Publicat dins: Articles - 11/11/2011
Versions: Català – Castellano
Cat
La primera manifestació del “Rrollo” de la qual tenim notícia al voltant del grup de dibuixants i guionistes El Rrollo enmascarado
Sobre l’origen de l’expressió “el Rotllo”
Joan Carles Usó
En el fil “Locucions, frases fetes i argot del rotllo dels 70”, el nostre amic i impagable webmaster Canti Casanovas explicava fa un temps que l’origen de l’expressió “el Rotllo” s’hauria de buscar en la frase feta “fer rotllo”, “fer rotlle” o “fer rogle a part”, en el sentit d’aplegar-se amb altres companys diferents d’un grup determinat o d’unir-se amb companys, separant-se alhora d’un grup determinat. El significat seria l’equivalent a “fer pinya”, “fer capelleta”, “fer causa comuna”, etc.
L’esmentada frase feta està reconeguda per autors i autores de gran solvència com Joana Respall i Joan Martí, en el Diccionari de locucions i frases fetes (2002), i també Mª Teresa Espinal, en el seu Diccionari de sinònims de frases fetes (2004).
Certament l’expressió està perfectament identificada des de fa un bon grapat d’anys. L’escriptor Josep Pous i Pagès la fa servir en la seua novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) i el polifacètic Juli Vallmitjana la utilitzà en narracions encara més antigues com La Xava (1910) i Sota Montjuïc (1908) en descriure a grups de perdularis. Fins i tot hem trobat l’expressió “fer rotllo” en un poema de Joan Mas, àlies “Jan de la Teta”, que data de l’any 1837.
Deixant a banda el que podríem anomenar descripció ontològica d’una generació, potser Canti tinga tota la raó quan diu que “el Rotllo” seria una “expressió genuïnament catalana”. No en va el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (DRAE) recull unes 350 paraules d’origen etimològic català o amb influència de la llengua d’Ausiàs March. I no només es tracta de les previsibles “alioli”, “capicúa” o “masovero”, sinó paraules tan castellanes com “añoranza”, “cantimplora” o fins i tot el castís “clavel”. Altres paraules de sorprenent origen català son “chuleta”, “orgullo”, “picaporte”, “pincel”, “prensa”, etc., etc.
No obstant això i al contrari de Canti, l’escriptor Francisco Umbral considerava que el “rollo” era un mot crossa del “cheli”, es a dir, de l’argot propi del conglomerat juvenil madrileny que durant els 70 havia triat la marginalitat com a opció vital.
És veritat que la primera manifestació ―al menys per escrit― del “Rrollo” de la qual tenim notícia es va produir a Barcelona a principis dels 70 al voltant del grup de dibuixants i guionistes de còmic integrat per Mariscal, Roger, Isa, Antonio Pàmies i Nazario. Però no és menys cert que hi ha documents que també avalen l’afirmació d’Umbral. En la primera meitat dels 70 el locutor i discjòquei Vicente “Mariscal” Romero es va fer molt conegut entre els joves mesetaris per la música que posava al seu programa de ràdio i pel seu crit de guerra: ¡Viva el Rollo!… ¡que no hay quien lo pare! De tal manera, en 1975 Movieplay-Gong va editar el LP col·lectiu ¡Viva el Rollo! amb temes de Tílburi, Burning, Volumen, Indiana i altres grups de rock madrilenys, incloent-hi una increïble versió de “Born to be Wild” interpretada pel propi “Mariscal” Romero, que va funcionar com a punta de llança. Dos anys més tard el crític musical Jesús Ordovás va escriure el promptuari De qué va el Rrollo_(1977), que volia ser una espècie de fenomenologia dels moviments contraculturals del moment. Un any després el popular vocalista Micky arribava al cim de les llistes d’èxits musicals amb la cançó “En el «rollo» está la solución” (1978) i el periodista Pancho Fernández firmava un article en el número extra que va treure el setmanari _Interviú per al Nadal amb el títol “España: Porros para todos. Ya estamos en el «rollo»”. El primer d’abril de 1979 la revista Cambio 16 publicava un reportatge titulat “El «rollo» pasota”, etc., etc.
Portada del LP col·lectiu Viva el Rollo, 1975
Portada del llibre De que va el Rollo de Jesús Ordovás, 1977
Portada del vinil En el Rollo está la solución de Micky, 1978. Clica per escoltar
Si l’expressió és genuïnament catalana com considera Canti i els joves enrotllats catalans la van adaptar al seu vocabulari durant els 70, costa creure que els joves enrotllats castellans s’apropiaren d’ella amb tanta celeritat. Encara que tot és possible.
El que no podem negar de cap de les maneres és que “el Rotllo” està estretament relacionat amb el món de la marginació en general i de les drogues ―al menys de certes drogues― en particular. Això ho reconeix Canti i també l’amic Martí Sans en el fil “El viaje freak”. Fins i tot si busquem el significat del terme “rollo” en la 22ª edició del Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (DRAE) podem comprovar que en una de les accepcions és definit com “mundo de la droga o de la marginación”.
Per tot això volem presentar una hipòtesi alternativa, perquè estem convençuts que la gènesi de l’expressió és anterior als 70 i que en origen va estar vinculada al món dels anomenats “grifotes”. Un parell de proves documentals ens poden treure de dubtes.
En primer lloc, l’1 de juliol de 1953 els doctors Amador Fernández Sánchez i Rafael González Mas, dos diplomats en Neuropsiquiatria amb una ampla experiència a Ceuta, van publicar en la revista Medicamenta un ampli treball titulat Los clubs de fumadores de hachís en el Marruecos español, que segon els esmentats metges es trobaven “rodeados del mayor misterio y al margen de la ley”. El fet que ambdós autors preferiren el terme “clubs” a fumaders o qualsevol altre apel·latiu per l’estil, suggereix que en la seua opinió l’ús d’haixix no era tant una activitat espontània i informal, sinó vinculada a certs cercles més o menys organitzats. A diferència d’altres autors de l’època que parlaven d’un consum bàsicament urbà, segons Fernández Sánchez i González Mas les reunions de fumadors s’efectuaven en “sitios aislados y alejados de los centros de población, muy frecuentemente en el campo o en determinadas casas musulmanas”. Els dos clínics afirmaven que els concurrents solien ser “europeos”, units tots ells pel “denominador común de su pertenencia al círculo de las personalidades psicopáticas”. Els doctors Fernández Sánchez i González Mas xifraven “de seis a doce” el nombre d’assistents que integraven cada reunió, donant lloc a uns “especiales rituales” que, a judici dels dos neuropsiquiatres, llindaven amb “el mundo de lo novelesco”, i que abastaven des del manicurat de la planta fins al seu consum compartit en un marc grupal, passant per la utilització d’un argot i d’uns utensilis que, si més no, els hi semblaven pintorescs. En aquest sentit, posaven un èmfasi especial en la descripció d’una figura fonamental, el “rollista”, pel seu paper integrador en les reunions de fumadors d’haixix. L’anomenat “rollista”, no era algú amb la funció prèviament assignada, sinó qualsevol dels fumadors reunits, que s’erigia espontàniament en “director de las conversaciones”, estimulant la imaginació i les fantasies de la resta del grup.
