Un artista encara per descobrir.

En aquests dies de març, als terrassencs ens pot passar una cosa tan sorprenent, tan embellidor de l’instant quotidià, com topar-nos, en doblegar una cantonada, o caminant pels carrers, amb una obra d’un dels nostres artistes més extraordinaris i menys coneguts, reproduïda a grans dimensions i desplaçant-se per la calçada. La mateixa obra que, en dimensions més reduïdes, té durant aquest mes una presència aclaparadora a la ciutat. És un quadre de Mitus Aurell, i la seva elecció com a imatge del 33 Festival de Jazz de Terrassa ha fet que sigui reproduïda en cartells, pòsters, anuncis i fins i tot la part posterior dels camions de repartiment d’una marca de cerveses. Mitus la va pintar el 1980 i la va donar al Club de Jazz d’Amics de les Arts (forma part de la col·lecció artística de la Nova Jazz Cava), que, en escollir-la com a cartell, ens ha tornat la memòria d’aquest pintor absolutament únic, mort el mes d’agost passat a la primerenca edat de 58 anys.

Mitus Aurell (Jaume Aurell i Bach, Terrassa, 1954-2013) va començar a dibuixar, de manera totalment autodidacta, i amb dacs, a finals de la dècada dels setanta, quan vivia al barri barcelonès de la Ribera. Treballava llavors com a pintor de parets, cosa que el va fer descobrir les possibilitats d’una matèria inicialment tan poc artística com l’esmalt sintètic, que utilitzaria durant tota la seva trajectòria. En aquestes primeres obres, algunes realitzades sobre capçaleres de llit, o peces de mobles que trobava als contenidors del seu barri, ja s’adverteixen algunes de les característiques que seran constants en el seu art: cert aire entre grotesc i ingenu, un sentit de l’humor, un ambient oníric, l’absurd. A Mitus li va sortir de sobte i sense proposar-s’ho, un univers creatiu completament propi, que aviat va començar a tenir un petit grup d’admiradors i seguidors.

DIFUSIÓ DE LA SEVA OBRA

Va exposar per primera vegada el 1979, en una col·lectiva a la llibreria barcelonina Barra de Ferro, i l’any següent feia la seva primera individual a Cadaqués. La seva obra va traspassar fronteres aviat (entre 1983 i 1986 va fer individuals a Chamonix, Amsterdam i Rotterdam) però aquesta difusió internacional no va tenir continuïtat. El 1984, amb motiu de la seva participació a la col·lectiva «Quatre nous pintors», a la galeria barcelonina Ciento, la crítica d’art Victoria Combalia escrivia d’Aurell com un pintor que se servia del llenguatge naif i del còmic . Influències, com la del pop art, que l’artista va negar a aquest periodista l’abril del 1989, en comentar l’exposició individual que aleshores exhibia a Amics de les Arts. «Ni llegeixo còmics ni veig exposicions d’aquests estils», va explicar. Potser hi ha alguna cosa de “naïf”, no en el sentit de voler pintar com un nen, sinó en fer-ho amb una mica d’ingenuïtat.”

El seu treball no tenia els seus fonts en la història de l’art sinó en el seu subconscient, en la seva vida, en la seva capacitat d’improvisar, en un simbolisme propi, i el seu posicionament a l’art semblava combinar un apassionament sincer i una humilitat notable. els anys vuitanta i principis dels noranta, el treball pictòric de Mitus va anar guanyant en dedicació tècnica i recursos. una antològica de totes les etapes al Centre Cultural Caixa Terrassa.

Gairebé tot s’ha de fer perquè Mitus deixi de ser un artista desconegut: la gran exposició, el llibre, els estudis. Ara com ara, ho supleix una fantàstica web on descobrir la seva obra i la seva personalitat única.

«No recreava. creava: veritable avantguarda» Martí Sans subratlla el caràcter personal i únic de la seva obra”

El productor videogràfic Martí Sans (Barcelona, ​​1954) és l’artífex de la web dedicada a Mitus Aurell (www.mitus.cat), i un dels millors coneixedors i admiradors de la seva obra. El retrat que li va fer (reproduït al costat d’aquestes línies) el va escollir per il·lustrar el seu article «De què parlem quan parlem de contracultura?», al número 10 de la prestigiosa revista «de viatges interiors» Ulisses.

