Aquesta entrada es crea el 4 d’octubre del 2007 amb intenció de fer un recull de la música que s’escoltava durant els 70 i que va ser un dels estímuls més importants per la penya. La discografia serà extensa. Vaig iniciar-ho el dissabte passat i queda la tira per fer, seria interessant penjar la caràtula del disc + enllaços internet.
Vaig pensar en separar música d’aquí i de fora, però crec que tothom la escoltava per igual, per tant de moment millor que estigui tot junt, també es podria fer cronològicament, encara que posant l’any de edició ja no cal. Es tracta de començar i anar fent.
Les aportacions i comentaris seran benvinguts.
Lloc web: http://www.progresiva70s.com/rock_catalan.htm
Comentari: tema musica.per mi la cosa local va comencar amb musica dispersa i maquina!aquells concerts dels divendres nit/diumenges mati a la sala… “price”?els grisos exasperats a fora, ma a la porra, preparats. concerts cancel.lats per temes eta, grapo, mil, etc. nosaltres, desconectats i conectats al mateix temps. tot el tema de “musica progresiva” dels principis del 70.
Aquesta article- secció es crea amb intenció de fer un recull de la música que s’escoltava en aquell temps ja que va ser un dels estímuls més importants per la penya setentera.
Així com la bibliografia segurament serà molt curta, no passarà el mateix amb la discografia, just vaig iniciar-ho dissabte passat i queda la tira per fer, seria interessant penjar la caràtula del disc + mp3 representatiu + enllaços internet.
Vaig pensar en separar música d’aquí i de fora, però crec que tothom la escoltava per igual, per tant de moment millor que estigui tot junt, també es podria fer cronològicament, encara que posant l’any de edició ja no cal, es tracta de començar i anar fent .
Totes les aportacions i comentaris seran benvinguts i s’afegiran a ser possible a cada disc, tinc que preguntar als websmasters, if is possible?.
Jordi no t’en oblidis de grups locals com Agua de Regaliz (Barcelona) Smash (Sevilla) Els concerts de Musica Progresiva (Price, Iris) van ser els primers a tot l’estat espanyol. Jo també havia corregut davant els grisos que no els hi agradaba gens aquella concentració de peluts.
Ja se que va ser un bolet i que no van fer mes que el tema In-A-Gadda-Da-Vida, pero el disc dels Iron Buterfly va arribar a tot arreu incloent les discoteques. Voto per ell !
si, JM, smash va ser tota una revel.lacio. y de sevilla nada ma!
per aquell temps, o poc despres, a la sala villarroel vaig descobrir tambe de sevilla el grup de teatre experimetal “la cuadra”. pedro aixo ja es una altre tema.
si, si, el in-a-gadda-da-vida va ser una altra revelacio. quand duraba la canco? la primera canco pop amb aquelles durades y solos. james brown, potser avants? “get up…like a sex machine”
un altre que va marcar: “je t’aime… moi non plus” (som sonmiabem del altre canto dels pirineos…)
Missatge original de jrguzman enviat el 28/08/2007 22:21:10
>
> Faust IV. Disc bàsic del rock experimental alemany o “Krautrock”.
> S’obre amb la peça del mateix titol.
> Virgin records 1973
>
> http://www.faust-pages.com/
El disc dels Iron Buterfly es de l’any 1968 i era un disc conceptual, es a dir la musica formaba part d’un tot. Diuen que els iniciadors dels discs conceptuals varen ser el Beatles amb Sgt. Peppers, el que es cert es que la psicodelia musical s’expresava millor en 12 minuts en contrast dels 3 minuts que el Rock N’ Roll dels 50’s habia instaurat.
pero tornan als temes locals…
aquells primers concerts a la sala iris. quint any era?
1970, 71?
recordo que l’esperat grup angles (“free” ?) que tenien que acabar la programacio , de bastantes setmanes , no van vindre. concert cancelat. crec que per tensions politicas del moment. eta, grapo, mil, ccoo, huelga general anunciada (y nunca llegada), etc.
zeleste va obrir el … 73?
qui va fer el primer concert?
orquesta plateria?
zeleste
barcelona maig, 1973. OK!
avans hi habia un local, va durar mes anys, potser encar existeix?
un peiti local just a sobre de la diagonal. era un bar de copas, pero de tant en tant hi tocaba gent. maquina! entre altres.
ara no recordo el nom. es baixavan unes escales, era forca petit, molt aprop de tuset.
la banda trapera del rio
els vaig coneixer cap el 1976-7. quand jo formaba part de la moguda “cuc sonat” , primers concerts a espanya de punk, etc.
crec recordar en xavi va estar en contacta amb algun d’ells fa poc.
Se’n sentia molta, de música, potser perquè és una de les poques coses que es poden fer quan s’està completament col·locat, i em sembla que part d’aquesta música ara resultaria difícil d’aguantar.
Vull dir, a algú li ve de gust avui dia passar-se vint minuts escoltant In-a-gadda-da-vida amb les llums apagades? Una mica plom, no?
En tot cas, feu una mirada a xxxrockrula.blogspot.com i trobareu una bona quantitat de discos de la época per baixar-vos-els: Hendrix, Zappa, Doors, Ten Years After, Kinks, Cream, King Crimson, T Rex, etc. etc.
