Pel·lícula Jornades Llibertàries al Parc Güell, 1977

@josep maria
doncs sí josep maria. És l’amic Josep Maria Berenguer, editor i també cantant de la Orquesta de la Floresta. A la web sense nom pots trobar algun article amb posters i dibuixos relacionats amb ell.

Acabo de descobrir aquesta pàgina, que em transporta a una adolescència en què jo tot just començava a despertar-me una mica i només seguia aquestes coses a través d’una certa premsa del moment -Vibraciones o Star entre d’altres. Em penso que hi ha un personatge a reivindicar que no he vist a la pàgina, el Claudi Montañà. Sobre la pel·lícula: el que es veu entre els minuts 2:18 i 2:26 no és pas el Berenguer, futur editor de El Víbora?

Quina gracia trobar als amics i a mi mateixa en aquelles jornades al parc guell…no m’ho pensava encara que quan he vist en Morgan iel Josep Domenec amb els trombons, el Bofill amb la flauta, bueeeeeeno m’he dit epa, potser que estigui també al plano ….. tocant amb el Pau Riba??? Recordo l’Ocaña molt estripon i un ambient molt ….com ho diria? llibertari, es clar…je,je….. nanos, m’agradat la vostra pagina i l’aniré passant als amics i fent comentaris per que creixi…. ah, també m’he passejat per les fotos d’en Batllés, memoria grafica que m’ha encantat…. abraçades a tots i estem en linea…….

Ei, Maria, també m’alegra molt poder-te saludar per aquí. Ja veus, gràcies a que penjessis el videiu amb 2 cançons d’en Johnny, vaig poder-me conectar i trobar lwsn.
Aquest projecte és molt d’agrair, em sembla de gran interès humà i sociològic! Enhorabona a les que l’heu engegat!
Una abraçada,
Xavier

Merci, Canti, t’agraeixo la posada en context, la benvinguda i la valoració sobre els arxius (són divertits, eh?)
Una abraçada,
Xavier

Hola Xavier, contenta de veure’t apareixer per aquí.
Per descomptat que fa falta la teva intervenció a la lwsn, la música jugava un fort paper, tant la d’aquí com la de fora. Aquí estava en un moment molt creatiu, hi havia un gran moviment de músics bons amunt i avall, fent diverses combinatòries, i a més les actuacions eren un punt de trobada de tots. Després cada u s’ha anat buscant la vida com ha pogut. Encara queden romàntics, vull dir que encara trobem músics d’aquells fent meravelles de pur feeling i creativitat. Però la llei del mercat és massa forta i fa difícil que lo independent i autèntic tiri endavant. I això tant és en la música com en altres aspectes de la vida, i no hi ha com no rendir-se mai i mirar les coses amb l’optimisme que trobem en les teves paraules.
Una abraçada.

@Xavier
Benvingut a aquest projecte col·lectiu que és la web sense nom, on s’hi arriba per diversos camins. Ves per on el Johnny Estil·les ha fet possible aquesta connexió.
Els arxius fotogràfics que has posat en xarxa són collonuts i pots estar segur que t’expropiarem alguna fotografia, indicant això sí la seva procedència. He creat un article amb links directes per facilitar l’accés.

T’explico una mica. La web sense nom va néixer fa poc més d’un any, arrel de trobar-nos un grup de persones que vam viure els efervescents finals dels 60 i 70. És un projecte no subvencionat i completament altruista que reflecteix diverses mirades. L’experiència de cada un és subjectiva i és la que és com a resultat dels diversos itineraris. Si els 70 són els anys de l’explosió cultural, els 80 i 90 van ser també els anys de les sobredosis i de la sida i tot això també té el seu espai i el seu pes a la memòria col·lectiva, que no podem ignorar. Si dones u cop d’ull als diversos articles veuràs que sovint ens ha tocat informar de la mort d’un amic, però també és veritat que ens ha permès establir relacions que s’havien trencat. En resum: des de aquesta mirada col·lectiva que la web serveixi per connectar, o millor dit reconnectar, aquests compartiments estancs als quals et referies més amunt.
Una abraçada de benvinguda i molta salut.

Hola Pilar,
és clar que podeu penjar l’enllaç al blogstudi i utilitzar les fotos que vulgueu, al menys que serveixin per alguna cosa, no? (je, je…)

Respecte a escriure quelcom des de la meva òptica, trobo que estaria molt bé. Quan pugui fer-ho m’hi poso.
Però, de moment, de tants comentaris com hi ha al web i llegint una mica per sobre, hi trobo masses factors previsibles per la nostra edat, i em sap una miqueta de greu. Trobo que cal aixecar una mica la cosa.
Vull dir que s’hi respira molt, per ara, la nostàlgia de temps que varen ésser suposadament millors, la suposada pèrdua de connexió amb el nostre món actual, la aparentment insuperable frustració de no estar podent oferir millors coses als nostres fills, etc.
Si em poso a fer una aportació escrita, tractaré que sigui en aquesta direcció, la de rescatar el millor de llavors i lligar-ho amb el moment on som ara, com ja he llegit a algú que així ho expressa. La de trencar amb els “oposats” i veure-ho tot com moments d’un mateix procés, que té un fil prou clar que veig feliçment que tothom sent: el de les maneres de viure amb capacitat de desobeir el que està establert i és obsolet. La direcció de qui sent que segueix en camí cap a una llibertat major.
En tots aquests sentits, no fotem, no em digueu que el que veuen avui els nostres ulls no és una meravella: s’estan anant definitivament a la merda i esmiculant-se en milions de trossos, totes aquelles estructures i rigideses mentals contra les que tant vàrem lluitar, i que tant de mal ens van fer. Això és molt prometedor si ho sabem mirar. El que passa és que s’assembla a un part, on a l’alegria de l’estimada nouvinguda li precedeix un bon tràngul. No és així? No sóc mare, però així ho entenc.

