^{Fotografia de Gong Planet, 1971, Christian Tirsch (baix), D. allen, Gilly, Pip Pyle (bateria, després a hatfield y national health), Didier(vents), i Francis “Switch Doctor”(sound)}
Clica aquí per veure l’slideshow Gong 1970s

GONGSERRAT
Francesc Bofill (Brother Francis)

Com tantes pàgines de la història, els inusuals concerts de Gong a Montserrat i Terrassa del 1973 van ser fruit de coincidències i connexions inesperades. Així ho explica Daevid Allen en el text que acompanya un dels seus discs:

Va ser la Maggie Thomas, amb la seva radical ànima política i musical, qui ens va posar en contacte amb el «Brother Francis» del llegendari monestir de Montserrat.

Sí, la Maggie és l’autèntica responsable de tot. Ho puc certificar perquè jo sóc el «Brother Francis» en qüestió. I si no arriba a ser per un encontre fortuït un any abans, aquesta aventura surrealista en la Catalunya del final del franquisme no hauria existit.

Tot va començar un matí de 1972. En aquella època jo era un jove monjo i em trobava per casualitat a la porteria del monestir. De sobte van trucar a la porta i van aparèixer una parella de hippies amb un vestuari no gens freqüent en aquells casposos temps. Es van apropar a l’atònit germà que atenia la porteria per demanar-li, en anglès, allotjament. El monjo, esverat per la situació, els va fer fora sense contemplacions.

Jo vaig assistir a l’escena i em va revoltar aquell tracte tan poc benedictí amb uns joves pel fet de ser diferents. Vaig sortir darrere seu i els vaig abordar a la plaça de davant de l’abadia. Em defensava en anglès i vaig aconseguir reservar-los una cel·la pels dies que es volien quedar. Així va començar una cordial relació amb la Maggie Thomas i els seus amics, lectors de Fulcanelli i hippies de la línia esotèrica. En aquella època jo no estava gaire al corrent del tema, però manteníem apassionants debats amb altres amics que eren a la hostatgeria del monestir. La Maggie, com diu el Daevid, era —i estic segur que continua sent— una dona notable i plena d’especial encís. Aleshores treballava al Manor, l’estudi d’enregistrament embrió del futur imperi Virgin, i és a ella que devem els concerts de Gong. Perquè cap a finals de 1972 em va enviar una carta per transmetre’m l’interès del Daevid Allen i el seu grup de fer una experiència místico-musical a Montserrat.

Cap conjunt de rock havia tocat mai en una església a Espanya però en aquesta església s’havien amagat «terroristes» bascos fugitius i altres refugiats polítics de la Guàrdia Civil de Franco. També era famosa per la seva verge negra, una «Madonna» precristiana amb antigues arrels paganes. La Maggie va explicar l’espiritualitat esotèrica de Gong als monjos, per això que quan el «Brother Francis» ens va demanar que féssim un bolo de Gong a Montserrat em va semblar una combinació perfecta.

De fet, la Maggie no em va explicar gran cosa de l’espiritualitat dels Gong, però em va semblar interessant la seva proposta. Va ser una decisió força personal, perquè els meus companys monjos veien, si no amb recel, almenys amb escepticisme tota la moguda, que a mi em semblava un gest de llibertat i d’obertura i una interessant experiència artística.

La cosa va anar de la següent manera: en Daevid volia tocar dins de l’església, cosa difícil d’aconseguir. Se’m va acudir que, per colar-ho, els Gong fessin una actuació en el marc de les Trobades de Joves que se celebraven l’estiu al proper monestir de Santa Cecília, un bonic conjunt romànic voltat de zones d’acampada i a canvi podrien fer la seva experiència musical a la basílica. L’abat Cassià Just, que era un artista i un home d’esperit obert, amb qui m’unia una bona amistat, va estar d’acord amb el tracte. La banda s’instal·laria al monestir de Santa Cecília durant la Trobada de Joves i hi faria una actuació. A canvi podrien tocar al presbiteri de la basílica montserratina, això sí, en una hora discreta, després de dinar.

Per fer una mica de pela en Daevid em va demanar un bolo més. Llavors vaig parlar amb en Joan Casals, artista i músic terrassenc, que aleshores col·laborava amb l’Escolania de Montserrat. Val a dir que en Joan, tot i que el tema no li interessava, és qui va fer possible el famós concert dels Gong al Parc Sant Jordi de Terrassa.

A continuació en Daevid toca el tema de la filmació de l’esdeveniment:

Ens hi esperaven dos equips de filmació, un d’Itàlia que se li feia la boca aigua davant de la perspectiva d’una espècie de magnífica blasfèmia. L’altre era un equip local basc que estava molt més en sintonia amb les nostres intencions. Tenien molt poc a veure amb la façana superficial de cristianisme, amb els humils adoradors espanyols de l’antiga imatge o amb els varicosos membres de l’equip de cinema italià disposats a produir un document de profanació. Potser els cegava el més obvi, però darrere de les aparences, GONG tenia el potencial de funcionar com una agulla d’acupuntura musicalment energitzada. Tot plegat simplement tocant bé. ¿Qui podria dir quines realitats més profundes operaven darrere d’aquestes actuacions?

