Maggie Thomas & Gong a Montserrat: Alquímia i Rock Progressiu | Alchemy & Progressive Rock

La relació entre Maggie Thomas Gong i Montserrat constitueix un dels capítols més fascinants de la psicodèlia a Catalunya. Maggie Thomas és molt més que una testimoni de l’escena progressiva; va ser el catalitzador silenciós que va unir els estudis The Manor amb el misticisme de Montserrat. En aquesta entrevista —un document exclusiu recuperat per Juanjo Sánchez—, Thomas detalla com el seu interès per l’alquímia i el seu vincle amb el novici Francesc Bofill van obrir les portes de l’Abadia a la psicodèlia de Gong. Una peça clau per entendre que “Gongserrat” no va ser un accident, sinó una punció espiritual premeditada.

---

Maggie Thomas i Gong a Montserrat

Entrevista de Juanjo Sánchez per a la Web Sense Nom. Febrer de 2011 (Revisada i ampliada l’agost de 2024).

Maggie Thomas va formar part de la banda anglesa de rock progressiu Henry Cow, no com a músic, sinó més aviat com a roadie, així com a tècnica de so per als directes de l’última etapa del grup. També va estar implicada en el vessant artístic de la banda, dibuixant i dissenyant cartells, així com la portada d’un dels àlbums d’Henry Cow. La seva intervenció va ser decisiva l’any 1977 per a l’organització de la gira espanyola d’Henry Cow, vivint a Barcelona durant llargs períodes, en dues ocasions, a finals dels anys 70.

Després de la dissolució d’Henry Cow, va treballar com a enginyera de so en directe durant els següents 20 anys en alguns projectes dels membres de la banda, i es va implicar encara més en el disseny de les seves portades. Posteriorment, va treballar amb moltes bandes independents interessants a Europa, i es va involucrar encara més en la creació de portades de discos per a nombrosos grups.

Cap al 1972 va començar a treballar als estudis de gravació de la companyia Virgin Records, a The Manor. Allà va tenir l’oportunitat de conèixer alguns dels músics més interessants que gravaven per a Virgin Records, com ara Mike Oldfield, Bonzo Dog Band, Robert Wyatt, Hatfield and the North, Magma, Faust, Henry Cow i Gong, entre d’altres.

Però abans de tot això, el 1971, la Maggie es va llançar a la carretera viatjant pel sud d’Europa i el Marroc. En un d’aquests viatges va aparèixer a l’Abadia de Montserrat. Allà va conèixer el monjo Francesc Bofill, qui, sota la seva recomanació, va organitzar dos concerts de Daevid Allen i Gong a la mateixa Montserrat i va facilitar l’organització d’un tercer a Terrassa, organitzat pels “Amics de les Arts i les Joventuts Musicals de Terrassa”.

Després de 40 anys, els records de Francesc Bofill no només no s’havien esvaït de la ment de Maggie Thomas, sinó que havia viscut amb certa preocupació tots aquests anys, preguntant-se si la seva mediació en els concerts hauria pogut causar algun problema a en Francesc en la seva relació amb l’abadia. Com ella mateixa deia, “tot va ser, òbviament, un xoc”. Quan va tornar a saber d’ell, es va sentir alleujada. La Maggie podia estar tranquil·la. La comunitat de Montserrat era molt més oberta en aquells anys del que ella i altres podrien haver imaginat.

L’etapa de Maggie Thomas a The Manor i Virgin Records.

—Parlant dels teus inicis a Virgin. A principis dels setanta vas començar a treballar al recent creat The Manor Studio, de Virgin Records.

Sí, però fent feines petites i sense importància en el que era un lloc fantàstic en aquell moment.

—Recordes quan va ser exactament?

Sí, diria que va ser cap al setembre de 1972.

—Com era la teva vida abans de The Manor?

La meva vida abans? Quatre anys d’universitat: vaig estudiar arquitectura i disseny industrial, un intent d’unir-me a IBM (“realment no agafem dones”), un any i mig a la carretera per Europa, després Londres i finalment el Manor. Així que no va ser una vida gaire “productiva”!

—Com va ser començar a treballar a The Manor Studio? Quina era la teva feina allà?

