A l’any 1973, al bar London de Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto), un grup de joves poetes i escriptors van començar a forjar una nova manera de viure la literatura, influïts per figures com Salvat Papasseit, Boris Vian, Rimbaud i Baudelaire. Genís Cano, Artur Monfort, Enric Casasses, Mercè Serret, Leo Segura, Albert Subirats, Jordi Pope, Francesc Fanés, Pere Marcilla, Albert Subirats, Jordi Mustieles, Maria Casassas i altres formaven aquest grup de «cadells de l’última postguerra», com els defineixen, que compartien una visió àcrata, escèptica i nihilista de la vida i l’art.
Cano va preservar la memòria d’aquells anys a través de llibres com Imatges de la Contracultura (2005) i Poètica de la Contracultura (2003), amb la promesa que una tercera part, més completa, es publicaria en el futur. Després de trenta anys, Cano seguia l’esperit d’aquells dies, recuperant noms i vivències que, com petites cendres, encara caminen entre les pàgines dels seus llibres.
Genís Cano Coor. – Poètica de la Contracultura – UB – Barcelona 2003
Un poemari que ens apropa a alguns dels subjectes contraculturals més inquiets i malauradament finats del rotllo de Barcelona.
Durant anys Genís Cano va realitzar un important treball de recuperació d’escrits i dibuixos entre familiars i amics dels poetes desapareguts. Finalment l’any 2003, el recull va sortir a llum editat dins les Publicacions de la Universitat de Barcelona. El poemari aplega poemes i dibuixos del Pau Maragall, de Pere Marcilla, d’Albert Subirats i dibuixos de Quique Conde i de C. Cerón. Alguns dels poemes havien vist prèviament la llum a les revistes Ampolla, Muerte de Narciso, i al Full de l’Artesà de Gràcia.
A imatge de la Contracultura, Publicacions i edicions UB, 2005. Clica sobre la portada de Imatges a la Contracultura per accedir a algunes pàgines del llibre.
El llibre aplega poemes i dibuixos de Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats, corregeix un error en un poema que s’havia produït en el primer i il·lustra i complementa amb dibuixos i fotografies. Durant els anys com a com a professor de la Universitat de Barcelona, es va centrar en el món de l’art urbà: grafits, murals i altres formes d’intervencions efímeres i el llibre reflecteix també aquest apassionament per aquestes manifestacions artístiques i la preservació de la memòria dels 70.
Barcelona, fragments de la Contracultura (2010), és el darrer llibre dedicat a la contracultura dels 70 publicat després de la mor del Genís. El llibre ha estat coordinat per David Castillo. El pròleg del llibre comença així: «El llibre que teniu a las mans és un dels llegats del meu estimat germà Genís Cano». En el llibre entre les moltes il·lustracions gràfiques hi trobem textos de Genís Cano, David, Castillo, Victoria Combalia, Juan Bufill, Daniel Giralt Miracle, Enric Casasses, Martí Sans, Marisa Ortigosa, Ferran Aisa, Kim Mensa, Oriol Tramvia, Javier Pérez Andujar, Ana M. Briongos i Pere Maragall Mira.
A més, va publicar llibres com Els sots psicodèlics (1991) o Els traus postmoderns (2006), plens de jocs de paraules, psicodèlia i un estil molt personal. El 2014, es va presentar la seva obra pòstuma Taps de llum zenital, que va servir per recordar el seu talent i la seva manera única d’entendre l’art i la vida.
José Lasala, alumne del Genís, després que David Castillo i Isabel Chavarría haguessin revisat la gran quantitat de materials acumulats en el pis del Genís Cano que van servir per confeccionar Barcelona, fragments de la Contracultura, va ser convidat a deixar constància fotogràfica del paisatge de documents i objectes que havia deixat el poeta. Heus a continuació les fotografies de José Lasala.
Enllaços externs
Article de Josep Maria Martí Font a El País del 12 de març 2010 sobre el llibre Barcelona, fragments de la Contracultura (2010). La contracultura en el retrovisor
Publica La Web Sense Nom
El retrat de Genis Cano que encapçala aquest article és obra d’Isabel Chavarria.
Les fotografies del pis són de José Lasala.
Article revisat febrer 2025
Llevo días que me ronda Genís
¿Has visto a Genís Cano? ¡Ha salido por televisión, la policía lo relaciona con un grupo terrorista!
La chica pelirroja que años después seria presentadora de la tv2, del circuito catalán, salió del corro para darme la noticia y pedirme que si lo veía lo pusiera en alerta, era el tiempo de los sociales. Hice alguna pesquisa por los barracones de psicología. Me remonto a principios de los setenta entre carteles del FRAPP y de algún ácrata iluminado escritos a mano en papel de embalar. De Genís ni rastro, tiempo después me comentó que se había “esfumado” a Portugal, ¡menos mal!….
