Nota a la revisió: Un procés d’investigació col·lectiva sobre Gong a Montserrat 1973
Nota a la revisió: Un procés d’investigació col·lectiva sobre Gong a Montserrat 1973
Aquesta entrada és una versió revisada de l’article original, fruit d’un procés d’investigació col·lectiva que va brollar espontàniament a l’espai de comentaris de la web. Aquell flux d’informació ha estat vital per reconstruir amb precisió els fets de Gong a Montserrat 1973.
Vull destacar, per damunt de tot, la memòria de Francesc Díaz i Melis (el Doctor Melis), músic i autèntica enciclopèdia vivent de la nostra contracultura, traspassat recentment, qui va ser una peça clau per desllorigar els fils d’aquesta història. Així mateix, cal fer esment de les aportacions de Jordi F., que va permetre el contacte decisiu amb Francesc Bofill, i de Paco Fanés, qui va identificar amb rigor la figura del director Manel Esteban Marquilles.
L’esdeveniment conegut com a Gong a Montserrat 1973 és una de les fites més insòlites de la contracultura catalana. La troupe psiquedèlica Gong, fundada el 1969 per l’australià Daevid Allen i la gal·lesa Gilli Smyth, mereix un lloc d’honor en la memòria de la contracultura. Centrar-nos en la seva estada a casa nostra, on van ser considerats músics per a minories selectes, ens permet reconstruir un dels episodis més insòlits de la música progressiva. Ara que han transcorregut més de 50 anys des de la mítica actuació que la banda va realitzar a l’altar major de la basílica del monestir de Montserrat el 1973, és el moment de dedicar-los aquesta remembrança detallada.
Els Gong practicaven una fusió de jazz, rock i beat, surfejant sempre sobre les imaginatives composicions de Daevid Allen amb la seva guitarra Glissando i l’space whisper de Gilli Smyth. Acompanyats de músics de la talla de Steve Hillage, Tim Blake, Didier Malherbe o Mike Howlett, la formació no era només un grup de rock; era una comunitat underground que fusionava a l’escenari el teatre, el raga, la patafísica i la psiquedèlia. A diferència d’altres contemporanis com Pink Floyd o Frank Zappa, els Gong habitaven un triangle geogràfic vital format per París, Canterbury i Deià, a Mallorca.
El fenomen Gong a Montserrat 1973: De la Beat Generation al Planeta Gong
Cristopher David Allen (o Divided Alien, segons el moment i la reencarnació) va ser catapultat al Barri Llatí del París del 62 per les lectures de la Beat Generation. Allà, instal·lat al destartalat Beat Hotel, va conèixer William Burroughs i va començar a forjar la seva identitat musical. Després de passar per Londres i fundar el germen de Soft Machine amb Robert Wyatt, la denegació de la seva entrada al Regne Unit el va obligar a deixar el grup, un fet que ell mateix consideraria “avantatjós” per poder explorar els sons electrònics i de l’espai que realment l’inquietaven.
L’any 1967, Allen i Gilli Smyth van fundar Gong incorporant Didier Malherbe, a qui havien conegut tocant la flauta en una cova de la Serra de Tramuntana. Segons afirmava el propi Daevid, la seva iniciació a la LSD s’havia produït sota l’influx de la Lluna Rosa de l’abril de 1966, en un indret màgic de Deià que el mateix Robert Graves li havia recomanat per estar dedicat a la deessa lunar Diana. Per a Allen, la història del Planeta Gong i dels seus habitants, els Octave Doctors, era la seva religió: una força capaç de transcendir i transformar el món físic a través del so.
La connexió mística: Robert Graves i la Deessa Blanca a Deià.
Daevid Allen i Gilli Smyth es van integrar a la comunitat artística de Deià quan Robert Graves ja passava dels setanta anys. El llegat de Graves, especialment la seva obra The White Goddess (La Deessa Blanca), va ser fonamental per a la cosmogonia de Gong. Graves proposava que darrere de les mitologies paganes s’oculta la Deessa Mare representada per la Lluna en les seves diverses fases. En aquells anys de finals dels 60, l’escriptor es rodejava de muses que ballaven a la platja de Deià sota l’influx de l’àcid, oferint sacrificis simbòlics a la divinitat lunar.
Amb aquest bagatge, per a Daevid era obvi que el culte marià estès per l’Església Catòlica no era més que una sincretització de la divinitat lunar pagana. Segons aquesta visió, les imatges de les Verges Negres trobades en coves i barrancs —com la Moreneta— eren representacions de la Deessa Mare que havien estat integrades en la iconografia cristiana per castrar-ne la sexualitat i el poder original de la natura salvatge. Aquesta convicció és la que va portar Allen a voler realitzar un acte de desgreuge o invocació a la Deessa en un dels seus centres neuràlgics: Montserrat.
