Ràdios lliures Barcelona: L’assalt a les ones (1977-1981)
El moviment de les Ràdios lliures Barcelona va emergir a finals dels 70 com una resposta vital a la deshumanització de la tecnocràcia, en paral·lel a l’experiència de les radio libere d’Itàlia. En un context de buit legal i efervescència social, aquestes emissores es van posicionar com a comunicació alternativa al control dels grans mitjans. No buscaven la distracció, sinó la felicitat col·lectiva i la independència informativa a través del mitjà més ecològic i sostenible que existeix: les ones de ràdio, que només requereixen un emissor, l’atmosfera i un receptor. Dins d’aquest ecosistema de llibertat sonora, la figura de Salvador Picarol destaca com un dels impulsors i “antenes” més constants de la ciutat.
L’impacte de les Ràdios lliures Barcelona a l’època transaccional
L’entrada de Salvador Picarol al dial no va ser accidental ni fruit d’una moda. Després d’anys de producció gràfica i distribució de comix (enfortint la xarxa del Rrollo Enmascarado), la seva pulsió per la comunicació popular el va portar a col·laborar amb Radio Juventud – La Voz de Catalunya. Aquesta experiència, filmant concerts de rock i habitant les ones convencionals, va ser el preludi d’una ruptura definitiva amb el model oficial.
Salvador Picarol va ser una peça clau en la gènesi d’una xarxa urbana d’activisme artístic que va cristal·litzar en diversos col·lectius. Abans de la fundació definitiva de Ràdio Pica el març de 1981, el seu rastre es troba en la creació d’emissores pioneres com:
-
Ona Lliure
-
La Campana de Gràcia
-
Ràdio Venus
-
Contrarradio
Aquestes ràdios, operant en la banda de la FM, destacaven per la seva autogestió i una programació experimental que reflectia els matisos d’una revolta que es negava a ser “patrimonialitzada”. Tot i que països com França van protegir aquesta pràctica (mitjançant impostos a les ràdios comercials per finançar les lliures), aquí l’administració estatal i autonòmica va iniciar una “caça de bruixes” implacable. Amb l’excusa del control de l’espectre, una legislació miop i els interessos de la bombolla comercial han buscat històricament l’extermini d’aquestes veus, empenyent-les a una immerescuda clandestinitat o a la supervivència a la xarxa.
Memòria gràfica de les emissores (Galeria de cartells)
Aquesta galeria de 3 cartells és un testimoni visual de la pluralitat del moviment de ràdios lliures a Barcelona a finals dels 70. Tot i que cadascuna operava de forma autònoma, totes compartien l’esperit d’autogestió i contra-informació:
Inicis de Ràdio Pica: La tardor de 1981
Aquest document audiovisual del canal de YouTube de LWSN recupera l’atmosfera fundacional de l’emissora. A través de la mirada de Jesus Atienza, les fotografies ens traslladen a l’estudi improvisat on Salvador Picarol i el seu entorn van iniciar l’assalt a les ones.
Un testimoniatge gràfic i sonor de l’autogestió en estat pur: entre cables, cintes i la resistència cultural d’una Barcelona que es negava a ser silenciada.
Aquesta efervescència va topar de ple amb l’estratègia d’enfortiment de l’administració de Jordi Pujol. El tancament de l’emissió de Ràdio Pica l’any 1987 per ordre directa de la Generalitat no va ser un fet aïllat, sinó el clímax d’una persecució que Picarol ja havia viscut a peu de carrer (com en les batudes del Mercadillo de Balmes del 1973) i que ara es traslladava a l’espectre electromagnètic.
L’assalt a l’espectre: La gènesi de Ràdio Pica (1981) Un document audiovisual exclusiu de LWSN sobre els primers passos de l’autogestió sonora a Barcelona.
Diàlegs de l’Arxiu (2014-2016): Què era ser “enrotllat”?
Recuperem aquí part d’un debat viu sorgit als comentaris de la primera etapa de La Web Sense Nom, on els protagonistes de l’època reflexionaven sobre l’evolució del “Rollo” i el pas de l’actitud contemplativa a l’activisme de les ones:
-
L’acció vs. l’espectacle: Tal com recordava en Xavi Cot, ser “enrotllat” implicava passar a l’acció per evitar caure en el “muermo” de la societat espectacle. Si en la primera meitat dels setanta Picarol “enrotllava” cartells i tebeos de El Rrollo Enmascarado per distribuir-los a les Rambles, a partir de 1977 comença a “enrotllar” cables i bobines de cinta. La ràdio lliure no va ser una ruptura, sinó la continuació de la parada del carrer: un lloc on vendre idees i música sense el sedàs de la censura ni la mediació mercantil.
-
La gènesi (1978-1981): En el debat es reivindica la importància d’aquests últims anys de la dècada, quan es va passar de la resistència individual a l’organització col·lectiva d’emissores com Ona Lliure, La Campana de Gràcia o Ràdio Pica. Contra la visió d’alguns historiadors que han reduït aquest moviment a una simple estètica punk o de fanzín, aquí es reivindiquen els elements troncals de l’època: col·lectivisme, gratuïtat i una llibertat d’expressió que buscava, per sobre de tot, que les persones fossin més felices i estiguessin millor informades.
-
L’atmosfera del moment: En Canti Casanovas destacava la força de les imatges de Jesus Atienza, que capten en Salvador Picarol i la Lina Giralt en un entorn d’autogestió pura. Són retrats d’una intimitat de la revolta personal: entre cintes, ventiladors, ampolles de Ricard i la convicció que les ones pertanyien a qui les habitava, no a qui les legislava des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume.