Ah! I el disc de la vaca! Pink Floyd – Atom Heart Mother
Mentre l’agulla avançava a 33 revolucions entre els solcs del plàstic, seguint l’itinerari el·líptic, nosaltres, al·lucinats per “l’efecte de la química de l’LSD,” érem abduïts a les regions més remotes de l’espai interior. Escoltàvem una i altra vegada els discos fins que, cansada, perdia la memòria del solc o, plena de pols, es desplaçava transversalment en un ras que donava per finalitzada l’audició. Tanta era la intensitat de l’emoció que algú feia girar el vell tocata Cosmos a l’inrevés, amb l’esperança de trobar-hi ocults missatges, plànols d’aquelles regions. Algunes vegades, la portada era el millor del disc, suggeria i complementava la música.
I és que molts discos de la dècada dels 70 trencaven amb els esquemes musicals anteriors.
Mentre la música popular dels 60 acompanyava els variats estats d’ànim i l’efecte de les bombolles del xampany, la dels 70, convidava al viatge interior. Músics i públic es compenetraven a mesura que compartien la substància col·loqueta. Ja ho havia dit el Dylan: “And they’ll stone when you’re there all alone, but I would not feel so all alone.”
@quil_pil: t’envio un mail sobre el tema. La referència al disc de la vaca és un enllaç per baixar-se’l (mp3).
@vinilos: yo no tengo ninguno, lo siento. Al pensar en Pan y regaliz, antes Agua de regaliz, recuerdo que en una época veía a Guillem Paris con frecuencia, pero hace años que no sé nada de él.
Hola Jordi,
Les sessions matinals del Price i del Iris crec que eren al 69 o 70 i pel preu de l’entrada tenies asegurada la carrera final, devant del grisos es clar. Dels “Free” tan sols recordo que varen treure aquell single que es deia “All right now” i ni en vaig assabentar que tenien que actuar a Barcelona.
Hola agraïria si algú em pogués donar informació sobre el segell barcelonés ddomestic ( amb labels negres),, busco el primer single d’Ultratruita “herman brut”,, i no se,, si van editar algo més a part del single de Maria Lanuit.. crec que aquestes primeres edicions, foren editades pel colectiu de Truita Perfecta,, i no tenen res a veure amb les següents edicions en labes blanc de Codigo Neurotico, Terminal,, i companyia??
algu te els primers disco-express… anys 1968,69,70 ?
quand va sortir el primer numero de disco-express?
jo ho seguia, cada setmana em compraba la revista, encara que era molt jovenet. m’interesa trobar els primers disco-express perque varen publicar un poema meu (ells sense saber que qui ho habia enviat era un nen de 12 anys o poc mes). un concurs que varen organitzar per lletres de cancons. recordo molt malament l’ho que vaig enviar. molt probablemnt una cursilada infumable. pero ho varen publicar. i ara que ja soc mes grand em faria gracia tindre copia d’aquell poema.
si, jm, “free” eren els que estaban en cartell per acabar la serie de concerts.
pero otro estado de excepcion (cada dos per tres en aquells anys!) no ho va permetre.
Efectivament Pete Cosey (una mena de bestia negra a la guitarra) va acompanyar a Miles al Palau i les vidreres tremolaven amb els seus solos. El podeu escoltar al disc Agharta (CBS – 1975) de Davis, si es possible a tot volum ! (està escrit al disc)
Aquella nit de 1971 un gran cotxe negre es va detenir davant de la porta de Zeleste.
Del seu interior varen baixar el Deu Negre vestit de blanc amb ulleres de sol acompanyat de Wayne Shorter.
Davis va pendre un gintonic a la barra mentre Shorter tocava el saxo acompanyat al piano. Unes hores abans la banda elèctrica de Miles Davis
havia sacsejat el Palau.
jo vaig estar al concert del miles Va ser molt accidentat perque el material de la banda havia quedat retingut a la frontera i van tocar amb amplis deixats; va començar amb retard En aquella epoca el Davis tocava temes de mitja hora o més El que més em va impactar va ser el guitarrista Pete Cosey que era un mena de Jimi Hendrix, ja sabem que el Miles admirava al Hendrix, que tocaba segut i que semblava que s’hagués prés un pot d’amfetes
He trobat un lloc especialitzat en el que anomenen “Rock Progressiu Espanyol”. Potser allà hi trobareu algun dels discos que us interessen, entre ells el de Pan & Regaliz y Tapiman.
Jordi tens molt bona memoria, es deien inicialment Eix de Baf.
Era l’època en que feiem jam sessions (per dir-ho d’alguna manera)
a Sant Felip Neri i la plaça del Rey.
Com a Eix de Baf varen fer un concert a la sala Vivacce de Badalona(avui, Els Genis) cap a 1973-74. ? .
En Ramon Soler, em sembla que encara avui porta el bar Almirall.
