L’underground, Converses amb Salvador Picarol
Memòria de la resistència gràfica i sonora
Salvador Picarol, conegut popularment com Picarol, no va ser només una cara coneguda de la Barcelona subterrània, sinó un dels seus enginyers logístics més precoços. Format a la Llotja, Picarol va traslladar el bagatge familiar del disseny i les tècniques d’impressió a l’espai públic, convertint la imatge en un acte de militància vital.
Abans de l’eclosió del comix, la seva activitat ja era present en punts neuràlgics de la ciutat:
-
L’Aparador de l’estació de Fontana (1968-1973): Durant cinc anys, Picarol va llogar una vitrina a l’andana del metro de Fontana. Aquest va ser el seu primer laboratori de comunicació popular, un espai fix on l’obra gràfica dialogava amb els passatgers en ple franquisme.
-
La “Màfia” del Rrollo: Com a fabricant i distribuïdor de pòsters, va ser el nexe d’unió entre autors com Nazario, Mariscal, Cifré o Jaume Fargas. El seu taller no només produïa estètica, sinó que feia possible la supervivència econòmica de l’equip del Rrollo Enmascarado a través de la venda directa a les Rambles i en festivals.
-
El carrer com a trinxera: De les batudes al “Mercadillo de Balmes” el 1973 fins a la detenció amb Nazario el 1976, la seva trajectòria és un mapa de la repressió contra la lliure venda i la cultura lliure.
En aquests encontres a Ràdio LWSN, conduïts per Canti Casanovas, fem un repàs exhaustiu des d’aquelles primeres passes clandestines fins a la gènesi de les ràdios lliures. Un document sonor que rescata l’esperit de la època transaccional.
Escolta l’arxiu sonor (Ràdio LWSN)
1a Entrevista a Salvador Picarol 9 d’abril 2009
2a Entrevista a Salvador Picarol 7 maig 2009
Un Podcast conduit per Canti Casanovas per Radio LWSN
Memòria gràfica i resistència
Un exemple de la trajectòria anarco-underground de Picarol va ser la seva detenció per vendre pòsters al concert de King Crimson a Granollers (1973). Un episodi que, anys després, TV3 va recordar el 8 de febrer de 1995 en una entrevista on es llegien les notes policials de l’època. Picarol va ser, i encara és, un punt de connexió vital per a tota una generació que cercava noves formes d’expressió i llibertat.
[ARXIU] de La Web Sense Nom
Articles relacionats (Interns):
-
[VÍDEO] Els dibuixants de El Rrollo Enmascarado i Salvador Picarol a les Rambles (Biel Mesquida)
-
[CONTEXT] Ràdios lliures a Barcelona – Salvador Picarol i l’inauguració de Radio Pica
Documentació i premsa (Externs):
-
[DOCUMENTAL] Salvador Picarol – HISTÒRIA CONTRACULTURAL
-
[RÀDIO] Ràdio Pica: L’emissora lliure i pirata de Salvador Picarol
-
[TV3] Entrevista i crònica policial de Salvador Picarol (Arxiu 1995)
- [Revista Ulises] Salvattore Picarol
Incombustible el Picarol. Quasi va pels 70 i segueix amb la mateixa iniciativa.
Molt bona aquesta anècdota!!! Digna de l’època… Si el “picoleto” aquell no hagués sigut del mateix poble que l’Extremeny sempre haurieu pogut intentar colar els pòsters de Franco i José Antonio com salconduits…
Era un dissabte. En Pica, un que li deien l’extremeny i un servidor. !977 aprx. Tornàvem de Girona , de vendre pòsters en un poliesportiu; un míting de CD. ( en Pica s’havia fet el carnet de tres o quatre partits i entràvem a tots els actes per a vendre els cartells) .
Anàvem amb un vellíssim Dyane 6 a la una de la nit per l’autopista i sense llum als fars davanters, amb un plàstic que volava per capota , amb el terra ple de burilles de porro…. Ens para la Guàrdia Civil; l’extremeny no porta cap documentació del cotxe. L’extremeny i jo baixem, en Picarol no baixa del cotxe, com un senyor es queda a dins i des de dins ensenya el DNI, A més, els Picos no el fan baixar. A més ens troben al maleter un matxet i els pòsters de Marx, El Che, Franco i José Antonio i Mao i..,total ,una ruïna. Pero un dels picos es del poble de l’extremeny i no passa res i marxem cap a casa sense sense fars i amb els ulls com taronges de fumar.
El Picarol tan tranquil riu com un savi follet del bosc al seient de darrera del cotxe..
Nostàlgia: crec que era aquí on vaig anar a finals d’estiu del 1968 amb el méu amor Guadalupe.
L’amor va acabar malament, però s’ha tornat a reemprendre el 2014!
Caram, de quines coses s’asebenta un amb el Picarol!! 🙂
@Isabel
Exacte, el Pallardó sempre posava molt bona música. Jo no recordo el Romano di Capri, potser perquè a l‘època era més ramblero que discotequero. El vaig conèixer després a Radio Juventud.
He trobat això a La Vanguardia del 21 de Març de 1969 dins de l’apartat de boites: CLUB ROMANO DI CAPRI (Córcega, 503. T. 2571000) ¡Juventud! Discoteca. Tardes de 6 a 10. Noches de 11 a 4. Festivos, tardes 5 a 10
En sentir parlar de’n Pallardó m’ha vingut al cap la disco Romano di Capri des d’on ell emitia un programa de ràdio, no recordo quin, i on punjaven una música boníssima. A més els diumenges al matí hi havia uns happenings increibles. Jo la vaig conéixer al 68 i vaig entar anant potser fins al 70. Per a mí va anterior a les històries de l’Iris,pl.del Rei,La Barraca,La Cuca Fera…Ningú més se’n recorda del Romano?
Fotre! Vaja parell d’enciclopèdies vivents dels 70!
Hola, si el que dic és una bestiesa si us plau disculpa’m.
No podrieu penjar l’mp3 a algun lloc? Seria genial poder escoltar les converses a l’iPod mentre faig alguna altra cosa, no tinc paciencia per escoltar-les a l’ordinador.
Gràcies i perdò de nou.
Salut, picarol.
veig que t’enrecordes del pasma “cara de palo”
i de tantes altres coses
Estic emocionat.
No va ser amb tu que varem muntar una sessió de pelicules de promoció de la C.B.S music a la sala villarroel que ademés cobravem una petita entrada?