Eivissa – geografia freak
Barcelona era a finals dels 60 i primers 70 un dels llocs més freqüentats per dirigir-se a Eivissa i Formentera. Punt de trobada i ciutat portuària. Parada obligatòria dels viatgers que transitaven pels diversos eixos de comunicació que enllaçaven les rutes freak: Londres, París i Àmsterdam amb Xàuen, Sardenya i també Mallorca, Menorca i les Pitiüses.
Les illes eren llocs on el temps s’havia aturat i no estaven contaminades, res a veure amb un paradís de sex, drugs and Rock & Roll. Alguna revista de l’època destacava el seu atractiu, com aquest article de Lluís Carandell que publicava «Triunfo» a finals d’agost de 1969, on afirmava que: “Formentera ofrece a los jóvenes inconformistas, decepcionados del mundo en que viven, una especie de paraiso natural en el que proseguir la búsqueda de si mismos”.
Des d’aquest enllaç pots llegir o descarregar l’article de Lluis Carandell publicat a «Triunfo» en format pdf
Al port de Barcelona sempre cabia la possibilitat de comprar un bitllet de coberta a un preu molt barat pocs minuts abans de la sortida dels vaixells de la “Transmediterránea”. Sovint calia demanar un petit préstec als amics per complementar el que et faltava i marxar a l’aventura. Pujaves al vaixell sota els rotlles de paper higiènic desplegats entre els que pujaven a bord i els que quedaven al moll però, això si, hi havia moltes possibilitats de que al desembarcar a Eivissa els famosos policies «Mortadelo i Filemón» t’aturessin a la passarel·la i et tinguessin retingut fins la sortida d’un vaixell de retorn, pel fet de portar una xina o de no poder justificar una quantitat de diners suficients per fer el turista.
Vicente Valero, al llibre “Viajeros Contemporaneos, Ibiza, Siglo XX”, apunta la possibilitat que Franco utilitzés Eivissa com un reclam que donés davant el món la imatge d’una España tolerant. En el mateix llibre afirma: “España tenia sin embargo muy poco que ver con aquella Ibiza. La prueba es que la isla se convirtió en un autentico paraíso sexual para muchos jóvenes españoles. Rafael Azcona y Gonzalo Torrente Malvido han descrito con fidelidad aquel singular mundo de sexo y alcohol en sus respectivas novelas: Los Europeos y Hombres varados” i continua: “Refugio de jóvenes rebeldes españoles, Ibiza significó en la España franquista el lugar “maldito” por excelencia, pero sin duda también, por este mismo motivo, un lugar muy atractivo para las nuevas generaciones…”
Els que varem viure aquells anys conservem un bon record dels comiats i dels viatges improvisats al moll de Barcelona. Quan no era un era l’altra, però una visita a la terminal de la Transmediterranea era el pa de cada dia.
Canti Casanovas
Molt bona aquesta entrada, Canti! Pel que dius, jo no sé si Vicente Valero te raó quan apunta la possibilitat que Franco utilitzés Eivissa com un reclam que donés davant el món la imatge d’una España lliure i tolerant. En qualsevol cas, covindria deixar clar que Eivissa ja era un punt on hi havia una petita colònia d’extrangers ex patriats, refugiats i bohemis abans de la guerra civil.
Pel que fa a la repressió franquista contra els “peluts” centrada a Formentera, a banda de la presència de “Mortadelo i Filemón”, hi ha un llibre bastant interessant i ben documentat sobre el tema:
CERDÀ SUBIRACHS, Joan i RODRÍGUEZ BRACHAT, Rosa: “La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1968-1970)”, Sant Jordi de Ses Salines (Eivissa), Res Publica Edicions, 1999 (col·lecció “Crònica d’unes illes, 5).
Vicente Valero ens parla de la colònia d’estrangers que des dels anys 30 vivien i freqüentaven la illa. Cito només com exemple a Walter Benjamin i a Tristan Tzara.
Explica la creació del mite romàntic en una illa que havia quedat apartada del progrés i continuava depenent d’una economia de subsistència bàsica.
En un món en crisis i entre guerres, Eivissa era un econòmic oasis que convidava a la reflexió, a pintar o escriure. Jo tampoc m’atreviria a afirmar si la continuïtat d’aquest oasi durant el franquisme va dependre de la voluntat expressa del dictador o més aviat d’una manca d’atenció. El que afirma Valero és que durant el franquisme es va prohibir la compra de propietats als estrangers. Pau Maragall també explicava que a finals dels 60 els propietaris que llogaven cases es van veure obligats a informar a la Guàrdia Civil sobre el nombre i identitat dels llogaters.
Jo vaig arribar a Eivissa el 69 amb els últims peluts i ja no era el mateix que els anys 30. Eivissa s’estava posant de moda i s’afanyaven a construir la infraestructura turística que té actualment. Un dia un conegut em va dir que no hi havia encara productes congelats i em va proposar que em dediqués a equipar amb congeladors tots els bars i botigues. En aquell moment allò em va semblar un disbarat, encara que segurament hagués guanyat molts doblers.
Gracies per la proposta bibliogràfica. A la web sense nom sempre ens ha preocupat identificar els culpables immediats de la repressió contra “els peluts”.
oh! recordar are al Mortadelo y al Filemon d’eivissa em fa pensar amb la diferençia entre aquests i els de estupefaçents de BCN,,a eivissa no torturaban als peluts,a Barcelona si…….barcelona NO era una festa..
A La Miranda, el blog del suplement cultural del “Diario de Ibiza” hi ha un article molt interessant sobre les estades de la periodista Irene Polo a Eivissa, i els articles que va publicar sobre l’illa, als anys trenta, abans de la Guerra Civil, al periòdic L’Instant. “Irene Polo residía en Sant Antoni durante sus estancias en la isla. Y los paisajes que describe, con exquisita sensibilidad poética, son siempre los de este pueblo que por entonces era el más visitado y, por tanto, el más turístico. Sus crónicas combinan el tono poético –deslumbrante la atmósfera que describe con la puesta del sol– y un tono, digamos, más periodístico. Es a través de esta segunda mirada como se aproxima al mundo de los extranjeros. Estos, escribe, «han descubierto Eivissa antes que nosotros y se instalan a toda velocidad». Y hoy podemos decir, además, que la periodista tenía también una gran visión de futuro: «pronto el paisaje quedará solo entre las villas, los palaces, las carreteras y los rótulos en inglés y alemán, cubierto, además, de literatura de prospecto de turismo». Ho escriu Vicente Valero. I segueix “Los gustos de Irene Polo la definen como una mujer culta, aunque autodidacta, con fuerte personalidad, sensible a la naturaleza –practicaba el nudismo–, aficionada a las novedades técnicas de todo tipo –era asidua de la escuela de aviación, donde aprendió a volar–, seguidora de la moda de París –en su mismo peinado y también en el uso de pantalones–, y defensora de la libertad sexual –ella misma no ocultaba su lesbianismo–. Ahora bien, puestos los pies en la isla, lo que conmueve y seduce también a la modernísima joven es precisamente el conjunto de cosas antiguas que contempla: las costumbres y los vestidos de los payeses, su arquitectura.”
Les “Postals d’Eivissa” d’Irene Polo han estat reeditades en el llibre “La fascinació del periodisme” (Quaderns Crema, Barcelona, 2003).