Durant el darrer franquisme, les Balears bullien de llibertat i música: Jimi Hendrix a Palma de Mallorca, les nits de Tito’s, Can Alluny de Robert Graves i el Bananamoon de Daevid Allen, fins a Pau Riba gravant Jo, la donya i el gripau. Les Illes Escollides captura aquest ecosistema de creativitat i llibertat.
Les Illes Escollides (2008), dirigit per Jordi Turtós, amb guió del mateix Turtós i Roger Roca, i realització de Xavi Figueras, ens convida a fer un viatge en tres brúixoles clares: el tsunami turístic que va arrasar les illes a mitjan seixanta, la figura colossal de Robert Graves a Deià (un far que va atraure artistes i músics de totes bandes), i les Pitiüses convertides en refugi bohemi, hippy i creador.
El boom del turisme va començar suau als seixanta i va esclatar a mitjans de dècada, quan els ministres tecnòcrates van veure que aquell negoci era la gallina dels ous d’or. Eren divises fàcils, hotels i un exèrcit de guiris buscant festa i sol. Una pesseta de saldo permetia als europeus passar estius sencers de ganga. Mallorca va acabar convertida en una capital mundial de l’oci nocturn, mentre la resta del país encara estava fermat per una dictadura militar.
Amb els diners dels guiris va pujar una indústria de la nit que cremava energia a tot ritme. Palma era una parada obligada: per allà hi van passar Gilbert Bécaud, Ray Charles, Tom Jones, Charles Aznavour, i també Sylvie Vartan, Salvatore Adamo, Sandie Shaw… però també els que feien saltar les costures del sistema: Eric Burdon & The Animals, Brian Auger, Julie Driscoll, Wes Montgomery o Jimmy Smith.
Les places de Palma bullien. A Gomila, els llums vermells cridaven des de Tito’s. A la Mediterrània hi trobaves el Rodeo, el Toltem i la catedral fosca de la nit: Barbarella, on les gogós encenien la festa. I encara més: la Sgt. Pepper’s, que va obrir amb The Jimi Hendrix Experience el 15 de juliol de 1968.
Els testimonis directes —Llorenç Santamaría, Joan Bibiloni— ho expliquen. Però el motor creatiu va anar més enllà de les llums de neó. A Deià, Robert Graves havia aixecat Can Alluny, on els seus fills William, Juan i Tomás… van créixer i van formar el grup Pa amb Oli. A Deià també hi va passar un jove Robert Wyatt, enviat per la seva mare, la periodista Honor Wyatt, perquè Graves l’acollís. Abans de Soft Machine, Wyatt hi va aprendre bateria de jazz amb Ramon Ferran, gendre de Graves.
Wyatt va fer d’imant. A poc a poc, l’ambient a Deià es va omplir de figures singulars: Kevin Ayers; el pintor Mati Klarwein; i Daevid Allen, que la Setmana Santa del 1966 va tenir una revelació lisèrgica que el va portar a fundar Soft Machine. Instal·lat a Deià, va batejar casa seva com Bananamoon Observatory: estudi casolà, però temple sagrat on als setanta es van gravar discos com els d’Euterpe, Licors de Pau Riba o Brossa d’Ahir (1977).
El viatge del documental continua cap a Eivissa i Formentera, que van ser la terra promesa dels hippies. Remigi Palmero recorda el desfilar incessant de bandes. Als clubs, discoteques i festes, hi van sonar J. J. Cale i Robert Fripp amb King Crimson. El disc Islands (1971) inclou la peça “Formentera Lady”, directament inspirada. Els alemanys CAN hi van batejar el seu disc Tago Mago. Els Pink Floyd hi van posar so a la pel·lícula More (1969). Bob Dylan va passar uns dies a un molí de la Mola, deixant-se veure a la Fonda Pepe. Pau Riba s’hi va instal·lar el 1971 amb Mercè Pastor i els germans Toti i Martí Soler per gravar Jo, la donya i el gripau amb Mario Pacheco.
El relat culmina quan Pau Riba convenç a Pep Laguarda i Tapineria perquè gravin Brossa d’Ahir al Bananamoon Observatory. El disc surt el 1977, quan l’escena punk ja dominava, però aquest s’ha convertit en l’obra més representativa de la música hippy catalana.
Les Illes Escollides és fruit de l’olfacte i la feina de camp de Jordi Turtós, i de la generositat dels músics i personatges que hi parlen, molts dels quals ja no hi són. I també és un festival visual: Vicenç Matas hi aporta imatges dels seixanta amb turistes i hotels devorant la costa, i escenes de Barbarella. Juan Bosch mostra la badia de Palma el 1962. La Fundació Robert Graves deixa veure l’escriptor i el seu entorn. Mario Pacheco hi posa les escenes de Pau Riba i Toti Soler a Formentera. I Noel Redding, baixista de Hendrix, sorprèn amb filmacions casolanes de Jimi prenent el sol i jugant a la platja el 1968.
Kevin Ayers tanca el relat amb una sentència definitiva: “L’únic que importa a la vida és la teva llibertat de pensament i d’expressió. Si no tens això, ets un zero. Ets només un altre tros de merda a la terra.”
