L’esclat del cinema d’Art i Assaig a Barcelona, capitanejat pel Círculo A des de l’estrena de Sueños de Bergman al cine Publi el 1967, va ser una escletxa en l’època transaccional. Com recorda Josep Berguedà, qui ens ha facilitat la documentació d’aquesta galeria, des de finals dels anys 60, sales com el Publi, l’Alexis o l’Arcadia es van convertir en els refugis imprescindibles per a una generació de joves que hi trobava la seva primera oportunitat de visionar Bergman o Polanky i tants altres autors que el circuit oficial marginava.
La singularitat d’aquella època no només residia en la pantalla, sinó en la materialitat de la sessió. Els programes de mà, amb aquell estil gràfic tan particular i avui tan evocador, eren l’artefacte que acompanyava la descoberta. Com assenyala Berguedà, les sales barcelonines alternaven els èxits del moment amb reposicions de films que havien estat segrestats per la censura fins a dates ben recents —des de l’agudesa de To be or not to be fins a la potència visual de la saga d’Ivan el Terrible.
Aquesta galeria de fulletons que presentem a continuació és, en realitat, un mapa d’aquella resistència cultural que es vivia al carrer: la voluntat de construir una cultura alternativa davant la deshumanització del franquisme. Cada programa de mà era una invitació a viure fora del guió, un document que, com la memòria d’en Berguedà, ens recorda que el cinema era, en essència, un acte de llibertat.
Galeria de fulletons de – Cinema d’art i assaig – cortesia de Josep Bergadà
Agraim de Joseo Bergadà que ens hagi enviat els fulletons amb aquesta noita:
Des de finals dels 60, es cines Publi, Alexis i Arcadiai, entre d’altres, van estrenar les sessions d’Art i Assaig. Feien programes de mà d’un estil força particular i les pelis eren èxits del moment… ja siguin estrenes o reposicions de pelis prohibides fins aleshores com “To be or not to be” o la saga d’Ivan el Terrible.
Josep Bergadà
[ARXIU] de La Web Sense Nom
- Articles relacionats (Interns):
Jo amb 18 anys anava al Publi del passeig de Gràcia; la Filmoteca va ser bastant posterior. M’agradaria reconduir aquesta entrada al que està dedicada, no a la Filmoteca que és una altra història i si voleu en podem parlar en una altra entrada.
Centrant-se més, en el cinema produït aquí, del 1970 “Liberxina 90”, dirigida per Carles Duran i guió d’en Joaquim Jordà i el mateix director. Es pot descarregar per internet.
Sinopsi: Romy coneix a un grup d’activistes revolucionaris que volen canviar el mon i son posseïdors d’una substancia, la “Liberxina”, amb la qual volen aconseguir que les masses puguin pensar per elles mateixes i no siguin manipulades per els falsos governants.
Interessant, no?
he escrit 1974… pero segurament estic equivocat, estic quasi segur que va ser avants de la mort d’en Franco (nov 75) i de l’inici de la meva participacio amb Cuc Sonat (finals primavera 76)…. potser va ser en el 75 o primavera 76…
recordo el pase a la filmo de “Pink Narcissus”, una cua enorme al carrer Mercaders, tots mirant-nos els uns als altres, la veu habia pasat rapida per tot Barcelona, no ens ho creiem, la censura deixaria que es projectes la peli, no arrivaria una ordre a ultima hora…crec que un sol pase, a les 4 de la tarda, cap a l’estiu, segurament l’any… 1974. Aquest article de El Pais parla de 1978, es una altra historia, ja despres de Franco, i a Madrid:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Cine/pink/Filmoteca/Nacional/elpepicul/19780602elpepicul_6/Tes?print=1
Jordi T., podríes dir l´any en que es va passar “Pink Narcissus” o
“Pink Flamingos” (jo pefereixo al Waters) a la filmo de carrer Mercaders?
Si, Josep Maria, en el 2011 es mes dificil de distribuir en sales el cinema independent, produit fora de l’industria, que en els 1970s… tot esta en l’Internet, pero no es lo mateix… M’enadono que a sobra he escrit “Pink Flamingos”, quand volia dir (l’encara mes trencadora) “Pink Narcissus” (1971)
http://www.youtube.com/watch?v=LdiV52ByFTI
Quina ma tant fina tenien els programadors de la Filmo per colocar Pink Narcissus sota el nas de la censura socio-cultural franquista… si jugaven el treball (i segurament mes)! http://en.wikipedia.org/wiki/Pink_Narcissus
D’acord amb l’elogi de la Filmoteca. I corregeixo lleument el final del meu comentari anterior: avui és del tot impossible veure el bon cinema que es fa, no ja arreu del món (que deu ser demanar molt) sinó fins i tot als països en teoria més propers, aquest amb què compartim euro, crisi i retallades. Als anys setanta, fins i tot amb la censura i els retards que ocasionava en moltes estrenes, no era tan difícil.
Les sales d’art i assaig eran esencials. Pero no oblidem la Filmoteca del carrer Mercaders. Per alli es varen colar sota el nas dels censors franquistes pelis molt trencadores, com “Pink Flamingos”
(1972) http://www.youtube.com/watch?v=-RKgmEw6xZE&feature=related
Recordo molt be la sala plena del “underground” made in BCN aquell dia. I tantes altres pelis! Una programacio molt bona (dels clasics de tots colors a experiments filmics d’arreu del mon). No se qui programaba la Filmo aquells temps, desde aci: MOLTES GRACIES!
Els cines d’art i assaig van ser, certament, un dels emblemes de l’època: símbol d’avorriment i pedanteria per a molts, imprescindibles en canvi per a la progressia més cinèfila, s’hi veien des de reposicions de clàssics fins al cinema més avançat del moment. Una variant força divertida, que potser va començar una mica més tard, van ser els “cines de repertori”, de programes dobles, que et podien passar dos Bergmans seguits però també feien combinacions com ara “Yellow submarine” i “Viaje alucinante” (submarins psicodèlics) o “Help!” i “Vuelan mis canciones” (el cine pop amb els Beatles i el més “camp” sobre Schubert), per citar-ne dos que recordo. Eren el Céntrico, el Spring i algun altre que he oblidat. És inevitable preguntar-se per què van acabar plegant tots i per què avui és gairebé impossible veure a les pantalles amb un mínim de normalitat el bon cinema que s’està fent arreu del món.