Festival de Música Progressiva de Granollers 1971: El ritual del riu i la invasió de la serp multicolor

Per
Canti Casanovas
-
64
1231
Fotografia del Festival de Música Progressiva de Granollers 1971, obra de Pepe Domènech
nstantània del Festival de Música Progressiva de Granollers 1971. © Pepe Domènech. Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d'aquesta imatge sense l'autorització expressa de l'autor.

Crònica del Rollo català: Memòria d’una revolta vital

El Festival de Música Progressiva de Granollers 1971 va ser l’escenari d’un esdeveniment insòlit. El maig d’aquell any, els diaris de Barcelona anunciaven 20 hores de música sota el lema “Paz, amor y música Pop a Granollers”. L’esdeveniment s’anunciava per a la nit del dissabte 22 i el diumenge 23 de maig en un camp de futbol als afores de la població. Hi estaven convocats els grups habituals que en aquella època sacsejaven sales barcelonines com el Gran Price o l’Iris: Fusion, Om, Màquina!, Tapiman, Smash, Pan y Regaliz, Jaume Sisa amb Música Dispersa i, com a convidats internacionals, el grup Tucky Buzzard i la banda britànica Family amb Roger Chapman.

L’ambient estava calent. Musicalment, el Festival de Música Progressiva de Granollers de 1971 arribava amb l’eco de la gran concentració de Woodstock del 69 i l’èxit de l’Illa de Wight de 1970 on s’havien aplegat més de 600.000 persones. Però estava especialment calent perquè coincidia amb la primera gran onada lisèrgica de la gent del Rollo català. L’ocasió prometia una tripada general que ningú es volia perdre. Venia a ser com si avui s’anunciés una Neorave d’una radicalitat sonora insuperable en un safe space en ple desert, on poguessis ballar fins a l’esgotament total. I que tot això coincidís amb un trip col·lectiu esperonat per l’aparició d’una nova puresa de Nexus capaç de portar-te al brain reset més absolut.

Allò era una cosa que cap enrotllat es podia perdre, o sigui que: Anem-hi. No calia esperar el dissabte. La gent del rotllo del Gòtic teníem “l’arsenal” preparat. El divendres 21 ja ens dirigíem a Granollers, uns en tren, altres en autostop, disposats a iniciar la festa.

La vigília: L’udol sota el llamp

El divendres 21 vam anar a descobrir els voltants de Granollers. A l’època la ciutat era un poble gran i després de caminar mitja horeta estàvem en plena natura rodejats de fondosos ametllers. Tot era perfecte, la terra llaurada dibuixava fils que s’estenien fins a l’horitzó. El trip lisèrgic havia començat aquell mateix divendres però un núvol va decidir ploure i, després de mullar-nos una estona, vam poder aixoplugar-nos en un mas abandonat. Havíem format un grup de, no recordo exactament, 8 o 10 persones: hi havia el Duende, el Tito amb la seva amiga sueca, no recordo els altres. Allà asseguts i protegits de la pluja vam encendre un foc per aixugar-nos, tot i que, anar a buscar llenya seca i encendre un foc en ple trip no és una cosa senzilla. Però aquesta vegada ens en vam sortir prou bé. Jo portava una antologia de la Beat Generation a la petita bossa que sempre duia amb mi. Vam passar aquell capvespre fins ben entrada la nit declamant el Howl d’Allen Ginsberg, Lawrence Ferlinghetti, Gregory Corso i tots els beats de l’antologia. El llibret anava passant de mà en mà i els poemes feien ressonar les parets de pedra mentre esperàvem que cessés la pluja i aclarís el dia; era el preludi perfecte, una forma de sacsejar-nos el gris de la ciutat abans de baixar a la plana.

La serp multicolor i el surrealisme del tricorni

L’endemà, la ciutat de Granollers assistia atònita a una estampa inaudita que el meu amic Gero (que aleshores tenia 17 anys) descriu com una “serp multicolor”. Milers d’enrotllats de mil llocs diferents, molts en manada amb la Renfe des de Barcelona, caminàvem lentament cap al camp de futbol de Palou davant la mirada astorada dels veïns que treien el cap pels balcons. Potser no era Woodstock, però aquella serp multicolor s’hi assemblava força.

