- L’Origen: La xarxa dels «Sense Nom»
- El declivi de LWSN: El pas del temps digital
- La nova Web Sense Nom: L’arxiu des de 2025
L’Origen: La xarxa dels «Sense Nom»
La gènesi de la idea i el naixement de la web
El naixement de la web es remunta a la primavera del 2007, durant un sopar a casa de la Quilpil i el Gero. Érem una dotzena d’amics d’entre 50 i 60 anys. A la sobretaula, la Quilpil va explicar que preparava un llibre sobre els 70. La conversa va anar a parar on sempre: el relat de la Transició que despatxaven els mitjans de comunicació i la majoria d’historiadors oficials era una falsificació fabricada des d’uns interessos polítics molt concrets. Deixaven fora la veritat de les persones del carrer. Reduïen aquells anys de la transacció a una simple època d’excessos, festa i llibertat sexual de postal.
Vàrem donar suport a la idea de la Quilpil; tots teníem ganes d’aportar la nostra experiència personal per treure a la llum la part amagada d’aquella història. En Jordi Mustieles, traductor d’ofici, va explicar que havia traduït al català el sistema Textpattern i que allotjava diverses webs a internet. Va ser ell qui va proposar obrir-ne una de nova. La idea era simple: una plataforma lliure on abocar el material de l’arxiu i on els comentaris de la gent tinguessin un lloc destacat.
Després d’una breu i fracassada pluja d’idees sobre el títol, algú va deixar anar «Sense Nom» i tots hi vàrem estar d’acord. No tenir nom era el millor escut contra el mercat de la fama que tot ho absorbeix. Rebutjàvem la creació d’ídols o personatges de la dissidència per prioritzar la memòria col·lectiva dels qui havien viscut als marges. LWSN venia a recuperar la complexitat i les contradiccions d’aquell Rollo del carrer, lluny de la nostàlgia de la joventut.
Una web allotjada en un servidor remot permetia llavors l’anonimat de creadors i comentaristes, sense les barreres dels sistemes captcha actuals. L’objectiu era compartir la informació fragmentada i facilitar una xarxa que debatés les publicacions. Sabíem que el material seria heterogeni, i vàrem decidir que la manera de no perdre’s en aquell bosc eren les etiquetes de cada fil, un mapa de tags accessible des de la portada.
Des dels inicis la llengua de la web va ser el català, però sempre vam donar cabuda a textos en castellà —llengua majoritària de la contracultura dels 70 a Catalunya— i en anglès. El plurilingüisme era constant i natural als comentaris, sense problemes de comprensió.
Durant el primer cicle, en Jordi Mustieles va fer de programador, dissenyador i professor ensenyant-nos les coses més bàsiques per poder publicar. Pocs mesos després d’aquell sopar van néixer els primers fils amb fotografies, cartells i petits articles.
El grup fundador es va reunir la primavera del 2008. A mesura que augmentaven els fils, el caixó de sastre s’anava convertint en un formiguer digital. Ja no érem només el grup inicial, sinó una autèntica xarxa que aportava continguts, comentava i es multiplicava. Els comentaris eren més importants que la publicació en si mateixa.
El cinquè aniversari a La Miranda: El retorn al carrer
La celebració a La Miranda el 20 d’octubre del 2012 va certificar el creixement del projecte. Si la trobada del 2008 havia estat un acte d’intimitat fundacional, la festa del cinquè aniversari va demostrar que la web ja pertanyia a un col·lectiu molt més ampli i divers. Fent un recorregut invers, la web tornava al carrer i passava de l’espai digital a un fet físic i col·lectiu.
Deu anys de LWSN: La reproducció digital contra el relat oficial
La web va superar els 500 fils i alguns van tenir més de 300 comentaris. Digitalitzar aquestes vides, còmics i manifests marginals no era col·leccionar relíquies; era utilitzar el passat com un mirall crític contra el present.