Per altra banda, l’agost de 1970 el doctor Antonio López Zanón, que havia prestat servicis en la Clínica Psiquiàtrica de l’Hospital Provincial de Madrid, va publicar en els Cuadernos Madrileños de Psiquiatría un estudi titulat “Manifestaciones psiquiátricas en los fumadores de grifa”. Aquest psiquiatre havia pogut investigar el comportament de catorze pacients, deu dels quals havien sigut legionaris. A través del treball d’aquest psiquiatre sabem que alguns feien de l’ús de la droga un hàbit solitari, encara que la majoria fumava en grup i inclòs un d’ells va declarar haver consumit en “una especie de círculo sexual-toxicómano en el que se reunían tres o más parejas”. A l’igual que els dos autors anteriors, el doctor López Zanón destacava l’existència de certa subcultura que es manifestava en la observança de determinats rituals i l’ús d’un argot específic en els cercles de fumadors del qual destacava algunes paraules: “rollo”, “rollo chungo”, “enrollarse”, “vacilar”, “vacilón”, “colocarse”, “muermo”, “puerro” (que amb el temps derivaria en “porro”), “petardo”, “mandanga”, etc.
Portada del llibre A tumba abierta, de l’antropòleg Oriol Romaní
Posteriorment l’investigador Oriol Romaní ens oferiria la magnífica autobiografia antropològica d’un d’aquells “grifotes”, titulada A tumba abierta (1983). En aquest text Romaní demostra a través de “El Botas” com moltes de aquelles pautes de consum pròpies de l’Espanya marginal i subdesenvolupada foren assimilades pels nous herois urbans que entre finals dels 60 i principis dels 70 integraren les files de la cultura alternativa i el Rotllo underground a Barcelona.
Sobre el fet de si l’expressió és genuïnament catalana no ens atrevim a pronunciar-nos d’una manera concloent, perquè perfectament podria ser que es tractés d’una expressió “d’anada i tornada”. Per explicar què volem dir amb açò comptem amb l’exemple de la paraula castellana “charnego”, que ve directament de la paraula catalana “xarnego”, però que abans el català va agafar del terme castellà “lucharniego”, que vol dir gos, i que prové de “nocharniego”, un adjectiu que significa que camina de nit. Per tant, no descartem la possibilitat que els “grifotes” que van prestar l’expressió “el Rotllo” als joves enrotllats dels 70 la incorporaren inicialment al seu argot a partir d’alguns catalans residents en la zona del Protectorat espanyol al Marroc i fins i tot allistats en la Legió.
Documents annexes
Defición de rollo según el Diccionario de argot español y lenguaje popular (Víctor León) 1980, p. 137 en pdf El rotllo en el Diccionario Cheli de Fco. Umbral, pág216,217,218,219 en pdf Movida en el Diccionario de argot español y lenguaje popular” de Víctor León en pdf
Contraportada de la revista Vibraciones, pendent de datar, cortesia de Josep Maria Ripoll
Cas
La primera manifestación del “Rrollo” de la cual tenemos noticia gira en el entorno del grupo de dibujantes y guionistas El Rrollo enmascarado
Sobre el origen de la expresión “el Rollo”
Juan Carlos Usó
En el hilo “Locucions, frases fetes i argot del rotllo dels 70”, nuestro amigo e impagable webmaster Canti Casanovas explicaba hace un tiempo que el origen de la expresión “el Rollo” tendría que buscar en la frase hecha catalana “fer rotllo”, “fer rotlle” o “fer rogle a part”, que tiene el sentido de juntarse con otros compañeros diferentes de un grupo determinado o de unirse con compañeros, para separarse o diferenciarse de un grupo determinado. El significado vendría a ser equivalente a “hacer piña”, “hacer causa común”, etc.
La citada frase hecha está reconocida por autores y autoras de gran solvencia como Joana Respall i Joan Martí, en el Diccionari de locucions i frases fetes (2002), y también Mª Teresa Espinal, en el su Diccionari de sinònims de frases fetes (2004).
Ciertamente la expresión está perfectamente identificada desde hace un montón de años. El escritor Josep Pous i Pagès se sirvió de ella en su novela La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) y el polifacético Juli Vallmitjana la utilizó en narraciones todavía más antiguas como La Xava (1910) y Sota Montjuïc (1908) para describir a grupos de perdularios y otra gente de mal vivir. Incluso hemos llegado a encontrar la expresión “fer rotllo” en un poema de Joan Mas, alias “Jan de la Teta”, que data de 1837.
Dejando al margen lo que podríamos denominar descripción ontológica de una generación, es posible que Canti lleve toda la razón cuando afirma que “el Rollo” sería una expresión genuinamente catalana. No en vano el Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) recoge unes 350 palabras de origen etimológico catalán o con influencia de la lengua de Ausiàs March. Y no se trata únicamente de las previsibles “alioli”, “capicúa” o “masovero”, sino de palabras tan castellanas como “añoranza”, “cantimplora” o incluso el castizo “clavel”. Otros términos de sorprendente origen catalán son “chuleta”, “orgullo”, “picaporte”, “pincel”, “prensa”, etc., etc.
No obstante, y al contrario de Canti, el escritor Francisco Umbral consideraba que el “rollo” era una palabra-comodín del “cheli”, es decir, del argot propio del conglomerado juvenil madrileño que durante los años 70 eligió la marginalidad como opción vital.
Es verdad que la primera manifestación ―al menos por escrito― del “Rrollo” de la cual tenemos noticia se produjo en Barcelona a principios de los 70 en torno al grupo de dibujantes y guionistas de comic integrado por Mariscal, Roger, Isa, Antonio Pàmies y Nazario. Pero no es menos cierto que existen documentos que también avalan la afirmación hecha por Umbral. En la primera mitad de los 70 el locutor i pinchadiscos Vicente “Mariscal” Romero alcanzó notoriedad entre los jóvenes mesetarios por la música que ponía en su programa de radio y por su grito de guerra: “¡Viva el Rollo!… ¡que no hay quien lo pare! De tal manera, en 1975 Movieplay-Gong editó el LP colectivo ¡Viva el Rollo! con temas de Tílburi, Burning, Volumen, Indiana y otros grupos de rock madrileños, incluyendo una increíble versión de “Born to be Wild” interpretada por el propio “Mariscal” Romero, que funcionó como a punta de lanza. Dos años más tarde el crítico musical Jesús Ordovás escribió el prontuario De qué va el Rrollo (1977), que pretendía ser una especie de fenomenología de los movimientos contraculturales del momento. Un año después el popular vocalista Micky llegaba a los primeros puestos de las listas de éxitos musicales con la canción “En el «rollo» está la solución” (1978) y el periodista Pancho Fernández firmaba un artículo en el número extra que sacó el semanario Interviú para las Navidades con el título “España: Porros para todos. Ya estamos en el «rollo»”. El primero de abril de 1979 la revista Cambio 16 publicó un reportaje titulado “El «rollo» pasota”, etc., etc.
Portada del LP colectivo Viva el Rollo, 1975
Portada del libro De que va el Rollo de Jesús Ordovás, 1977
Portada del vinilo En el Rollo está la solución de Micky, 1978. Clica para escuchar
Si la expresión es genuinamente catalana como considera Canti y los jóvenes enrollados catalanes la adaptaron a su vocabulario durante los 70, cuesta creer que los jóvenes enrollados castellanos se apropiaran de ella con tanta celeridad. Aunque todo es posible.
Lo que no podemos negar de ninguna manera es que “el Rollo” está estrechamente relacionado con el mundo de la marginación en general y de las drogas ―al menos de ciertas drogas― en particular. Eso lo reconoce Canti y también el amigo Martí Sans en el hilo “El viaje freak”. De hecho, si buscamos el significado del término “rollo” en la 22ª edición del Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) podemos comprobar que en una de les acepciones es definido como “mundo de la droga o de la marginación”.