L’arribada al recinte del festival, però, ens va enlluernar d’una manera que ens va fer baixar el trip als peus. Per accedir al camp de futbol, s’havia de creuar un doble cordó de Guàrdies Civils armats i entricorniats. Formaven un passadís obligatori i feien passar a tota la penya que s’apinyava a la porta per un embut com si fóssim un ramat de bens camí de l’escorxador. El mal rotllo que transmetien aquells picoletos em va baixar el trip i aturar en sec. Pau Malvido ho va descriure amb la seva acidesa característica: “Un pasillo verde obligatorio por el que atravesaban mentes alucinadas, mirando fijamente la nuca del compañero que desfilaba delante suyo”.

L’illa del Congost: El “poble encantat”

Prop d’un centenar de persones, sense dir ni una paraula, ens vam mirar entenent que no estàvem disposats a transitar entre aquells tricornis i ens vam dirigir a explorar els voltants per trobar una alternativa. El camp de futbol estava franquejat per unes parets altes i tenia una sola entrada. Tampoc era qüestió de saltar el mur davant d’aquell desplegament verd. En un dels marges del recinte hi havia el riu Congost, un riu d’aigües tranquil·les i netes. Sabates fora i després d’explorar una mica el territori vam trobar el lloc perfecte. Una illa de sorra i canyes ben situada, encarada al recinte i prou camuflada entre la vegetació per no aixecar les sospites de la benemèrita associació, i prou propera al recinte per escoltar la música del festival. Malgrat que no veuríem l’escenari, una illa per nosaltres sols era un lloc molt més balsàmic que haver de passar per aquella porta i quedar tancats en un camp de concentració. Així que vam descarregar bosses i guitarres i vam prendre possessió de l’illa més bonica del món.

Va començar el festival. El so ens arribava nítid i despullat de qualsevol mala vibració que destorbés el trip. A mesura que queia la tarda vam tallar unes canyes i amb uns lunguis que una noia duia vam improvisar cabanes i vam encendre una foguera amb les restes de troncs que trobàvem a la mateixa llera del riu. Sempre anàvem preparats per la vida moderna; alguns vestien capes negres o abrics afgans. Jo duia sempre un ponxo sud-americà de mil colors.

Aquella petita illa ben alineada i sonoritzada es va convertir en un autèntic campament hippy sota l’estelada nit de primavera del 71. Només uns pocs metres d’aigües poc profundes ens separaven del recinte del festival, però en caure la nit ens sentíem en una talaia privilegiada que protegia el viatge col·lectiu.

Les ones expansives del festival ens van posar a ballar a l’entorn del foc. S’alternaven moments de gran intensitat quan les ones sonores es convertien en una dansa cromàtica que surava sobre el riu, i ens vèiem rodejats d’un núvol de reflexos vermells i porpres. També, de sobte, es feia el silenci i venien moments de calma que aprofitàvem per tocar les nostres guitarres i timbals. Tot fluïa d’una manera desordenada però amb la lògica que dóna la improvisació. Noies i nois ballant entre les guspires del foc mentre altres feien rotllos per passar xiloms ben carregats amb matèria afgana. Allà, lluny de l’escenari, es creava una realitat paral·lela. Com descrivia el propi Malvido en la seva crònica del festival: ‘Un numeroso grupo de “puristas” triposos se quedaron fuera, instalándose algunos centenares de metros en la hierba del campo cerca de un río e hicieron el amor y se lo pasaron muy bien oyendo la música desde lejos’. Aquell indret no era només un lloc on es refugiaven, sinó una manera d’habitar el festival al marge del guió, on la intensitat de l’experiència se sentia més autèntica que sota la mirada vigilant dels uniformats.

Va ser cap a les 4 o les 5 de la matinada quan va arribar el moment més tel·lúric. Des de la nostra illa, vam sentir la veu de Jaume Sisa. Com si fos un oracle que ens hagués vist des de l’escenari, va començar a cantar Els Reis del País Deshabitat. Vam flipar pensant que es dirigia a nosaltres: “Si tu, tu vols conèixer el poble encantat, hauràs d’anar a l’altra banda del riu”. Claudi Montañá, que formava part de la comunitat insular, captava la mateixa vibració que explicaria pocs dies després en una entrevista a la revista Vibraciones: “Sisa sabía que estábamos allí y nos estaba cantando a nosotros… con los ojos teñidos de arco iris, desde el otro lado del río”. El riu no era una barrera, sinó la frontera d’un estat mental que compartíem amb els nens convertits en sal i el cel tenyit de vermell.

