El Mercadillo de Balmes

La revista Star núm. 18 va publicar un article Guia dels Mercadillos de Barcelona.

Clica aquí per llegir l’article complet en pdf. No consta el nom de l’autor.

A principis dels anys setanta, Barcelona va ser testimoni del sorgiment de diversos “mercadillos” que es van convertir en punts de trobada per a la cultura freak i alternativa. El primer i més emblemàtis va ser el Mercadillo de Balmes, inaugurat el 1972 als soterranis del carrer Sant Hermenegild, 23, cantonada amb Balmes. Aquest espai pretenia replicar els mercats londinencs, epicentres de la cultura underground de l’època. S’hi podien trobar productes difícils de localitzar en la Barcelona tardofranquista, com camises índies, abrics afganesos, discos d’importació, encens i altres objectes exòtics. Els promotors d’aquest mercat eren els germans Pilar i Artur Mijangos, que subarrendaven paradetes a petits comerciants que venien artesania i productes de segona mà, oferint una oportunitat a aquells que no podien permetre’s una botiga pròpia.

El 1975, els mateixos promotors van obrir una sucursal més cèntrica al carrer Portaferrissa, coneguda popularment com “El Camello” per la figura d’un dromedari que custodiava l’entrada. Aquests “mercadillos” van néixer com a espais de resistència del petit comerç, oferint una alternativa al model estètic que imperava en els grans magatzems que dominaven el mercat. No només es van convertir en un punt d’encontre sinó que van esdevenir un elements clau per a l’expressió dels estils juvenils de l’època, introduint estètiques underground en una ciutat tan conservadora. L’estètica freak, amb peces de roba de cotó, camises índies, jaquetes de cuir i accessoris ètnics, es va convertir en un símbol de rebel·lia contra l’estil uniformista. A més, aquests mercats van tenir un paper fonamental en la difusió de la música contracultural, amb discos d’importació que van ajudar a consolidar una nova escena musical alternativa a Barcelona en un ambient impregnat d’encens, pàtxuli i aromes cannàbiques, reflectint una actitud contestatària i trencadora.

No obstant això, amb el pas del temps, molts d’aquests espais no van saber articular un moviment en defensa del petit comerç i l’artesania i van ser absorbits per la lògica mercantilista. El que en un inici eren iniciatives d’artesans i comerciants independents es van transformar en negocis milionaris en mans d’uns pocs. Empresaris amb visió comercial, com Isak Andic, van veure el potencial dels nous estils i els van adaptar a les exigències del mercat global, convertint botigues alternatives en les bases de grans cadenes com Mango. Aquest procés d’industrialització va comportar la pèrdua de l’essència artesanal dels “mercadillos”. Mentre alguns emprenedors es van enriquir, la majoria dels petits comerciants i creadors van quedar-ne exclosos. La filosofia freak, basada en la llibertat, la originalitat, la creativitat i el rebuig del consumisme desenfrenat, es va veure substituïda per un model empresarial d’expansió massiva i màxim benefici econòmic.

El resultat d’aquesta evolució ha estat la integració d’aquella estètica alternativa dins del capitalisme global. Grans marques com Mango han exportat arreu del món un estil que en el seu origen provenia i representava un moviment contracultural. Però ho han fet mitjançant un sistema de producció basat en la deslocalització industrial, fabricant a països com la Xina, l’Índia o Bangladesh, on la mà d’obra barata i les condicions laborals precàries són la norma. Així doncs, la història dels “mercadillos” barcelonins és també la història de l’apropiació capitalista d’un moviment que pretenia ser un comerç alternatiu artesà de proximitat.

Un exemple més de com la creativitat i el petit comerç poden ser absorbits i transformats en una simple estratègia de màrqueting, buidant-los del seu significat original per convertir-los en productes de consum massiu. Avui, els mercats vintage intenten reviure aquella estètica, però sovint només en conserven la façana. L’esperit original s’ha dissolt en una nova mercaderia nostàlgica, posant en evidència la capacitat de la maquinària trituradora per assimilar i reconvertir moviments contraculturals en productes massius de consum global.

La Vanguardia, dimecres 10 de gener de 1990

Article revisat el 18 de març del 2025