Pensava que no volia passar-me tota la vida asseguda en una oficina, no era el que volia; el que volia era una feina dinàmica, estar en moviment. Així que, aleshores, un amic em va parlar dels nous estudis als afores d’Oxford, al camp, i un dia m’hi vaig presentar i en Richard Branson em va oferir feina com a assistent dels músics, entre moltes, moltes altres coses! Anava a comprar al mercat, servia infinites tasses de te i fregia molts esmorzars per a les estrelles! Fins i tot cuidava els seus dos poneis. L’ambient era molt bo. No hi havia caps i tothom estava bolcat en la seva feina. Vaig acabar al lloc correcte en el moment adequat. Hi havia 11 persones treballant-hi en aquell moment; els músics avui hi eren i demà no, res d’especial. Com que el personal era feliç i eficient, això feia del Manor un bon lloc per estar-hi. Els músics mai van ser tractats com a gent important o amb glamur, eren allà per treballar. Però després van venir els horribles grups de rock que solien donar-nos ordres i van crear un mal ambient.

—Explica’m, què tenia d’especial The Manor Studio?

The Manor era una casa gran amb una parcel·la adjacent plena de prats i arbres que va comprar Richard Branson, el propietari de Virgin, amb la idea d’establir un dels primers estudis residencials per a músics.

Tot i que cal dir que, pel que fa a la música, Richard Branson no era qui prenia les decisions. Virgin era propietat de tres persones, no només del “Wonder Boy”. Simon Draper era soci de Virgin juntament amb Nick Powell. En Simon era qui triava la música. En Nick portava les botigues (i la roba de Virgin!). En Tom va construir l’estudi, portava el Manor i certament va pressionar perquè en Simon s’interessés per Mike Oldfield. Tom Newman estava al capdavant de l’estudi de gravació i va fer d’aquell un lloc estimulant per a tothom. Simon Draper era qui realment seleccionava els artistes per a Virgin Records, un gran entusiasta de la música amb un gust impecable. Ell va ser qui va haver de convèncer en Richard perquè signés Mike Oldfield, una cosa que en Richard no veia gaire clara en aquell moment; Tubular Bells no era precisament la idea de negoci que en Richard tenia al cap… una cançó llarga, sense veu, i que no es podia ballar… En qualsevol cas, el concepte de Virgin era omplir el buit del mercat musical per a música innovadora, no exactament amb el concepte de comercials; afortunadament, Virgin va poder aconseguir un bon catàleg de bandes molt interessants.

L’entrada a Henry Cow i la connexió amb Gong

—Com vas passar a formar part de Henry Cow? Què et va atreure per deixar la teva feina a The Manor i unir-te a la banda? Explica’m com va ser la teva trobada amb el grup a The Manor.

De fet, mai havia escoltat realment els Henry Cow fins que me’n vaig anar amb ells. Els vaig conèixer d’una manera molt particular quan el 1973 van venir a gravar el seu primer àlbum, Legend. Va ser just un dia que, mentre jo estava a càrrec dels poneis i estava a punt de donar unes lliçons d’equitació a Mike Oldfield, els animals es van escapar; en aquell moment, els Henry Cow van aparèixer pel prat. Així que em vaig ajudar d’ells per atrapar els poneis, col·locant els membres de la banda estratègicament per tot el camp. Cap al 1974, The Manor començava a perdre el seu encant per a mi: de ser una mansió de camp bucòlica havia començat a convertir-se en un lloc de moda, amb vellut rosa, uns mobles de luxe força horribles i altres intervencions en els seus interiors de gust dubtós, així que vaig començar a pensar a marxar d’allà a la primera oportunitat que tingués. El 1974 va ser Tim Hodgkinson qui va suggerir que jo podria ser la manager de Henry Cow, però això no va durar gaire, no era la meva àrea d’expertesa. Així que em vaig convertir en una mena de roadie de Henry Cow i me’n vaig anar a la carretera amb ells.

—Tot i que la teva feina a The Manor no estava directament relacionada amb l’estudi de gravació, t’atreia la feina a la taula de mescles?

M’agradava entrar a l’estudi, preferiblement quan només hi havia el Tom o el Simon, i simplement asseure’m allà. No tenia cap ambició de ser enginyera de so. Tanmateix, sovint no podia quedar-m’hi gaire estona perquè havia de fer les tasques de la cuina.

—La visita de Henry Cow a Barcelona l’any 1978, al concert de L’Aliança del Poble Nou, va ser la primera vegada que vas portar una taula de so, just quan el vostre enginyer va deixar la banda bruscament.