De tant en tant venia a compartir una estona gent que sortia del recinte i de sobte al·lucinava en descobrir la fantàstica illa dels hippies de les boires porpres. “Si els de dins ho sabessin, estarien tots aquí”, deien.

L’alba i el cel de Cinemascope

La nit s’esgotava entre el fum dels xiloms, l’alba ens va tornar al riu i al canyissar. Els Family, el grup més famós que havia de tocar, es feien esperar. Vaig acomiadar-me de la penya i vaig enfilar cap a Barcelona amb la meva moto Augusta per repartir La Vanguardia al barri de la Bonanova, un treball ocasional que feia durant aquell any. Sortosament no s’havien inventat encara els tests de substàncies coloquetes.

El Gerónimo, en canvi, es va quedar amb la seva Hasselblad per viure la culminació del ritual. Després de 20 hores de música i pols, el cel es va obrir finalment amb l’aparició dels britànics Family: “Tuve la percepción de que el cielo se abría como una pantalla de cinemascope, para anunciarnos que nos habíamos convertido ya en los honorables miembros de la primera generación galáctico-psicodélica de España”.

Marxar o quedar-se venia a ser el mateix. Havíem sobreviscut al primer psique-esdeveniment d’aquestes característiques que mai s’havia dut a terme arreu de l’Estat Espanyol. Com explicava anys més tard Pau Malvido a “Alucinados en masa” (publicat a la revista Star, núm. 26, el 1976): “Al amanecer, cuando me largué, éramos todos un poco más hippies que al llegar.” Doncs això: tots érem una mica més hippies. Al capdavall, aquella “Illa de Wight” del Vallès no es va gestar als escenaris, sinó als marges, en el silenci d’aquells que van preferir escoltar la música des de la llibertat de la sorra.

En dies posteriors alguns periodistes van aprofitar l’ocasió per omplir els diaris d’infectes articles: “Por primera vez en España Noche de Música Pop i ¿De Drogas?”, “El Wight-Woodstock del Vallés, Hippies de plástico…”, “La Isla de Wight a escala mas o menos nacional”, “Una isla de Wight en el Vallés”…

Canti Casanovas

Granollers 1971: Testimoni gràfic d’una experiència psicodèlica

 

La crònica de la premsa: El Festival de Música Progressiva de Granollers – Entre la peplexitat i l’escàndol

Després del festival, la premsa de l’època no va saber (o no va voler) entendre què havia passat realment al Congost. Les cròniques de l’endemà van intentar desxifrar el fenomen titllant-nos de “hippies de plàstic” o qüestionant si allò era música o droga.

Aquest darrer document audiovisual, elaborat amb la documentació cedida per Josep Berguedà, recull una part d’aquella incomprensió mediàtica i serveix com a contrapunt final al que vam viure realment a l’illa del riu.

[ARXIU] de La Web Sense Nom

64 COMENTARIS

  2. Si, recordo perfectament l’escena, els pijeras, els picoletos y gent tripant, tot plegat un mix que amb la musica resultaba surrealista. A tot aixó el Fantasma cridant, paranoic en un mal viatge, el van posar a una camilla de la creu roja, lligat amb correatges… L’endemà la revista El Caso portava a tota portada que al terra del camp de futbol, hi havien milers d’acids (?)

  3. Si van tocar. Llegiu l’article de Karles Torra Granollers capital de la música moderna i la psicodèlia també a lwsn

    Jo treballava repartint la Vanguardia a Sarrià i vaig haver de marxar a les 6 del matí amb la moto, sense dormir i bastant al·lucinat encara. Recordo que un municipal em va multar per anar contra direcció mentre repartia els diaris. Volia acabar aviat per tornar a Granollers a veure els Family. Durant aquells anys l’únic límit a la velocitat era la potència del motor de la MV Augusta.