La música com a agulla d’acupuntura
Per a Daevid Allen, l’actuació de Gong no es podia deslligar d’una funció gairebé terapèutica i transformadora de la realitat. Ell mateix definia el projecte com una agulla d’acupuntura musicalment energitzada, capaç d’incidir en els punts de pressió de la història i de la consciència col·lectiva. Montserrat, amb la seva càrrega tel·lúrica i simbòlica, era el lloc idoni per realitzar aquesta “punció” sonora.
Aquesta visió operativa és la que dona sentit a tot el seu projecte: la música no busca l’aplaudiment, sinó penetrar en les estructures del món real per provocar-hi un canvi. En el context de la dictadura, situar Gong a l’altar major era un acte de psicogeografia aplicada, utilitzant el so per desbloquejar energies estancades. Com afirmaria el mateix Allen anys més tard: “GONG tenia el potencial aquí de servir com una agulla d’acupuntura musicalment energitzada. I això només pel fet de tocar bé”.
Gongserrat: El viatge a la muntanya sagrada
L’any 1971 o 1972, Daevid Allen va comunicar a la seva amiga Maggie Thomas —una persona sumament important en el món musical de l’època, apassionada de l’alquímia i de Fulcanelli— el seu desig de tocar davant de la Moreneta. La Maggie, que posseïa una xarxa de connexions vital i una profunda comprensió de la política radical i l’espiritualitat del grup, ja havia recalat a Montserrat i coneixia l’existència d’un jove novici de tarannà obert que podria ajudar-los.
(En aquesta primera part del documental de Manel Esteban Marquilles, veiem la banda explorant les agulles de la muntanya, jugant amb l’entorn abans d’entrar en el recinte sagrat).
El concert a la Basílica: El bon tacte del Pare Cassià Just
L’encontre definitiu es va produir el juny de 1973. El contacte a l’abadia va ser el novici Francesc Bofill i Saurís, a qui els membres de Gong van batejar immediatament com a «Francis Brother». Bofill va traslladar la proposta de Daevid a l’Abat del monestir, Cassià Maria Just, un home de mentalitat avançada i gran sensibilitat musical que va entendre que aquell gest no era una mofa, sinó una expressió artística i espiritual diferent.
L’Abat Just va donar el seu vistiplau amb una condició pragmàtica: el grup havia de tocar també en una reunió de joves cristians que se celebrava en un altre punt de la muntanya. Aquella primera actuació davant de teenagers no preparats per al so de Canterbury va passar sense pena ni gloria, però va obrir les portes del temple per a l’acte principal.
La litúrgia psiconàutica davant la Moreneta
L’actuació central va tenir lloc el 20 de juny de 1973 a les quatre de la tarda, una hora escollida estratègicament per la baixa afluència de fidels. Aquell dia, el presbiteri de la basílica es va convertir en l’escenari d’una cerimònia on la música espacial i el culte marià es van fusionar de manera gairebé hipnòtica.
L’elenc que va pujar a l’altar major representava el zenit creatiu de la banda: Daevid Allen (com a Divided Alien), Tim Blake als teclats, Steve Hillage a la guitarra, Mike Howlett al baix, Didier Malherbe (Bad Grass) al saxo soprano i flauta, i Pierre Moerlen a la bateria. El concert va començar amb el grup formant un cercle amb els braços entrellaçats, iniciant una «Magick Mother Invocation». Allen, oficiant la cerimònia amb el seu bàcul, dirigia una energia que semblava voler connectar amb les forces tel·lúriques de la muntanya.
A peu d’altar, el novici Francesc Bofill s’havia encarregat que tot quedés registrat. Tot i que Allen temia que el documental pogués ser considerat blasfèmia, el tacte de la comunitat monacal va permetre que l’acte transcorregués sense incidents. Fins i tot després del concert, els músics van ser convidats a un refrigeri al refectori, on van compartir una conversa trivial amb alguns monjos.
(Aquest fragment del documental de Manel Esteban Marquilles és el testimoni visual d’aquells minuts on el rock progressiu va ocupar el cor de la cristiandat catalana).
De Montserrat a Terrassa: El suport de «Francis Brother»
Malgrat la intensitat espiritual, l’actuació a la basílica no havia generat cap benefici econòmic per a la comuna, que vivia en una autèntica utopia hippy de recursos limitats. Aquí és on va tornar a intervenir el tacte i la capacitat de gestió de Francesc Bofill. Conscient de la situació de la banda, el novici els va aconseguir una actuació a l’amfiteatre del Parc de Sant Jordi a Terrassa pocs dies després.
Aquesta segona actuació sí que va atreure prou públic i va permetre als Gong recollir els ingressos necessaris per continuar la seva gira per França i el nord d’Àfrica. Montserrat havia estat l’aliment de l’ànima, però Terrassa va ser el que els va permetre seguir el viatge cap al següent destí del Planeta Gong.
