Visual interior.
Entrant a l’esquerra, el llarg taulell de fusta amb barra rodona de llauna daurada i reposapeus estriat. Darrere el taulell un home gras amb accent madrileny —concretament pronunciació, més o menys, de la zona Lavapiés— està fumant un caliquenyo pudent a més no poder. A prop seu, clavada amb xinxetes a la paret, una immensa fotografia de l’estadi de l‘Atlético de Madrid i una imatge més petita on es veu l’home gras amb l’actor Alfredo Landa a la Plaza Mayor. Emmarcant la zona adjacent a les imatges, una gorra chulapona i la boina negra de la Brigada Paracaidista. Factures, la cafetera exprés, deixalles de cafè i un estol de paneroles del cafè. Mig amagada, una vara de pell de cua de vaca.
Al sostre, dos fluorescents embolicats amb una mena de paper groguenc penjant d’un cel ras d’un altre to més fosc, també groguenc. A la dreta, una màquina del millón perfectament il·luminada amb diverses taques de gots al vidre, absolutament petrificades. A tocar de la màquina, els lavabos amb porta pintada de marró brillant Titanlux amb un rètol on hi diu, dibuixat amb cal·ligrafia manual: Aseos. Davant per davant del pixador, la cuina amb entrada de cortina de ganxos niquelats envernissats de greix cansalada, també brillant.

Un obscur passadís surt d’aquesta zona i es dirigeix a un obscur menjador amb taules obscures i hules de flors una mica més clares. Un aparell de televisió amb obscures imatges en moviment mostra Franco inaugurant una depuradora d’aigua d’aigües obscures. El terra del bar és d’impossible definició cromàtica. Està cobert de tot el que un univers tavernari pugui encabir. Entre altres elements pertorbadors, àdhuc poètics, xapes de tota mena de begudes, residus de gambes, de pa, de pop, de patates fregides, de salsa picant, de sardinetes, de ronyons, de patata bomba. Burilles de cigarreta, de puro, encenalls de picadura… I algunes eternes, immortals escopinades, també groguenques.
Un extractor amb veu de soprano borratxa intenta arrossegar els efluvis, emanacions, miasmes de tantes ànimes perdudes cap a l’exterior; cap als efluvis, emanacions, miasmes de les ànimes perdudes del carrer Valldonzella, cantonada amb el carrer del Lleó.
Visual exterior.
Un rètol a la façana del bar, ahir lluminós, ens indica que estem reposant al Bar los Madriles. Avui no hi ha bona visibilitat entre l’ambient gairebé sempre invisible de les façanes. Un regiment de manobres està aixecant el paviment de llambordes. Aviat tot el carrer lluirà un inevitable asfalt, sembla que molt desitjat pels automòbils i tacons de sabates femenines. Un vermut de la casa a peu dret a la barra em fa imaginar variades revolucions, seguicis de morts cap al cementiri, crits solitaris a la nit, fogueres de Sant Joan, carros, carretons i cavalls deixant les seves deposicions sense miraments. No serà així mai més, ara toca rebentar una part del carrer que m’ha vist córrer i caure i sobretot riure. Un a un, els membres minerals del soler són arrencats sense compassió del seu lloc ancestral.
A mesura que el vermut va fent el seu efecte vaig decidint que necessito urgentment un d’aquests pedrots abans que vagin a petar al magatzem municipal, esmicolats com arena o enrajolant el jardí d’un senyoret de Sarrià. Hi tinc dret, són part de mi. El deixaré a casa dels pares i en un futur que espero pròxim tindrà un lloc preferent al menjador somiat. De moment, tot plegat és un malson.
Després d’aconseguir sortir de Los Madriles sense quedar anestesiat per múltiples indesxifrables vapors, demano a l’encarregat el permís per agafar una peça i carrego amorosament la pedreta de 18×20 cm i potser cinc quilos de pes direcció cap al número 35… A l’altura del restaurant Ca l’Estevet veig que se m’acosta pel flanc dret ni més ni menys que el cèlebre, el famós, l’eximi. El mateix Dúo Dinámico amb la intenció d’entrar a l’acreditat local. I és en aquest precís instant de la història dels llambordins, dels còdols i els panots barcelonins quan el meu acabat d’adquirir element decoratiu de l’habitacle de l’endemà em rellisca de les mans i cau a terra, sobre un sòl absolutament polsegós a causa de la magna obra de desconstrucció ravalera.

Tot això està passant en plena absurda conjuntiò astral quan els artistes Manuel de la Calva i Ramón Arcusa gosen trepitjar aquest precís just indret còsmic… Van vestits exactament igual i igualment queden farcits de la pols que enlaira el meteorític vell llambordí d’una antiga via suburbial del Cap i Casal… Les sabates blanques i els blancs pantalons amb rivet vermell del duet sembla que intenten sense gaire èxit cantar allò de Resistiré, erguido frente a todo…
—Perdó, perdó.
—No pasa nada, no pasa nada.
Deixo que el pedrot retorni al remogut terra del carrer. No hi ha dubte, és el seu lloc.
La Web Sense Nom publica aquest relat per cortesia de Francesc Fanés.

Crèdits i condicions d’edició:
Extret del llibre Habitacions Margarita (Badalona, novembre 2025).
ISBN: 979-13-990643-8-4 | D.L.: B 20910-2025
© del text: Francesc Fanés Garriga
© d’aquesta edició: Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli
Il·lustracions de coberta: Salvador Monroig Galiana | Coberta: Bernat Pérez
Poema visual interior: Joan Puche Ruiz | Correctora de textos: Eva Santana Bigas
Fotografia de solapa: Lorenzo Duaso
Pont del Petroli Edicions | pontdelpetroli@gmail.com
Per voluntat expressa de l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli, queda rigorosament prohibida, sense autorització del titular del Copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment o mitjà tècnic (incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic). En canvi, queda permesa la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant préstecs gratuïts i se’n recomana la difusió per via oral.