Por eso queremos presentar una hipótesis alternativa, porque estamos convencidos de que la génesis de la expresión es anterior a los 70 y que en origen estuvo vinculada al mundo semi-clandestino de los grifotas del subdesarrollo. Un par de pruebas documentales nos pueden sacar de dudas.
En primer lugar, el 1 de julio de 1953 los doctores Amador Fernández Sánchez y Rafael González Mas, dos diplomados en Neuropsiquiatría con una amplia experiencia en Ceuta, publicaron en la revista Medicamenta un amplio trabajo titulado “Los clubs de fumadores de hachís en el Marruecos español”, que según los citados médicos se encontraban “rodeados del mayor misterio y al margen de la ley”. El hecho de que ambos autores prefirieran el término “clubs” a fumaderos o cualquier otro apelativo por el estilo, sugiere que en su opinión el uso de hachís no era tanto una actividad espontanea e informal, sino vinculada a ciertos círculos más o menos organizados. A diferencia de otros autores de la época que hablaban de un consumo básicamente urbano, según Fernández Sánchez y González Mas las reuniones de fumadores se efectuaban en “sitios aislados y alejados de los centros de población, muy frecuentemente en el campo o en determinadas casas musulmanas”. Los dos clínicos afirmaban que los concurrentes solían ser “europeos”, unidos todos ellos por el “denominador común de su pertenencia al círculo de las personalidades psicopáticas”. Los doctores Fernández Sánchez y González Mas cifraban “de seis a doce” el número de asistentes que integraban cada reunión, dando lugar a unos “especiales rituales” que, a juicio de los dos neuropsiquiatras, lindaban con “el mundo de lo novelesco”, y que abarcaban desde la manicura de la planta hasta su consumo compartido en un marco grupal, pasando por la utilización de un argot y de unos utensilios que cuanto menos se les antojaban pintorescos. En este sentido, ponían un énfasis especial en la descripción de una figura fundamental, el “rollista”, por su rol integrador en las reuniones de fumadores de hachís. El denominado “rollista”, no era alguien con la función previamente asignada, sino cualquiera de los fumadores reunidos, que se erigía espontáneamente en “director de las conversaciones”, estimulando la imaginación y las fantasías del resto del grupo.
Por otra parte, en agosto de 1970 el doctor Antonio López Zanón, que había prestado servicios en la Clínica Psiquiátrica del Hospital Provincial de Madrid, publicó en los Cuadernos Madrileños de Psiquiatría un estudio titulado “Manifestaciones psiquiátricas en los fumadores de grifa”. Este psiquiatra había podido investigar el comportamiento de catorce pacientes, diez de los cuales habían sido legionarios. A través del trabajo de este psiquiatra sabemos que algunos hacían del uso de la droga un hábito solitario, aunque la mayoría fumaba en grupo e incluso uno de ellos declaró haber consumido en “una especie de círculo sexual-toxicómano en el que se reunían tres o más parejas”. Al igual que los dos autores anteriores, el doctor López Zanón destacaba la existencia de cierta subcultura que se manifestaba en la observancia de determinados rituales y el uso de un argot específico en los círculos de fumadores del cual destacaba algunas palabras: “rollo”, “rollo chungo”, “enrollarse”, “vacilar”, “vacilón”, “colocarse”, “muermo”, “puerro” (que con el tiempo derivaría en “porro”), “petardo”, “mandanga”, etc.
Portada del libro A tumba abierta, del antropólogo Oriol Romaní
Posteriormente el investigador Oriol Romaní nos ofrecería la magnífica autobiografía antropológica de uno de aquellos grifotas, titulada A tumba abierta (1983). En este texto Romaní demuestra a través del personaje de “El Botas” cómo muchas de aquellas pautas de consumo propias de la España marginal i subdesarrollada fueron asimiladas por los nuevos héroes urbanos que entre finales de los 60 y principios de los 70 integraron las filas de la cultura alternativa y el Rollo underground en Barcelona.
Sobre el hecho de si la expresión es genuinamente catalana no nos atrevemos a pronunciarnos de una manera concluyente, porque perfectamente podría ser que se tratara de una expresión “de ida y vuelta”. Para explicar qué queremos decir con eso contamos con el ejemplo de la palabra castellana “charnego”, que viene directamente de la palabra catalana “xarnego”, pero que antes el catalán tomó del término castellano “lucharniego”, que quiere decir “perro”, y que provine de “nocharniego”, un adjetivo que significa “que camina de noche”. Por tanto, tampoco descartamos la posibilidad de que los grifotas que prestaron la expresión “el Rollo” a los jóvenes enrollados de los 70 la incorporaran inicialmente a su argot a partir de algunos catalanes residentes en la zona del Protectorado español en Marruecos e incluso de algunos que se alistaron en la Legión.
Documentos anexos
Defición de rollo según el Diccionario de argot español y lenguaje popular (Víctor León) 1980, p. 137 en pdfEl rollo en el Diccionario Cheli de Fco. Umbral, pág216,217,218,219 en pdf
Movida en el Diccionario de argot español y lenguaje popular” de Víctor León en pdf
Contraportada de la revista Vibraciones, pendiente de de datar, cortesía de Josep Maria Ripoll
« Anterior: Frenesí en la gran ciudad: la movida madrileña
» Següent: Graficolorancia
45 comentaris
Oriol
8 de novembre 2011, 01:06 AM
1Excel.lent article, Joan Carles, que podria estar perfectament en una d’aquestes “revistes indexades” que ara porten tan de corcoll als investigadors acadèmics… I gràcies també al Canti per mantenir tan viva aquesta finestra oberta a una història que molts preténen ignorar.
Una gran abraçada per a tots dos
joan carles
8 de novembre 2011, 04:01 AM
2Iep! Quina sorpresa, Oriol! Gràcies per les teues felicitacions. La veritat és que m’estime molt més publicar en lwsn que en moltes d’eixes “revistes indexades” que menciones.
I no ho dic només per una qüestió diguem-ne “sentimental”, sinó perquè considere que aquesta web ja és des de fa temps el millor punt de trobada i de documentació per a totes les persones que estem interessades en tot allò que va passar durant aquella dècada prodigiosa dels 70.
I encara que el subtítol diu que va “sobre el Rollo underground dels 70 i de la cultura alternativa de BCN” lo cert és que amb la incorporació de fils com ara “Los inicios del rock vasco de Iker Trebiño y Flores en la basura de Roberto Moso”, “Frenesí en la gran ciudad: la movida madrileña”, etc., i les freqüents intervencions de gent com ddaa, Carlos i altra gent, amb comentaris ben atinats, també fa molt de temps que ha superat el marc geogràfic inicial.
Estic completament d’acord amb tu en que el mèrit de tot açò recau en el nostre bon amic Canti (lo de qualificar-lo com impagable webmaster no era per fer-li la pilota). De manera que també vull afegir-me al teu agramïent cap a ell. I també vull convidar-lo a que comente públicament en aquest fil totes les coses que em contava l’altre dia en privat a propòsit de l’origen de l’expressió “el Rollo”. Coses molt interessants que jo desconeixia, com l’origen de l’expressió anglosaxona “Rock and Roll” amb la qual també podria estar emparentada “el Rollo”… i més coses.
En fi, una gran abraçada també per a tu.
ddaa
8 de novembre 2011, 01:05 PM
3Me sumo a las felicitaciones y no puedo por menos que recordar aquella otra investigación etimológica de Juan Carlos, tan enrrollada como esta
El ‘camello’: orígenes de una voz familiar
Me ha gustado especialmente lo de los clubs de fumadores de los años cincuenta (parece que los clubs actuales tienen un añejo antecedente), y lo del ‘maestro del rollo’ creo habértelo leído antes en alguna otra parte. ¿habrá versión en castellano?
joan carles usó
8 de novembre 2011, 02:50 PM
4Hola ddaa,
Gracias por tus felicitaciones y por rescatar vía link para lwsn ese artículo sobre los orígenes etimológicos de la palabra camello, del cual casi ni me acordaba.
