Arrels i formació d’Àngel Fàbregues (1942–1965)
Àngel Fàbregues i Morlà va néixer a Barcelona el 1942. La família era natural de Menorca i s’havia instal·lat a la ciutat. El 1945 van obrir una llibreria al carrer Petritxol, número 10, que es va convertir en la distribuïdora El Hogar del Libro.
Vuitè de deu fills, va ser educat sota una estricta disciplina catòlica. A només deu anys va ingressar al seminari de La Conreria i després va continuar els estudis al Seminari de Barcelona fins als divuit anys. Allà va fer amistat amb figures com Joan Soler Amigó, Jaume Arnella i Arseni Sallent, i amb capellans obrers com Mn. Totusaus, Mn. Bigordà i el jesuïta Miramunt.
A començaments dels seixanta es va implicar en el procés d’actualització de l’Església impulsat pel Concili Vaticà II, tot adaptant al català un bon nombre de cançons i himnes religiosos. Pels volts dels divuit anys va penjar els hàbits abans de ser ordenat sacerdot, i el 1965 es va casar amb Joana Arbuès.
Pedagogia musical i els inicis editorials (1964–1967)
En l’escoltisme que va emergir a la postguerra, molts nois i noies van trobar un petit espai de llibertat contraposat a la disciplina dels instituts, col·legis i acadèmies. Anar de campaments, cantar cànons i espirituals negres al voltant d’una foguera, compartir macarrons o dormir en tenda amb les xiruques encara plenes de fang, significava experimentar formes elementals de convivència i autonomia que el règim franquista no va poder controlar del tot. Aquell aprenentatge, viscut en el marc dels Minyons Escoltes, va marcar una bona part d’aquella generació.
Arran d’aquesta obertura, Fàbregues va publicar llibres i cançoners amb una clara finalitat pedagògica. Amb el suport d’El Hogar del Libro va crear la col·lecció Esplai. El 1964 va formar l’Equip Telstar 33 amb Arnella, Raventós, Sallent i Soler Amigó, un col·lectiu que combinava música popular i renovació pedagògica i que desenvolupava activitats d’animació, jocs i danses en contacte amb diferents institucions del moment.
L’entusiasme de Fàbregues va cristal·litzar el 1967 en les primeres edicions discogràfiques d’Als 4 Vents, molt vinculades al seu entorn més immediat. En aquesta etapa inicial es van publicar projectes col·lectius com Iukaidi I i II o Espirituals Negres, on apareix el popular Kumbaya. Aquests enregistraments comptaven amb col·laboracions de la cantant menorquina Maria Jesús Martí, de Jaume Arnella, de Xesco Boix i de la Coral Sant Jordi, així com amb la participació de Francesc Burrull, una de les grans figures de l’arranjament musical a Catalunya.
El Grup de Folk i la revolució musical catalana (1967–1968)
Jordi Batiste per a la promoció del Grup de Folk. Aquesta peça captura l’estètica i l’esperit col·lectiu que l’Àngel Fàbregues va voler impulsar a través d’Als 4 Vents. Arxiu Joana Arbuès.
Paral·lelament, el 1967, Als 4 Vents va experimentar un gir notable en reunir un col·lectiu nombrós i heterogeni que es va constituir com El Grup de Folk. S’hi van incorporar Jaume Arnella, Albert i Jordi Batiste, Falsterbo 3, el duet Pau Riba i Jordi Pujol, Montse Soler, Jaume Sisa, Consol i Ramon Casajoana, Jaume Vallcorba, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Oriol Tramvia i un llarg etcètera que incloïa esporàdicament Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor.
Entre els músics hi havia sensibilitats diverses: partidaris del folk tradicional i altres més oberts a la música electrificada. Cadascú aportava el que sabia fer. Jordi Batiste es va convertir en l’autor de moltes portades de discos, i Fàbregues va incorporar professionals com Jordi Vendrell i Gabriel Jaraba a l’equip editorial.
Durant aquests anys, the grup va realitzar nombrosos concerts. L’Àngel, conegut com l’«Àngel de la Guarda», feia de promotor, allotjava músics a casa seva, feia d’agent de viatges i de gestor dels permisos que sovint s’atorgaven a última hora o eren denegats, com va passar a Mallorca, on el Señor Gobernador Civil no va autoritzar cap de les actuacions previstes i va haver de procurar allotjament per a la tribu del folk.
Vigilància policial al Parc de la Ciutadella. Dos agents de la Policia Armada (els «grisos») controlant l’entorn de l’escenari durant un dels actes vinculats al segell. Fotografia Blasi.