Memòria recuperada: La connexió Montblanc i el rescat del film
L’oblit hauria estat el destí final del documental Gongserrat si no hagués estat per l’atzar i la passió de dos músics de la generació següent, Xavi Sandoval i Eva Muntada. Malgrat la seva joventut, com a grans coneixedors del Canterbury Sound, van establir amistat amb Francesc Bofill mentre estiuejaven a Montblanc. Va ser en aquest entorn on l’exnovici els va revelar l’existència d’aquella filmació absolutament oblidada per tothom.
La cadena de complicitats va funcionar amb precisió: Bofill va contactar amb el director, Manel Esteban Marquilles, i va aconseguir-ne una còpia. L’estiu següent, Bofill va lliurar el DVD a l’Eva Muntada, qui el va fer arribar personalment a Daevid Allen a Londres. Impactat per la recuperació del material, Allen el va editar al Regne Unit en un DVD que incloïa el concert de Montserrat juntament amb altres documents històrics, com gravacions del mític club UFO de Londres.
Finalment, el cercle es va tancar a la xarxa. A partir d’aquella edició londinenca d’Allen, la pel·lícula va acabar saltant a YouTube. Curiosament, els algorismes de drets d’autor mai van bloquejar el vídeo; la naturalesa independent i l’autoedició que sempre va practicar Gong van permetre que el material circulés lliurement. És gràcies a la intuïció de l’Eva i en Xavi que avui tenim notícia d’un concert que va romandre invisible durant dècades. De fet, el documental mai s’havia projectat en gran pantalla fins que es va programar una sessió especial a la sala de cinema Zumzeig, en el marc del Barcelona Psych Fest 2024, restaurant finalment la dignitat cinematogràfica d’aquesta peça de culte.
[ARXIU] de La Web Sense Nom
-
Articles relacionats (Interns):
-
Gongserrat, per Francesc Bofill: L’aventura explicada en primera persona pel novici que va obrir les portes de l’abadia.
-
Maggie Thomas a Montserrat: El testimoni de la Maggie Thomas.
-
Gong a Terrassa: La crònica de la segona actuació de la banda.
-
Entrevista a Daevid Allen (1977): Per Claudi Montañá i Damián García Puig (Vibraciones).
- Gong Draming Gong a Montserrat Daevid Allen Les pàgines on parla del concert a la basílica de Montserrat el 1973 en pdf
-
-
Documentació externa:
- El Planeta Gong y la Luna: Article de Canti Casanovas publicat a la revista Ulises (núm. 26), on es detalla el rerefons misticopagà de l’espiritualitat de Daevid Allen.
-
-
Planet Gong UK: Web oficial de la comunitat.
-
Agente Provocador: «Delirio y locura en el Monasterio de Montserrat».
-
Por si fuera de interés, el crítico musical anglo-francés Aymeric Leroy dedica bastantes páginas a reconstruir las andanzas de Gong en su libro “L’École de Canterbury” (Marsella: Le Mot et le Reste, 2016, https://lemotetlereste.com/musiques/lecoledecanterbury/). También las de Soft Machine, Hatfield y demás. Lleva muchos años recopilando documentos, testimonios e información, a los que ha dado forma en ese libro, y también los ha ido publicando en su web personal, “Calyx” (http://www.calyx-canterbury.fr/). Leí su libro hace tiempo, cuando se publicó, y no recuerdo detalles; pero podría tener algún dato adicional sobre los conciertos en Tarrasa, Montserrat, etc. Espero que a alguien le sirva.
Quan més miro les imatges més al·lucino. Un dels moments més increïbles dels setanta a la nostrada catalana terra.
Gracias ddaa
Añado al hilo esto de Agente Provocador, el interesantísmo blog de la editorial La Felguera:
https://www.agenteprovocador.es/publicaciones/delirio-y-locura-en-el-monasterio-de-montserrat
La resta són altres actuacions de Gong. Pots veure el dvd, penso que complet, al youtube.
De Montserrat tan sols hi ha aquests 20 minuts?
Ara trobareu a peu d’aquesta entrada l’enllaç a un fragment del llibre Gong Dreaming, on Daevid Allen explica la seva visió de les actuacions a Montserrat i Terrassa. Cortesia de Melis
Li vaig trametre um correu electrònic al Manel Esteban Marquilles fa setmanes, però encara no he rebut resposta.
El nom correcte del director de Gongserrat, 1973 es MANEL ESTEBAN MARQUILLES
Un altre complement a tot aixó: El director d’aquest film Gongserrat 1973 es Manuel Esteban Marquillas, que tot just començava la seva llarga carrera cinematográfica com a director de cine, realitzador de tv i productor amb titols com Historias de la puta mili com a director o productor entre d’altres de Los mares del sur. També ha destacat com a director de fotografía de Portabella ,Bellmunt i Jordà.