No se me había ocurrido pensar en los antiguos clubs de grifotas como antecedentes de los actuales clubs de consumidores de cannabis…
Tienes buena memoria. Efectivamente, creo que ya conté algo sobre la figura del “rollista” en un artículo que titulé “Humo guerrero” y se incluyó en el núm. especial de la revista Cáñamo dedicado a guerras y drogas, publicado en 2005.
Sí, es posible que haya versión en castellano de esta contribución para desvelar los orígenes de la expresión “el Rollo”.
ddaa
9 de novembre 2011, 02:49 AM
5Pongamos el enlace al artículo, que también está en tu web. El fragmento en cuestión:
—————
Al año siguiente, dos diplomados en Neuropsiquiatría con amplia experiencia en Ceuta, los doctores Amador Fernández Sánchez y Rafael González Mas publicaron en otra revista científica un trabajo sobre los «clubs de fumadores de haschisch en el Marruecos Español» y que según los citados médicos se encontraban «rodeados del mayor misterio y al margen de la ley». El hecho de hablar precisamente de «clubs», (y no de fumaderos, reuniones o cualquier otro genérico,) sugería que en su opinión el empleo de cannabis no era tanto una actividad espontánea e informal, sino vinculada a ciertos círculos más o menos organizados. A diferencia de Rodríguez Iglesias, que hablaba de un consumo básicamente urbano, según Fernández Sánchez y González Mas, las reuniones se efectuaban en «sitios aislados y alejados de los centros de población, muy frecuentemente en el campo o en determinadas casas musulmanas» y sus concurrentes solían ser «europeos», aunque unidos todos ellos no por el perfil de su conducta criminal (tal y como había apuntado Rodríguez Iglesias) sino por el «denominador común de su pertenencia al círculo de las personalidades psicopáticas».
Ambos autores cifraban «de seis a doce» el número de asistentes que solían integrar cada reunión, dando lugar a unos «especiales rituales» que, a juicio de los dos neuropsiquiatras, lindaban con «el mundo de lo novelesco», y que abarcaban desde el manicurado de la planta hasta su consumo compartido en un marco grupal, pasando por el empleo de un argot y unos útiles que, cuanto menos, se les antojaban pintorescos. Los doctores Fernández Sánchez y González Mas describieron una figura inédita hasta el momento en los anteriores trabajos publicados, pero fundamental a juzgar por su papel integrador en las reuniones de fumadores de hachís: el «rollista», que no era sino cualquiera de ellos que se erigía espontáneamente en «director de las conversaciones», estimulando la imaginación y fantasías del resto del grupo. Por lo demás, los dos neuropsiquiatras hablaban de «obediencia ciega» por parte de los usuarios de hachís, aunque no decían a quién (¿al «rollista», quizá?), pero destacaban la ausencia de efectos secundarios especialmente adversos.
Humo Guerrero
Canti
9 de novembre 2011, 06:39 AM
6Moltes gràcies Oriol i Joan Carles. Voldria compartir aquest reconeixement que m’atorgueu amb el grup de persones que l’abril del 2007 vam decidir llançar la web sense nom a Inet. Jo no estaria aquí sinó em sentís plenament recolzat pel “grup sense nom”. Tots ells, tant des de la part tècnica fins al treball de recerca han estat sempre al peu del canó. Tampoc estaria aquí si en aquest “màgic bus” no haguessin pujat tantes persones entre les quals esteu vosaltres; no diré més noms. Gràcies a tots els que ens heu obert la porta i feu possible aquest arxiu històric i al mateix temps xarxa de comunicació.
ddaa
Gracias por estar aquí y por tus aportaciones. Espero que pronto podamos tener en la web el artículo de Juan Carlos en castellano.
El Joan Carles fa referència més amunt a algunes coses que vam parlar durant els dies anteriors a la publicació del seu article. Sense preses però també sense pauses les aniré incorporant en aquest fil.
Jo vaig néixer l’any 1951 i tenia 17 anys el 1968. És durant aquesta època que un heterogeni grup de joves dels barris de Barcelona confluíem cada tarda al centre de ciutat vella, les rambles, la plaça del Rei, plaça Reial… És aquí on a finals dels 60 m’integro en aquest grup de desertors socials que ens vam auto-anomenar el rotllo on hi havia el Lupus, el Ramonet, el Jaume Sisa, el Soteras, el Skakespeare, el Papa Noel i tants altres que hem consignat en el fil ALIES o sobrenoms
Efectivament com afirma el Joan Carles els grifotes van prestar l’expressió “el Rotllo” als joves enrotllats. A finals dels 60, quan alguns de nosaltres com per exemple l’Albert Subirats àlies el Duende no tenien més de 14 o 15 anys vam començar a fumar la grifa que compràvem a grifotes de tota la vida. Em consta que algun era legionari. Nosaltres mateixos fèiem els primers bussines comprant aquesta grifa i revenent-la a persones que després es convertirien en importants polítics i a senyores d’arquitectes encara més famosos. És molt possible que l’adopció del mot es produís en aquest punt de contacte per via directa.
No descarto però una segona via indirecta (queda pendent la recerca) que ens permeti trobar l’expressió documentada anteriorment. Penso que caldria revisar la traducció que va fer Manuel de Pedrolo del Dharma Bums del Jack Kerouac el 1967.
joan carles usó
9 de novembre 2011, 07:03 AM
7Canti, a I-net he trobat un article de Francesc Parcerisas titulat “Manuel de Pedrolo, introductor a Catalunya de la narrativa nord-americana contemporània”, descarregable en format pdf, on parla de “Els pòtols místics” (1967) i altres llibres. Podriem trasladar-li la consulta directament a ell. El seu e-mail és (ho posa en l’encapçalament del propi article): francesc.parcerisas@uab.cat
Canti
11 de novembre 2011, 05:36 PM
8Novetat.
Des d’avui els lectors de parla castellana de la web sense nom poden llegir aquest article en castellà. La traducció és del mateix Joan Carles Usó al qual agraïm aquest treball.
Més novetats:
Els articles “Manifestaciones psiquiátricas en los fumadores de grifa” i “Los clubs de fumadores de hachís en el Marruecos español” es poden descarregar complets en format pdf. Hi ha però un incomnvenient si teniu una conexio lenta, el 1r pesa aprox 100 Mb.
Pedrolo explica en una nota de traductor, al principi de “Els Potols Mistics”, perquè va preferir aquest titol i no Els Vagabunds del Dharma. Parla també sobre paraules de difícil traducció com hipster. De moment rellegir aquest llibre és un plaer per mi.
Joan Carles, hi ha el Diccionario de Argot Español de Victor Leon, editat per Alianza, penso que publicat aprox. durant els 70.
Tinc entès que és de gran importància. No sé si el pots aconseguir fàcilment. M’agradaria saber si consigna aquesta entrada.
xavi cot
11 de novembre 2011, 06:34 PM
9Mireu a qualsevol diccionari, que vol dir “roll”
de ROCK AND ROLL.
Pot tindre molts significats, cadesqú pot triar el que vulgui
i rebuscar les arrels que li convingui.
joan carles usó
12 de novembre 2011, 02:34 AM
10Canti,
Acabe de fer una consulta en el catàleg de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana i hi han bastants edicions del “Diccionario de argot español y lenguaje popular” de Víctor León.