Puc confirmar que l’Almirall és obert i que el Ramon Soler el porta amb un altre company. Fa pocs dies m’ha enviat una foto del Jep Pujol, germà del Jordi Pujol, aquell que tocava amb el Pau Riba al grup de folk. Durant els primers 70 el Jep era molt molt bo tocant blues a la guitarra, sobretot quan tocava la Guild del Ramón Soler. Després se’n va anar a la Índia i quan va tornar va instal·lar-se en una casa cap el Pirineu. Un dia va tenir un accident amb el tractor i va morir.
El Franco, si es que parlem del mateix, va viure uns anys en un altell que encara hi ha dins del bar Fidel al carrer Ferlandina. Eren els 80 i corrien vents heabys. Crec recordar que el Leo em va dir que va morir.
Recordo perfectament el grup BAF pero no se si van arribar a enregistrar
cap disc. En Ramon Soler era una guitarrista genial, en Jesús Franco
tocava amb el seu baix “Hoffner” i en Xento a la bateria, efectivament.
Mes tard en Ramón i en Franco van montar el bar Almirall al carrer Joaquin Costa, quan al Raval no anava la gent ni per equivocació.
I el festival de Granollers, aprox…1970-71. Si no tinc mal entés ( tinc notes de diaris , fotos amb ROLLING, EL. etc ) varen tocar Smash,. Family, Sisa… Primer fetival “rock” de España?
El més d’abril. Avui, concretament. Feu-me memòria.
Acabo de penjar un cartell que ha enviat el Xavi Cot del concert al Club Helena amb els Perucho’s i Baff.
@ffanes si creus que tens fotos que podem compartir les envies, t’envio el meu email.
Més coses sobre aquest festival. El promotor va ser el Jim, ben conegut a Granollers per ser un agitador cultural de Happenings, connexió amb Dali… Del festival recordo poques coses. Veníem del Montseny una colla , quan vam arribar no teníem diners per les entrades i vam trobar un lloc agradable a l’altra banda del riu on es veia perfectament l’escenari i es sentia tot. Vam tripar tota la nit (micropunts si no recordo malament), va ploure, ens aixoplugavem sota la vegetació de la riba, vam sentir els Hare Krichna per primera vegada en aquestes latituds i, quan es va fer de dia, el Sisa va cantar una cançó que deia no sé que de l’altra banda del riu. Els que hi érem vam interpretar que anava dedicada a nosaltres. No vaig veure els Family, vaig haver d’agafar la moto per anar a treballar, a l’època repartia el Correu Català i el Destino al barri de Sarrià.
Quí ho diria… anys i anys amb els disc ratllat del rotllo contracultural i underground i el hippisme i el clacissisme i el que vulgui venir i tenir en compte per anys i anys… sálvese quien pueda!
No recordo que els Rolling vinguessin precisament a Granollers, si algú té fotos i referències i documents estaria bé penjar-les en aques websn…
Sí diria King Crimson al Pavelló Municipal de Granollers al 1973, amb es Family britànic i Sisa.. .1971-1973? ¿On son les nostres memòries?
Grup Kannavis, Pau Riba …però els Rolling a Granollers als 71-73?
D’on surt això? Algú en té de testimonis?
M’agradaria
Salut!
Aixó del “ Por qué” em sembla que ho escriu Enrique Rubio.
No…en les fotos estem un servidor i EL ROLLING ( alias que surt en aquesta mateixa web ( alies o sobrenoms) tirats pel terra del camp de futbol de Palou, a Granollers. Una gran nit, per cert.
En aquest vídeo-clip que comença cantant l’Oriol Trambia, també surten imatges del parc de la Ciutadella durant el concert. Els temps ja han canviat i continuen canvien……
Jo també era una baby al 68, tinc records i aquest tema d’en Dylan encara avui m’emociona.
En quan el primer concert dels Rollings, a aquest sí que vaig anar-hi, eh!, penso que va ser el primer?, al 76 i a la plaça de torus Monumental mira’t aquest enllaç, es boníssssim com a document, però el só és una caca.
En quant el Festival de Música Progressiva de Granollers va ser al 1973 i no te res a veure amb el de Canet Rock, és del que parlava el ffanes, segurament el comentari del tele exprés era referent a aquest festival.
Bé em sembla que podem obrir un article dels festivals dels 70?’, ja ho faré i podem anar penjant tot això i molt més ¿como no?
Hola Eva, en ffnes, es refereix al Rolling, no pas els Rollins Stones, hola ffnes, tinc algunes fotos on surt el Rolling junt amb la Judith, anglesa súper hippie que corria per Barcelona, suposo que també deus sortí tu, el Gero també surt.
Quan vulguis intercanviarem material.
Se m’ha menjat el comentari? ¿Com pot ser? I no el recuperaré?
Bé, repeteixo, no vull quedar-me frustrada…como íba diciendo…bis
Gràcies, quil.pil, ho he entés al llegir ffnes, i comentava també que m’agradaria saber la primera actuació dels Rolling Stones a Barna 78-79?