Estararia bé conectar amb ell per saber com va anar tot aquell rodatge.
A més sembla que aquesta pel.lícula la va produir la R.A.I
El grup Jazzom el recordo des finals dels 70’ s fins mitjans dels 80’ s, mes o menys, o sigui com bastant posterior a aquella epoca dels Gong.
El seu directe m’ agradava molt, bastant mes que el seu lp, que no es pas dolent.
Van haver-hi confusions amb un grup sevillà que es deien GONG; el dia que els sevillans se’ n van assebentar de que “hi havíen uns anglesos que es deien igual” es van canviar el nom per MANE-GONG.
Uns grups que van tocar a la Jazz Cava de Terrassa durant aquells anys, i que algú podia confondre amb els Gong pel nom, van ser Om de Toti Soler i Jazzom (Pep Bonet. Lluís Rambla, Manel Ortega i Pau Bombardó).
Podeu llegir el relat del Francesc Bofill (Francis Brother) en un nou article de “la web sense nom”:
http://lwsn.net/historic/gongserrat-per-francesc-bofill/?preview_id=1006&preview_nonce=bb9c060563&post_format=standard&_thumbnail_id=1008&preview=true
“Com tantes pàgines de la història, els inusuals concerts de Gong a Montserrat i Terrassa del 1973 van ser fruit de coincidències i connexions inesperades. Així ho explica Daevid Allen en el text que acompanya un dels seus discs: ‘Va ser la Maggie Thomas, amb la seva radical ànima política i musical, qui ens va posar en contacte amb el ‘Brother Francis’ del llegendari monestir de Montserrat’. Sí, la Maggie és l’autèntica responsable de tot. Ho puc certificar perquè jo sóc el ‘Brother Francis’ en qüestió…”
Com veieu, ja he rebut l’escrit de Francesc Bofill Suris, el “Brother Francis”. Dintre de poc el podreu llegir sencer…
Seguint la linia del comentari nº 24, de’ n Maurici Ribera, voldría comenbtar dues coses:
1) A finals dels 70’ s, quan Embryo van actuar al Saló Diana, portaven copies del primer lp dels alemanys MUNJU. Em va sorprendre com sonava aquest disc a rock laietà; vaig buscar material escrit referent a Munju i em vaig trobar amb una entrevista on explicaven que a ells el que mes els agradava i trobàven mes interessant
eren els grups laietans i feien esment exprés de Secta Sónica, Blay Tritono, Mirasol, Dharma i companyía.
2) Quan una de les fundadores de Catalunya Radio, la Rosa Puerto del programa Plastics Dràstics, se’ n va anar a viure a Suecia als 80’ s, ens vam trobar amb moltíssims suecs que volíen còpies del disc de MUSICA DISPERSA que aleshores no havía estat reeditat.
Pero vamos a ver, si ya os dije yo que los Gong en Terrassa los habia llevado Valenti Grau de la Jazz Cava y Amics de les Arts
El que conec d’ aquesta historia, resumint, sería aixó:
Gong van actuar al 73 a Montserrat i a Terrassa (aquest darrer concert tinc entés que va esser a la Jazz Cava).
No savía que n’ hi hagués cap filmació fins que es va publicar aquest dvd.
Pero te tot l’ aspecte d’ haver estat una pel.licula que el realitzador va fer i muntar en aquells temps. Fins i tot per l’ aspecte de deteriorament del cel.luloid que s’ evidencía sobretot al final del film.
Si que existeixen filmacions anteriors de Gong provinents dels arxius de Radio France i de INA-GRM que es poden veure a You Tube.
La filmació de 1967 continguda al DVD de Montserrat es una cosa molt breu (uns 3 minuts) i sense só.
Hola !!!!
He vist que l’ amic Xavi Cot m’ al.ludia en un text de ja fa temps pero que encara no havía vist.
Que es pot dir de Gong que no hagi estat dit ja al llarg dels seus mes de 40 anys d’ existència ????.
Referent al misteri de com hi van actuar efectivament ha de tenir molt a veure amb el caràcter obert que sempre ha tingut la comunitat de Montserrat, sobretot en aquells anys on sovint era refugi temporal per molts fugitius pol.lítics com a lloc de pont entre les activitats clandestines i l’ exil.li.
Daevid Allen i la seva aleshores companya Gilly Smith havien estat per primera vegada per terres catalanes cap el 1968 i ja coneixien l’ existencia de Montserrat. Per aquells temps ja corríen per Deià (Mallorca) on molts creadors britànics hi havíen arribat seguint les passes de Robert Graves, si be no s’ hi van instal-lar tenint-ho com aresiencia oficial fins 1975.