Sembla que la 1ª ed. no és dels 70 sinó de l’any 80. Em posaré en contacte amb qualsevol de les biblioteques que tinga el dicc. i demanaré que m’escanejen l’entrada corresponent al terme “rollo”.
Xavi,
El fet que “rollo” siga una paraula polisèmica pense que no és un “desavantatge” sinó una “avantatge”. En tot cas crec que fa més interessant qualsevol recerca i explicació sobre el seu origen etimològic i semàntic.
PilarQ
12 de novembre 2011, 02:35 AM
11Em sembla interessantíssim les dissertació que esteu fent de aquest mot . Sempre he pensat que una part de l’argot utilitzat per la gent del rollo, mai millor dit, té moltes connotacions del mon dels grifotes barcelonins amb una barreja de lèxics anglosaxons.
Així com el talego, la chupa, la bofia, la mandanga i segurament el camello i molts d’altres està bastant clar que son introduïdes pels grifotes, i la majoria sempre per diferenciar significats al marge de la llei, “el rollo” realment no està tant clar, a part de que té múltiples significats i fins i tot l’utilitzem en excés, no puc imaginar d’on pot venir. Això si, on per primera vegada va ser utilitzada la paraula massivament, va ser per la gent del rollo i com podem comprovar actualment forma part del llenguatge habitual i tothom la fa servir per els més diversos significats, quin rotllo de peli, enrotllat una mica, son uns enrotllats etc. etc. etc., per tant ens podem adjudicar els del rollo la introducció massiva d’aquesta paraula, és massa!
Ara s’ha m’acudeix que les paraules son com musiques fixes i m’han recordo d’un concert de flamenc d’en Poveda i Duquende amb un grup de pakistanesos, uns 15, on era increïble la fusió a la que arribaven, semblaven les mateixes arrels i segurament ho son i la conjunció era realment una meravella. Així com podríem fer un estudi antropològic musical d’aquets grups, d’igual manera la investigació dels orígens del mot “rollo” em sembla que serà difícil d’esbrinar.
Canti
12 de novembre 2011, 04:01 AM
12No se m’escapa la importància que els anglicismes “roll” interpretat com a enrotllar o “ramble”, que en una de les entrades del Collins defineix com a divagar, perder el hilo, salirse del tema, trepar, enredarse, extenderse como una enredadera, seria equivalent a enrotllar-se, van “donar ales” a l’adopció de la paraula rotllo al grapat de dissidents il·luminats que durant els 70 la van adoptar.
Pel que fa a la gènesi de ROCK AND ROLL, només cal buscar al Google i trobem explicacions com aquesta:
El término “rock and roll” era en su origen un término náutico, que ha sido usado por los marineros durante siglos. Se refiere al “rock” (movimiento hacia atrás y delante) y “roll” (movimiento hacia los laterales) de un barco. La expresión puede encontrarse en la literatura inglesa remontándonos al siglo XVII, siempre referida a botes y barcos. El término se coló en la música espiritual negra en el siglo XIX, pero con un significado religioso, y fue grabado por primera vez en soporte fonográfico en 1916, en una grabación de gospel en el sello Little Wonder llamado “The Camp Nou alias Garompero, Meeting Jubilee”.
Antes de 1947, la única gente que solía hablar de “rocking” eran los cantantes negros de gospel.“Rocking” era un término usado por los afroamericanos para denominar el “secuestro” que experimentaban en determinados eventos religiosos, y el término también hacía referencia al poderoso ritmo que se hallaba en la música que acompañaba dicha experiencia religiosa.
No es tracta de buscar el significat que em convingui per justificar la meva afirmació de que el rotllo és una expressió genuïnament catalana. Només cal llegir a Juli Vallmitjana (citat per Joan Carles Usó) per veure com la posa en boca del lumpen barceloní del segle XIX.
Canti
12 de novembre 2011, 05:18 AM
13@Joan Carles
Ja sé que ens mantindràs informats de qualsevol troballa
@Pilar
Mira el link a Camello que va deixar ddaa al comentari 3. Porta a un article del Joan Carles Usó molt interessant dins la web Mundo antiprohibicionistam, on parla de camellos i camellas i que també pot generar controvèrsia.
Per altres adquisicions de l’argot del rotllo dels 70 recomano el diccionari romaní (caló)-català que inclou la novel·la Sota Montjuic de Juli Vallmitjana.
Canti
12 de novembre 2011, 06:11 AM
14Copio aquíi un fragment de l’entrada Idioma caló a Wikipedia, segur que moltes d’aquestes paraules les hem incorporat alguna vegada:
Se originó por la sustitución lingüística de la lengua original gitana, el romaní, por las lenguas romances de su entorno, fundamentalmente el castellano. Las lenguas dominantes de su entorno lo han considerado como una jerga de ocultación de la comunidad étnica. Las medidas de protección son escasas y, como ya se ha señalado, no está considerada lengua minoritaria por los Estados donde se habla (en otros Estados sí consideran el romaní lengua minoritaria a proteger). En muchas ocasiones, la marginalidad económica y social del pueblo gitano ha llevado a que se haya producido convivencia de esta lengua con las jergas de los delincuentes.
Debido a la convivencia, palabras del caló se han incorporado al vocabulario español. Algunos ejemplos son: biruji (“frío”), camelar (“querer”), chaval (de chavalé, vocativo de chavó, “chico”, originalmente “hijo”), chola (“cabeza”), chorar (“robar”), churumbel (“niño, bebé”), currelar o currar (“trabajar”), fetén (“excelente”), gachó (de gadjó, “hombre”), galochi (“corazón”), lache (“vergüenza”), molar (“gustar”), parné (“dinero”), piltra (“cama”), pinrel (de pinré, “pie”), pirarse (de pira, “fuga, huida”), pitingo (“presumido”), sacais (“ojos”).
josep maria
12 de novembre 2011, 02:32 PM
15Felicitats al Joan Carles Usó pel text, que a més està generant comentaris molt interessants, i només dos apunts breus. Un, que respecte al que diu al Canti del diccionari caló-català del Vallmitjana, jo tinc una “Ampliació del vocabulari publicat en Sota Montjuich” (que recordo que una vegada li vaig passar fotocopiada al Pau Riba), al final d’una edició del 1912 del monòleg “En Tarregada”, on s’inclouen paraules com “bòfia”, “cabreixar-se”, “clapar” o “jupa”, avui d’ús ben corrent, tot i que caldria veure quines es van generalitzar a partir del rotllo i quines no. L’altre apunt breu és que a la contracoberta de la revista “Vibraciones” hi deia, a mitjans anys setanta, “la primera revista de rock & rollo”, jugant doncs amb els dos termes. Tot plegat confirma el que dieu.
Canti
12 de novembre 2011, 05:07 PM
16Gracies Josep Maria
Dos apunts breus però de gran interès.
Si ens poguessis enviar una copia del vocabulari ampliat ens serviria per revisar l’entrada “Locucions, frases fetes i argot del rotllo dels 70”.
També serà interessant repassar els Vibraciones per obtenir copia d’aquestes contraportades.
PilarQ
13 de novembre 2011, 02:06 AM
17@ Canti
El link del camello ja l’havia mirat i quan em refereixo als grifotes antics de Barcelona, anteriors a la gent del rotllo, evidentment molts d’ells eren de la comunitat gitana.
