Un viatge a Afganistan

Albert Anodón, Joan Falguera, Montse Novell, Quim Quintana i Carles Gràcia acabaven d’estrenar la majoria d’edat el 1974 quan, sense informar les seves famílies, van decidir emprendre el seu primer gran viatge cap a Orient. Feia pocs dies que havien pogut sol·licitar el passaport, ja que era necessari haver complert els 18 anys per obtenir-lo.

Tristament, diverses malalties han escurçat la vida de quatre dels viatgers, i actualment en Carles Gràcia és l’únic que pot explicar-nos les aventures i desventures d’aquell viatge que cinc joves, quasi adolescents, van emprendre a principis dels 70.

Avui, ens trobem al bar de la biblioteca Jaume Fuster per parlar d’aquella experiència. En Carles arriba amb una carpeta plena de fotografies i un vell passaport ple de segells de les fronteres que van travessar. Després d’un moment dedicat al record dels vells amics, comença la conversa. El Joan i la Montse formaven parella aleshores. Ell, prim, amb els cabells llargs; ella, amb una barreja de dolçor i picardia que la feia inoblidable. Eren la parella carismàtica del grup. L’Albert, l’únic que parlava de contracultura, era el més llegit. I el Quim, amb la seva innocència hippie, representava l’esperit pur de l’època. Tots ells havien crescut en una època de cert desenvolupament econòmic. Fills de famílies obreres, havien pogut accedir als estudis gràcies a la millora de la situació econòmica, i respiraven un ambient progressista a casa.

1 de 10

Com per a molts altres joves de la seva generació, aquell viatge no era simplement una escapada per fer turisme o relaxar-se en platges exòtiques. Sorgia d’una necessitat més profunda: descobrir altres cultures, experimentar maneres de viure diferents, i contrastar-les amb el sistema de valors gris i opressiu de l’Espanya franquista. El viatge a Orient es presentava com una aventura iniciàtica, una exploració de l’“altre” i, alhora, un viatge interior. Seguint el camí del que s’anomenava el Hippie Trail , milers de joves europeus i americans s’endinsaven en rutes cap a l’Orient, moguts per l’afany de descobriment.

La primavera del 1974, mentre acabaven els seus estudis, van compaginar-los amb una feina temporal en una empresa de propaganda, aconseguint estalviar uns 250 dòlars per cap. Tot i que aquesta quantitat no permetia molts luxes, era suficient per posar-se en marxa.

Uns dies abans de sortir, es van reunir en un bar proper a l’escola per planejar el viatge. La destinació inicial era Kabul, però el Quim i l’Albert somiaven amb anar més enllà, cap al nord, on havien sentit parlar d’una comuna alemanya en algun lloc remot de l’Hindu Kush. Els altres, més pragmàtics, sabien que els diners no els permetrien arribar gaire més lluny.

Finalment, amb 1.000 pessetes cadascú, van comprar el bitllet al Karadeniz , un vaixell turc que els portaria a Istanbul. El 14 de juliol de 1974 van salpar des de Barcelona, ​​travessant la Mediterrània en una tranquil·la travessia de sis dies, amb escales a Marsella, Gènova, Nàpols i el Pireu. Durant les parades, sortien a explorar les ciutats i compraven provisions, que compartien cada nit asseguts a popa sota un cel estrellat.

Mentre navegaven, va esclatar el conflicte entre turcs i grecs per l’illa de Xipre. A bord, van rebre un telegrama de les seves famílies, advertint-los del perill i suggerint una destinació més segura. Però, animats per la confiança dels mariners turcs, que es mostraven convençuts de la seva victòria, van decidir seguir endavant. Van arribar a Istanbul el 20 de juliol, trobant-se amb una ciutat inquietantment marcada per la tensió bèl·lica: finestres tapades, llums dels cotxes pintades de blau… Després d’unes cartes a les seves famílies per tranquil·litzar-les, es van allotjar durant dos nits en una modesta pensió, mentre visitaven el famós Puding Shop, el punt de trobada per als viatgers del Màgic Bus , la ruta entre Amsterdam i Delhi.

El 23 de juliol, van prendre un tren cap a Teheran. El viatge de quatre dies va ser llarg i incòmode, amb la cabina plena de viatgers, inclosos tres anglesos amb qui compartien espai. Van travessar el Kurdistan, on el tren es va embarcar en un ferri per creuar un llac, i van passar la frontera el 27 de juliol.

En Carles recorda l’hospitalitat persa com una de les experiències més gratificants del viatge. La curiositat dels locals per aquells joves forasters va fer que fossin tractats amb especial amabilitat, especialment després que un documental televisiu sobre Espanya exaltés la figura de Franco, provocant que alguns policies els saludessin com a “amigos españoles”.

Després d’uns dies a Teheran, van obtenir els visats per entrar a l’Afganistan i, el primer d’agost, van iniciar la travessia cap a Kabul. Ho van fer amb busos públics, passant per Herat i Kandahar. Pel camí, van viure un incident amb un conductor que demanava més diners, però van solucionar-ho de manera amistosa. En Carles recorda amb sorpresa com el paisatge de l’Afganistan, amb les seves verdes valls i muntanyes, contrastava amb el desert que imaginava. També recorda les dones cobertes i els camions decorats amb pintures acolorides, coses que ara ens semblen comunes però que aleshores els van fascinar.

A Kabul es van reunir al cafè Mercedes, descobrint la ciutat durant el dia i regatejant preus abans de fer qualsevol compra. La Montse és va comprar un típic abric afgà. Sense masses manies amb el menjar o la beguda, s’adaptaven fàcilment a aquell ambient. Però també van notar com, en pocs dies, el fons comú disminuïa ràpidament.

El 10 d’agost van iniciar el camí de tornada, tot i que el Joan va haver de ser hospitalitzat a Teheran a causa d’una intoxicació. Van seguir el mateix recorregut que a l’anada, però ara amb pocs recursos, depenent de la generositat de la gent per alimentar-se. A la caixa comú només quedaven 25 dòlars. Incapaços de continuar junts, van decidir separar-se en tres grups per augmentar les possibilitats de fer autostop. El Joan i la Montse formaven un grup; l’Albert i en Carles, un altre; i en Quim viatjaria sol.

El viatge de retorn va ser dur, però ple d’aventures. El Carles i l’Albert van travessar Bulgària, dormint al ras, van dinar amb una parella francesa que els va portar fins a Zagreb, i van arribar a Venècia, on van dormir sota un pont. Després de recórrer més de 3.000 quilòmetres, el 23 d’agost arribaven a Barcelona gràcies a un cotxe de marroquins que els va portar fins al barri del Clot.

Tots van arribar a Barcelona els darrers dies d’agost, però el viatge els havia transformat. El Joan i la Montse es van matricular a l’Institut del Teatre, on van formar amb Pepe Otal el primer “Grupo Taller de Marionetas” al barri de Vallcarca. Aquell primer viatge els va vestir d’una sensibilitat especial. Tot i que van seguir viatjant en anys posteriors, aquell primer viatge a Kabul, amb només 18 anys, va quedar gravat en la seva memòria.

Ara, enmig del soroll de la cafeteria, en Carles mira les fotografies d’aquell viatge amb gratitud. Parlem dels amics que ja no hi són, d’aquella època i del que el viatge els va ensenyar. Aquell camí cap a Orient no només va ser una exploració de noves cultures, sinó també una immersió en els seus propis mons interiors, una presa de consciència que l’acompanya tota la vida.

Canti Casanovas

Article revisat l’octubre 2024