[ARXIU] de La Web Sense Nom
Articles relacionats (Interns):
Documentació i premsa (Externs):
- Revista Ulises: Salvattore Picarol
- Radio Pica: Viquipedia
Magnífiques fotos de Jesus Atienza, on podem veure el Salvador i la Lina Giralt entre cintes, llamperes, ventiladors, cuines i ampolles de Ricard. I un 10 pel Xavi Cot autor del vídeo.
Bon document, si senyor !!!!
Quilpil, d´acord en lo que dius. Si parlem de la decada dels 70s
tanta importància té el 71 com el 79. Lo interessant d´aquesta década
com també dius tú es que van haver canvis molt forts, probablement
es la década on van haver més canvis en poc temps (excepció del temps de guerra). Passar d´una dictadura a una “democracia” ja ho diu tot. Per això no comparo el rotllo de primers 70s amb el del final
dels 70s, sencillament va evolucionar al mateix temps que la societat també ho feia, i així a continuat fins ara. Ara hi ha gent jove que per a mí son
enrollats encara que no sepiguen res dels 70s.
Lo de la peli sobre radios dels 60s, si és anglesa estará molt bé,
Radio Caroline, etc.
@ xavi cot
Amb moltes dificultats però aquestes ràdios van ser possibles, així com diferents tipus d’associacionisme, perquè al 78-81, les coses anaven canviant, no dic cap a on van anar, eeeeeh!, durant la primera etapa del hipisme les coses eren diferents, ni millors, ni pitjors, diferents, poder eren més d’actitud, no tant d’activisme ja que eren impossibles en una dictadura.
Em semble perfecte que reivindiquis aquests últims anys de la dècada, ara, també es cert que molts d’aquests que et queixes que no hi eren, varen sortir per cames per no sortir a “cavall” (en relació al darrer article d’en Jaume Cuadreny).
Per mi tenen tanta importància a la web els primers anys com els últims.
Per cert, aviat estrenaren una peli ambientada en les ràdios lliures de U.K. al 66, es diu “Radio Encubierta”, es una comèdia, no se que tal estarà.
La Campana de Gàcia, Ona LLiure, Radio Pica, Contraràdio, Radio Obrera,
Radio Venus i Radio Farigola, per només dir ne algunes van començar
entre el 78 i 81
Gero com he dit al apartat sobre el concert dels Crimson jo no critico als que van anar a gaudir del concert, faltaria més! Només vull remarcar que
per a mí els enrotllats eren els que feien o intentaven fer coses. Recordo
que en un moment donat es va pasar de anomenar jipis a tots els que portaven una certa “pinta” melenes, fumaven, etc. a fer distincions i va
apareixer la paraula “pasotes”, amb aquesta paraula es definia al subgrup de jipis que pasaven de tot i fumar uns canutos o tripar en un lloc tranquil era tot lo que volien. Probablement la paraula “pasotes”
la van introduir els politiqueros, jo mateix també la vaig utilitzar per diferenciar els que teníen inquietuts de canviar les coses dels que ja en
teníen prou en estar ells bé.
Podriem dir que tots eren enrotllats, pero per a mí hi havia una diferencia
clau, no era lo mateix parlar de si es fa un grup o una revista o una radio,
que parlar d´anar a la platja o a una masía a tripar, tot que havia gent que feia les 2 coses, tanmateix gent que estava en la catifa escoltant tranquilament als Crimson potser també feia una revista o tenia un grup,etc. Les coses no son blanc i negre, tanmateix les etiquetes com
“pasotes” “integrats en el sistema” etc tampoc son radicals o categóriques, les utilitzo per intentar explicar me,
P.e. per a mí un yonki no era un enrrollat, pero si aquest jonkie era
músic o pintor o tenía una botiga de discs o una llibreria anarca, etc sí que ho era. El que tú portessis a gent en la camioneta sí em sembla enrrotllat perque es fer algo (estalviar diners,etc) aixó es la “trastienda” lo que hi ha derrera, el rotllo, pero perque a algú li agradi els Crimson per a mí no es suficient per ser del rotllo.
Tot això si ho parlessim en persona no tendria massa importacia pero quan ho escribim tot sembla molt categóric o radical i no ho és. Només estem debatint i clar, ara tenim una perspectiva que llavors no teníem
@xavi, no tots veníem pòsters o organitzàvem concerts, etc. Els que subsistíem econòmicament d’altres formes, també teníem dret a pagar una entrada per veure King Crimson i gastar-nos les 50 peles del transport a Granollers d’anada i tornada. Jo llavors feia repartiment amb una Renault 4L i recordo que vaig portar a Granollers a quatre o cinc persones que també s’havien buscat la vida per pagar l’entrada i alguna cosa més.
Quanta gent “enrotllada” dels principis dels 70s va participar en lo de les radios lliures a finals dels 70s?
Dons van haver alguns que vam fer realitat lo del “hombre lobo” (American graffiti, Radio Luxemburgo, etc) aqui a Barna (Radio Pica,
Contraradio, Contrabanda, etc)
Pero, clar, sembla que es més representatiu del rotllo pendres un trip
a la Floresta…………….o pagar l´entrada del concert de King Crimson
al 73. Dons el Picarol, per exemple, no va pagar l´entrada, va anar els
2 dies a vendre posters, i per tindre un del Allende i un altre del Che
el va detindre la pasma. On estaba el rotllo? amb la gent que tripava
escoltant els Crimson o amb el Picarol (en aquest cas). Jo hagués estat
al costat del Picarol (No m´interessa formar part dels espectadors, sino
dels que actuen)
No és un dogma de fe, es només una reflexió, que potser és lo que toca fer a certa edat