Al llegir el fragment adjuntat de paraules del caló, m’ha vingut al cap en Pere Marcilla, un gran usuari d’aquests vocables i i lligant cabs he recordat un habitual amic seu que també es deia Pere i que formava part d’aquesta tribu anterior a la del rotllo al quals anomeno grifotes. Era un home molt més gran que tots nosaltres, nascut segurament a principiïs dels 40 o abans, de pell bruna, possiblement caló, de parla catalana que integrava un munt d’aquests vocables, molt afable al menys amb mi, fumeta de tota la vida i camell. Suposo que en Pere va assimilar moltes d’aquestes paraules a traves d’aquest altre Pere.
Com aquest personatge en corrien més per Barcelona i son els que varen connectar amb els primers joves rebel s, hippies o com vulgueu dir-li, vaja la gent del rotllo i varen ser una de les primeres vies de enllaç amb la maria o com ells deien la grifa o hash.
Ja que no soc tan set ciències ni il.lustrada com vosaltres i no disposo d’aquets diccionaris dels que parleu i només em puc moure per la intuïció, que d’altre banda penso que és l’iniciï de qualsevol coneixement, a veure si em podeu comprovar si enrotllat o rollo consta com vocable caló, per que s’ha m’acudeix que varen ser aquests antics grifotes , que als nouvinguts a les Rambles els varen anomenar “aquests enrotllats”, és una teoria ja que estem parlant d’on pot venir la expressió de la gent del rotllo, vaja jo m’inclino més per aquesta via que no pas per l’anglosaxona roll que per mols apel.latius que li doneu en definitiva vol dir rodar i rotllo si ho penses també, el seu significat es molt semblant per no dir el mateix.
PilarQ
13 de novembre 2011, 02:14 AM
18@ a tots els “set ciencies”
il.lustrats, amb tot el meu carinyu, eh!
josep maria
13 de novembre 2011, 01:35 PM
19Veient per la tele fa uns moments el documental “To de re per mandolina i clarinet” (gràcies a l’avís del Gero en forma de comentari a l’entrada de la movida madrilenya) he constatat un altre detall que creia recordar però que no podia confirmar: que el programa televisiu “Popgrama” també s’anunciava, com la revista “Vibraciones”, com a “Revista de rock & rollo”. És a dir, era una cosa relativament corrent a l’època.
@PilarQ: a l’ampliació del vocabulari de caló que tinc com a bon setciències (amb carinyu) no hi consta ni “enrotllat” ni “rotllo”. No sé en el que té el Canti (per cert, Canti, ja t’ho he enviat tot).
Gero
13 de novembre 2011, 02:04 PM
20“To de re per mandolina i clarinet” es un documental tant correcte com oblidable. La colla d’enterats que figuren com a joves (?) perden una mica d’oli, entre ells l’insufrible Roger Mas. Pero els entradets en anys quan els deixen expliquen coses interesants.
Canti
13 de novembre 2011, 06:26 PM
21Rebut Josep Maria.
Jo havia consultat una edició recent de Sota Montjuïc i aquesta deu ser més completa. Això és important per l’entrada Locucions, frases fetes i argot del rotllo dels 70 però no per la paraula rotllo.
M’he quedat amb aquest fragment de To de re per mandolina on l’Àngel Casas explica que els van contactar per anar a Madrid a fer el Rock & Rollo.
Tan això com la contra de Vibraciones són importants perquè són un exemple de la importància que havia adquirit l’expressió casant-la amb un anglicisme semblant per utilitzar-ho com a reclam comercial.
Penso que la Pilar explica molt bé les relacions dels “nous fumetes” amb “els de tota la vida” i confirma el que diu en Joan Carles sobre Romaní i “El Botas”. El procés d’assimilació de les pautes.
No sé si estareu d’acord amb mi després de veure “Frenesí en la gran ciudad”. Penso que la paraula rollo s’escolta poc i només per fer referència a un grup. Tinc la impressió que a Madrid rollo s’associava a consum de drogues, i “movida” a tota l’activitat moderna cultural o artística que girava a l’entorn. Contràriament a Barcelona el rollo es va convertir en l’expressió que engloba tots els aspectes, potser perquè els catalans som més donats a fer castells i rotllanes…
ddaa
14 de novembre 2011, 06:41 AM
22Bueno, Canti, me temo que el segundo significado de “movida” llegó posteriormente:
“Hay quien recurre a razonamientos etimológicos: lo de movida es una denominación impuesta desde fuera, que rebautizó algo que, al menos en lo musical, se conocía como nueva ola. Los veteranos tuercen el morro y aseguran que “una movida era exclusivamente ir a comprar chocolate”, como si una palabra no pudiera cambiar su significado por la santa voluntad de sus usuarios y el machaqueo de los embelesados periodistas. “
Gloria y fango de la movida
“El término ‘Movida’, explicaba entonces, surgió algo más tarde. “Uno decía ‘voy a hacerme una movida’ para ir a comprar droga”, argumentaba, “.
Despedida a Blanca Sánchez
Canti
14 de novembre 2011, 09:03 AM
23@ddaa
En este sentido, el de “los veteranos”, movida tendria un significado muy parecido a business i en catalan tambien moguda.
Ampliem l’entrada amb 2 documents. La pàg. 137 del Diccionario de argot español y lenguaje popular” de Víctor León, 1980 que ens envia Joan Carles Usó i que defineix el rollo (o el rrollo) com: Movimiento contracultural de los años 70 en España, que se desarrolla especialmente en torno al mundo de la música Rock El segon document és la contraportada de la revista Vibraciones, (pendent de concretar data) que envia Josep Maria Ripoll.
Canti
14 de novembre 2011, 09:47 AM
24Un 3r document en pdf: l’entrada el rollo al Diccionario Cheli de Fco. Umbral.
joan carles usó
14 de novembre 2011, 12:34 PM
25Estic totalment d’acord amb ddaa quan diu que el significat de “movida” referit a l’activitat moderna cultural i/o artística que s’ha publicitat fins a la sacietat és de segona generació.
La gent del rollo de Madrid utilitzava “movida” com sinònim d’anar a comprar haixix i altres drogues de l’època. Recorde perfectament que la primera vegada que vaig sentir l’expressió va ser a Nules (CS) a un grup de peluts de Madrid i Toledo que havien vingut a buscar-se la vida durant la temporada de collir taronges… Els hi vaig tenir que preguntar el significat. Devia ser 1977 ó 1978.
Respecte a les definicions de “rollo” que dona Víctor León en el seu “Diccionario de argot español y lenguaje popular” (1980), a més a més de la que destaca Canti (“Movimiento contracultural de los años 70 en España, que se desarrolla especialmente en torno al mundo de la música Rock”), també destacaria una tota una sèrie d’accepcions que vinculen el mot amb la mandanga: “rollo” = “Conversación que mantiene el que está fumando hachís o marihuana”, “rollo” = “El mundo de la droga y de los pasotas en general”, “darle al rollo o estar en el rollo” = “Fumar asiduamente marihuana o hachís”, “irle o gustarle el rollo” = “Tener afición por la droga, la música rock, etc.”
Jo crec que tot això reforça la hipòtesi de que els joves dels 70 incorporarem (conscient o inconscienment) el mot a partir de l’argot dels grifotes dels 40, 50 i 60.
ddaa
14 de novembre 2011, 03:36 PM
26Qué maravilla tiene que ser el diccionario de Víctor León
Volviendo al rollo, un par de acepciones en inglés que serían equivalentes a algunas que se han popularizado en la península
to have sex with…
the act of making love…
ex 1:Did you roll that girl last night?
ej 1: “Te enrollaste con esa chica la otra noche?”
ej 2:How was the roll? It was ok..
“¿Qué tal tu rollo?. Estuvo bien.”
