«La Enagua» va obrir a finals dels anys 60, al carrer Casanova, entre Diagonal i Travessera. Per accedir al local decorat amb mobles vells havies de baixar uns escalons. Hi havia sempre bona música i a la barra amb begudes i tapes, també podies comprar cassets de les darreres gravacions del moment. Durant els primers 70 es va convertir en el temple de la Música Progressiva, tant per la música que posaven com pels músics que el freqüentaven. Tot i els diversos tancaments, La «Enagua» va mantenir un ambient íntim i programava actuacions en viu o improvisava jam sessions. La «Enagua» va esdevenir una incubadora per a músics i una icona de la contracultura, que atreia una barreja eclèctica de joves.
Fotografies de Pep Rigol. Publica La Web Sense Nom per cortesia de Pep Rigol
Va tancar el 82? Jo recordo haver-hi anat el 84…¿?
Salut.
Es possible, però no sé si continuava amb el mateix nom. Toni Gimferrer que havia portat “La Enagua” durant un munt d’anys va passar el bar a altres gestors.
Sí, el nom era el mateix, el que potser no era el mateix era la gent que el portava.
Hòstia! Si fins i tot crec que surt a la foto el “Che”! Cosa, per altra banda, gens improbable, doncs vivia molt a prop i era assidu d´aquest local.
quin il·lusiió, La enagua!!! jo hi vaig anar dues o tres vegades i era un adolescent penjat, quin record.
Guauuuuuuuuuuuu!!! si surt al meu sillon. No era meu, es clar…………
¿Alguien sabe quien es el de la primera foto que está al lado de Guillem Paris de Agua de Regaliz? o de Pan y Regaliz para los mas ‘jóvenes’ (sic)
Inoblidable!!
Amb la meva germana ens hi escapaven al sortir de l’Institut Maragall. Hores de poca gent. Bona música i sofà en exclusiva.
Ostras, Yo también iba bastante. Casi cada semana me pasaba por allí a diferentes horas para disfrutar de aquel sofá de terciopelo rojo o verde, ahora no recuerdo, el piano y las velas que se habían derramado en miles y miles de chorros de cera, uno sobre otro. Había días en que no se podía casi llegar hasta los lavabos de la cantidad de gente que había parada en aquel pasillo. Y su múscia… Qué lástima que ya no esté, Pero tal y como está Barcelona ahora, con bares tan sosos e insípidos quiezás sea lo mejor. Ah! la nostálgia…
La ruta por encima de la Diagonal pasaba obligatoriamente por La Enagua, yo no diria que tiempos para no parecer nostalgico, simplemente haria apologia de los bares, esos lugares sagrados donde viviamos entonces, donde ni se les ocurriria a nuestros padres buscarnos…
El meu món era el Gòtic i la periféria. Marsella, London, Talhes i molts més que ja n’hem parlat. Ara bé quan ens disposavem, molt de quan en quan, a reconeixer altres mons per sobre la frontera de Tito B Diagonal, aleshores visitavem el planeta Enagua, la Cucafera, Les nenes de l’Insti Maragall, El mercadillo de Balmes, alguns bars amb solera de Sant Gervasi, el cine Arts i el meu primer Cus-Cus a la Rosa del Desierto. Encabat dels riures i les copes i les musiques i les paraules- en aquells dies es pensava i es parlava – Soposo que ara també, no sé…
Desprès baixavem de nou cap a barris més maritims a dormir, ja tard.
Grans sessions musicals i progressives, on es reunien els incodicionals inquiets per millorar i experimentar la música del moment: va ser la primera vegada que vaig sentir parlar i el vaig poder escoltar en directe al Carles Benavent qui, amb l’Emili Baleriola, entre altres músics, oferien la bona música al costat de convidats que de tant en tant es deixaven caure per La Enagua.
No dejéis de decir cosas. Igual tenemos suerte y alguien se atreve a abrir otra Enagua y podemos retomarlo de alguna manera, más enriquecidos por el tiempo y el deseo de volver…¿no os parece?
En esto estamos Marie. Y por brindar que no quede. Chin!!!
Brindo por eso !
Jo, des del 72al 74 em passava la vida allà i al seu “annex” el Michigan.Encara que fins que no obrien hi havia reunió a la Pl.Catalunya,passejada per les Rambles i. una visita al Cafè de l‘Ôpera. Aleshores alguns agafàvem el 14 cap” als arribas” i d’altres es quedaven “als abajos”. A La Enagua també vaig fer amics que van ser-ho fins arribar a pur esperit , per exemple el Roure que llavors era el Sebas.
Yeeeeeeeeeep !! veig al meu cunyat, el actualment dr gasol ahahaha psiquiatra ( LOL ) no es conya, i a la Eli ( o Lali ) la meva ex-conyada ) ..lo de conyada no es un error ! Yepaaaaaaaa…
Quins temps nenes i nenas..
Heyyyyyyyy bros and siiiiiiis del P. lo de Yeeeeeeeeeeeeeep i Yepaaaaaaaaaaaaaaa es meu oks..???????????????????????? no em foteu l’inpiracióóóóóóóó … i la G. es la meva COMPANYA, no es un tio es una dona, així os va J…r !!
i una M. os dono el no se qué del no se quoi !!
Oks, feiem un homenatge , no et rallis tío
Recordo que per menjar havien ous dusus…m’he fet un fart de menjar ous dusus a la Enagua!!!
Tengo el Ajoblanco #1 !!!
Me lo entregó en mano paseando por la Rambla uno de sus creadores … =)
Vicki
Molt bo això dels “ous dusos”, una manera molt barcelonina de fer el plural. Sembla que ara poca gent s’atreviria a dir-ho així però és totalment correcte.
Un local molt peculiar…el baix frecuentar cap allà els anys 1970-1978….Crec que hi tocaba algún integran dels que habian sigut “Maquina”..Moltes tardes amb fum música i cervesses!!
Molts bons records de Enagua, London, Les Enfants, El Paraiguas, Pub Tuset, La Cova del Drac i altres loxaks dels 60’ i 70’. Els croissants del carrer Lancaster, fent un descans de Les Enfants.
El genio de La Enagua era su disc jockey. Juan Ma era el que creaba ese ambiente y además nos deleitaba con los mejores temas del momento. Un recuerdo para él con toda mi admiración.
PD Lo podéis seguir en Youtube. Se llama El botón agujereado.
Algu sap si es veritat aquesta anècdota:
Que la Voss del Tropico o l’Oriol Tramvia (ara no recordo qui era) anant de Ribes a Queralbs amb un Renault 4L a mitjans dels 70, aquell dia plovia, una parella de la guardia civil el van parar i li van preguntar si els podia acostar a Queralbs, i ell va comentar si tenia obligació, i els guardies li van di que no, llavors ell els va contestar que si no tenia obligació no els pujava, i va marxar.
Sabeu on van anar gran part del mobles de La Enagua? Al Maria!
M’alegra que s’hagin re-utilitzat.
Algú recorda una noia xilena que passava venen roses ?? Si no recordo malament es deia Marta i tenia un cognom germanic.