Això també és veritat. Va ser l’abril de 1978. De fet, en aquell moment jo ja havia deixat de ser la roadie de Henry Cow i estava fent altres coses. Henry Cow acabava de finalitzar una gira per Escandinàvia i estàvem a París abans de començar la part espanyola de la gira de sis concerts, crec. La Georgie i en Jack, que eren parella en aquell moment, ens van dir que volien marxar i deixar el grup; la Lindsay també va haver de marxar per motius familiars (pobra Lindsay). Jo havia anat a París per viatjar amb Henry Cow cap a Barcelona i passar-hi els següents sis mesos. Però en Tim em va demanar que em quedés amb ells i em convertís en l’enginyera de so (recordo haver pensat: “Adéu a la meva estada a Barcelona, tornada cap a Anglaterra, quina pena”), tot i que no ho havia fet mai abans, encara que almenys coneixia la música molt bé. Així que vaig tenir molta sort i em vaig quedar com a enginyera de so fins al final de la banda.

La gènesi de Gong a Montserrat: Un projecte místic.

—Des de molt jove em va fascinar Henry Cow, sempre m’ha agradat la seva integritat musical i com treballaven el so i les seves composicions fora del blues i el rock and roll, quan en aquella època el normal era que les bandes de rock bressin d’aquelles fonts. També he apreciat sempre molt tot el teu treball artístic amb les portades.

Gràcies, només en vaig fer una per a Henry Cow; la majoria van ser per a Art Bears, per descomptat.

—Quan vas conèixer per primera vegada en Daevid Allen i la Gilli Smyth? Va ser quan eres a The Manor Studio o va ser abans, en els dies de l’Ottawa Music Company?

No, no va ser abans, però és fantàstic que sàpigues el de l’Ottawa Music Company. De fet, va ser a The Manor on els vaig conèixer, quan estaven gravant Flying Teapot. Quan van arribar a l’estudi amb tot el seu atrezzo… molta de la gent que treballava allà estava força espantada, però jo em vaig dir a mi mateixa: “aquesta és la meva gent!”. Molts a The Manor no sabien què fer amb ells perquè eren uns hippies estranys i ells mateixos venien de rerefons força diferents. Jo havia après el meu “hippisme” a la universitat, amb una forma anàrquica i política. Però els Gong no eren realment hippies en absolut, eren molt bons músics i artistes, liderats per una persona extraordinària. Pavillon du Hay estava molt ben organitzat. Sempre ens vam portar molt bé, però mai vaig formar part del grup.

—Tot i que sí que vas participar en el dibuix de la portada del Flying Teapot de Gong.

Sí, és cert, la vam pintar entre en Daevid i jo; vaig anar al Pavillon després de Flying Teapot i vaig ajudar en Daevid amb la portada.

—Després de conèixer Gong a The Manor, et vas unir al grup d’alguna manera o et vas quedar amb ells al Regne Unit o a França?

Vaig anar a quedar-me amb ells a França el gener de 1972. Vaig tornar a la Gran Bretanya amb cotxe amb en Daevid, la Gilli i el seu bebè —no en recordo el nom, Orlando?—. Es van quedar a casa de Lady June; vaig portar en Daevid a una discoteca a Kings Road, Chelsea, per conèixer i escoltar tocar en Mike Howlett.

—En Mike Howlett va dir que vas ser tu qui li vas suggerir que es podia unir a Gong i que podria completar els quatre elements amb els altres membres nous de la banda.

Sí, és cert. En Mike té la seva pròpia història sobre com es va unir a Gong. Una història molt artística! Vaig anar amb en Daevid a la discoteca i el grup ja estava tocant perquè havíem arribat tard. Llavors els vaig presentar i van començar amb el rotllo australià, anomenant-se l’un a l’altre “cobber”, etc. En Daevid era de Melbourne, la ciutat més europeïtzada, i en Mike de Sydney, tot i que nascut a Fiji. Van connectar i en Mike va entrar al grup.

L’arribada a Montserrat i el “Francis Brother”

—En Jordi Fernández, en Canti Casanovas i jo hem estat en contacte durant els últims dies per unir forces i documentar la història de Gong a Montserrat. En Jordi ha fet una bona feina perquè era difícil localitzar en Francesc Bofill.

Estic molt contenta, ja que jo havia donat per perdut el contacte d’en Francesc.

—Com va ser la primera trobada amb en Francesc Bofill, el monjo de Montserrat?