Vàrem ampliar els continguts amb les cròniques de Pau Malvido i Claudi Montañà, els testimonis de Jaume Fargas o els viatges a Orient de Joan Vinuesa. També es van obrir investigacions col·lectives, com l’actuació del grup Gong de Daevid Allen a la basílica de Montserrat l’any 1973, i les aportacions d’Oriol Romaní i de Juan Carlos Usó. Gràcies a la xarxa de col·laboradors es van completar col·leccions de revistes en PDF, còmics underground, pamflets, gravacions de concerts i pel·lícules al canal de YouTube. El volum de documents ens va obligar a diversificar els servidors. La dècada dels 10 va ser l’era daurada de La Web Sense Nom.
El declivi de LWSN: El pas del temps digital
Durant els anys 2020 i 2021 la web va patir enllaços trencats i galeries perdudes. L’arquitectura Textpattern de l’esquelet original s’havia convertit en un sistema minoritari davant d’altres estàndards. A nivell social, l’atomització de les xarxes socials com Facebook o Instagram va buidar la web de debats profunds en favor de la immediatesa i la fragmentació.
Però el factor decisiu que va sentenciar la vella web va ser humà: la malaltia del Jordi Mustieles, que ens va deixar el 2023. Li devem un reconeixement; el Jordi va dedicar capacitats, temps i esperit crític a endreçar i mantenir la web per amor a l’art.
La nova Web Sense Nom: L’arxiu des de 2025
Entenc que el que s’anomena encara actualment «Transició» va ser una transacció realitzada per la mateixa estructura política franquista. Mai es va produir una depuració dels poders judicial, penitenciari, policial, militar ni mediàtic. Per aquest motiu, en els textos que signo parlo de «transacció». Les elits van pactar de manera que les estructures profundes del poder no es van moure, una situació en la qual continuem enfangats actualment.
En l’estudi d’aquella joventut com a motor de canvi social és rellevant el context demogràfic del baby boom, tan oposat a la realitat actual. Analitzar aquell pes demogràfic i com el sistema va absorbir o destruir els anhels de llibertat a través de la marginació són els temes centrals de l’arxiu. Intervinc per aportar la meva mirada en aquest caos de documents i donar-los un marc on no siguin engolits pel relat oficial. La intenció és formar un repositori documental digital que sobrevisqui a l’obsolescència; un espai on s’explica per què aquells fanzines, còmics, pamflets o músiques eren actes de dissidència vital, política i social.
El contra-arxiu: Contra el museu-cementiri
La nova LWSN es postula contra el concepte de museu-cementiri i contra la nostàlgia anestesiant. La indústria cultural agafa la ràbia dels 70, la puleix, la tanca en vitrines institucionals i la ven com a estètica vintage. Ens rebel·lem contra aquesta domesticació: el passat només és útil si manté el seu caràcter conflictiu. Aquí els documents no es miren de lluny; s’ofereixen per ser descarregats, llegits i utilitzats.
L’any 2025 va començar el procés de rescat de LWSN. Recuperar els arxius de la vella web i el domini va ser un procés lent. La mutació tecnològica és un treball que emprenyo personalment, constatant des del primer moment que refer la vella web copiant manualment fil per fil i comentari per comentari és impossible i innecessari.
M’ha calgut replantejar què és rellevant i què no ho és tant, una operació delicada que comporta fer un balanç de 18 anys: unificar fils que parlen dels mateixos temes, descartar els obsolets, recuperar materials perduts en diversos núvols i allotjar-los a fora. La perfecció en un arxiu no existeix; la realitat ens aboca a conviure amb la fragmentació.
La nova web es defineix com un centre de recursos sobre la contracultura i els anys de la transacció a Catalunya. Amb un nou format d’arxiu, la plataforma es construeix com un arxiu independent que recull les traces disperses perquè els «sense nom», els actors anònims, puguin ser llegits com a part de la història. Un espai on l’experiència personal es reconegui com un motor real de la modernitat a Catalunya.
Canti Casanovas
Memòria gràfica del camí recorregut:
-
Consultar la galeria fotogràfica de la celebració del Primer any de La Web Sense Nom.
-
Consultar les imatges de la Festa del 5è aniversari de La Web Sense Nom.