Deia que em comença a fallar la memòria… fins i tot virtualment que veig que perdo el comentaris… ai verge, el no dormir, els anys…
I preguntava si algú té documentació del que segons Pau Riba va ser el primer festival “contracultural” al Parc de la Ciutadella, cap el 68, amb ell els Batiste… jo era molt “baby”, no en sé res, pregunto
I transcric altre comentari del primer festival de música “continuada” , crec que se li deia, el de Granollers, les 20 hores que després va adoptar Canet rock, no? (Aquest sí el conec bastant bé)
Deia Sagarra al Tele/Exprés:
“Para estas juventudes, Pau deja mucho que desear como músico y como persona”
Fort eh? No cal comentaris, crec que Sagarra ja ha demostrat amb els anys que ell és millor músic i persona que Pau… qué fort, no?
En fi, espero que no surti doble aquest comentari… si és així demano disculpes
Salut i bon Sol !
Les estadístiques segons Enrique Rubio eren molt ràpides de fer:
De 3.500 persones la Creu Roja va atendre unes 15 amb mal viatge, doncs el 15% va prendre LSD. I la resta? Doncs li posem marihuana i
ja tenim el titular de premsa fet.
Per rematar la informació: Finalizado el acto, se encontraron 1.000 dosis de LSD por el suelo!
Gràcies Pilar, m’ho he passat molt bé amb el revival i veure i sentir algunes cares i cançons ben familiars… i els Rolling Stones, ai els Rolling ¿qué podria dir-te? Que em segueixen inspirant divertiment, alegria, per la seva rebeldía, els temps canvien però ells, sortosament, no tant.
Ara riuràs, però encara aquest estiu passat vaig anar a veure els Rolling i vaig sentir el mateix des del primer moment, tenia una energía més forta que quasi tots els joves junts, el Mike, i jo, i no vaig poguer parar fins al final, que, s’ha de dir, va ser curt, però perfecte, molt elegants.
S’ha de dir també que va convidar-me el meu fill, ¡imagina! una emoció,
i allà ens vem trobar amb els seus amics i els pares dels seus amics, ¡el front de juventuts! tots porrats, va ser super divertit de veritat, m’agrada veure gent amb 60 anys amb tanta energía i com vibren encara amb els Rolling i la bona música… bona gent, joves i grans junts.
I s’ha de dir també, ens vem emprenyar moltíssim al saber que al cap de 10 dies els Rolling tornaven a Barna per actuar en una festa sopar dels màxims financers de la Deutche Bank i altres… i un amic del meu fill va anar de técnic o similar i va sopar colça amb colça amb ells. Va estar uns dies sense poguer tornar a la feina… va ser un trip per ell.
Va dir.
No recordo de quí, hi ha una cançó que diu “Els temps han canviat, però nosaltres som igual”
@ Gero; he rigut amb el teu comentari de que anavem sobrats, ¿creus que si anem pel terra de Granollers encara trobarem alguna cosa que pugui salvar a la humanitat? ¿Creus que si queda alguna cosa pot ser un perill ecològic? ¿Us imagineu per un moment que demà sortís en portada de tots els diaris un titular com el del festival de Granollers?
Ja no és notícia
Hem de riure
Referent al festival del camp de futbol prop de Granollers. Era el 1973. Va obrir el festival (a les 6 de la tarda) Sexto Sentido. Després tots el altres (jo tocava amb Delirium Tremens). Em van agradar molt Yerba Mate, Màquina, Smash, Tapiman… També Tucky Buzzard (els antics The End, apadrinats pels Stones) i,és clar, The Family (amb el Roger Chapman amb un braç trencat…). Quins temps!
Un aspecta important de la música a BCN dels anys 70 es l´arribada de la onda SALSA. Aquí no en hem parlat masa. Gato Pérez, Orquesta Platería, etc. Llavors jo no conectaba masa amb aquella onda, després més. Avans hi habia en Peret i la rumba catalana. Ahir, a NYC, va tocar (per primer cop als USA) La Troba Kung-Fú (em varen agradar molt) i (per primer cop a NYC) en Peret (bonisim!). Va esser una nit extraordinaria. Quand NYC es transforma en un poblet. Aquest era el context: http://www.lincolncenter.org/load_screen.asp?screen=Midsummer_Night_Swing
Vaitx estar al festival de Granollers, i recordo un grup que es deia “Zumagra”, pero de “tripi” no m,en va arrivar cap. Uns contemporanis de Gato i Plateriá eram: “Sardineta”; era un grup molt interesant per la festa que “liabam” en directe. La Troba Kung-Fú em va recordar Sardineta-en directe, pero mes evolusionats. Ha plogut molt. Os confirmo la mort de Franco (BAF) i d,en “Tapi”, Ho sento.
El 19-2-76 el Cuc Sonat va organitzar al club Helena un concert amb els
Perucho´s i Baf. Els baf es van presentar amb una formació de circunstancies on apart del franco al baix, van tocar el jordi Sabatés
al piano, el Ricky Sabatés a la guitarra, el Santi Arisa a la bateria (aquest
ultim no estic segur) i algú mes.
En el mateix concert es va repartir el polèmic texte de Zeleste Cangrena Palpable (una crítica al Zeleste), i també va pujar al escenari al final el
Jaume Martí i va anunciar el nom del grup La propiedad es un robo
Anys després vaig veure al Magic unes diapositives del acte, aixì que material hi ha, només falta reunirlo i treu rel a la llum
Algu te informació sobre:
Els concerts de la plaça del Nord a Gracia allà pels 1970/1972?
el festival a un camp de futbolde Sans que es deia “Las palmeras” recordo un primitiu Dharma i el Pau Riba i slob.lo potser?