Crec que va ser el març de 1971. Havíem sentit que Montserrat tenia una mena d’hostal per a tots els grups de moviments de pelegrins catòlics, així que simplement hi vam anar i vam preguntar. La meva amiga i jo vam pensar que era un lloc molt bonic i vam decidir quedar-nos-hi un temps. Per tant, ens van donar un dormitori comunitari ple d’aquella gent jove tan estranya, ja t’ho pots imaginar. Els nostres amics, els propietaris del cotxe amb el qual havíem viatjat, van decidir marxar cap al Marroc. Va ser el març de 1971 perquè l’amic amb qui jo hi era també afirma que fa exactament 40 anys d’això. La nostra estada a Montserrat va ser el començament d’uns sis mesos que vam passar viatjant, primer pel Marroc i després per Itàlia.

—Recordes com va ser l’arribada a l’abadia i la reacció del monjo que us va rebre?

Sí, el monjo que era a l’entrada va ser força antipàtic, però aquella era una reacció bastant normal cap a nosaltres aleshores. Quan ets un hippie, descobreixes ràpidament on és la bona gent perquè et tracten com el que ets, un ésser humà, no com un bitxo estrany. En Francesc ens devia seguir fins a la sortida i llavors ens va aconseguir allotjament, que no era exactament al monestir, sinó en un edifici amb una mena de sala gran amb molts llits, òbviament utilitzada per joves catòlics o gent d’aquesta mena, ja saps. Després ell va fer els tràmits perquè ens hi poguéssim quedar unes quantes setmanes.

—El monestir de Montserrat va ser molt important en els temps foscos de la dictadura per a la defensa de les llibertats en la història recent de Catalunya.

Sí, vaig passar unes setmanes al monestir gràcies a en Francesc Bofill i va ser precisament el 1971, quan s’estava celebrant el judici contra els acusats bascos [el Procés de Burgos]. Una nit, tard, van arribar molts cotxes negres amb molt de secretisme, i vaig entendre que estava relacionat amb aquest judici. No hi havia cap mena de simpatia, per descomptat, entre Montserrat i el règim de Franco. De fet, suposo que si Montserrat no hagués estat tan famosa, les coses haurien anat molt pitjor per als acusats.

La idea del concert i la connexió a Londres

—Vas tornar a veure en Francesc després de la teva estada a Montserrat?

En Peter, el meu amic d’aquell moment, i jo ens vam trobar amb en Francesc a Londres, perquè ens havia trucat dient que tenia planejat visitar la ciutat. Ens vam trobar i vam passar unes quantes hores junts. Ho recordo bé, vam anar a fer un volt en barca, crec que a Hyde Park; era l’estiu, i gairebé segur que devia ser el 1972. Sí, no podria haver estat el 1973 perquè recordo que aquell estiu el vaig passar a Hereford.

—Recordes quan va sorgir la idea de tocar al monestir?

Estic força segura que va ser a Londres, quan anàvem en barca pel Regent’s Park, que en Francesc va dir que volia organitzar un concert per donar un aire més contemporani al monestir. Alguna cosa amb contingut espiritual. És un record difús, però va ser una cosa que vam discutir junts en persona, així que devia ser llavors. Ell anava vestit amb uns texans i aquella mateixa nit anava a veure la pel·lícula Straw Dogs, que s’acabava d’estrenar a Londres. Li vaig dir que seria massa violenta per a mi i que Peckinpah era un director misogin i massa masculí. Però a en Francesc sempre li van agradar els extrems… Però potser el que va passar realment és ara per ara incognoscible. Suposo que mentre jo era a The Manor, en algun moment devien mencionar el nom de Montserrat i jo devia comentar que hi coneixia algú i així és com va començar tot, possiblement. Realment no vaig fer res d’especial, només posar tothom en contacte. Sí, realment no ho puc recordar i no hi ha ningú a qui puguem preguntar ara.

—En Francesc afirma que va rebre una carta teva, a finals de 1972, explicant l’interès d’en Daevid per tenir una experiència mística a Montserrat.

Sí. No sé exactament quan va ser. Però certament va ser després que Gong hagués fet les seves sessions de gravació, que va ser quan els vaig conèixer i vam parlar de Montserrat. Però jo no hauria suggerit un concert a menys que hagués sabut que en Francesc estava interessat en la idea.

—Quina va ser la reacció d’en Daevid Allen i la Gilly Smyth quan els vas dir que podien tocar al Monestir? Ja coneixien Montserrat d’abans?