  5. Tambien recuerdo,porque actue junto a FERNANDO SEBASTIA;ANTONIO PRIO,:::::en aquel festival como grupo SENSO ,fué un flash actuar en aquel festival,junto a los grandes de la época,fijate SMASH,teníamos ,como dice mi amigo 18 años ,todos acojonados ,porque el estadio estaba tomado literalmente, rodeado por LAS FUERZAS DEL ORDEN..Menudo BackStage habia,recuerdo que dormimos en la parte de abajo de la grada,arriba llovia..sobre unos banquitos de cemento..
    Lo mejor la organización. algunos llegaban en su Rolsroyce(LOS DIABLOS) y otros como pudimo y salir tambien…volvimos andando bajo la lluvia 14 kmts….. todo se aguantaba, a esos 18 años ,…

  7. Jo també hi vaig ser. Si us interessa, el dia 10 de maig a la tarde, a la Nau B1 de Granollers, (www.naub1.cat) es realitza un acte / col · loqui per recordar el festival, acudiran personatges de l’època així com components del grup Màquina que oferiran una actuació en directe.

  8. Cap a la 1 de la matinada van aparèixer uns pijos fantasmes amb perruques i jaqué. Eren assistents al festival de cine que s’havia fet a Granollers el mateix dia. Entre aquests , la Guàrdia Civil donant voltes per fora el camp i el Sisa al altre costat del riu. Tots contents.

  9. Hola Carla, el concepto “desvergonzadas” con los años se ha quedado francamente obsoleto, si ves por ejemplo por tv el reality Gandia Shore (número 1 en telebasura) te darás cuenta de que en comparación con las que muestra MTV, las chicas de entonces ahora podriais ser casi las hermanitas de la caridad, ha ha ha

    Uno que tambien estuvo allí

  10. Si us mireu la historieta “La historia de un músico progresivo español” en el Matarratos reproduït en el bloc que diu el Canti, veureu que està firmada “Francesc”. Em puc equivocar però juraria que és del Max (que es diu Francesc Capdevila) quan començava.

  13. be bop a lula Manel!! Es nota la influència de la frontera: Llopis, TenTops…
    Aquest vídeo al tube deu ser d’una retrobada d’Els Geiser recent
    Si no hagués estat pel trencament musical dels 60 encara estaríem escoltant el porompompero.

  14. EN LOS AÑOS 60 LOS PRECUSORES DE LA MUSICA POP/ROCK EN LA COMARCA DE GRANOLLERS FUERON LOS GEISER LOS TELLENS LOS NIVRANS ESTO SI QUE FUE CANVIO EN LA MUSICA EN RELACION A LO QUE SE HACIA ANTERIORMENTE Y ESTO FUE CON LA SALIDA AL MERCADO DE LOS BEATLES RLLINS STONE THE SHADOWS CLIFF RICHARD ETC YO SOY EL BATERIA DE ELS GEISER UN SALUDO A TODOS

  15. Hola, yo también participe de este gran festival en Granollers y lo recuerdo con mucho cariño, fue toda una revolución para la ciudad y sobre todo para los que eramos de aquí nos dejo marcados durante un tiempo(sobre todo a las chicas)se nos miraba como unas desvergonzadas,jeje¡¡ que tiempos!!
    Un abrazo para todos aquellos que vivieron esa gran experiencia

  16. Con la perspectiva de los mas de cuarenta años transcurridos, y sin un ápice de nostalgia juvenil, se puede afirmar que estos eventos (Iris, Price y Granollers) nos formaron el gusto y criterio musical de tal forma que sin saberlo entonces nos dieron un pasaporte al pulso de la comunidad internacional. Mientras en Madrid seguian comiendose los mocos del franquismo.

  21. Hola, Soy Marty Brunet y tuve la suerte de cantar y tocar con Fusion en
    el Primer Festival Rock de Granollers…
    …Los recuerdos del pasado no paran de reaparecer…
    Muchas Gracias a los encargados de esta Web por conservar la Memoria…

  22. Hola Sara, celebro que hagis descobert el festival de Granollers que com tu dius va ser a escala molt reduida (respecte a Woodstook) el primer a l’estat espanyol. Per la teva feina de recerca jo diria que has donat amb la web adequada. T’adjunto el meu mail (unromero@hotmail.com) per si vols enviar-me alguna pregunta.