Com tots sabeu el segell Picap esta reeditant tot el catàleg discogràfic de l’antiga marca Zeleste. Els quatre primers cd’s son: Blay Tritono, La Rondalla de la Costa, Barcelona Traction y Musica Urbana. En breu penjaré un article comentant tot el pla de publicacions del catàleg, adjuntant portades i comentaris.
Jo era un nano, nano, nano…ara en tinc 51, però recordo els Pic-Nic, que al cap d’anys vaig saber que hi tocaba el Toti Soler, potser l’únic grup jipi(?) que sonava en aquell temps d’una manera més àmplia.
Rectifico, de jipis els Pic-Nic veig que no tenien gairebe res, acabo de veurel’s al youtube i el “Callate niña”, els primers acords, son gairebe clavats a “L’home estàtic” de’n Pau….be, una tonteria de comentari…
Per acabar d’acabar el 2010, una proposta de clàssics d’aquells que poden agradar més o menys però que sonaven molt a l’època:
Bob Dylan, “Blood on the tracks”
Pink Floyd, “Dark side of the moon”
Creedence Clearwater Revival, “Cosmo’s factory”
Jeff Beck, “Blow by blow” (sembla ser que agradava molt als músics de Zeleste)
Lou Reed, “Berlin”
Sisa, “Qualsevol nit pot sortir el sol”
Pau Riba, “Jo, la donya i el gripau”
I ara alguns de menys coneguts però que poden ser tant o més estimats:
Magna Carta, “Lord of the Ages”
Nico, “Desertshore”
John Cale, “Paris 1919”
Wishbone Ash, “Argus”
copio” El lado oscuro del glam”: Bowie Iggy & Lou 1971-1973. Texto de Rafa Cervera
En 1966, el único ser humano que había escuchado a Velvet Underground en toda Inglaterra se llamaba David Bowie. Había sido mod, pop, psicodélico, pero a pesar de su determinación, la fortuna se negaba a sonreírle. Tras un viaje a Estados Unidos para promocionarle allí, su manager le trajo el acetato de un disco todavía inédito que le había dado el mismísimo Andy Warhol. Cuando Bowie escuchó The Velvet Underground & Nico, se quedó atónito y cayó rendido ante la audacia de Lou Reed y su grupo.
Tres años más tarde, Bowie conoció a Nico en Londres. Ella había dejado ya a los Velvet, acababa de editar su segundo disco en solitario y mantenía un extraño idilio con Iggy Pop, cantante de un grupo de Detroit llamado The Stooges. Nico estaba obsesionada con Iggy (el propio Iggy reconoció años después que ella le enseñó los secretos femeninos del sexo oral) y sólo quería hablarle de aquel pequeño salvaje a aquel inglés delgaducho y afeminado. Por su parte Bowie no tenía el más mínimo interés en el tal Iggy, lo único que deseaba es que Nico le hablara de Lou Reed, de cómo escribió las canciones que tanto le habían conmocionado.
No sería hasta 1971, cuando los Stooges ya se habían desintegrado, que Bowie descubrió su primer álbum mientras le entrevistaban en una emisora de San Francisco. Y una vez más, volvió a ver el cielo abierto. El reconocimiento y el éxito seguían eludiéndole, aunque no por mucho tiempo más. En 1972 se inventó el personaje de Ziggy Stardust, un rockero alienígena que triunfaba masivamente y aquello fue profético. Mezclando la influencia de sus iconos (Velvet, Iggy, Bolan, Warhol) y algo de music hall británico, Bowie no
sólo triunfó por fin, también cambió para siempre la música pop inventando el glam y ayudando a sembrar las semillas de lo que, unos años más tarde, fue punk.
ZIGGY CENTRE PGS
Ese éxito fue el nudo que ató definitivamente las carreras de Bowie, Reed y Pop, una especie de alianza caníbal que generó un intercambio de influencias, favores, homenajes y envidias que dejaron su huella en la historia del rock. Una relación que Dave Thompson exploró en el libro Your Pretty Face Is Going To Hell: The dangerous glitter of David Bowie, Iggy Pop & Lou Reed (Backbeat Books, 2009)
Portada Thompson
y que en menos de un año vuelve a ser revisada en el documental The Sacred Triangle – Bowie Iggy & Lou 1971-1973 (Sexy Intellectual).
Tanto el libro como el DVD se complementan perfectamente, ya que aportan información sobre ese triángulo nunca equilátero cuyos tres lados compartían el gusto por las drogas, el sexo y la decadencia. Una materia prima que produjo momentos gloriosos a partir de 1972, cuando Bowie, ejerciendo de alma filántropa y amparado por su arrasador éxito, se dispuso a redimir las carreras de sus dos ídolos. Porque si bien Bowie había revolucionado a la juventud británica con The Rise And Fall of Ziggy Stardust & The Spiders From Mars y se disponía contagiar al mundo con la ziggymanía, Iggy Pop ya no era más que un zombie carcomido por las drogas, un apestado del que las discográficas no querían oír hablar gracias al kamikaze legado, musical y profesional, de los Stooges (se dice que Elektra quiso fichar a Humble Pie y a T-Rex, pero ambos se negaron a grabar en el mismo sello donde estaban los Stooges). En cuanto a Lou Reed, desde que abandonara a Velvet Underground en 1970, había estado buscando una identidad musical que no terminaba de encontrar.