Bé, per descomptat, no els vaig dir que podien tocar-hi; els vaig dir que podien intentar-ho, per veure si tenien la sort d’obtenir permís per tocar. Sabia que en Francesc era una persona que estimava la música i que feia que les coses passessin (a més de ser una persona encantadora, intel·ligent i inspiradora). Crec que qualsevol persona culta sap de Montserrat. Espanya, per descomptat, estava en un llim pel que fa a la resta del món, però jo sempre m’havia interessat pel seu art romànic i les restes d’una cultura brillant que havia patit molta mala sort durant molt de temps i que, en conseqüència, per als de fora, només s’associava amb el sol, la sorra i el mar, i no amb la història.

Alquímia, Fulcanelli i el llegat artístic

—Després de tots aquests anys, has mantingut el contacte amb Gong?

Vaig veure en Daevid, la Gilly i en Steve Hillage fa un parell de mesos i va ser fantàstic; encara són màgics a l’escenari, tot i que una mica massa forts, ja saps com són. En Mike Howlett és professor a Brisbane. En Pierre Moerlen, molt tristament per a mi, va morir fa uns anys i en Didier encara corre per aquí, realment no sé què fa ara.

—En Francesc Bofill esmenta en les seves memòries el teu interès per Fulcanelli. Havies llegit Le Mystère des Cathédrales per aquell temps?

Sí, era la meva bíblia! Encara miro les talles de les esglésies amb un ull analític. Pots detectar petits signes preciosos per tot arreu.

—Va ser el teu interès per l’art romànic el que et va portar a visitar Montserrat o va ser només una coincidència? Va tenir la teva visita alguna cosa a veure amb els orígens de les Winter Songs d’Art Bears, inspirades en la catedral d’Amiens?

Sí. Havia estat a la catedral d’Amiens unes quantes vegades i n’havia fet fotos del pòrtic (hi vaig tornar el maig de l’any passat). En Chris estava buscant un tema per al següent àlbum d’Art Bears, així que li vaig ensenyar un munt de primers plans i li vaig dir una cosa com: “Què en penses, d’això?”. M’interessava saber què li podien suggerir aquelles fotos, ja que ell sempre recorria al marxisme de línia dura en moltes de les seves lletres, però la seva reacció em va sorprendre. Va pensar que eren meravelloses, i el resultat va ser, per a mi, un dels seus millors treballs.

Pot ser que t’interessi saber, per si no ho saps, que la sanefa de la portada de Winter Songs està plena de simbolisme alquímic, però ningú n’ha dit mai res ni ha comentat el tema. Per descomptat, jo mai vaig dir res perquè jo mateixa no en sé realment… potser per això!

---

Original English Version: Interview with Maggie Thomas (2011/2024)

MAGGIE THOMAS & GONG IN MONTSERRAT

Interview by Juanjo Sánchez for lwsn. February 2011. (Revised and expanded with Maggie T. in August 2024)

Maggie Thomas was part of the English progressive rock band Henry Cow, not as a musician but rather as a roadie, as well as a sound technician for the live shows of the group’s last stage. She was also involved in the artistic side of the band, drawing and designing posters as well as the cover of one of Henry Cow’s albums. Her intervention was decisive in 1977 for the organization of Henry Cow’s Spanish tour, living in Barcelona for long periods, twice in the late 70s. After Henry Cow disbanded, she worked as a live sound engineer the next 20 years on some projects of the band members and she worked even more in the designing of their covers. After that she worked with many interesting independent bands in Europe, and she became even more involved making album covers for many bands.

Around 1972 she started working in the sound studios of the Virgin Records company, in the The Manor. There she was able to meet some of the most interesting musicians that recorded for Virgin Records such as Mike Oldfield, Bonzo Dog Band, Robert Wyatt, Hatfield and the North, Magma, Faust, Henry Cow and Gong, among others.

But before all this, in 1971 Maggie hit the road travelling through southern Europe and Morocco. On one of them she appeared at the Abbey of Montserrat. There she met the monk Francesc Bofill, who on her recommendation organised two concerts by Daevid Allen and Gong in Montserrat itself and facilitated the organisation of a third in Terrassa, organised by the “Amics del les Arts i les Joventuts Musicals de Terrassa”.

After 40 years, not only had the memories of Francesc Bofill not faded from Maggie Thomas’ mind, but she had lived with some concern all these years, wondering whether his mediation in the concerts could have caused some problems for Francesc in his relationship with the abbey. As she said, “it was all obviously a shock.” When she heard from him again, she was relieved. Maggie could rest easy. The community of Montserrat was much more open in those years than she and others could have imagined.