Com va conèixer i quina relació va tenir amb Mitus Aurell?

La meva relació amb Mitus es remunta a la generació anterior. La meva mare i el seu pare es coneixien de petits. Després, als anys seixanta, es van retrobar, ja casats, i es van fer molt amics. Jo de petit tractava més el seu germà Bernat, però a finals dels vuitanta vaig començar una relació molt estreta amb Mitus. Viatgem junts i també muntem l’associació Moksa, un grup al voltant del debat i la promoció de les expressions artístiques a contracorrent de les modes.

Per què seria important o digna de tenir en compte o què aportaria a l’art català del seu temps la seva obra?

Jo parteixo d’uns criteris de valoració heterodoxos. Per mi una obra (plàstica, fílmica, literària) ni és «important» ni «digna de tenir en compte», senzillament t’agrada o no t’agrada i punt. Tampoc sé què és exactament l’art català ni si Mitus aporta alguna cosa a ell, però el mateix podria dir de Tapies o Pensa. Ara bé, si em forces molt la resposta, què aporta?: una mirada diferent. I això, en el tedi generalitzat de l’art contemporani i la pedanteria conceptual, és moltíssim. Des que Duchamp va dir que l’art és allò que diu l’artista, s’ha colat tant de gat per llebre que el resultat és vomitiu. Abans l’important era l’art, i de vegades no sabies ni qui ho feia; ara són els artistes, i a vegades costa saber on és l’art. Els artistes han acabat amb l’art!

I aquest estat de l’art contemporani, Mitus…

Anava per lliure, era un corrent d’aire fresc al previsible panorama de les avantguardes. Perquè el que feia Mitus és, malgrat ell, veritable avantguarda. No recreava, creava, i ho feia defugint el catecisme de les avantguardes. La seva obra és agradable de veure, no té por de la bellesa, ni d’explicar una història, té sentit de l’humor, però sobretot és insubornablement personal i identificable: un Mitus és un Mitus, i no pot ser ningú més. No copia, no s’inspira en ningú. Hi ha tan pocs que puguin dir això avui dia!

Què tenen sobretot les obres?

Treball, laboriositat. Mitus trigava de quinze dies a un mes a acabar una obra i tot partint d’una tècnica acurada, però inventada, absolutament autodidacta. Mitus és un artesà, en el sentit més noble de la paraula. Diuen que la diferència entre artista i artesà és que el primer quan entra a l’estudi no sap què farà, però la majoria d’artistes actuals han esdevingut artesans de si mateixos. Mitus tenia la inspiració de l’artista i l’amor reverent de l’artesà.

Quina ha estat la difusió i la valoració de la seva obra fins ara?

Mitus no va exposar gaire, ni es va promocionar mai de la manera com ho fan la majoria de pintors que arriben a ser coneguts i cotitzats. Tampoc va tenir un marxant que el convertís en un «producte», i a més nedava contracorrent. Si mereixia més reconeixement? Ja som al mateix temps d’abans: la subjectivitat. Per mi sí, sens dubte, però, qui decideix allò que és art i allò que no ho és? Tot és una gran martingala d’interessos creats, amiguisme, etc., que té poca cosa a veure amb la qualitat intrínseca. D’altra banda, per què el mercat de l’art hauria de ser diferent del que veiem a la política o l’economia?

No és un artista una mica de culte, en alguns ambients de Barcelona? Un llibre del poeta Pere Serrahima, Diversos, té com a portada una obra seva. En canvi, no apareix a La Web Sense Nom, el portal de referència sobre la cultura alternativa barcelonina dels anys setanta.

Fora d’un petit cercle d’amics i familiars no és conegut ni reconegut. Pere Serrahima és un amic de la Núria, la seva germana. Li va comprar un quadre i el va utilitzar com a portada per a un dels seus llibres de poesia. La Web Sense Nom en realitat pertany a una tribu urbana ben concreta d’aquella època: els freaks, els hippies locals o com vulguis anomenar-los. Mitus només hi va participar de forma molt tangencial. També en això va ser un heterodox.

Publica La Web Sense Nom per cortesia de Santi Palos

Aquest article de Santi Palos va ser publicat a la secció de cultura del Diari de Terrassa el divendres, 28 de març 2014 en castellà.