Acordándome de Genís, no sé porqué son “días de ronda”, de personas, de momentos, lugares despertados por la dichosa web sense nom. La mujer pelirroja también apareció por el cine Diana, una casa de barrets al servei del poble, años después. Tiempos de sindicato de musics, y de teatro gratis. La Fifo, subiendo Ramblas, guapa ella, con su cara de niña y su pantalones ceñidos a los tobillos, de madrugada buscando un taxis después de un baile terapéutico, en el Diana. Años después nos encontraríamos, aunque con quien más se encontró fue con el Albert Subirats, a veces nos veíamos por las calles del mercado de santa Catalina, cuando todo estaba ya perdido.
Me cruzé con Genís, si las neuronas me siguen valiendo, en la casona la Miranda, en el parque Güell, y con el grupo ácrata de David Castillo y el matemático, entre otros. Recuerdo bien que viviendo en la calle Cartagena con Pare Claret, me lo encontré sonriente subiendo muebles, estrenaba piso con una rubia de buen ver que se dedicaba a la medicina. Sé que a punto de leer una tesis de Psicología le avisaron de que la retirara porque al parecer no había estado bien dirigida. ¡Un palo para cualquiera! A esto le achaco yo el cambio de humor, sólo es una suposición sin fundamento. Genís pasó de lleno a las bellas artes.
Tiempo después me lo encontré en el bar el Sol de Gracia. Estaba sobre la barra, yo sentado tomando unas cervezas con el Toni, buen amigo de ambos, hice ademán de saludarlo pero Genís no se movió, sólo nos enfiló con su mirada de mamá agradable, familiar y gatuna. Le pregunté al Toni y se encogió de hombros, yo hice lo propio, creo que lo hicimos todos con una especie de brindis en silencio: C´est la vie. Así que ambos bandos nos miramos en lontananza como si estuviéramos en dos picos hermanos del desierto de Arizona.
Jamás le pude decir que usé su nombre para el protagonista de un libro mío sobre el caos.
Después vino la enfermedad y el silencio. Una tumba en el Mediterráneo, bajo los cielos de Salvador Espriu y Paul Valéry.
M. Almen
Almen, gracias por tus recuerdos.
Psicosociologia de la percepció, any 1988. Facultat de Bellos Artistas, jovenes toros cabreados. Le siento como el padrino de aquella expo; “Love is in the air”, del 93 en caja madrid. Creo que sabe por donde anda “balneario” adquisición de la facultad en aquellas fechas y… desaparecido poco después.
-Pijuan ——-tio abuelo -Genis ———germà gran… +huerfanos
Bona tarda, Almen. Ha passat temps desde setembre 2007, i encara no m’atrevia comentar res sobre el teu escrit al amic Genís Cano i l’amabilitat amb que tractes aquests records, avui que fa exactament un any i tres mesos que ens va deixar.
El Gener de 2007 vaig trucar al Genís per convidar-lo a participar en un llibre de la col.lecció Pont del petroli sobre la gent que frecuentavem el LONDON cap primers dels setanta i jugavem a escriure poesia i trencar carrers.
Per telèfon em va comentar que estava malalt però que ens podiem veure per parlar tal dia al bar Estudiantil de plaça universitat. Quan l’esperava al bar vaig rebre una trucada de la seva dona que em deia que no podria arribar al bar, que em passaria a buscar i aniriem a casa seva , a Horta on ell s’estava. ( penseu que feia 30 anys que no el veia.)
Aquell dia , molt dèbil , (8 de febrer) em va dir que si a tot el projecte i em va signar dos llibres de la seves contracultures. Tres dies després moria Genís Cano, un dels savis depositaris de la memòria contracultural d’aquest país.
En aquestes pàgines en parlem de molts d’aquells dies. I molt més s’ha de parlar, publicar i difondre.
Et vaig sentir . Com un llamp alçàres l´aire i d´un trò de veu tot va desaparèixer menys la poesia, que s´alcava sola i ardent per damunt del retruny terrible del teu timbre.
Salut Albert Subirats, poeta sempreviu !
El dia de la presentació de Taps de llum zenital va ser molt interessant comprovar que un bon feix de canalla jove seguix amb molt interes els passos d’aquella experiència i cerquen informació ,sobretot en aquesta web, del seu moment poètic, artístic, musical, et.
Als setanta varem dir coses i algú encara les vol escoltar.