—Talking about your beginnings at Virgin. In the early seventies you started working at the newly created Virgin Records, at The Manor Studio.

Yes, but doing small, unimportant jobs in what was a fantastic place at the time.

—Do you remember when it was exactly?

Yes, I would say it was around September 1972.

—What was your life before The Manor?

My life before? University/college 4 years: I studied architecture, industrial design, an attempt to join IBM (“we don’t really take women”), a year and a half on the road around Europe, then London, then the Manor, so not a productive life!

—What was it like to start working at The Manor Studio? What was your job at there?

I thought that I didn’t want to spend my whole life sitting in an office, that wasn’t what I wanted, what I wanted was a dynamic job, to be on the move. So back then a friend told me about the new studios outside Oxford in the countryside and one day I turned up there and Richard Branson offered me a job as an assistant to the musicians, amongst many, many other things! shopped at the market, served endless cups of tea and fried many breakfasts for the stars! Even, looking after his two ponies. The atmosphere was very good. There were no bosses, and everyone was into their job. I ended up in the right place at the right time. There were 11 people working there at the time, the musicians were here today and gone tomorrow, nothing special. Since the “staff” were happy and efficient, that made the Manor a good place to be. The musicians were never treated as glamorous important people, they were there to work. But then later came the horrible rock groups who used to order us around and created a bad ambiance.

—Tell me what was so special about The Manor Studio?

The Manor was a large house with an adjoining plot of land full of meadows and trees that which was bought by Richard Branson, the owner of Virgin, with the idea of ​​setting up one of the first residential studios for musicians.

Although it must be said that when it came to music, Richard Branson was not the one who made the decisions. Virgin was owned by three people, not just Wonder Boy. Simon Draper was a partner in Virgin together with Nick Powell. Simon was the one who chose the music. Nick did the shops (and Virgin clothes!). Tom built the studio, ran the Manor and certainly pushed for Simon to take an interest in Mike Oldfield. Tom Newman was in charge of the recording studio and made a stimulating place for everyone. Simon Draper was the one who actually selected the artists for Virgin Records, a great music enthusiast with impeccable taste. He was the one who had to convince Richard that Mike Oldfield should sign for Virgin, something that Richard was not very clear about at that time, Tubular Bells was not exactly the business idea that Richard had in mind, a long song, without singing, and that you could not dance to… In any case, Virgin’s concept was to fill the gap in the music market for innovative music, not exactly with the concept of commercials, fortunately Virgin was able to get a good catalogue of very interesting bands.

—How did you become part of Henry Cow, what was it that attracted you to leave your job at The Manor and become part of the band, tell me how was your meeting with the band, at The Manor?

Actually, I never really heard Henry Cow until I joined them. I met them in a very particular way when in 1973 they came to record their first album “Legend”. It was just one day that while I was in charge of the ponies and was about to give some horse-riding lessons to Mike Oldfield, the ponies escaped and at that moment the Henry Cows appeared in the meadow. So I helped myself with them to catch the ponies, placing the members of the band strategically throughout the field. By 1974 The Manor was beginning to lose its charm for me, from being a bucolic country mansion it had begun to become a fashionable place, with pink velvet, rather hideous luxurious furniture and other interventions in its interiors of dubious taste, so I began to think about leaving there at the first opportunity I had. By 1974 it was Tim Hodgkinson who suggested that I could be HC’s manager, but this didn’t last long, it wasn’t my area of ​​expertise. So I became a kind of Henry Cow roadie and went on the road with them.

—Although your work at The Manor was not directly related to the recording studio, did the work at the mixing desk appeal to you?

I liked going into the studio, preferably when there was only Tom or Simon, and just sitting there. I had no ambition to be a sound engineer. However, I often couldn’t stay long because I had to do chores in the kitchen.

—Henry Cow’s visit to Barcelona in 1978, at the L’Aliança del Poble Nou concert, was the first time you handled a soundboard, just when your engineer left the band abruptly.

That’s also true. It was in April 1978. In fact, at that time I had stopped being Henry Cow’s roadie and was doing other things. Henry Cow had just finished a tour of Scandinavia and we were in Paris before starting the Spanish part of the 6-concert tour, I think. Georgie and Jack, who were a couple at the time, told us they wanted to leave and quit the group, Lindsay had to leave too for family reasons (poor Lindsay).

