Des de finals dels 60, es cines Publi, Alexis i Arcadiai, entre d’altres, van estrenar les sessions d’Art i Assaig. Feien programes de mà d’un estil força particular i les pelis eren èxits del moment… ja siguin estrenes o reposicions de pelis prohibides fins aleshores com «To be or not to be» o la saga d’Ivan el Terrible.
Fragment de l’article “L’exhibició d’autor». Del Círculo A als cinemes Verdi
“Al març de 1967, s’estrena al cine Publi de Barcelona ‘Sueños’, d’Ingmar Bergman, esdeveniment que es pot considerar l’origen dels cines d’art i assaig a Catalunya, aprofitant alguns forats de la Llei de cinema de l’època. Darrere l’operació s’amagava el Círculo A, una empresa fundada per Jaume Figueras, Antoni Kirchner i Pere Ignasi Fages, que pretenia donar a conèixer al públic un cert tipus de cinema d’autor exhibit en versió original subtitulada. Es tractava, doncs, d’un intent de caire alhora cinèfil i ideològic.
Quan el 1972 abandona el Publi, el Círculo A ja havia estès els tentacles i programava en sales com l’Alexis (des del 1969), l’Aquitania (1969) i l’Arcadia (1971), una activitat que s’ampliaria durant els anys següents: a partir del 1972 amb l’Ars; del 1976, amb les dues sales de l’Arkadin; del 1977, amb el Maldà i el Capsa, i del 1980, amb els Casablanca”
Publica La Web Sense Nom per cortesia de Josep Bergadà
Els cines d’art i assaig van ser, certament, un dels emblemes de l’època: símbol d’avorriment i pedanteria per a molts, imprescindibles en canvi per a la progressia més cinèfila, s’hi veien des de reposicions de clàssics fins al cinema més avançat del moment. Una variant força divertida, que potser va començar una mica més tard, van ser els “cines de repertori”, de programes dobles, que et podien passar dos Bergmans seguits però també feien combinacions com ara “Yellow submarine” i “Viaje alucinante” (submarins psicodèlics) o “Help!” i “Vuelan mis canciones” (el cine pop amb els Beatles i el més “camp” sobre Schubert), per citar-ne dos que recordo. Eren el Céntrico, el Spring i algun altre que he oblidat. És inevitable preguntar-se per què van acabar plegant tots i per què avui és gairebé impossible veure a les pantalles amb un mínim de normalitat el bon cinema que s’està fent arreu del món.
Les sales d’art i assaig eran esencials. Pero no oblidem la Filmoteca del carrer Mercaders. Per alli es varen colar sota el nas dels censors franquistes pelis molt trencadores, com “Pink Flamingos”
(1972) http://www.youtube.com/watch?v=-RKgmEw6xZE&feature=related
Recordo molt be la sala plena del “underground” made in BCN aquell dia. I tantes altres pelis! Una programacio molt bona (dels clasics de tots colors a experiments filmics d’arreu del mon). No se qui programaba la Filmo aquells temps, desde aci: MOLTES GRACIES!
D’acord amb l’elogi de la Filmoteca. I corregeixo lleument el final del meu comentari anterior: avui és del tot impossible veure el bon cinema que es fa, no ja arreu del món (que deu ser demanar molt) sinó fins i tot als països en teoria més propers, aquest amb què compartim euro, crisi i retallades. Als anys setanta, fins i tot amb la censura i els retards que ocasionava en moltes estrenes, no era tan difícil.
Si, Josep Maria, en el 2011 es mes dificil de distribuir en sales el cinema independent, produit fora de l’industria, que en els 1970s… tot esta en l’Internet, pero no es lo mateix… M’enadono que a sobra he escrit “Pink Flamingos”, quand volia dir (l’encara mes trencadora) “Pink Narcissus” (1971)
http://www.youtube.com/watch?v=LdiV52ByFTI
Quina ma tant fina tenien els programadors de la Filmo per colocar Pink Narcissus sota el nas de la censura socio-cultural franquista… si jugaven el treball (i segurament mes)! http://en.wikipedia.org/wiki/Pink_Narcissus
Jordi T., podríes dir l´any en que es va passar “Pink Narcissus” o
“Pink Flamingos” (jo pefereixo al Waters) a la filmo de carrer Mercaders?
recordo el pase a la filmo de “Pink Narcissus”, una cua enorme al carrer Mercaders, tots mirant-nos els uns als altres, la veu habia pasat rapida per tot Barcelona, no ens ho creiem, la censura deixaria que es projectes la peli, no arrivaria una ordre a ultima hora…crec que un sol pase, a les 4 de la tarda, cap a l’estiu, segurament l’any… 1974. Aquest article de El Pais parla de 1978, es una altra historia, ja despres de Franco, i a Madrid:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Cine/pink/Filmoteca/Nacional/elpepicul/19780602elpepicul_6/Tes?print=1
he escrit 1974… pero segurament estic equivocat, estic quasi segur que va ser avants de la mort d’en Franco (nov 75) i de l’inici de la meva participacio amb Cuc Sonat (finals primavera 76)…. potser va ser en el 75 o primavera 76…
Centrant-se més, en el cinema produït aquí, del 1970 “Liberxina 90”, dirigida per Carles Duran i guió d’en Joaquim Jordà i el mateix director. Es pot descarregar per internet.
Sinopsi: Romy coneix a un grup d’activistes revolucionaris que volen canviar el mon i son posseïdors d’una substancia, la “Liberxina”, amb la qual volen aconseguir que les masses puguin pensar per elles mateixes i no siguin manipulades per els falsos governants.
Interessant, no?
Jo amb 18 anys anava al Publi del passeig de Gràcia; la Filmoteca va ser bastant posterior. M’agradaria reconduir aquesta entrada al que està dedicada, no a la Filmoteca que és una altra història i si voleu en podem parlar en una altra entrada.