  23. Hola Gero! Em dic Sara i sóc una estudiant de 2n de Batxillerat i estic fent un treball de recerca sobre l’Art durant els anys 60-70, és a dir del moviment hippie i, és clar, la música n’és un factor importantíssim. En concret parlo del festival de Woodstock: l’ambient, els grups, el que va suposar… i davant la meva sorpresa, mentres estava buscant exposicions que tinguéssin a veure amb els hippies, em trobo que a Granollers n’hi va haver-hi un (no a gran escala com d’altres és clar, però puc llegir que va ser pioner al país). M’encantaria saber-ne una mica més! Casualment estudio a Granollers!

  24. Recordo la gran actuació del grup Smash amb el Manuel Molina ( de Lole i Manuel ) cantant un memorable “Al garrotin, al garrotan , a la vera vera vera de san Juan” I també un grup que es deia Dooble Guble , o algo així.
    Ja de nit van apareixer uns individus fantasmons amb peluques i vestits de nit que que sortien del sopar del festival de cine de sant Jordi ? que aquell any es celebrava a Granollers. Entre la Guardi Civil , aquests i els pagesos de Palou, les baixades i pujades eren un festival de sensacions, era el que hi havia.

  25. recuerdo que como en el escenario habia de todo yo creo recordar que tenia para mi dos torres o tres Marsall alucinante,solo llevamos las guitarras,y nos llevo en la furgoneta creo recordar max suñe,yo estaba acojonado con 17 añitos y con todos aquellos musicazos

  26. que emocion encontrar esta pagina,pues yo de aquellas actue en ese festival un grupito sin pena ni gloria,se llamaba SENSO..despues de esta formacion y con otros componentes nacio Pernil Latino,me gustaria enconrar mas informacion sobre ese festival ,saludos

  27. Hola Kalvin,

    Jim Illa te puede dar una lista mas exhaustiva y completa. Recuerdo tan solo los grupos que menciono en el escrito; Fusioon, Sisa, Maquina, Tukky Buzzards, Smash i Family.

  28. Gero, en el festival de musica progresiva del 1971 actuaron 20 grupos? Tengo algunos pero seguro que me faltan la mayoria podrias darme los nombres de todos los grupos que tocaron?! Si no es mucha molestia es que en todo lo que busco salen los mismos, pero creo que hay mas.!Muchas gracias.

  29. Hola Gero, estoy haciendo mi tesina (previa a la tesis doctoral) en Bellas Artes sobre la relación entre artes visuales y rock progresivo – experimental en España, durante los años 60 y 70. He encontrado tu blog buscando información sobre el festival de Granollers.
    Me gustaría poder hacer una entrevista y hablar sobre lo ocurrido en Granollers y la escena catalana de los 70 (Maquina, Musica Dispersa, Iceberg, etc…)
    Seria muy interesante contar con tu participación!! Si te interesa mandame un email a javierfpaiz@gmail.com
    Muchas gracias por tu tiempo. Un saludo!!

  30. Gràcies canti en el que fa referència a lo del Xavi Vidal. Ostres, veig que sou molta gent la que s’enrecorda d’aquelles matinals, happenings i del Festival. Nosaltres juntament amb Jim, i més col.laboradors estem preparant el 40 Aniversari del Festival Internacional de Música Progresiva de Granollers, per l’any que ve. Agrairia molt si t’assebentes de qualsevol acte que fagi referència al Festival o que tingui relació. Moltes Gràcies!!!De debò.

  31. @kalvin
    Si bé és veritat el que diu el Gero pel que fa al fons fotogràfic de la web sense nom, haig de dir-te que una bona part de les fotografies que trobaràs a la web no són del fons sinó de col·laboradors i amics. Per exemple les fotos del festival de Granollers 1971 que pots veure clicant aquí. Si desitges utilitzar públicament aquestes fotos et caldrà demanar el permís de Xavi Vidal, tal como consta a Presentació

    Més coses:
    El dimecres 26 de maig vaig assistir a la presentació del documental “Retorn a l’Alta Mongòlia” al Roca Umbert de Granollers. Tot i que el documental es centra en el Happening de Dalí del 78 es parla també del festival del 71 i es mostren una bona quantitat de fotografies que il·lustren l’ambient de la “Ciudad de Ferias y Congresos”.
    Una mostra més de aquesta activitat del Jim es pot veure en aquesta web per cortesía de Juan Carlos Usó.

