La Muerte de Narciso

La Muerte de Narciso va ser una revista poètica nascuda el 1973 a Barcelona, ​​impulsada per un grup de poetes del «rollo» que compartien una visió rupturista i innovadora de la literatura. Liderada per figures com Arturo Montfort, Genís Cano, Pere Marcilla, Enric Casasses, Mercè Serret, Xavier Sabater, Paco Fanés i Jordi Mustieles entre d’altres, es va convertir en l’espai d’experimentació  dels poetes que es reunien al bar London.  La Muerte de Narciso, amb un esperit marcadament contracultural, va destacar per la seva aposta per una poesia viva, desafiadora però amb la mirada posada en diversos horitzons artístics. El títol de la revista feia referència al poema Muerte de Narciso del poeta cubà José Lezama Lima. Actualment és un testimoni de l’efervescència poètica de la ciutat durant els primers 70 i reflecteix el diàleg entre estils i sensibilitats que van marcar el panorama cultural barceloní.

Estem treballant per poder mostrar integrament el contingut complet de les revistes.

Un parell d’articles d’Artur Montfort sobre contracultura i poesia als primers 70, amb comentaris sobre diversos personatges vius i morts.

HISTORIAS DE LA CONTRACULTURA I – TRES POETAS MUERTOS

HISTORIAS DE LA CONTRACULTURA II – LA PSICODELIA: MUERTE DE NARCISO

alguns poetes de la Muerte de Narciso

1 de 8

A l’Escala, Enric Casasses

En Jordi obre les ales i planeja sobre el mar , la mar calma, el golf de Roses immòbil, brillant al costat del crepuscle. Les muntanyes del fons continuen al seu lloc, com sempre. L’aigua és atraient. La nit s’acosta. La naturalesa es pobla de conills, rates i pobles escassos. En Jordi és coix, és el coix més coix del poble, és tan coix com la seva mare i el seu avi. El golf és completament horitzontal, ben pla, l ‘aigua quieta i les barques quietes, tot en equilibri. El Cargol, la gran roca, allà, just davant, recargolada i antiga, coneguda i reconeguda en la calma. Llums lluny. En Jordi camina brandant, s’inclina molt més d’un costat que de l ‘altre. La nit s’acosta. Nit que t ‘acostes. Els clubs, les discoteques, obren, després de sopar. Els dissabtes els feliços i els desgraciats jo comencen l’entrompament a casa quan sopen. El poble s’adorm i es desperta. En Jordi és esguerrat i alguna cosa l’anima a no se sap què. Avui ningú no sabria dir si plourà o no, si les barques agafaran sardina o no, si en Jordi ha begut més del compte o no. Però al night-club de can Vilanera, dissabte, en Jordi bollo la música estrangera, la balla exaltat, no veu la gent que el miro, ni la gent que beu, ni els llums que vibren seguint el ritme. Veu, només, el golf de Roses, vora la nit, com si el mirés des de la torre del Pedró. Només li coldria estendre les ales i posar-se o volar sobre lo mar, però decideix que no està borratxo i se’n va a dormir tot dient adeu amicalment als amis.

La darrera, nostra ella, Paco Fanés

Mal reia, com
al retorn als soldats de goma
furtats als magatzems de les il·lusions
Malgrat les 4 gotes de sang de plor
no ens era menester
quedant-se quiets al camí
esguardant sempre el mateix indret
Somiant-la ………… «ella”
LA DARRERA, NOSTRA ELLA
Ella,
si….. ella semblava gaudir
de la voluptuositat del seu sexe,
i per a mi se’m feia almoina
del virginal raspall
de la parròquia de l ‘amor
barri baix de les Rambles
Ella, ella, ella, la nostre ella,
la nostra n’és alta ella,
la darrera

Francesc Fanés