Respaldado por Tony DeFries, un manager capaz de sacar oro de un montón de estiércol, y por la productora MainMan, creada para mayor gloria de Bowie, éste produjo a Lou Reed, dándole su primer éxito comercial con Walk On The Wild Side y colocándole al fin, con el álbum Transformer, en el lugar que merecía, en medio de esa escena glam que tanto le debía a Velvet Underground y a Warhol. A continuación, Bowie se metió en el estudio con unos revividos Stooges e intentó encauzar aquel caos produciendo Raw Power. El disco no vendió nada pero su furia sónica dictó las premisas del punk en pleno 1973.
Ziggy Stardust, Transformer y Raw Power. Tres hitos de toda una odisea artística que se gestó durante el bienio 1971-73 entre Londres y Nueva York, con la inestimable colaboración de personajes secundarios como Cherry Vanilla, Wayne County, Leee Black Childers, Danny Fields y Angie Bowie, entre otros. Una historia apasionante que sirvió para consagrar a tres monstruos del rock & roll y cuyo reverso quedó sintetizado cuando Bowie recordaba una noche cualquiera en el Max’s Kansas City, el club neoyorquino por excelencia, en la que él, Iggy y Reed compartían mesa sin absolutamente nada que decirse, espiándose furtivamente el maquillaje unos a otros.
Ahir vaig veura el documental sobre JANIS: LITTLE GIRL BLUE. Excelent! Una visio molt intima i personal de la Janis Joplin. Molt recomenable (apunteu per quand arrivi a Spain), descubrireu a la Joplin, la persona. Encantadora, fragil, leona, simpatiquisima Janis: Little Girl Blue
Usamos cookies para asegurar que te damos la mejor experiencia en nuestra web. Si continúas usando este sitio, asumiremos que estás de acuerdo con ello.AceptarNo AceptarPolítica de privacidad
check this out:
http://www.progresiva70s.com/rock_catalan.htm
pau riba, dioptria i youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=mmsG2TQmUvw
Lloc web: http://www.progresiva70s.com/rock_catalan.htm
Comentari: tema musica.per mi la cosa local va comencar amb musica dispersa i maquina!aquells concerts dels divendres nit/diumenges mati a la sala… “price”?els grisos exasperats a fora, ma a la porra, preparats. concerts cancel.lats per temes eta, grapo, mil, etc. nosaltres, desconectats i conectats al mateix temps. tot el tema de “musica progresiva” dels principis del 70.
Aquesta article- secció es crea amb intenció de fer un recull de la música que s’escoltava en aquell temps ja que va ser un dels estímuls més importants per la penya setentera.
Així com la bibliografia segurament serà molt curta, no passarà el mateix amb la discografia, just vaig iniciar-ho dissabte passat i queda la tira per fer, seria interessant penjar la caràtula del disc + mp3 representatiu + enllaços internet.
Vaig pensar en separar música d’aquí i de fora, però crec que tothom la escoltava per igual, per tant de moment millor que estigui tot junt, també es podria fer cronològicament, encara que posant l’any de edició ja no cal, es tracta de començar i anar fent .
Totes les aportacions i comentaris seran benvinguts i s’afegiran a ser possible a cada disc, tinc que preguntar als websmasters, if is possible?.
Aquests discos van ser la banda sonora dels setantes.
Volem més !
Soy fan de Marc Bolan,
Estaria bien que colgarais alguna portada de T REX pues creo
que tuvieron un papel importante en la escena musical de los setentas.
I l’ Empty Rooms del John Mayall?
No us el descuideu. Era un dels meus preferits.
Jordi no t’en oblidis de grups locals com Agua de Regaliz (Barcelona) Smash (Sevilla) Els concerts de Musica Progresiva (Price, Iris) van ser els primers a tot l’estat espanyol. Jo també havia corregut davant els grisos que no els hi agradaba gens aquella concentració de peluts.
JM
Ja se que va ser un bolet i que no van fer mes que el tema In-A-Gadda-Da-Vida, pero el disc dels Iron Buterfly va arribar a tot arreu incloent les discoteques. Voto per ell !
Que hay de T Rex ?
si, JM, smash va ser tota una revel.lacio. y de sevilla nada ma!
per aquell temps, o poc despres, a la sala villarroel vaig descobrir tambe de sevilla el grup de teatre experimetal “la cuadra”. pedro aixo ja es una altre tema.
si, si, el in-a-gadda-da-vida va ser una altra revelacio. quand duraba la canco? la primera canco pop amb aquelles durades y solos. james brown, potser avants? “get up…like a sex machine”
un altre que va marcar: “je t’aime… moi non plus” (som sonmiabem del altre canto dels pirineos…)
a suivre…
Missatge original de jrguzman enviat el 28/08/2007 22:21:10
>
> Faust IV. Disc bàsic del rock experimental alemany o “Krautrock”.