I had gone to Paris to travel with HC down to Barcelona and spend the next six months there. But Tim asked me to stay with them and become the sound engineer (I remember thinking: “There goes my stay in Barcelona, back to England, pity”) even though I had never done it before, although at least I knew the music very well. So I was still very lucky and stayed on as sound engineer until the end of the band.

—From a very young age I was fascinated by Henry Cow, I’ve always liked their musical integrity and how they worked on sound and their compositions outside of blues and rock and roll, when at the time, it was normal for rock bands to draw from those sources. I’ve also always really appreciated all your artwork with the covers.

Thanks, I only did one for Henry Cow, most were for Art Bears, of course.

—When did you first meet Daevid Allen and Gilly Smith, was it when you were in The Manor Studio or was it before, in the days of The Ottawa Music Company?

No, it wasn’t before, but it’s great that you know about The Ottawa Music Company. In fact, it was at The Manor that I met them, when they were recording Flying Teapot. When they arrived at the studio with all their props…. many of the people working there were quite scared, but I said to myself: “these are my kind of people!!” Many of the people at the Manor didn’t know what to make of them because they were weird hippies and they themselves had come from quite different backgrounds. I had learned my hippiedom at university which the anarchic and political form. But Gong weren’t real hippies at all, they were very good musicians and artistes, led by an extraordinary person. Pavillon du Hay was very well organised. We always got along very well, but I was never part of the group.

—Although you did participate in the drawing of the cover of Gong’s Flying Teapot.

Yes, that’s right, we painted it between Daevid and I, I went to the Pavillon after Flying Teapot where I helped Daevid with the cover.

—After meeting Gong at The Manor did you join the group in some way or did you stay with them in the UK or France?

I went to stay with them in France in January 1972. I came back to Britain by car with Daevid and Gilli and their baby, can’t remember the name – Orlando? They stayed at Lady June’s, I took Daevid to a discothèque in Kings Road, Chelsea, to meet and hear Mike Howlet play.

—Mike Howlet said that you suggested him that he can join Gong and he can complete the four elements with the other new members of the band.

Yes it’s true. Mike has his own story about joining Gong. Very artistic story! I went with Daevid to the discothèque and the group were already playing since we had arrived late. Then I introduced them, and they started with the Australian schtick, calling each other “cobber” etc. Daevid was from Melbourne, the more Europeanised city and Mike from Sydney, although born in Fiji. They bonded and Mike was in.

—Jordi Fernández, Canti Casanovas and me, have been in contact during the last few days to join forces and document the story of Gong in Montserrat. Jordi has done a good job because it was difficult to locate Francesc Bofill.

I am very happy, since I had given up on Francesc’s contact.

—How was the first meeting with Francesc Bofill, the monk of Montserrat?

I think it was in March 1971. We had heard that Montserrat had a kind of hostel for all the Catholic pilgrim movement-type groups, so we just went and asked. My friend and I thought it was a very nice place and decided to stay for some time. So, we got a communal bedroom full of these strange young people, you can imagine. Our friends, the owners of the car we had travelled in, decided to leave for Morocco. It was in March 1971 because the friend I was there with also claims that it is exactly 40 years ago now. Our stay in Montserrat was the beginning of about six months that we spent travelling, firstly, through Morocco and then through Italy.

—Do you remember what it was like arriving at the abbey and the reaction of the monk who welcomed you?

Yes, the monk who was at the entrance was quite unfriendly, but that was a fairly normal reaction for us then. When you are a hippie, you quickly discover where the good people are because they treat you as what you are, a human being, not as a weirdo. Francesc must have followed us out and then got us accommodation, which was not exactly in the monastery, but in a building with a kind of large room with many beds, obviously used by young Catholics, or people like that, you know. He then made the arrangements so that we could stay there for a few weeks.

—The Montserrat monastery was very important in the dark times of the dictatorship for the defence of freedoms in the recent history of Catalonia.

Yes, I spent a few weeks in the Monastery, thanks to Francesc Bofill and it was precisely in 1971 when the trial of the Basque defendants was taking place. Late one night, many black cars arrived with a lot of secrecy, and I understood that it was related to this trial. There was no love lost, of course, between Montserrat and the Franco regime. In fact, I suppose, if Montserrat had not been so famous, things would have been much worse for the defendants.

—Did you see Francesc again after your stay in Montserrat?

Peter, my friend at the time, and I met Francesc in London, because he had called us saying that he was planning to visit the city. We met and spent a few hours together. I remember it well, we went for a boat ride, I think, in Hyde Park, it was in the summer, and it must have almost certainly been in 1972. Yes, it couldn’t have been in 1973 because I remember that summer I spent in Hereford.

