice AS. Había mucho de
una cierta pijería y ganas de divertirse sin más. Básicamente eran chicas ye-yé. Y estoy de acuerdo que “cogieron” cosas de los Beatles,
lo cual no quiere decir que los Beatles fuesen ye-yés. Al fenómeno Beatles con su público, seguidoras histéricas, etc, se le llamó Beatlemanía, (muy estudiado por los sociólogos), poco que ver con los ye-yés de aquí. En cuanto a los Rolling Stones, solo decir que reza para que Keith Richards no lea en esta web que has dicho que los Rolling Stones eran un grupo ye-yé,
porque si a la cara que tiene le sumas el cabreo es para salir corriendo y no parar nunca más por si acaso…jeje.
En fin, cada uno interpreta las cosas a su manera, y lo importante es atreverse a opinar y a debatir y no quedarse de mirón y simplemente ver lo que otros dicen. Un 10 por eso Hippy Vicente.

Si no estic equivocat la botiga de discos Algeró era propietat del maestro Augusto Algeró, celebre compositor que va donar hits a Sara Montiel, Rocio Durcal i molts d’altres. Va ser el creador de La Chica Ye-Ye que esteu parlant i alma mater de Tuset Street, recordeu? El mundillo de la gauche divine barcelonina amb seu al Boccacio.

Sí Gero, sembla que Discos Algueró era del Augusto Algueró, un personatge dels més importants als 60s. Catalá, compositor, director d´orquestra, etc. Implicat amb els festivals de la OTI, Eurovisión…
autor de cançons com “Te quiero, te quiero” del Nino Bravo, “Tómbola”
de la Marisol, “la chica ye-ye” de Concha Velasco (No m´enrecordaba),
Rocio Durcal, Jaime Morey…… . A més va fer quantitat de músiques per películes, “Tuset Street”, “Brigada Criminal”, etc, també un tema per “Torrente, el brazo de la Ley”.
També és l´autor de “Penélope” del Serrat. Y sembla que també estaba en lo de Tuset Street (una burda imitació de Carnaby Street), per això va muntar la tenda de discs al costat, lo que vol dir que estava implicat amb la Gauche Divine, i per tant amb una certa sicodelia-pop que es reflexava amb els dissenys gràfics sobre tot. Tot un personatge amb la seva pinta d´integrat, amb les ulleres de pasta, etc. I per arrodonir ho estava casat amb la Carmen Sevilla…..
Cada vegada més crec que les etiquetes ho enreden tot, per això quantitat de grups es desmarquen d´elles, perque son massa generalistes i ortodoxes. La realitat es desmarca dels estereotips, dels tópics, i tot está entremesclat, relacionat, les mateixes persones van canviant amb el temps, acumulen influencies diferents i tenen una mica de moltes coses. Etiquetar algo o algú radicalment és un error. Les etiquetes només serveixen com aproximacions orientatives. Entre el blanc i el negre hi ha una infinita gama de grisos que van dels més foscos als més clars.
Per cert, una troballa, per Hippy Vicente y Gero, Algueró Discos
(l´empresa que gestionava la botiga de discs que sembla que després es dedicava a vendre aparells electronics) estava en liquidació i en aquest link
http://www.einforma.com/servlet/app/prod/DATOS_DE/EMPRESA/ALGUERO-DISCOS-SA-(EN-LIQUIDACION)-C_QTI4MTIzOTkw_de-BARCELONA.html
hi ha tota la imformació económica de l´empresa, empleats, beneficis, capital, etc.

HAY UN LOCUTOR EN CATALUÑA ELEVADO A LOSALTARES POR CANTAR GOOOL EN CATALAN, JOSE MARIA PALLARD O SIEMPRE HA SIDO IGNORADO POR EL PODER A PESAR DE SER UN GENIO POR HABLAR EN ESPAÑOL. MERECE UN HOMENAJE

Jose Mª Pallardo o “Popllardo” era el locutor de Radio Juvetud la voz de Cataluña (antiga emisora de Falange) que va organitzar tot el rotllo del Iris, em sembla.
En Popllardo dirigia un programa que es títol-lava el Clan de la Una i, abans altres programes de bona música, amb concerts en directe, ara no recordo els nom d’aquests programes. Tens raó, Pilar, aquest Pallardo, molt bans de Radio3 va ser un pioner en la millor música dels setanta, vuitanta, a través de la radio.

Recordo que a finals dels setantes vaig anar al programa El Clan de la Una (s’emitia a la 1 pero del migdia) de Radio Juventud per anunciar un concert dels Peruchos’s que varem organitzar a Tiana. Abans del programa Pallardó estaba enfrascat en una conversa bastans cutre amb la gran Odette Pinto (impagable star de la radio llavors) Pallardó en va tractar de conya i vaig fer l’anunci del concert. Que fos una radio del movimiento (ho eren totes) no volia dir que el Clan de la Una fos un programa caspós…tot al contrari posaven la millor musica del moment. Escoltant aquest programa vaig descobrir a Blood Sweat & Tears, Joe Tex i molts d’alltres. Pallardó ja estaba en onda quan a Madrid encara es menjaven els mocs.

impagable y flemático José Maria Pallardo cuando salia en el Salón Iris a presentar a los músicos con su estupenda gabardina, mientras el público lo abucheaba, silbaba y le tiraba pelotitas y aviones de papel…. Que tiempos!!