Tot aquest tema de Motserrat m’el va explicar un monjo del monestir en una visita cap a mitjans dels setantes que vaig fer amb en Xavier Soler ( el dr Soler de la tele) En Xavier em sembla que va ser escolà o així i coneixia a tots els monjos. Total, entre d’altres coses ens conta que els Gong anaven amb una furgoneta amb molts de colorins triposos i amb una especie de sirena i llums i que van escandalitzar per tota la montanya.
El pobre monjo encara no s’havia recuperat.
Intrigat per qui era l’ “anartiste” Maggie Thomas i per saber-ne més vaig anar a parar a una web que lamentablement ha desaparegut de internet. Hi havia una biografia de Mike Howlett. Cito aquest paràgraf::
Llavors 1 març 1973, en un moment en què estava pensant seriosament en deixar la música, la vida de Mike Howlett va canviar quan va rebre una trucada de telèfon oferint unir-se a Gong que estaven sense un baixista. “Maggie Thomas, que va ser una ex-núvia meva, estava amb Gong al pavelló de caça a prop de Sens, quan el line-up que va registrar Flying Teapot dissolt. Ella estava molt ben informada de l’astrologia, i es va adonar que la nova línia de Pierre Moerlen, Steve Hillage, Didier Malherbe i Tim Blake abasta els signes d’Escorpió, Leo i Aquari (dues vegades), respectivament – són els “fixos” signes d’Aigua, Foc i Aire Sabent que jo era un Taurus i tocava el baix va suggerir-me que m’unís al que completaria els quatre elements i a la creació de la Creu Fixa -. reputació de tenir importància quan em va trucar a Londres i va dir de sortir immediatament, vaig pensar que potser els agradaria sentir que jo vegi si podia tocar. Daevid Allen havia de venir a Londres de camí a Mallorca, on ell i Gillian estaven prenent un descans, i el va convidar a que em escolti interferència en aquest club a King’s Road “.
La traducció és de Google però ens aporta alguna dada més per conèixer la Maggie Thomas
Genial!!! Un 10 per la recerca d´info, crec que ja sabem tot sobre aquest
concert, i per boca del Allen..,(De fet lo que diu l´Allen és lo que hem estat suposant en els comentaris). Només ens queda agrairli l´atreviment al germà Francesc.
La meva valoració dels Gong acaba de pujar bastants punts en aquest moment!
Gràcies Jordi
La traducció que demanava el Canti…
“Va ser Maggie Thomas, amb la seva ànima musical i la seva política radical, qui ens va connectar amb el germà Francesc del llegendari monestir de Montserrat.
Cap conjunt de rock havia tocat mai en una esglèsia espanyola, però aquesta era l’esglèsia que havia amagat a “terroristes” bascos fugitius i altres refugiats polítics de la Guardia Civil de Franco.
També era notable per la seva Verge Negra, una “madonna” precristiana amb antigues arrels paganes. Maggie els hi va explicar als monjos la espiritualitat esotèrica de Gong, per això quan el germà Francesc ens va demanar que féssim una actuació de Gong a Montserrat em va semblar una combinació perfecta. Dos equips de filmació ens hi esperaven, un d’italià als que se’ls hi feia la boca aigua davant l’expectativa d’alguna classe de blasfèmia magnífica. L’altre era un equip basc local molt més sintonitzat amb les nostres intencions, que tenien molt poc a veure amb la façana superficial del cristianisme, els humils adoradors espanyols de l’antiga icona o amb l’intenció del varicós equip italià de produir un document de profanació. Potser els cegava l’evident, però, més enllà de les aparences, Gong tenia el potencial de servir aquí com una agulla d’acupuntura. I això només pel fet de tocar bé. Qui pot dir quines realitats més profundes intervenien darrera d’aquestes actuacions?
El nostres concert davant la Verge es va limitar a 30 minuts i va ser, de fet, una tasca difícil. Va tenir lloc a las quatre de la tarda davant tota la germandat de monjos i la seva jerarquia de superiors més un estrany assortiment de velletes vestides de negre, un autocar de turistes alemanys curiosos, uns quants “gong-freaks” espanyols somrients i el conspiratori equip de filmació italià. Vam començar amb la cinta d’introducció de Radio Gnome seguit del Other Side of the Sky i a continuació Dynamite, seguit d’una versió no filmada però extensa de Tropical Fish, per acabar amb una sentida versió de Selene.
L’acústica era summament ressonant i el so rebotaba sobre si mateix des de tots els angles, creant una confusió de veus, tambors i baix incomprensibles i reverberants. Poc a poc es va anar moderant i es va centrar mentre jo ballava implorant que les energies sagrades acceptéssin aquest nou estil d’espiral electro espiritual. Finalment, vaig fer una reverència fins a tocar el terra amb el front en senyal de respecte al camp d’energia conegut com la Verge Negra.