    Salut i endavant amb aquest esperit creatiu

  33. Las fotos son colectivas y esta web está sujeta a Creative Commons en materia de propiedad intelectual, lo cual quiere decir que las puedes colgar en tu blog citando la procedencia.

  34. Como tus fotos son las unicas que he podido encontrar antes de hacer nada te pido permiso para poder utilizarlas siempre anotando que son de esta web y tuyas, por eso no tengas ningun problema.Seria de gran ayuda.Gracias, espero noticias.

  35. Gracias por tu colaboracion web bueno…y tus comentarios me han servido de gran ayuda, teneis una informacion muy buena. He hecho servir alguna informacion para aclararme quien actuo y quien no actuó, de como fue de importante el evento y demás…Puedes enviarme comentarios o suggerencias…. el correo es festivalmusicaprogresivagranollers@hotmail.es
    Por ahi podriamos comentar mas tranquilamente lo que tenemos nosotros entremanos y tu colaboracion seria muy agradecida.

  36. Hola Kalvin, tengo un video de camara caption sobre fotos, prensa, carteles, etc., el material que hay en la web sense nom es una muestra. Cuenta con mi colaboración para tus pesquisas. Por cierto, has hecho un trabajo interesante con la discografía de los 70’s en tu web.

  42. Anuncio que penjarem fotos, retalls de premsa i cartell del Festival de Granollers en breu. Paco Fanés i public en general, si teniu material us agraïrém que el penjeu a la web.

    Webmasters: Kanti, Jordi i Pilar.

  43. Como le digo a ffanes en otro artículo, quizá no hemos comido del mismo plato, pero sí hemos bebido de las mismas fuentes… ese era, y seguramente sigue siendo, nuestro refugio espiritual
    A seguir!

  44. Si tiene algo de sabor kerouakiano es porque sin duda me influyó
    para siempre “On The Road”, igual que me influyó Aldous Huxley, Charles Baudelaurie, Herman Hesse, Truman Capote, etc, etc, etc, Creo que somos
    bastante lo que ingerimos en nuestra adolescencia … Después viene el pragmatismo que nos atropella y la dureza que nos moldea. Doy grácias a esas lecturas de mi adolescencia.

  45. Preciosa descripción y redacción, Gerónimo, me parecía estar leyendo un fragmento de “Els pòtols místics” o “En el camino” de Kerouac, que en el 71 ya hacía un par de añitos que había muerto.
    Ese año, 71, me fuí de casa a pleno sol con una maleta de libros otra de discos mi guitarra y mis trenzas. Cogí un taxi con las únicas 500 pesetas que tenía hasta no sabía cuando, a casa de una amiga. Al cabo de unos meses estaba en un apartamento de Castelldefels donde vivía Santi Arisa con todos los Fussion y más… en un momento, ante el absoluto silencio de todos, Santi cortaba hachis y preparaba un enorme porro intentando durante una hora convencerme de los buenos efectos que tendría si fumaba… y caí, esa fue mi primera experiencia.
    Y sí, yo sí intuía la trascendencia de aquél momento y buena época.
    Ya lo vemos… con todos nuestros naufragios, aquí estamos sonriendo a los viejos y nuevos tiempos…
    Salut! Gerónimo

  47. Eduardo, yo estuve tirando fotos con una Hasselblad de negativos grandes, pero perdi los rollos y casi la camara que además no era mia… La noche fue intensa i acidulenta. Recuerdo lo de los guardias civiles montando vigilancia, casi parecia un campo de concentracion desde fuera. Si tienes fotos del evento te agradeceria que las colgases en esta web, yo perdi los 3 carretes que hice….

  48. Alli estuve. Fui en la moto de un amigo catalán, que no tenía permiso de conducir. Llevé a Mario Pacheco, el que luego fue de Nuevos Medios. Con él entramos gratis de los primeros. Fuera del recinto había un autobús de la benemérita vigilando el evento. Luego llegaron los demás. el dueño de la moto que me dejó sin ella, y otros y los americanos de la Floresta. Aquello se llenó de gente. ¡¡¡ Qué noche la de aquel día !!!. Amaneció nublado. Bajo un cielo gris algunas bailaban. Tengo fotos.