Sembla mentida però en aquells dies algunes emisores de radio publiques eren les més progrés; encara passa ara amb programes no privats..
Radio Juventud de Cataluña de las C.A.R. (Cadena Azul de Radiodifusión)
del Frente de Juventudes, era una emisora-escola de radio – jo mateix hi vaig fer un curset de locutor que no vaig acabar-. Això si, el gran Pallardó dirigia una de las emissions musicals més impresionants de la radio. Osigui un programa musical amb concerts en directe amb els millors grups els diumenges al matí al’Iris i gairabé gratis. Busque y compare…

El debat sobre la qualitat de les emissores publiques i privades encara es un tema candent. De quina forma encaran la ralitat musical 40 Princiales o Radio 3 podria ser un exemple. La SER (grupo Prisa cudadin) encara enten la musica com un bussines y reparteix al public la mateixa papilla de sempre, a l’altra banda Radio 3 ofereix alternatives bones ancara que sovint chauvinistes, per no parlar del paper nefast de les radioformules que s’han dedicat a aplanar el coco del personal. Tot plegat fa que la radio musical a España sigui una asignatura encara pendent que están omplint les emissores petites. Pallardó anava molt ben encaminat, pero alguna cosa es va torcer…

Proposo fer una llista amb les aportacions de qui vulgui sobre prgrames musicals interessants com per exemple el programa de blues del Hippy Vicente a Radio Pica (no val repetir)

Jo tinc un bon record, encara que llunyà, de “Para vosotros, jóvenes”, em sembla que encara als setanta, que conduïen el Carlos Tena i el Diego A. Manrique entre d’altres, i on hi sonaven des de Jefferson Airplane fins a Roxy Music, sense oblidar el flamenc més pur, i també de “Bailando en las calles”, que no recordo qui el portava però que es dedicava al rock’n roll dels cinquanta i seixanta i que era, doncs, més nostàlgic. Tots dos es trobaven a la FM, però no recordo res més.

…Desde mi escritorio verde manzana os habla Tito Diagonal el mas selecto de los personajes radiofonicos que jamas se haya dirigido al populacho, aplaudir chusma… ¿Algú recorda de quin locutor de Radio Juventud parlo?

Si, Tito B. Diagonal, un personatge entranyable, amb el seu Lamborghini color fúcsia. Exactament el 1976,77 va ser l’època d’or d’en Tito-Estadella. EL molt cabró semblava un super-pijo però la càrrega crítica que imposave a la pseudo progresía retratave amb molta mala llet el que seria el futur inmediat de la política profesional . Y DE AQUÍ ESTOS LODOS.
Radio! no encara l’escombreria televsiva.“salvo excepciones”

Si que me’n recordo, Tito B. Diagonal que era l’alter ego del Estadella i que a la primera època de radio Joventut tenia una intervenció diària de 5 minuts a les 12 de la nit. Sempre s’acomiadava amb un “buenas noches a casi todos” i feia molta ràbia per anti-progre i “super-pijo”, era un revulsiu del moment

Aconseguia provocar que era el que pretenia l’inefable Jordi Estadella (RIP) que era una veu camaleonica (va fer de presentador al 1,2,3) estupenda persona. Aquesta faceta de provocador es nota a faltar actualment, potser Jesus Quintero alies El loco de la colina asoleix aquest paper… la resta d’emissores (que jo conegui) son la voz de su amo… simplement es menjen els mocs i poc més.

Sovint anàvem a Radio Juventud, allà Via Augusta, perquè el Pallardó entre la música ens permetia posar cunyes del que es coïa per Barcelona.
En una d’aquestes hi vaig anar per anunciar una nova emissora de radio que es deia Contraradio. Quan va saber de què anava el tema em va treure el micro i, enfadat, es va despatxar a gust i a micro obert contra les emissores “pirates”.
Aquell dia va quedar ben retratat i de retruc va fer-nos publicitat de Contraradio. Me sembla que el Picarol també hi era pel mig.

Avui ha marxat Manuel Molina, mai t’oblidarem!

Magnífic tot el que heu comentat.
Dos apunts, hi havia pubs, alguns per sobre de la Diagonal, com La Paleta o El Pintor, a Sans encara hi ha el Km, al carrer Alcolea, on llavors estava de moda la cançó sudamericana. No recordo si existía el Quilombo.

(El divendres que van tocar Canarios, a l’Iris, se’n va anar una estona el so i el Teddy ens va deleitar amb uns solos de bateria, que no dominava en absolut.)

J. Paniagua, que va treure un disc en versió catalana i castellana, va actuar de teloner de Màquina. En Jordi estava promocionat per en Pallardó, que acabava de deixar perdre’s Pic Nic, amb el Toti, la Janette, etc.. Per cert que al disc d’en J. Paniagua i toca en Toti.
Per actuar al Saló Iris, amb la seva guitarra acústica, el vam acompanyar uns amics, amb una guitarra clàssica (endollada amb una pastilla) un contrabaix i jo mateix amb l’harmònica.
El divendres no se’ns va sentir res en absolut, doncs tothom cridava “Màquina, Màquina”, mentre picaven de peus a terra, quan actuàvem.
Dic això, per confirmar que per molts de nosaltres eren els millors.
El diumenge vam portar amics, augmentar la potència de so, em vaig menjar el micro amb l’harmònica i almenys se’ns va sentir.
Salut

Gràcies pel teu comentari, Eugeni