En acabar ens van conduir de tornada al refectori, on el menjar de monjo i el famós vi de l’ església van assossegar les nostres sensibilitats en conflicte. En aquells moments hi regnava entre els altres una forta sensació de que jo era un boig, un il·lús o un estúpid. Vaig començar a pensar que potser tenien raó.
Daevid Allen 2006
I així s’acaba.
El disc original ve acompanyat d’un text segurament escrit per mateix Allen.
Algú s’anima a traduir-lo?
Maggie Thomas it was, with her radical politics & musical soul who connected us with Broíher Fran-cis of the legendary monastery of Montserrat.
A rock band had never played in a Spanish church before but this was the church that had hidden fleeing Basque “terrorists” & oíher poliíical refugees from Franco’s Guardia Civile.
It was also remarkable for its Black Virgin, a pre-christian “Madonna” with ancient Pagan roots.
Maggie had explained Gong’s esoteric spirit-uality to the monks so when Brother Francis requested that we play a Gong gig at Montserrat ¡t seemed to me a perfect combination. Two film crews awaited us, one from Italy salivating at the prospect of some kind of magnifi-cent biasphemy. The other were a local Basque crew who were much more in tune with our intentions. These had very little to do with the superficial facade of Christianity, the humbie Spanish worshippers of the ancient icón, or the varicose Italían TV film crew intent upon producing a document of desecration. Perhaps they were blinded by the obvious but behind appearances GONG had the potential here to serve as a musically energized acupuncture needle. All this sim-piy by playing weil. Who could say what deeper reaüties were at work behind such performances? Our gig in front of the Virgin was limited to 30m and was in fact a difficult task. It took place at four in the afternoon before the entire brotherhood of monks and their hierarchy of superiors together with a strange assortment of little oíd ladies in black, a coachioad of curious Germán tourists, a smattering of smilíng Spanish gong-freaks & the conspiratorial Italian film crew. We started with the Radio Gnome intro tape and thus to Other Side of the Sky, then Dynamite followed by an unfilmed but extended versión of Tropical Fish ending in a heartfelt versión of Selene.
The acoustics were extremeiy reflective and the sound bounced into itself from all angles making a mess of reverberating & incomprehensible vocals drums and bass. Little by little it eased & carne into focus as I danced & implored the sacred energies to accept this new style of electro spiritual spiral. Finally I bowed my brow to the floor to give my respects to that energy field known as the Black Virgin.
We werw then led back to the refectory where monk’s food and the famous church wine broght solace to our struggling sensibilities.
By now there was a strong feeling amongst the others that I was.
En resum que la Maggie Thomas va explicar al Germà Francesc això de l’espiritualitat Gong i va colar. El que no lligo massa bé es que esperava l’equip de TV italià.
Més informació a aquesta web francesa:
http://nennimafoi.over-blog.com/article-32693578-.html
Atenció al tall d ’audio que es pot escoltar a baix de l’article que segons ells també està enregistrat a Montserrat.
Bon dia gent,
He estat rastrejant per l’intenné i he trobat (http://es.groups.yahoo.com/group/CosesNostres/message/53008)
… això:
“Fins ara ningú ha portat als Gong a actuar Barcelona, tot i que durant
uns 10 anys Daevid Allen i Gilly Smith van viure a Mallorca.
Durant aquells anys si que van actuar a Terrassa, Montserrat (actuació
disponible en DVD que suposa el DVd oficial de Gong mes antic
disponible actualment) i Canet De Mar, pero a Barcelona mai.
El propi Pau Riba quan se li va muntar l’ homenatge als 40000 anys del
Dioptría es va lamentar publicament de que els organitzadors no hi
haguèssin convidat a participar-hi a Daevid Allen i altres amics seus.
Després de 42 anys de funcionament, Gong continúa essent un grup
inédit a Barcelona,
Els que si que hi van actuar una nit en una discoteca de l Eixample a
finals dels 70’ s van esser Mothergong.
Francesc Diaz i Melis”
I també (http://www.petxina.net/pdf/alter_native_music.pdf) això altre:
“Daevid Allen gave his first concert in Catalonia at the Monastery of Montserrat.
And he also wanted to be present at that of the Virgin of Canet. On that first
occasion (1972), four tourists, two nuns and a child were the only public at the
Planet Gong concert.”
(Carles Carrero, Vibraciones, October 1978)
Salut i enhorabona per la iniciativa.
en Montserrat el interés por estos temas sigue Congreso de MISTICOS Y CHAMANES 5 y 6 de Junio 2010. Montserrat. Barcelona (Enllaç trencat)
Una passada. Ahir quan em van comentar que hi fes una ullada no m’ho podia creure.
M’he aconseguit descarregar el DVD senscer pirata i hi h un text. On sembla ser que confonen Catalonia amb Basque Country. M’agradaria fer-ho arribar.