> S’obre amb la peça del mateix titol.
> Virgin records 1973
>
> http://www.faust-pages.com/
T Rex una de las mejores bandas del llamado Glam Rock !
El disc dels Iron Buterfly es de l’any 1968 i era un disc conceptual, es a dir la musica formaba part d’un tot. Diuen que els iniciadors dels discs conceptuals varen ser el Beatles amb Sgt. Peppers, el que es cert es que la psicodelia musical s’expresava millor en 12 minuts en contrast dels 3 minuts que el Rock N’ Roll dels 50’s habia instaurat.
Nice to hear about you Jordi
roxy music (1972)
http://www.youtube.com/watch?v=rnRM0hC2I1s
t rex
http://www.youtube.com/watch?v=Ylww2dOW7fg
cream
http://youtube.com/watch?v=Cqh54rSzheg
john & yoko – all we are saying is give peace a chance
http://www.youtube.com/watch?v=I-NRriHlLUk
http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Jlbedin3.JPG
gong, soft machine, etc., etc.
pero tornan als temes locals…
aquells primers concerts a la sala iris. quint any era?
1970, 71?
recordo que l’esperat grup angles (“free” ?) que tenien que acabar la programacio , de bastantes setmanes , no van vindre. concert cancelat. crec que per tensions politicas del moment. eta, grapo, mil, ccoo, huelga general anunciada (y nunca llegada), etc.
zeleste va obrir el … 73?
qui va fer el primer concert?
orquesta plateria?
(next time in barna we’ll catch up)
dos mes, avans d’anar a dormir…
frank zappa, 1969, “peaches in regalia”:
http://www.youtube.com/watch?v=s5MQ_Oejz8w
sly & the family stone, 1970, “thank you”:
http://es.youtube.com/watch?v=qJRNtBqHCyc&mode=related&search=
Patty Smith le debes un favorazo a Van Morrison por haber compuesto la canción “Gloria” !
El Zeleste va ser inaugurat amb un concert del duo anglès
Amazing Blondel. http://es.youtube.com/watch?v=vbEOnCsc4y4
Recordo que l’entrada estaba plena de espelmes i la gent anava desfilant cap el interior un tant sorpresa.
Estem parlant de l’any 1971 ?
Zeleste montat per Víctor Jou, va obrir al maig de 1973.
quilpil
Algú té informació sobre La Banda Trapera del Rio ????
zeleste
barcelona maig, 1973. OK!
avans hi habia un local, va durar mes anys, potser encar existeix?
un peiti local just a sobre de la diagonal. era un bar de copas, pero de tant en tant hi tocaba gent. maquina! entre altres.
ara no recordo el nom. es baixavan unes escales, era forca petit, molt aprop de tuset.
la banda trapera del rio
els vaig coneixer cap el 1976-7. quand jo formaba part de la moguda “cuc sonat” , primers concerts a espanya de punk, etc.
crec recordar en xavi va estar en contacta amb algun d’ells fa poc.
tapiman
he anat a ebay i he trobat aixo:
http://cgi.ebay.com/TAPIMAN-The-Singles-Mini-LP-SPAIN-HARD-ROCK-PSYCH_W0QQitemZ300140284513QQihZ020QQcategoryZ306QQrdZ1QQssPageNameZWD1VQQcmdZViewItem
Alguien tiene algun disco de Pan y Regaliz y Tapiman ?
Creo que grabaron algun disco con el sello Edigsa en los setentas.
Se’n sentia molta, de música, potser perquè és una de les poques coses que es poden fer quan s’està completament col·locat, i em sembla que part d’aquesta música ara resultaria difícil d’aguantar.
Vull dir, a algú li ve de gust avui dia passar-se vint minuts escoltant In-a-gadda-da-vida amb les llums apagades? Una mica plom, no?
En tot cas, feu una mirada a xxxrockrula.blogspot.com i trobareu una bona quantitat de discos de la época per baixar-vos-els: Hendrix, Zappa, Doors, Ten Years After, Kinks, Cream, King Crimson, T Rex, etc. etc.
Ah! I el disc de la vaca! Pink Floyd – Atom Heart Mother
Hola Jordi,
Suposo que el local de copas a que et refereixes era L’Enagua.
Ara es un bar irlandés, i de tant en tant també hi ha música en directe.
Mentre l’agulla avançava a 33 revolucions entre els solcs del plàstic, seguint l’itinerari el·líptic, nosaltres, al·lucinats per “l’efecte de la química de l’LSD,” érem abduïts a les regions més remotes de l’espai interior. Escoltàvem una i altra vegada els discos fins que, cansada, perdia la memòria del solc o, plena de pols, es desplaçava transversalment en un ras que donava per finalitzada l’audició. Tanta era la intensitat de l’emoció que algú feia girar el vell tocata Cosmos a l’inrevés, amb l’esperança de trobar-hi ocults missatges, plànols d’aquelles regions. Algunes vegades, la portada era el millor del disc, suggeria i complementava la música.