  50. Fa uns minuts llegia que enguany es celebra el cinquanta aniversari del festival de Woodstock, 1969. Un servidor comptava amb 17 anyets i a Granollers amb 19. Els que ja teniem noticies de Wooodstock, i Wight (1968) sortiem del tren cap el camp de futbol de Palou amb la bonica il.lusió de creuren’s en un país lliure .
    Sisa a l’altra banda del riu, Smash amb el garrotín i el garrotán, els Family…

    Aixó si, una bona munió de persones esperant la llibertat col.lectiva del país aquells dies disfrutava, amb el lligam etern de la música, de la més alta i lliure força.

  51. que gracia. imagenes filmadas del concierto de granollers 71 con pan&regaliz grupo en el toque una temporadita. la cosa era que pere van eeckhout (que era el bateria de ellos) se tenia que ir a grabar no se donde , jakie el bateria de pan y regaliz se tenia que licenciar de la mili pero hubo una pasa de meningitis creo y se quedo en el cuartel de cuarentena y esos bolos los hice yo, unos cuantos . imaginate yo fan de pan&regaliz y tocando con ellos. acojonante!!! yo entonces tocaba con “tren” (grupo comercial) y con trip (con didier, jonas etc..) y a veces con ancora blues band (zumel, jose palomas, riki sabates etc. ) cosas…….

  52. Fantàstic! Genyial! Enhorabona per aquesta incorporació a lwsn! Trobe que és un vídeo molt maco, amb una realització impecable… I amb la presentació d’eixes imatges inèdites d’aquell festival capdavanter!

  57. Estimat Joan, esperem les teves anecdotes en candeletes. Jo mateix vai fer un extens reportatge fotogràfic, pero vaig perdre els rodets desprès de la nit del follets…

  58. Estimats amics: Jo era el gerent del CIT entitat que va organitzar el concert. L’idea original va ser sel gran JIM Joan Illa Morell, pero l’acció la vam fer una colla d’amics inconcients, però certament atrevits, el de mes edat era jo i tenía 21 anys.
    Tinc moltissimes anecdotes del festival, tinc els bitllets d’avió dels components de grup Family i molta memoria.

  60. Yo tenia 18 añitos y recuerdo la experiencia como algo superpositivo, con el paso del tiempo, ves que los grupos que tocaron eran bastante malillos a excepcion d Family, que eran los invitado y creo que el presentador fue tino Romero, fallecido ayer.

    Salud

  61. Hei, Chento. No se si apareixes ara o ja coneixies aquesta web, si no cliKa
    més amunt a Articles Relacionats—Festival de Granollers 1971. Més fotos.
    També hi ha comentaris de Baf per aquí, en algún lloc.. Si tens fotos de Baf, penja les fotos, si us plau.
    Abraçades. Francesc

  63. El darrer reportatge on surt la foto que tan s’assembla a la que va enviar el Sr. Fanés. L’home que es veu d’esquenes que sembla que no toqui res és en Joan Bofill que va arribar a ser un bon saxofonista i flautista. Fa temps va morir en un accident domèstic. Jo estic tocant un Mi menor a la guitarra; en sabíem tan poc en aquella época que el Joan ens demanava que toquessim en La menor i d’aquesta manera podia improvissar sense haver de fer notes sostingudes ja que encara no es sabia totes les posicions.
    Ara, llegint el reportatge i la secció musical del Garbo, em xoca veure els Pan y Regaliz i tota la colla en una revista tan hortera. A la portada sortia el Victor Manuel, la Lola Flores i el Manolo Escobar. Es tracta del Garbo, núm. 944 del 2 de juny de 1971.

  64. Aquest festival de Granollers del 22-23 de maig de 1971(camp de futbol de Palou) va ser el primer de tots els festivals multitudinaris que es fan i es desfan. I encara que el camp estava encerclat per la Guàrdia civil, dies després, els habituals mercenaris de la premsa franquista escrivien els titulars de costum quan un moviment no addicte de persones celebraven la minsa llibertat (ells ho consideraven actes públics NO perillosos) que el regim feixista esgrimia per demostrar la seva obertura.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí