Un article de Canti Casanovas
El context
L’any 1977 prometia ser intens a Barcelona. Jo vivia al barri del Coll, just darrere del Parc Güell, sense intuir el bullici que aviat s’apoderaria del meu entorn, fins i tot de la petita casa que havia llogat.
Des dels últims mesos de 1976, l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle havia assumit la gestió del Cine Diana i es preparava per les representacions de Don Juan Tenorio al Born, que es van celebrar el 19 de novembre. Encara conservo el llibre de Zorrilla, regal de Mario Gas per preparar l’obra, però un viatge imprevist que es va allargar més del previst em va impedir formar-ne part. Poc després, a la primavera de 1977, el Saló Diana va obrir oficialment amb una programació estable, consolidant-se com un referent més del panorama contracultural barceloní.
En aquell mateix context, al maig, la CNT va ser legalitzada, marcant un punt d’inflexió pel moviment sindical a l’Estat. Poques setmanes més tard, el 15 de juny, se celebraren les primeres eleccions generals des de la dictadura, amb la victòria de la UCD.
El 2 de juliol de 1977, Montjuïc va ser l’escenari d’un míting multitudinari de la CNT, un esdeveniment històric que reunia l’exili amb els joves llibertaris de l’interior. Aquell dia, com a cantant dels Sniffers —afiliats al Sindicat de l’Espectacle de la CNT— vaig tancar el míting amb sis paraules que la multitud va corejar amb passió: “Abajo la ley de peligrosidad social.” A continuació, vam obrir la festa postmíting amb un Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent que va enèrgicament posar a tothom a ballar. Després, van actuar diversos cantants i grups d’arreu de l’Estat.
En aquell clima efervescent, sorgiren les Jornades Llibertàries Internacionals de 1977, impulsades per figures com Carles Lucena, Andrés Grima, Francesc Bellmunt i Luis Andrés Edo, amb el suport de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, el Sindicat de l’Espectacle de la CNT i la revista Ajoblanco. Del 22 al 25 de juliol, Barcelona es va convertir en l’epicentre europeu del moviment llibertari dels anys setanta. Mentre milers de persones s’impliquen en debats i activitats diverses, centenars de milers celebraven el final de dècades de repressió franquista amb una gran festa.
La festa llibertària
El Parc Güell era una barreja de teatre, cinema, música i xiringuitos organitzats per col·lectius diversos. Cada nit, els jardins es transformaven en un escenari de festa total, amb un ambient desinhibit, ple de sexe, amor lliure i una energia desbordant.
La Marta i el Chema, del Sindicat de l’Espectacle, coordinaven les actuacions a l’escenari. La nit del 24, els Sniffers havíem de tocar cap a les tres o quatre de la matinada, però el Nazario, l’Ocaña, el Camilo i altres més es van apoderar espontàniament de l’escenari per muntar el seu xou orgiàstic. Recordo l’Ocaña cridant-me: “Sube, Canti, sube, no te hagas la estrecha.” Després de parlar amb els companys de la banda —el Toni Costa, el Carlangas i el Jordi Pinar— vam decidir esperar que acabessin. Una decisió equivocada, perquè el xou improvisat es va allargar fins a l’alba, just quan va arribar el Pau Riba, que tots teníem ganes d’escoltar. Sempre he pensat que els Sniffers vam perdre l’oportunitat de posar banda sonora a aquella orgia, que ha quedat en la història com la celebració de la llibertat.
Els debats
El Saló Diana havia d’acollir els debats sobre el paper històric de la CNT i la renovació de l’antiga acràcia, establint ponts entre els moviments socials antics i nous. Els temes incloïen els canvis socials i econòmics, les noves lluites com el feminisme i l’ecologisme. Algunes assemblees em van decebre: reunions maratonianes, plenes de discursos grandiloqüents apresos a les facultats de dret. Tot i els esforços de Luis Andrés Edo per aclarir “la corrent” que impregna la CNT com a casa comuna, les sessions del Diana gairebé no van aportar noves idees que toquessin de peus a terra.
Mentrestant, al carrer, bullia la vida: manifestacions espontànies davant la presó Model, la construcció d’un molí de vent al Parc Güell pels ecologistes d’Alfalfa. Els de Video Nou filmaven i transmetien els actes. Els d’Ajoblanco publicaven un diari sobre totes les activitats. Fins i tot es va aixecar una cúpula geodèsica, inicialment a la Rambla, que va ser traslladada al parc per la pressió policial.
Durant aquells dies, i també en les setmanes prèvies, el moviment era frenètic per a milers de persones que intuïen la necessitat d’organitzar-se abans que un nou sistema autoritari ocupés les estructures de poder que la dictadura havia deixat descompostes. Potser érem uns ingenuus, però pensàvem que junts teniem una força i creiem en un futur més solidari i ecologista, capaç de superar les contradiccions del capitalisme.
Quan l’últim dia apuntava l’alba i, exhaust, caminava cap a casa, pressentia que aquell idil·li entre els llibertaris del 37 i els del 77 no tenia futur. Algunes coses havien de morir perquè n’acollissin de noves. Havíem tocat sostre en el retrobament, però jo només necessitava descansar, dormir després de tants dies de marxa.
Vaig trobar la casa ocupada per persones que havien entrat per la finestra i dormien als llits i al sofà. Amb prou feines vaig fer-me un lloc i vaig dormir, dormir… Després, tot va començar a canviar.
Canti Casanovas
Aquestes jornades han quedat gravades a la memòria col·lectiva. Diversos documentals ofereixen perspectives contrastades sobre aquells dies, des de la intensitat dels debats fins a l’aspecte lúdic que sovint predomina en la memòria. Entre els materials disponibles a internet, destaquen els següents:
Video-Nou
En aquesta època va nàixer Vídeo-Nou, un col·lectiu del vídeo independent, integratat per Pau Maragall, Luisa Ortínez, Lluïsa Roca, Xefo Guasch, Albert Estival, Joan Úbeda, Marga Latorre, Genís Cano i Carles Ameller que va fer un seguiment molt complet de les Jornades Llibertàries a les dues seus.
Clica sobre la foto per anar a l’arxiu Vídeo-Nou: Jornadas Libertarias Internacionales 1977 Barcelona. Debats al Saló Diana.
Clica sobre la foto per anar a l’arxiu Vídeo-Nou: Jornadas Libertarias Internacionales 1977 Barcelona. Parc Güell.
Clica per veure el vídeo de la festa al Pak Güel de Manuel Huerga que és el que més agrada als mitjans de comunicació actuals.
Canti Casanovas
Publica la web sense nom
No m’estranya que després d’aquestes trobades al Diana, Parc Güell o Montjuich la gent es tirés a ballar salsa. El propi Gato te una cançó en que parla de la “cocofagia monumental” que portava el personal, i ja en perdonareu, pero crec que tenia raó. L’encaix entre la vella guardia i els joves va generar imatges un pel esperpentiques entre els iaios ex-combatentss que anaven passejant pel Parc Güell amb els seus mocadors negres i bermells i els joves tirats a la gespa fumant mails. L’encaix entre el 39 i els 70’s era mes que dificil degut a un factor imprevist: l’explosió hippy i la psicodélia, pero s’intentava explicar les teories més variopintes… Finalment moure l’esquelet i la salsa es va imposar inexorablement, of course…
Juliol 1977
Faltaven pocs dies per anar-me’n a fer la puta mili i, tot i les Jornades, el meu estat d’ànim estava pels terres. Per acabar de deprimir-me més, em van destinar a Madrid, al Ministerio de Defensa!
Vaig al·legar de tot, però no hi va haver manera, així que, al cap d’uns mesos, m’havia “convertit” en perruquer d’oficials. El fet, es que un mati entra a la perruqueria un coronel d’uns 50 anys, ple de condecoracions, em demana que li afaiti el clatell, les patilles i sobre les orelles amb navalla.
Jo, que no en sabia gaire de fer anar la navalla, començo la feina i, com era habitual, ell em pregunta: “De donde eres soldado”? Li dic de Barcelona i ell contesta: “Bonita ciudad. Yo admiro mucho a los catalanes. Estuve destinado allí el año pasado. Lastima que sean tan dados al libertinaje….” comença a moure el cap i les mans i continua: “Un soleado domingo por la mañana, leí en el periódico que se celebraban en el Parque Guel unas fiestas y, creyendo que eran para todas las edades, decidí llevar a mis hijos pequeños…” veient-les venir, em comença a tremolar la mà, quant ell esclata: “Yo creía que se trataba de una fiesta infantil y que cojones, lo primero que veo al llegar alli, es una extranjera bailando en pelotas y drogada” Jo, incapaç de controlar el polsa, sumat al seu constant moviment de cap, quasi li escapço l’orella.
Acollonit per la sang que li raja de l’orella, li començo a posar paper per detenir-la. Ell impassible, em diu amb to castrense: “que le pasa soldado, ¿nunca a visto sangrar?” agafa un mocador i se’l col·loca a l’orella.
La sang li deixa de brollar i em demana que acabi la feina, mentre continua dient “los catalanes estan yendo demasiado lejos…” i la resta dels típics comentaris despectius.
En marxar em va donar propina.
Tot i el meu rebuig per la violència i la sang, em vaig sentir satisfet. No havia pogut gaudir de les Jornades però, sí de la enorme satisfacció de viure en persona, el testimoni d’aquell ingenu coronel franquista que havia confós les Jornades amb una “Fiesta infantil”.
Bravo per la teva sang freda, j no se que hagués fet en el teu lloc! juas juas juas
Sí Gero, vaig tenir sang freda pero una acollonida remarcable.
La “extranjera” deuria ser una anarquista alenama que aquells dies eren nombroses al Guell.
A/A de Josep Petit Princep:
Te dic el mateix que et vaig dir al fil “Cadaqués a meitat dels 70”: a veure si t’animes a publicar eixe diari. L’anècdota que expliques del coronel és també molt il·lustrativa i no desmereix per a res de les altres que ja vas transcriure en l’esmentat fil.
Joan, gràcies pels teus consells, ho estic treballant. Ben aviat publicaré a lwsn, l’esborrany d’un projecte que tinc en ment per tal d’agrupar les meves vivències i les dels que s’hi vulguin afegir, en forma de cròniques.
Tu, què si no tinc mal entès ets historiador i castellonenc, com els meus avis, podries tenir un paper rellevant alhora d’assessorar-me quin mètode o programa cal seguir per no acabar fent-me un embolic. T’hi animes?
PD Ha partir d’avui deixaré de signar amb el meu pseudònim d’aquells anys i signaré com a Dylan, el meu heroi i referent.
A/A de Josep Petit Princep (a) Dylan:
Cap problema! Estic obert a col·laborar en el teu projecte en la mesura de les meues possibilitats… (encara que historiador també sóc bastant caòtic).
Al 1977 més de 300.000 persones varen passar per Les Jornades Llibertaries de la CNT durant un cap de setmana al Parc Güell. Els del PSUC i CiU estaven al.lucinats i la Policia franquista també… Va ser un esclat de tota mena … Recordo els vells anarquistes amb el seu mocador negre i vermell que no es podien creure el que estaven veient.
La gent que va passar per el Parc Güell eren com a mínim 10 vegades més,
al fer- se en la ciutat hi va anar tota mena de gent des de families de dia fins a verbeneros de nit.
CiU es va crear al 78.
La policia ja no era franquista sino Suarista i no al.lucinava amb lo del Parc Güell si no que estava més pendent de els disturbis que es produien al mateix temps a les Rambles i els debats al Diana per on estaven els elements realment perillosos per a ells.
El transformar el Parc Güell en una festa és lo que en la meva opinió va impedir que de les Jornades sortís un moviment que agrupés les diferents minories i signifiqués una alternativa amb possibilitats al canvi de la dictadura franquista a la dictadura dels partits polítics.
Va ser el gran moment i no el vam aprofitar. Després d´aixó, a continuar essent súbdits amb dret a festes masives, o punks.
Va ser maku, El carrer bullia amb els cadellets néts de la guerra civil. Els mocadors negres lluint amb orgull al coll de les joventuts llibertaries. Ens visitava la mítica Frederica Montseny. S’obria la llibreria Cosa Nostra. El saló Diana i l’assemblea d’actors , de directors , de musics de…Molts ens havíem afiliat a la CNT, al sindicat d’oficis varis, o sigui el sindicat de cap i de tots els oficis. I aixi van passar tantes i tantes nits a la serena parlant del diví i de l’humà.
I un dia, un diumenge, tot es va acabar, una mica de benzina abocada per estranyes mans va calar foc al teatre La Escala i prou, i cap a casa.
Volíem ser fills d’en Durruti. Potser preníem massa absenta al Marsella.
Però va ser maku.
El periode d’anys compresos entre el 75 i el 80 varen ser irrepetibles, una mena de interregno en que aquesta ciutat va estar connectada a un nivell de creativitat mai vista. El cas Scala, el 23F, el cavall i la sida, varen ser les plagues que varen arruinar-lo. Per cert la policia dificilment era suarista perque com es va veure es varen tirar a la iugular de Suarez quan van poder…
Vaig començar a sentir que alló era la celebració del final d’alguna cosa. I quan la festa acaba només queda el fum i res de res, com els «botellons». Ingenuïtat és la paraula que ens definia. No vam saber preveure res del que vindria desprès: Els pactes de la Moncloa. Una merda d’Estatut d’Autonomia, TV3 i Pujol cada dia.
Vaig marxar a Amsterdam, uns dies, al menys, amb una mica d’opi potser podia alleugerar aquella ressaca.
El Movimiento Libertario era ante todo una moda. Por desgracia fue ante todo eso. Yo estaba ahí también, me lo creía, pero cuando ví que las Jornadas Llibetarias disponían de un servicio de orden para evitar que la gente se colase en determinados actos, patéticos con “walkis” a la captura de pasotillas, y el mitin de Montjuic, tres cuartos de lo mismo,
un gran escenario, como pirámide egipcia, para albergar a la momia de Federica Montseny! Me dije, coño, vamos mal! Eso no es anarquismo. Sólo faltaba que los servicios secretos del Martín Villa, parasen una trampa, para que todo eso se diluyese como castillo de naipes.
Y al final que queda, unos “pajaros” que se arrogan el merito de…nada.
Puros fantasmas…. Sí ,yo quizá no sea mejor que ellos, pero me sigo acercando a las manis anarquistas y me sigo llenando la boca con la palabra utopía. Pasa algo ? Sin ninguna verguenza… Salud y Anarquía!!!
Figuradamente, las jornadas libertarias del parque Guell,
fue como llegar a la cima de una montaña, a la que ha costado lo suyo
llegar (cantidad de ilusiones,etc),
y darse cuenta de que, no se puede seguir “subiendo”…
La bajada, cada uno-una se la puede tomar como quiera.
Con el anarquismo, lo curioso, es que cada uno lo entiende a su manera,
quizás si dejara de ser tema tabú i se hablara con documentación
seria más posible que los anarquistas, cooperáramos entre nosotros,
respetando la visión personal de cada uno-una.
No os robo mas tiempo, de momento….