En fi, amiga Pilar, gràcies per les valoracions. Coincideixes en que per aquí es necessita una nova “trempera” que ens faci compartir com avança la vida interconnectada i en xarxa?

Ho anem comentant. Un petó,
Xavier Batllés

Hola company,

Encantada de que ens facis un article dels 70’s, de la Mirasol, o del que et vingui de gust per penjar a aquesta web.

També si et sembla podem afegir el teu blog als enllaços de la web.

Aquesta pàgina precisament intenta fer un recull de tot allò que vam viure les diferents bascas del rotllo setentero a Barcelona i rodalies. Encare que sembla que no l’interessa gaire al l’actual història, ara, l’altre dia veient l’últim article de Sardineta que inclou un vídeo de les Jornades Llibertaries, vaig pensar que hi havia més llibertat i més força en aquell temps, que no pas ara.

El teu arxiu fotogràfic, una meravella!, espero ens deixis utilitzar algunes.

Petons
Pilar (la web sense nom)

Hola amigues i amics dels 70s,
ahir em vaig trobar amb aquest simpàtic i suculent web que no coneixia.
És curiós per a mi haver estat tan aprop de tot i totxs els protagonistes d’ella, i no sortir-hi ni en relació a l’Orquestra Mirasol. Això em dóna una dimensió molt clara de fins quin punt, efectivament, estàvem plens de compartiments estancs, en el món de les “pandilles”, i dins dels propis caps…
De tota manera la vaig trobar per haver produït, arranjat i tocat en les obres musicals d’en Johnny Estil·les, el qual li agraeixo des d’aquí, encara que ja estigui en un altre temps i un altre espai. També li agraeixo la profunditat del seu art i a la Maria per difondre-ho.

En sintonia amb el web i per tot això que explico, potser sigui d’interès general alguna aportació documental que hi podria fer. (També sóc col·leccionista de fotos i records del passat).
Qui vulgui, pot treure el nas per http://blogstudi.blogspot.com/ i a baix de la columna granate de la dreta, hi trobarà 3 i una mica més dels meus 13 àlbums fotogràfics (ho vaig pujant amb temps), on hi apareix alguna penya molt present aquí. Però en tot cas són documents setenteros a tope.
Estem en contacte. Una abraçada forta per a tothom,
Xavier Batllés

que guapo de verdad
videos no tego pero fotos un monton,ya enviare

Minutos 6,17 y 6,39. Abajo a la derecha, agachado, camisa negra.
Sí, es Albert haciendo de Anadon en la actuación de Pau Riba.

Besos

Hi és, hi és. Cap al final de la peli. Després o durant l’actuació del Pau Riba. al fons de l’escenari, ajupit.

Agraïr que poc a poc vagin sortint videos d’aquella epoca i donarme la oportunitat de que en algun moment apareixi l’Albert fent d’Anadon. En aquest vidoe concretament crec que hi ha un moment que l’Albert surt en alguns instants curtets. Pot ser? o es imaginacion al poder? es tanta la ilusió que em faria veurel en moviment per primer cop que me l’imagino? o en realitat es ell.
Merces

.. el Johnny també estava a la mili, com altres que jo sé (qüestió d’edat), però aquest dia estava de permís, potser per això ho va saber valorar més.
Petons!

Gracias Kanti, y sobretodo ¡Gracias Johnny! por haber estado allí con la cámara al hombro. Debe ser que me vuelvo vieja, pero que ilusión me ha hecho ver el documento, que caritas, salimos todos o casi todos.
Albert S. se las perdió, estaba haciendo la mili; recuerdo que al final del día hecha polvo le escribía una crónica de lo acontecido y se la enviaba por carta.
¿Y Martí?, no lo he visto.

¡Salud a todos!

Gràcies a tu Canti per penjar aquesta filmació d’en Johnny junt amb la seva veu i la seva música, em produeix molta satisfacció.
En Johnny va saber tenir l’encert de filmar un moment mític el 1977. Les cançons són gravades el 2000 (a l’estudi d’en Xavier Batllés, Orquesta Mirasol, remember?), boniques cançons plenes de significat i treballades amb molt d’amor i coneixement. Justament a la canço “Terra, terra” hi toquen el Javier i el Jordi Carbó que acabo de veure en foto a l’article de “la propiedad es un robo” aquí a lwsn. Quin plaer sentir el saxo d’en Jordi sempre.
Una abraçada i gràcies de nou.

Una veritable alegria veure aquest documental amb tants amics amigues i cares conegudes, per allà hi era també, entre els músics, amb l’estimat Josep Mª Domenech amb el seu estimat fiscorn i altres vents de metall, el Bofill, el Quim, el Marc… verge, ha estat un bon regal!
Gràcies a totes tots que l’heu fet possible, és un bon testimoniatge.