—Do you remember when the idea of ​​playing at the monastery came about?

I am pretty sure it was in London when we were in a boat on Regent’s Park and Francesc said he wanted to put on a concert to give a more contemporary feel to the monastery. Something with spiritual content. It’s a dim memory but it was something we discussed together in person, so it must have been then. He was dressed in jeans and was going to see “Straw Dogs” film, which has just come out in London, that evening. I told him that it would be too violent for me and Peckinpah was an over-masculine misogynistic director. But Francesc always liked the extremes…. But maybe what really happened is now unknowable. I guess that while I was at The Manor, at some point they must have mentioned Montserrat’s name and I must have mentioned that I knew someone there and that’s how it all started, possibly. I didn’t really do anything special, just put everyone in touch. Yes, I really can’t remember and there’s no one we can ask now.

—Francesc claims that he received a letter from you, at the end of 1972, explaining Daevid’s interest in having a mystical experience in Montserrat.

Yes. I don’t know exactly when it was. But it was certainly after Gong had done his recording sessions, that was when I met them, and we talked about Montserrat. But I wouldn’t have suggested a concert unless I knew that Francesc was interested in the idea.

—What was the reaction of Daevid Allen and Gilly Smith when you told them they could play at the Monastery? Did they already know Montserrat before?

Well, of course I didn’t tell them they could play there, I told them they could try, to see if they were lucky enough to get permission to play. I knew that Francesc was a person who loved music and got things done (as well as being a charming, clever and inspiring person). I think any educated person knows about Montserrat. Spain of course was in a limbo as far as the rest of the world was concerned but I had always been interested in their Romanesque art and the remains of a brilliant culture that had suffered a lot of bad luck for a very long time and consequently, for outsiders, was only associated with sun, sand and sea, and not history.

—After all these years, have you kept in touch with Gong?

I saw Daevid, Gilly and Steve Hillage a couple of months ago and it was great, they are still magic on stage, although a bit too strong, you know how they are. Mike Howlett is a teacher in Brisbane. Pierre Moerlen, very sadly for me, died a few years ago and Didier is still around, I don’t really know what he does now.

—Francesc Bofill mentions in his memoirs your interest in Fulcanelli. Had you already read “Le Mystère des Cathédrales” by then?

Yes, it was my bible! I still look at church carvings with an analytical eye. You can spot beautiful little signs everywhere.

—Was it your interest in Romanesque art that led you to visit Montserrat or was it just a coincidence? Did your visit have anything to do with the origins of the Art Bears’ Winter Songs inspired by Amiens Cathedral?

Yes. I had been to Amiens Cathedral on a number of occasions and had taken photos of the portico (I went there again in May last year). Chris was looking for a subject for the next Art Bears album, so I showed him a bunch of close-ups and said something like, “What do you think of this?” I was interested to know what these photos might suggest to him, as he always resorted to hard-line Marxism in many of his lyrics, but his reaction surprised me. He thought they were wonderful, and the result was, for me, one of his best works. It may be of interest to you, in case you don’t know, that the border on the cover of Winter Songs is full of alchemical symbolism, but no one has ever said anything about it or commented on the subject. Of course, I never said anything because I myself don’t really know about it… maybe that’s the reason!

---

Publicat a La Web Sense Nom per cortesia de Juanjo Sánchez i Maggie Thomas.

Entrevista original realitzada el febrer de 2011. Revisada, ampliada i editada amb la col·laboració de Maggie Thomas l’agost de 2024.

---

[ARXIU] de La Web Sense Nom

• Articles relacionats (Interns):

  • Gongserrat, per Francesc Bofill: L’aventura explicada en primera persona pel novici que va obrir les portes de l’abadia.

  • Gong a Terrassa: La crònica de la segona actuació de la banda.

  • Entrevista a Daevid Allen (1977): Per Claudi Montañá i Damián García Puig (Vibraciones).

  • Gong Draming Gong a Montserrat Daevid Allen Les pàgines on parla del concert a la basílica de Montserrat el 1973 en pdf

• Documentació externa:

• El Planeta Gong y la Luna: Article de Canti Casanovas publicat a la revista Ulises (núm. 26), on es detalla el rerefons misticopagà de l’espiritualitat de  Daevid Allen.

  • Planet Gong UK: Web oficial de la comunitat.

  • Agente Provocador: «Delirio y locura en el Monasterio de Montserrat».