Vaig treballar 5 anys a l’hotel de Montserrat i tinc una mica de “bon rotllo” amb algun monjo. Quan em pugui escapar ho demanaré. El problema es que fan, de consulta, els mateixos dels meus horaris de treball i no sé quan hi podré anar.
Segons treballadors de l’hotel de Montserrat. A mitjans dels 70s una sèrie de hippies noruecs venien cada any a la muntanya màgica. Alguns joves del poble anaven a intercanviar música amb ells. El prog dels països escandinaus va calar i van sortir algunes formacions locals a Monistrol`de Montserrat que estic pendent de saber com es deien i que feien.
Saludos Ernesto y gracias por la información
June ’73 Wed 27 Gong-France, Montserrat.
June ’73 Sat 30 Gong-Spain, in a church?
July ’73 Sun 01 Gong-Spain, Tarassa?
Fuente: http://www.planetgong.co.uk/
Saludos
Flipo en colores. Saludos
estic garratibat, gong a la santa muntanya de la santa mare!!!!!!
quin document!!!!!!
No, a la Jazz Cava no van actuar, va ser al Parc de Sant Jordi. I ja he enviat un escrit i la reproducció del programa al Canti.
Jordi F. sería collonut que passessis el programa de l´actuació dels Gong a
Terrassa i penjar lo aquí.
Al Jazz Cava potser van actuar grups que no eren propiament de jazz,
com els Gong, potser trovariem sorpreses…
Si els Gong van tocar a Terrassa, i ho van fer a la antiga Jazz Cava (que no a la Nova perque encara no existia) només ho pot saber en Valenti Grau, fundador i director de la Cava. Pregunteu-li a ell
Jo tinc el programa de l’actuació a Terrassa. Escriuré alguna cosa! Ja fa anys li vaig passar informació al… i va escriure un article a la revista Al Vent. També li vaig prometre al Canti fa temps que escriuria una entrada per a la web sense nom, però ha anat passant el temps i…
Per moments m’estic tornant apostol, i veig la llum. Pero tan sols pensar que ve el Papa a Barcelona en talla el rotllo…Temps dificils per el misticisme psicodelic.
@ Santi de Terrassa
Segons em vaig assabentar (crec recordar que a través de Pepe Ribas i Josep Florit) Paolo era un noi italià i Pouppée una noia suïssa que van recalar en BCN a finals dels 60. Era una parella d’apòstols de l’àcid que venien directament des de Berkeley, on havien estat en contacte amb personatges relevants del moviment psiquedèlic californià. Per lo vist es van dedicar durant uns mesos a difondre el hippisme exquisit i el consum de LSD entre la “gauche divine”.
Tamblé sembla ser que Paolo i Pouppée, a través d’alguns membres de l’autoproclamada Confraria de Bevedors de Vi de Girona i altres persones vinculades a sectors de l’Esglèssia cada cop més distanciats del règim franquista, van conectar amb els Caputxins de Sarrià (NO amb els monjos de Montserrat com equivocadament vaig escriure al meu comentari anterior).
Els frares van acollir a la parella hippy que va defensar davant la comunitat caputxina (amb el reputat teòleg P. Jordi Llimona inclós) la concordància existent entre l’essència de l’ideari hippy (ja saps, alliberació interior i individual, pau, amor i fraternitat universal) i els principis bàsics de l’Evangeli.
Tot indica que abans de partir cap a noves etapes en el seu pelegrinatge, la parella hippy va deixar al PP. Caputxins unes quantes dosis d’àcid lisèrgic amb el consell de que impregnaren les formes abans de la seua consagració per tal d’aconsseguir una comunió a muntó més ràpida i intensa.
No sé cóm va acabar la cosa… Hi hauria que preguntar a algún frare gran que recorde la visita i vulga parlar.
Jc, qui eren aquests “hippies qualificats” Paolo i Pouppée?
Montserrat bressol del misticisme etern i la contracultura psicodelica de la Europa mediterrania, pels teus turons i les teves roques han passat tota mena d’idealistes. Si no existisis t’hauriem d’inventar!
hi han rumors de que un de la “troupe” dels Gong és va quedar
penjat i encara está per la muntanya de Montserrat fent d´anacoreta i esperant
que vingui una nau a recollirlo i durlo cap al seu planeta.
Algú sap algo d´això?. Té relació amb els que hi van cada setmana
per veure OVNIS?
Sr jc usó.
Todo cabe en la viña del Señor.
Quina passsaaadaaa!
Crec que hi hauria que investigar a fons el paper que van jugar Montserrat (amb la visita dels Gong i altres hippies “qualificats” com Paolo i Pouppée) i Manresa (poble natalici de Claudi Montanyà i un altre punt de “pelegrinatge hippy”, amb la famosa cova i el monestir on anava a resar Sant Ignaci de Loiola) en la introducció i extensió del Rollo undergound i la cultura alternativa a Catalunya i a la resta de l’Estat.
Santi, si has mirat els últims comentaris de l’entrada “Canet rock 1978” hauràs vist que en la secció de correu d’un Vibraciones també se citava el concert de Terrassa. Tu que vius allà, potser pots consultar la premsa local a la biblioteca i saber si se’n va parlar.
Per la meva banda, jo ahir vaig poder mirar el volum relligat dels números de Serra d’Or del 1973 (com sabeu, revista molt lligada a l’Abadia de Montserrat) i no hi ha cap referència a aquest concert. Tampoc n’he trobat cap mirant l’edició digital de La Vanguardia. Podria ser, doncs, que com diu el Xavier Cot ningú n’hagués dit res. Potser se’n va fer molt poca publicitat (la major part del públic semblen monjos, monges i, com també diu el Xavier Cot, gent gran), però tot plegat és una mica estrany. A veure si entre tots continuem investigant.
Ei! Uns dies abans o després del concert a Montserrat, Gong també van fer un concert a Terrassa. El Diego A.Manrique, en el consultori d’un Disco/Express de finals dels anys setanta, deia que havien actuat a la Nova Jazz Cava, però em sembla que s’equivocava i que va ser a l’amfiteatre del Parc de Sant Jordi, a l’aire llibre (a la vora de casa meva, però jo llavors tenia 9 anys i no vaig anar-hi).
Tot i ser de Terrassa, mai he trobat cap document ni fotografia d’aquest concert, ni ningú que hi anés (potser Quimet Carreras de l’Huapachà Combo?)
Algú pot dir alguna cosa del concert de Gong a Terrassa? O té fotografies o algun document?
Si mireu a Google, veureu que es pot encarregar per correu el DVD “Gong Montserrat 1973 and other stories”, que inclou aquesta pel·lícula i, entre altres coses, una actuació de Soft Machine a l’UFO del 1967.
Als crèdits surt Sonoblock com a portproducció d’àudio. Ricard Casals magnific enginyer de só, potser recordarà aquesta producció.
Molt bó aquest document!!!
Potser volíen filmar a la muntanya de Montserrat (per les formes
de les roques com d´altre planeta) i d´alguna manera
van convencer als monjos per fer un concert dins, i aquests van pensar
que sería una bona ocasió de donar a coneixer el monastir a fora.
En qualsevol cas i veient les melenes que portaven i com eren vistes
en el 73, costa de creure com ho van deixar fer.
Pero no oblideu que aquest és un país surrealiste.
Es curiós veure el públic (llàstima de que les imatges són fosques)
pero es veu que la majoria de gent és de molta edat, inclós hi han unes fileres ocupades per monges que m´agradaria veure la cara que feien.
També és veu devant gent asseguda a terra que deuen ser els joves,
probablement i per les cares que es veuen, anglesos que venien amb el grup.
Els músics potser tripaven (ón millor que a Montserrat) o havíen probat el vi de la sacristia, o els hi van regalar ampolles d´Aromes de Montserrat…
Sembla que el video primer és la continuació del d´abaix, o sigui del
mateix documental.
Seria interessant aconseguir més info d´aquest event, suposo que als
diaris no ho van mencionar, potser algú reconeix algun nom dels que
surten en els crédits al principi del segon video i podría ser una pista.
O si algú té algun contacte amb els monjos de Montserrat. (més feina pel escamot!)
En qualsevol cas seria bó obrir página sobre la relació dels -Gong-D. Allen i aquí (incloses les illes), així com el Kevin Ayers i altres que a mitjans dels 70s feien concerts per aquí. El Francesc D. Melis podria
explicar moltes coses al respecte.
Finalment constatar que al 73 ja tenim als Gong, King Crimson. Soft Machine, The Incredible String Band…actuant aquí, anavem per bon camí.
Gero
Desconec els detalls, el com i el qui va preparar aquest concert, però no ho trobo tan sorprenent. La comunitat benedictina de Montserrat s’ha caracteritzat per tenir una mentalitat oberta i sempre atenta als canvis. Particularment pel que fa a la música. També cal tenir en compta que la muntanya ha estat sempre un imant d’esperits sensibles. Recordo que durant els 60 era molt freqüentada per hippyes-travelers europeus. Com hi van anar a parar el David Hallen i la seva troupe de “pillastes”? no ho sé, però aquest document és un testimoni important de reconeixement de la sacralitat de la música psicodèlica.
Mes que flipant es alucinant, en ple altar major de la basilica de Montserrat un grapat de personatges cosmics (Gong) liderats per David Hallen fan un concert psicodelic de gran volada. Un document de gran valor, sens dubte. En pregunto com van aconseguir el permis dels monjos…
Flipante !!!
Gràcies Sylvie