De l’Instant City a l’Orquidea: El missatge generacional d’Enric Borau
L’arxiu de fotografies i cintes de casset de l’Enric Borau es presenta a La Web Sense Nom com el testimoni generacional que ell va voler preservar. És el registre d’un recorregut que transita des de la psicodèlia de l’Instant City el 1971 —tornant d’Eivissa fins als passatges més obscurs marcats per la pèrdua de la Núria Ponsa i la irrupció de la Sida.
L’Enric es va instal·lar l’any 1971 a La Floresta, a la cèlebre “Casa dels músics”, que compartia amb el seu cosí Alfred Borau, —bateria professional— en Guillem Roche i en Frank. Junts van formar part d’una estirp que va connectar el Vallès amb l’underground europeu, des del Festival de Granollers fins a les etapes més dures de supervivència musical a Amsterdam i al metro de París.
El viatge vital de l’Enric es va estendre cap a Formentera, on, en companyia de la Núria Ponsa, va trenar una gran amistat amb Pau Riba i Mercè Pastor. Particularment, l’amistat entre la Núria i la Mercè és el fil invisible que relliga aquelles famílies, testimonis d’una forma de vida sempre lligada a la natura.
1975: Cosa Fina i el local del carrer Aldana
Les imatges d’aquest bloc ens situen al local d’assaig del Poble-sec, al carrer Aldana (1975). Cosa Fina va ser el grup de debut de l’Enric Borau, un projecte produït per Gaspar Fraga que servia de laboratori per a noves sonoritats. En aquesta època, l’Enric i en Joan Masabeu (baixista de Cosa Fina) acompanyaven habitualment Pau Riba en directe, com queda reflectit en la fotografia on apareixen tots tres compartint escenari. Són els mateixos músics i el mateix esperit elèctric que bullia a la casa de La Floresta.
1977: Les Jornades Llibertàries al Parc Güell i el grup Sardineta
Durant el 1977, en plena efervescència de les Jornades Llibertàries al Parc Güell, l’Enric tocava amb el grup Sardineta. D’aquella etapa queda el testimoniatge audiovisual del tema “Tumbao”, on la lletra feia al·lusió directa al personatge: “Borau es un tumbao y tiene sabor y cuando fuma leños lo hace mejor”.
1977-78: Labanda París i la “Sant Pau Infermeria”
A finals dels 70, l’Enric Borau s’integra a Labanda París, la formació liderada per Guillem París, qui ja havia deixat la seva empremta com a cantant i flautista a Pan i Regaliz. Les fotos registren un directe a la sala Orquidea de Gràcia, on el grup interpretava peces com “Sant Pau Infermeria”.
A l’escenari de l’Orquidea, l’Enric —amb la Fender Telecaster de Toni Alsina— compartia l’espai amb Guillem París, Martí Soler, Jordi Carbó i David.
Escolta: “Sant Pau Infermeria”, de Guillem París
Aquesta gravació recull la cruesa d’una de les cançons més emblemàtiques de Labanda París. El títol fa referència al pavelló de l’Hospital de Sant Pau on es feien les cures de desintoxicació d’heroïna.
Tema “Sant Pau Infermeria”: publica La Web Sense Nom per cortesia de Guillem París. [Maqueta]
Tiempos Salvajes: València, Barcelona i la continuïtat de l’underground
El retorn a Barcelona després de l’estada a València, on va treballar com a músic professional, va ser una reafirmació de la cultura alternativa com a proposta vital. La trobada amb Jordi Carbó i Marc García Sepukku cristal·litza la connexió intergeneracional de l’underground. Aquesta aliança entre contraculturals dels 70 i els undergrounds actuals continua vigent.
Publicat a La Web Sense Nom com a part del compromís de custòdia de l’arxiu d’Enric Borau.
[ARXIU] de La Web Sense Nom
Articles relacionats:
Guillem París, no se si te acordarás de mí, cuando estuviste en Menorca con Viki (Tu pareja en ese momento) hace tropecientos años, se que compartimos muchos momentos juntos en aquel bar especial de la calle Hanover que iba hacia la plaza del Ayuntamiento de Mahón, que no recuerdo su nombre, pero que lo llevaban dos colegas. ¿Te acuerdas?. Un fuerte abrazo Guillem.