Lluís Miracle llevaba en sí mismo diferentes personalidades:
El dibujante de trazo rápido y seguro que caricaturizaba y sacaba punta, muy afilada, a los personajes que trataba, ya fueran reales o inventados. El alegre vividor, y protagonista, de los diferentes ambientes subterráneos que se podía encontrar en la Barcelona de los 70. El impuntual, desordenado y olvidadizo colega que conseguía y después perdía encargos gráficos, algunos de los cuales, los publicitarios, que intenté yo mismo ayudarle a tirar adelante, sin éxito. El vocalista de los Masturbadores Mongólicos, etapa punk con algún susto incluido… pero también, en sus momentos tranquilos, un amigo dulce y amable, con el cual se podía tratar cualquier tema. Siempre dispuesto a escucharte.
Las fotos las hice en 1977. Cuando se travestía, cuando creaba carteles con un juguetón Bakunin o una alegre Federica Montseny, que no gustó a las feministas, (en la parada Juli Gonzalvo) y también en su aspecto más apacible.
In memoriam.
José Lasala
Les fotografies de José Lasala
© del les fotografies José Lasala
Publica la web sense nom per cortesia de José Lasala
[ARXIU] de La Web Sense Nom
- Articles relacionats (Interns):





Lluís C.
Vaig conèixer en Miracle a Pontevedra, vam passar tota la mili junts i al tornar ens vam perdre. Entenc que ja no hi és, era un bon tio, bona persona sota mils disfresses, sempre ficat en projectes al·lucinants i fora de l’estàndard. Tinc moltes anècdotes del temps passat amb ell, moltes collonudes i alguna violenta. Va tenir l’esbojarrada idea de pintar-li un retrat a un oficial emulant l’època blava de Picasso, imagineu un ranci militar franquista mirant-se en un retrat, collonut, on te la cara blava. Per sort li va entregar l’ultim dia d’estada en aquella presó.
Salut company.
¡Buenas fotos José! Desde aquí animo, si no hacer una exposición de sus dibujos, como dice Xavi, que se compartan por aquí sus dibujos, que por lo poco que he visto suyo, tiene que haber buen material por ahí.
Ostres, el Miracle. Eram veíns a Sant Gervasi i durant tot aquell temps gloriós de finals dels 70s ens trobàvem amb regularitat per tots els antros i saraus habituals. A principis d’octubre de 1978 estava jo amb una depre monumental enfilat al tren que m’havia de portar al campament de Pontevedra, per començar la mili, i en aquestes que entra ell al compartiment carregat amb 3 garrafes enormes de ginebra amb cocacola, va ser la salvació del viatge. Després ens vam perdre la pista i ja no el vaig veure mai més.
El primer cop que vaig veura els seus dibuixos va ser en el numero 9 de la revista STAR
Sería algo revolucionario una exposición de sus dibujos.