Aquí l’amic Daevid es lia una mica. No eren dos equips de cinema, sinó un. I no eren bascos ni italians, sinó catalans. Quan es va acordar el tema del concert dels Gong a Montserrat ho vaig comentar a l’amic Valentí Gómez Olivé, que es movia en ambients de cinema. Va ser ell que es va entusiasmar amb la idea i va muntar tot l’equip, dirigit per l’amic Manel Esteban. Per tant només es va filmar un document, el que circula per You Tube. En Valentí vivia aleshores a Itàlia i d’aquí deu venir la confusió del Daevid.

Val a dir que el còctel de personal que va reunir la moguda era fort: per una banda els hippies dels Gong, amb el Daevid i la seva mitologia, per una altra els monjos, els joves de les Trobades, els cineastes de tendència comunista… Va ser una irrepetible i divertida convivència, no exempta de tensions i plena de sucoses anècdotes que la brevetat d’aquesta nota no em permet explicar. .

Els Gong van fer, doncs, un primer concert a Santa Cecília en un escenari a l’aire lliure a la tarda. Per primera vegada a l’Estat es va veure un làser en un escenari. I l’efecte que va produir en aquella joventut la música dels Gong recorda la seqüència de «Back to the future», quan el Marty Mc Fly improvisa un riff grunge en la seva versió del «Johnny B. Goode» durant el ball a l’Institut. El desconcert va ser total. Els Gong eren massa sofisticats, psicodèlics i extravagants per a uns joves catalans que encara no havien tocat l‘àcid.

Després van fer el concert a l’església. Jo era al cor superior, des del quan veia tota la panoràmica, i no les tenia totes. Observava les cares dels altres monjos. Per un moment vaig pensar que l’havia liat massa grossa. Però em vaig dir que al capdavall sempre es podia argumentar, com proven les paraules d’en Daevid, que era un acte de veneració a la Mare de Déu de Montserrat…

Així recorda en Daevid aquells màgics moments:

La nostra actuació davant de la Verge es va limitar a 30 minuts i va ser una tasca difícil. Va tenir lloc a les quatre de la tarda davant de tota la comunitat de monjos amb la seva jerarquia de superiors amb un estrany assortiment de velletes vestides de negre, un grup de curiosos turistes alemanys, uns somrients presumptes fans espanyols de Gong i el conspiratiu l’equip de cinema italià.

De fet, com es pot veure a les imatges filmades, hi havia poca gent a l’església. Els pocs monjos que van assistir al concert eren tots al cor superior. Només algun corria per baix. I els italians eren els cineastes i els que enregistraven el concert.

Vam començar amb l’entrada de Radio Gnome i vam passar a «Other Side of the Sky», després «Dynamite», seguida per una versió llarga no filmada de «Tropical Fish» i per acabar una sentida versió de «Selene». L’acústica era molt reflectiva i el so rebotava des de tots els angles creant una barreja reverberant i incomprensible de les veus, la bateria i el baix. A poc a poc es va anar calmant i es va concentrar mentre jo ballava i implorava a les energies sagrades que acceptessin aquell nou estil d’espiral electro-espiritual. Finalment vaig inclinar el cap a terra per expressar els meus respectes al camp energètic conegut com la Verge Negra. Després ens van portar al refectori on l’aliment dels monjos i el famós vi d’església va aportar alleujament a la conflicte de les nostres sensibilitats. Aleshores regnava un fort sentiment entre els altres que jo era un il·lús. Vaig començar a pensar que potser tenien raó.

Així acaba Daevid Allen la seva narració. Poc després vam anar a Barcelona, on es van estar tota la colla a casa dels meus pares per passar al concert a Terrassa. Recordo que em vaig disfressar com ells per a l’ocasió i vaig tenir l’honor de presentar el concert, en català, en el fantàstic parc de Sant Jordi. D’aquí va córrer el rumor que un dels músics era català. Va ser un bolo molt bo, per a mi el millor, el públic va connectar. Terrassa, com sempre, va estar a l’avantguarda.
No faré una valoració de l’experiència ni de les diverses filosofies i personatges que hi van coincidir. La moguda de Gong per Catalunya va ser una divertida experiència i una demostració més de que l’Art, com diu en Tom Corbett, «is the connection».

Francesc Bofill

Agraïmets:
A Francesc Bofill (Brother Francis) pel definitiu relat.
A Jordi F. pel treball d’investigació.
Publica la web sense nom per cortesia de Jordi F.

Articles relacionats:
Gong a Montserrat
Gong en Terrassa
Maggie Thomas a Montserrat