La Muerte de Narciso revista poètica
La Muerte de Narciso no va ser una revista poètica convencional; era més aviat l’expressió de la revolta dels joves. Nascuda el 1973 a Barcelona i gestada en una taula del bar London sempre guarnida amb espelmes —autèntic epicentre del “rollo” barceloní—, la publicació va sorgir d’un desig de deconstruir el llenguatge per tornar-lo a crear, allunyant-se del joc de paraules estèril per abraçar una “cronofagia” que volia devorar la lletra bacua.
Coordinada per un nucli de poetes com Arturo Montfort, Genís Cano, Pere Marcilla, Enric Casasses, Xavier Sabater, Paco Fanés, Jordi Mustieles, Jaume Cuadreny i alguns més, la revista es va convertir en el vehicle d’un clam poètic, que entenia la creació com una acció directa. El seu nom, un homenatge al poeta cubà José Lezama Lima, marcava la pauta: es tractava de matar l’egolatria del poeta per donar pas a la realitat crua. Com es va dir en la seva presentació: “Allà comença la catarsis, el zéro de conduite, la muerte de Narciso”.
Dels seus tres números, amb una tirada insòlita de 300 exemplars cadascun, n’ha quedat el rastre d’una insubmissió que desdenyava l’endecasíl·lab per l’abreacció, i que va convertir el London en el cau d’aquells que, en un context de repressió molt gris, van gosar escriure des de les perifèries.
Arxiu documental: Les revistes (1973)
El llegat
Mentre treballem per rescatar la integritat del material original de la revista, us convidem a submergir-vos en les cròniques de l’Arturo Montfort a Literatuya, un testimoni fonamental per entendre la vida que s’arrossegava rere els versos:
- HISTORIAS DE LA CONTRACULTURA I – TRES POETAS MUERTOS
- HISTORIAS DE LA CONTRACULTURA II – LA PSICODELIA: MUERTE DE NARCISO
A La Web Sense Nom
Les muses que van moure La Muerte de Narciso no van quedar tancades a les pàgines del seu tercer número; van escampar-se en les trajectòries individuals dels qui van freqüentar les espelmes del London. Podeu seguir el rastre d’alguns d’aquests protagonistes en els següents fils de LWSN:
- Xavier Sabater: Del Poema d’Anar a la Merda.
- Genís Cano: La persistència d’un dels pilars de la revista.
- Albert Subirats: L’experiència poètica que va conviure amb el nucli del London.
- Paco Fanés: Com Ho faràs.
- Jaume Cuadreny: Liquid Car i Jaume Cuadreny
Estem preparant una sèrie de lectures dramatitzades per recuperar la veu dels poemes que van marcar la revista. Pròximament en aquest mateix espai.
Completament d’acord amb tu Jordi, la vida es ara i en quest moment.
Un altra cosa es el carro del background que poguem portar, pero alló que tira el carro es el present.
Don’t forget, please!
si, si, ffanes
algo quedo… pero no es lo mismo. y esta muy bien que no sea lo mismo.
nosotros tampoco somos los mismos.
tal vez a eso me referia. que poco quedo de aquello que eramos entonces… pero es probable que este hablando mi nostalgia. y esta pagina no va de eso. la nostalgia la dejamos para el pais dominical, por ejemplo.
Algo quedó, algo quedó.
En Genís Cano, fins l’ultim dia de vida l’any passat publicant essaigos sobre la seva estimada “contracultura” a més de diferents llibres de poesia en el últims anys. L’Enric Cassasses, avui pilar fundamental de les lletres catalanes, segueix treballant amb força. Xavier Sabatre lider indiscutible del món de la Polipoesia i derivats. En Paco Fanés conductor de la col-lecció de poesia Pont del petroli i fent recitals propis arreu…
si no m’aquivoco la “muerte de narciso” va arrivar avans de “el rollo enmascarado”. era una revista molt fina. elegantisima. fresca y por la cara com sols ho pot esser la mateixa joventut. atrevida i perillosa com sols ho podem entendre els qui varem viure aquells llargs anys de fosca represio franquista. jo els veia a en pere i els seus amics. al london, per les nits, treballant intensament en la seva revista, la seva revolucio.
la muerte de narciso va esser una muerte anunciada.
poco quedo de autentico despues de su defuncion.
salut! amics.
jordi