Urban Dictionary: roll
Aparte de esto, en el terreno sexual hay poca cosa, quitando la añeja expresión “jelly roll”, que se remonta a la época del blues y que se refiere, bien al órgano sexual femenino, bien al acto sexual en sí.
Y esta:
A word used to describe a particular person’s behavior or idiosyncrasies.
I work hard and party hard. That’s how I roll.
Palabra que se usa para describir el comportamiento particular o la idiosincrasia de una persona: Trabajo a tope y me divierto a tope. Ese es mi rollo”
Urban Dictionary: roll
joan carles usó
15 de novembre 2011, 02:35 AM
27Per aclarir qualsevol dubte que encara pugui quedar pel que fa al significat original de la paraula “movida”, això és el que diu Víctor León en el seu “ Diccionario de argot español y lennguaje popular “ (1980):
“movida f. (pas.-marg.) Acción irregular. Tiene significados muy diversos según el contexto: movida de los monos «redada de la policía», movida de costo «trapicheo de hachís», etcétera”.
Cal destacar que aquest és el significat que se li donava el 1980, quan ni els polítics ni els mitjans de comunicació s’havien apropiat encara el terme, és a dir, quan de veritat hi havia una “movida”.
(Li envio la pàg. Del dicc. escanejada a Canti per si considera oportú incloure-la en aquest fil com a document annex).
ddaa
15 de novembre 2011, 07:17 AM
28Llevaba tiempo sin visitar Así se fundó Carnaby Street, un excelente blog sobre arte y cultura de masas, y me he dado de bruces con una entrada donde se habla del Rollo. Ahora tendré que dejar un comentario allí sobre esta entrada y quedará cerrado el círculo
Asi se fundo Carnaby Street: el rrollo, descripción ontológica de una generación
joan carles usó
15 de novembre 2011, 08:06 AM
29Jajajaja… ¿De dónde crees que me descargué la portada del libro de Ordovás que luego le envié a Canti para que ilustrara este hilo?
Canti
15 de novembre 2011, 03:11 PM
30Nou document adjunt amb l’entrada Movida al Diccionario de argot español y lennguaje popular, de Victor leon.
Sobre el rollo amb una o dues erres. Nazario Luque diu en una autobiografia 1944-1977, al paràgraf dedicat a l’any 1973:
“Con Mariscal, los hermanos Farriol y los fotógrafos Cote y Enric se instalan en un gran piso en la calle Comercio nº 64 (3º,1ª). Nazario decide que el tebeo que piensan editar se llamará “El Rrollo Enmascarado”, (con dos r) y lo registra a su nombre…”
Autobiografia de Nazario
Canti
15 de novembre 2011, 05:11 PM
31ja he comentat a un altre lloc que “To de re per a mandolina i clarinet” de Jordi Turtos es pot veure actualment a TV3, Vídeos a la carta. Angel Casas explica (min.34-36) com van a Madrd a TVE a fer Pop Grama. Dins del Pop Grama hi havia un espai que es veu al documental i que també es deia Rock & Rollo. Un exemple més de l’expansió de l’expressió.
Canti Casanovas
16 de desembre 2011, 03:38 PM
32Ara fa unes setmanes l’amic i col·laborador de la web sense nom Xavi Cot em va enviar una fotografia d’Alphonse Gabriel Capone, (1899-1947), més conegut com a Al Capone, rodejat d’importants prohoms del Xicago dels anys 30 i em va preguntar si jo pensava que aquest personatge era un “tio enrotllat”. Ràpidament vaig respondre amb un mail que ara ampliat reprodueixo en aquest comentari.
La fotografia parlava per si sola i mostrava un prepotent xulo, que en el fons no es diferencia massa d’altres homes de negocis de totes les èpoques. No se m’escapa que la intenció del Xavi en enviar-me la foto i la pregunta era obrir una reflexió sobre el significat de la paraula rotllo i definir clarament de que parlem actualment quan parlem de rotllo.
A l’article, Joan Carles Usó amb un llenguatge gens rebuscat consigna els documents on s’ha trobat la paraula rotllo amb metodologia d’historiador. ¿Quin és doncs el problema pel qual sembla que encara no està prou ben definida la paraula? Sens dubta una de les raons és la polisèmia del mot, és a dir que després que trobem un ús original, el significat s’ha ampliat o restringit independentment de les paraules emparentades semànticament. Per aquest motiu vaig respondre al Xavi intentant explicar els significats de cada època, la qual cosa em sembla bastant important pel fet que aquesta web porta per subtítol precisament: “sobre el Rollo underground dels 70 i la cultura alternativa a BCN”
En primer lloc està documentat l’ús a principis del segle XX en la variant dialectal del lumpen barceloní. En aquesta època el significat era confabular, conjurar, conspirar… Era el que feien els que s’havien de buscar les garrofes diàriament: fer rotllo mentre parlaven de les “trafiques i conxorxes” molt probablement a l’entorn d’un porró de vi. Com diu Joan Carles Usó l’ús està relacionat al món de la marginació en general, però penso que no podem assegurar que ho estigui encara al món de les drogues.
En segon lloc, Usó documenta com diversos doctors a partir dels anys 50 troben la paraula en els clubs de consumidors de cànnabis. El significat és clar i precís. En aquesta època el rotllo i els enrotllats són els que fumen kifi, grifa o qualsevol altre preparat a partir del cànnabis.
La presencia de catalans dins l’exercit espanyol i la legió a Àfrica va ser important. Només es lliuraven d’anar-hi els que podien evitar-ho pagant una quantitat de diners, de manera que l’exercit es nodria dels elements més lumpen. Evidentment no puc assegurar-ho però és perfectament possible que aquells catalans humils en contacte amb el cànnabis i amb companys de parla castellana donessin un nou significat a la paraula i frase feta “fer rotllo”.
Des de mitjans dels 60 el nombre de persones que s’identifiquen amb la paraula va augmentar amb la incorporació dels joves que començaven a fumar cànnabis a Barcelona, Sevilla, Madrid i van adoptar el mot rotllo entre altres de l’argot marginal.
Des de finals dels 60 fins el 75, en contacte amb les corrents internacionals, es va disparar el nombre de persones que s’inicia en l’ús del cànnabis o derivats de diverses procedències. La paraula rotllo va adquirir un nou significat. D’una banda va continuar designant els vells consumidors, però de l’altra, va incorporar a una avantguarda que trobava en el cànnabis, la LSD i altres drogues el potencial creatiu que es va manifestar en l’aparició del moviment pisiquedèlic. Des d’aquest moment els cercles (originàriament tancats) es van multiplicar i obrir de manera que qualsevol persona que fos innovadora o creativa passava a ser considerada com enrotllada, és a dir a formar part del rotllo perquè es donava per entès que qualsevol persona creativa era, en major o menor mesura, consumidora de cànnabis.
Aviat van sortir persones disposades a utilitzar la paraula com a reclam. La paraula rotllo mantenia la significació de cosa clandestina i underground i podia generar certa curiositat. Primer va ser Nazario Luque que va escriure-la amb dues erres en els tebeos. Encara ara, hi ha gent que pensa que allò del rotllo era cosa de dibuixants d’historietes. El segon en publicitar-la va ser Àngel Casas a Vibraciones i després a TVE Rock and Rollo. Amb el marketing la paraula va anar perdent els significats anteriors i finalment qualsevol cosa podia ser rotllo o enrotllat mentre fos un desgavell.
Poca gent recorda que va ser el rotllo i això ens obliga en el marc de la web sense nom a expressar molt clarament de que parlem ara quan en parlem. Per nosaltres continua tenint un doble significat. En primer lloc el rotllo és una mica de color en la nit, la gent del rotllo són oberts, tolerants, creatius, fan música, dibuixen, escriuen o… podríem dir que el rotllo és aquell moviment contracultural dels 70 amb tota la seva evolució posterior. En segon lloc el rotllo continua sent el cercle on es comparteixen velles i noves drogues perquè són humans intel·ligents i encara sentim aquella necessitat d’explorar i de comunicar, que és intrínseca de la nostra espècie. I si les coses no canvien molt, que és una mica difícil, haurem de seguir fent rotllo una llarga temporada.
joan carles usó
18 de desembre 2011, 10:12 AM
33Hahahahaha… Molt bona la provocació de l’amic Xavi Cot!!!
Canti, després d’aquest fantàstic tractat-resum poques coses més es podràn afegir sobre la qüestió si no és aportant noves proves reveladores.
Canti Casanovas
18 de desembre 2011, 02:34 PM
34Gràcies, Joan Carles
manuel luis
5 de juny 2012, 01:40 PM
35He visto algo sobre la revista Vibraciones y aprovecho para mencionarla ya que no veo ningun dato de ella en lwsn. Alguien quiere abrir un nuevo hilo?. No se cual fue su ultimo núm. (creo que el 86). En fin, ahi queda eso. Salut
Makhnochina
6 de juny 2012, 02:02 AM
36Em podrieu penjar a l’agenda del web la info d’aquest concert de Quico Palomar, que farem aquest divendres?
Gràcies i visca el rollo!
http://www.altaveu.cat/2012/06/08/quico-palomar-pd-s-barcelona-3049.html
josep maria
6 de juny 2012, 10:38 AM
37@Manuel Luis
En lwsn hay varios artículos de Vibraciones enviados por mí: tres de Claudi Montañá (“Rayos de sol en las catacumbas de nuestra música”, “Sisa en busca de las ilusiones perdidas” y una entrevista con Daevid Allen) y uno de Diego A. Manrique sobre la primera actuación de los Rolling Stones en Barcelona. La revista nació en el 74 dirigida por Ángel Casas y en su primera época era francamente interesante. Más adelante, hacia finales del 77, pasaría a dirigirla Damián García Puig y después, si mal no recuerdo, Ramón de España, pero fue en la primera época cuando supuso, pienso, un revulsivo en el panorama de la crítica musical. Dedicó bastantes páginas a hablar de los Canets, Sisa, Pau Riba o los grupos instrumentales de la onda layetana. Se puede consultar en la hemeroteca de Barcelona, en ca l’Ardiaca, en pleno barrio gótico.
manuel luis
7 de juny 2012, 12:31 PM
3837
Gracias josep maria. Por casualidad no sabras cual fue el ultimo nº que sacaron?. Salut
josep maria
7 de juny 2012, 01:47 PM
39No lo sé porque dejé de seguir la revista a finales del 77. En el catálogo en línea de la hemeroteca de Barcelona indica “1974-1982”, o sea que debió dejar de publicarse este último año. Por cierto, un punto a favor de Vibraciones, además de la calidad de los colaboradores, era su diseño, mucho más atractivo que el de la mayoría de publicaciones periódicas de la época.
joan carles usó
29 de desembre 2013, 08:33 PM
40En el texte introductori d’aquest fil vaig dir que “la primera manifestació ―al menys per escrit― del “Rrollo” de la qual tenim notícia es va produir a Barcelona a principis dels 70 al voltant del grup de dibuixants i guionistes de còmic…”
Bo, això no és del tot exacte. Al menys hi ha un document anterior que es va originar en la Sevilla underground que ja parlava de “los que están en el rollo”. El van donar a conéixer allà per 1968 ó 1969 en nom del grup Smash sota el títol “MANIFESTO DE LO BORDE”. Hi ha qui pensa que el va escriure el seu baixista y cantant, Julio Matito; altres creuen que ho va fer el seu manager, Gonzalo García Pelayo. Siga com siga aquest és el contingut de l’esmentat manifest:
Cosmogonía de la estética de lo borde:
• Hombres de las praderas (Dylan, Hendrix, Jagger…)
• Hombres de las montañas (Manson, Hitler…)
• Hombres de las cuevas lúgubres (funcionarios)
• Hombres de las cuevas suntuosas (presidentes de consejos de administración, grandes mercaderes)
- Los hombres de las praderas son los únicos que están en el rollo y que han salido del huevo. Sus carnets de identidad son sus caritas.
- Los hombres de las montañas se enrollan por el palo de la violencia y la marcha física.
- Los hombres de las cuevas lúgubres se enrollan por el palo del dogma y te suelen dar la vara chunga.
- Los hombres de las cuevas suntuosas se enrollan por el palo del dinero y del roneo.
- No se puede hacer música en las cuevas del infortunio; hay que abrirse hacia las praderas.
- Las relaciones hombre de las praderas-mercader de las cuevas suntuosas son siempre de sado-masoquismo.
- Sólo se puede vivir tortilleando.
I. No se trata de hacer “flamenco-pop” ni “blues aflamencado”, sino de corromperse por derecho.
II. Sólo puede uno corromperse por el palo de la belleza.
III. Imagínate a Bob Dylan en un cuarto, con una botella de Tío Pepe, Diego el del Gastor, a la guitarra, y la Fernanda y la Bernarda de Utrera haciendo el compás, y dile: canta ahora tus canciones. ¿Qué le entraría a Dylan por ese cuerpecito? Pues lo mismo que a Manuel [Molina] cuando empieza a cantar por bulerías con sonido eléctrico:
“Aunque digan lo contrario,
yo sé bien que esto es la guerra,
puñalaítas de muerte
me darían si pudieran”.
Canti
10 de gener 2014, 01:44 PM
41Deixant de banda la possibilitat de trobar algun document anterior en el temps sempre he pensat que el MANIFESTO DE LO BORDE té un gran contingut poeticosintètic. No seria mala idea preguntar a Gonzalo García Pelayo si va ser l’autor.
Gonzalo García Pelayo
10 de gener 2014, 03:08 PM
42Yo oigo la palabra “rollo” en Sevilla antes de 1968. Mi hermano Javier que me transmite parte de lo que pasa en el ambiente underground y grifota de la ciudad la utiliza y la añado a mi vocabulario. Mi percepción es “lo que está pasando y tiene interés”. cuando produzco el disco Viva el rollo vuelve a ser Javier el impulsor de la idea, que Mariscal también adopta. Después hacemos juntos “Corridas de alegría” que es para mí la película del rollo, más aún que “Vivir en Sevilla” que encabezaría años después una exposición sobre el underground sevillano que se presentó en Sevilla y México DF, donde la entendieron muy bien los enrollados de allí. Con respecto al manifiesto del borde transcribo lo que he comentado con Canti Casanovas: sí fui coautor con Julio Matito. Realmente impulsor de la idea y segundo autor. Hay más cosas de Julio que mías. Gracias por vuestro interés en algunas cosas mías.
ddaa
11 de gener 2014, 12:51 PM
43Una aportación de lujo. Muchas gracias, Gonzalo
joan carles usó
11 de gener 2014, 10:53 PM
44Estoy totalmente de acuerdo con ddaa… Gonzalo García-Pelayo aporta un testimonio de primera mano y muy clarificador. Naturalmente, también agradezco su comentario.
Canti
20 de gener 2014, 01:43 PM
45Agradezco públicamente a Gonzalo su comentario y añado que en el chat que mantuvimos anteriormente me puso sobre la pista de Corridas de alegría una road movie excelente que según me contaba tiene mucha más relación con el rollo que la anterior (78) Vivir en Sevilla.
RSS dels comentaris a aquest article
Vols deixar un comentari?