El maig de 1968, el festival del Parc de la Ciutadella va reunir per primera vegada el Grup de Folk al complet i a l’aire lliure. Els permisos per realitzar el concert van arribar pocs minuts abans de començar. Unes 7.000 persones es van reunir sota l’atenta vigilància dels grisos que encerclaven el públic. El concert va començar al matí i, durant tot el dia, el parc va acollir un públic que va cantar i ballar al so de músiques tradicionals d’arreu del món i de les darreres novetats del folk nord-americà. Aquella jornada va representar la irrupció de l’estètica contracultural: el primer festival on, malgrat el setge policial, es va començar a sentir l’influx del moviment hippy.
El so del festival va quedar enregistrat en directe i se’n van editar dos discos, els LP Folk Song I i II, a més de diversos singles de 45, com Escolta-ho en el vent, que incloïa dues adaptacions de cançons de Dylan: Blowin’ in the Wind i When the Ship Comes In. Amb aquesta producció discogràfica, Als 4 Vents es va convertir, l’any 1968, en la principal editora que consolidava l’entrada de la contracultura americana en el context català.
Del folk al rock progressiu (1969–1971)
Musica Dispersa Fotografia Joan Soteras
A finals dels seixanta, el tocadiscos, que fins aleshores havia estat un luxe, es popularitzava. El sector discogràfic va experimentar un creixement significatiu gràcies a l’emergència d’un mercat juvenil més actiu. Les multinacionals —EMI, CBS, Philips o RCA— es van convertir en les forces dominants de la indústria.
Les discogràfiques catalanes històriques, com Edigsa i Concentric, es van obrir progressivament a les noves tendències. Concentric va publicar treballs clau com Miniatura (1969) i Dioptria, de Pau Riba, mentre que Edigsa va publicar el disc Om, del grup de Toti Soler, el 1971. Lluny de funcionar com a compartiments estancs, aquests segells van establir col·laboracions amb iniciatives d’Als 4 Vents, com l’edició conjunta de dos discos recopilatoris de l’escena progressiva emergent: Música Progressiva a Catalunya núm. 1 i Música Progressiva Española vol. 1.
Paral·lelament, el sector més contracultural d’El Grup de Folk s’havia electrificat. Jaume Sisa va publicar L’home dibuixat el 1968, i Albert Batiste va enregistrar un senzill amb els temes Una llarga processó (títol imposat per la censura) i It Ain’t Me, Babe, de Bob Dylan. A l’hora de portar aquests projectes a l’escenari, es va fer evident la necessitat d’una formació sòlida d’acompanyament: així va néixer La Companyia S.L., que tindria continuïtat dins del rock progressiu.
L’entusiasme de Fàbregues i la seva visió oberta a la diversitat d’estils van impulsar aquesta etapa de trencament generacional. Entre 1969 i 1970, Als 4 Vents va fer una important inversió tècnica adquirint equipaments professionals. Tot i ser una aposta arriscada econòmicament, va situar la discogràfica com una de les més rellevants de la música d’avantguarda.
Aquest pas del folk electrificat al rock progressiu no va ser només una qüestió sonora, sinó també una decisió editorial. Per absorbir una escena cada cop més fragmentada i experimental, l’editora es va fragmentar en una constel·lació de subsegells que responien a comunitats creatives:
- Diabolo: Va concentrar les edicions vinculades a la música progressiva i a les noves formes d’experimentació sonora, amb treballs de Jaume Sisa, formacions com Smash, Vértice, Màquina!, Estratagema i Génesis; així com les de John Campbell, els discos del duet Ia i Batiste o els de Música Dispersa.
- Barlovento: Orientat cap a la cançó d’autor d’arrel social. Sota aquest segell es van publicar treballs de cantautors com Luis Pastor, Julia León i Elisa Serna, qui en col·laboració amb el grup Els Sapastres va gravar Canciones del Amor Prohibido. També s’hi van recollir autors compromesos com l’uruguaià Quintín Cabrera o el xilè Gabriel Salinas.
- Cactus: Vinculat amb el teatre musical madrileny i la sàtira política, amb gravacions de Las Madres del Cordero —amb Moncho Alpuente— i discos com A beneficio de los huérfanos o Todo está muy negro.
- Tic: Línia activa a partir de 1971 que va acollir el grup Ara Va de Bo, impulsat per Xesco Boix i Jordi Roura, consolidant la cançó infantil com una de les apostes estables del catàleg.
La música progressiva va tenir un gran ressò durant els festivals celebrats al Saló Íris de Barcelona, a iniciativa de Jordi Batiste l’any 1969. L’any següent, 1970, Oriol Regàs va organitzar el Primer Festival Permanent de Música Progressiva, consolidant un circuit més estable.
Entre els elapés de Diabolo van destacar Why?, de Màquina!, que explorava nous territoris sonors, i l’àlbum homònim de Música Dispersa, un treball avantguardista i underground on la veu s’utilitzava com un instrument més, desvinculada del relat literal. També va destacar el disc Waiting in the monsters’ garden del grup Agua de Regaliz, liderat per Guillem París.
Portada i contraportada de l’àlbum homònim de Música Dispersa (1970), amb el grafisme original de Selene. Arxiu Canti Casanovas.
Malgrat l’efervescència creativa, l’escena progressiva es sostenia sobre fonaments fràgils. Les vendes eren escasses, les multinacionals dominaven i espais com el Saló Íris i el Gran Price van acabar desapareixent. Jordi Sierra i Fabra va qualificar Fàbregues com «el màrtir de la música progressiva», una dada reveladora de la pressió econòmica que asfixiava un moviment minoritari. Molts discos, avui considerats peces de culte, van quedar invisibilitzats a causa de les deficiències de distribució.
Tot plegat confirma que el rock progressiu, dins d’Als 4 Vents, va ser l’expressió d’un projecte editorial que assumia la fragilitat econòmica com el preu inevitable d’una aposta disposada a perdre diners abans que perdre risc.
Resistència i diversificació
Portada del primer EP de La Polla Records, «Y ahora qué?» (1981), publicat sota el segell Apolo Records. Arxiu Canti Casanovas.
L’elaboració d’un vinil era un procés lent, car i ple d’obstacles per a les petites discogràfiques. Segells com Als 4 Vents depenien de fàbriques de tercers, amb royalties elevats que limitaven els ingressos efectius. L’any 1972, l’editora va patir pèrdues severes per problemes amb la distribuïdora Movieplay, i els músics progressius van quedar gairebé inactius fins a la inauguració de la sala Zeleste a finals de 1973. En aquesta nova etapa, Fàbregues n’hi va participar, ja que Zeleste va promoure un segell propi amb Edigsa.
Tot i quedar marginat de la nova escena oficial, Fàbregues va traslladar la seu d’Als 4 Vents al carrer Trafalgar, 78, i va constituir Apolo Records amb tres subsegells: Drips, Tàndem i Tauro. A parti de 1973 va editar una gran varietat de discos de caràcter comercial per finançar el fons, com bandes sonores i àlbums de versions (Sona com els Beatles, Rock on the Rocks o Sona com els Abba).
Durant els anys següents van destacar els recopilatoris Descubrimiento del Tesoro Musical de los Años 70 i El Nacimiento del Rock en Andalucía, amb gravacions prèvies de formacions com Smash, Gualberto, Nuevos Tiempos, Green Piano i Gong, demostrant la capacitat de resistència del projecte.
Amb el canvi de dècada, l’editor va actuar com el nexe que unia la tradició folk amb la nova embranzida del rock radical i el punk. Sota aquesta lògica, Apolo Records va obrir les portes a una nova generació que buscava la seva pròpia veu fora del sistema: així va veure la llum el primer single de La Polla Records. Durant els primers anys dels vuitanta, Fàbregues va col·laborar també amb la discogràfica Flor y Nata, donant sortida als treballs de grups pioners del punk com Último Resorte, Lemo i Sprays.
Fins a principis de 1983, malgrat els efectes de la malaltia, va continuar vinculat a l’activitat editorial. Aquell desembre, un càncer va posar fi prematurament a la seva vida. La seva petjada discogràfica és transversal i resumeix anys crucials de la història musical: des dels espirituals negres i el folk fins al rock progressiu i el punk, desplegant-se des del declivi del franquisme fins a l’època transaccional.
La inquietud creativa no es limitava a la música; l’Àngel va deixar també una novel·la inèdita titulada Bionox, conservada en papers originals i encara pendent d’edició. La vida i l’obra de l’Àngel Fàbregues formen part de la història d’un país que assajava formes de resposta als límits del règim. Als 4 Vents va obrir les finestres gràcies al treball editorial i educatiu d’una figura que va dedicar tota la seva existència a publicar cançoners, llibres i discos.
L’autor vol expressar el seu agraïment a Joana Arbuès per la seva col·laboració i el suport constant en la realització d’aquest article.
Gràcies a tots dos, Xavier i Josep. La prioritat de LWSN és precisament aquesta: aportar recerca i materials inèdits que ajudin a complementar el record d’aquells anys, defugint qualsevol construcció d’un passat fals. El franquisme no es va esquerdar d’un dia per l’altre, va ser un procés molt lent i Àngel Fàbregues en va ser un dels pilars. Una abraçada.
Subscric el comentat per Xavier Gascó, un gran treball amb recerca amb material inèdit. Felicitats a LWSN
Un gran i seriós article. Pell de gallina. Felicitats i moltes gràcies per la feina que feu. Com dèiem respecte les revolucions: aquestes no seran mai televisades i afegir el que en deia en Pau Riba respecte el forat negre, silenci i buit de memòria de tot aquell període, que, amb poques excepcions, com la vostra, es trenca i s’omple de contingut.