I és que molts discos de la dècada dels 70 trencaven amb els esquemes musicals anteriors.
Mentre la música popular dels 60 acompanyava els variats estats d’ànim i l’efecte de les bombolles del xampany, la dels 70, convidava al viatge interior. Músics i públic es compenetraven a mesura que compartien la substància col·loqueta. Ja ho havia dit el Dylan: “And they’ll stone when you’re there all alone, but I would not feel so all alone.”
Escolta Jordi, el de la vaca es el segon que vaig col.locar!.
Com els puc col.locar en galeria de 3?
quil_pil
Insisto, alguien tiene algun disco de Pan y Regaliz i Tapiman?
@quil_pil: t’envio un mail sobre el tema. La referència al disc de la vaca és un enllaç per baixar-se’l (mp3).
@vinilos: yo no tengo ninguno, lo siento. Al pensar en Pan y regaliz, antes Agua de regaliz, recuerdo que en una época veía a Guillem Paris con frecuencia, pero hace años que no sé nada de él.
Jo tampoc tinc res. A mi em passa el mateix amb el Tapi, abans el coneixia del barri però fa molt que li vaig perdre la pista. Suerte Vinilos.
Gracias y felicidades por la web !
Ozzy Osbourne of Black Sabbath who had seen then and who have seen now !
Hola Jordi,
Les sessions matinals del Price i del Iris crec que eren al 69 o 70 i pel preu de l’entrada tenies asegurada la carrera final, devant del grisos es clar. Dels “Free” tan sols recordo que varen treure aquell single que es deia “All right now” i ni en vaig assabentar que tenien que actuar a Barcelona.
Hola agraïria si algú em pogués donar informació sobre el segell barcelonés ddomestic ( amb labels negres),, busco el primer single d’Ultratruita “herman brut”,, i no se,, si van editar algo més a part del single de Maria Lanuit.. crec que aquestes primeres edicions, foren editades pel colectiu de Truita Perfecta,, i no tenen res a veure amb les següents edicions en labes blanc de Codigo Neurotico, Terminal,, i companyia??
Lo dit qualsevol informació s’agraïrà.
Salut.
josep.garciaARROBAwanadoo.es
algu te els primers disco-express… anys 1968,69,70 ?
quand va sortir el primer numero de disco-express?
jo ho seguia, cada setmana em compraba la revista, encara que era molt jovenet. m’interesa trobar els primers disco-express perque varen publicar un poema meu (ells sense saber que qui ho habia enviat era un nen de 12 anys o poc mes). un concurs que varen organitzar per lletres de cancons. recordo molt malament l’ho que vaig enviar. molt probablemnt una cursilada infumable. pero ho varen publicar. i ara que ja soc mes grand em faria gracia tindre copia d’aquell poema.
si, jm, “free” eren els que estaban en cartell per acabar la serie de concerts.
pero otro estado de excepcion (cada dos per tres en aquells anys!) no ho va permetre.
Algú té comentaris, histories o fotografies del concert de Miles Davis al Palau de la Música al 1971 ?
Com es posible que l’única referencia del concert al Palau es trobi a una web japonesa ?
Amnesia col.lectiva ?
Efectivament Pete Cosey (una mena de bestia negra a la guitarra) va acompanyar a Miles al Palau i les vidreres tremolaven amb els seus solos. El podeu escoltar al disc Agharta (CBS – 1975) de Davis, si es possible a tot volum ! (està escrit al disc)
Aquella nit de 1971 un gran cotxe negre es va detenir davant de la porta de Zeleste.
Del seu interior varen baixar el Deu Negre vestit de blanc amb ulleres de sol acompanyat de Wayne Shorter.
Davis va pendre un gintonic a la barra mentre Shorter tocava el saxo acompanyat al piano. Unes hores abans la banda elèctrica de Miles Davis
havia sacsejat el Palau.
jo vaig estar al concert del miles Va ser molt accidentat perque el material de la banda havia quedat retingut a la frontera i van tocar amb amplis deixats; va començar amb retard En aquella epoca el Davis tocava temes de mitja hora o més El que més em va impactar va ser el guitarrista Pete Cosey que era un mena de Jimi Hendrix, ja sabem que el Miles admirava al Hendrix, que tocaba segut i que semblava que s’hagués prés un pot d’amfetes
Recomano una audició de “So What” de Miles Davis & John Coltrane a You Tube, of course !
Por fin habeis atendido mi petición (Pan y Regaliz & Tapiman)
Gracias mil !!!!
Busco discos publicados en los años 1954, 1955, 1956 y 1957.
Tienes alguno ?
microsurcos
Busco el single de Kul de Mandril, si alguna ànima caritativa se’l vol vendre, o també intercanviar per algun altre disc…
josep.garciaARROBAwanadoo.es
Salutacions.
Kongratulations for the web with no name !
Girlfriend, amiga, novia, amante … Marianne full of love !
He trobat un lloc especialitzat en el que anomenen “Rock Progressiu Espanyol”. Potser allà hi trobareu algun dels discos que us interessen, entre ells el de Pan & Regaliz y Tapiman.
Recorda algú el grup BAF , i si hi ha res grabat. Components: Ramon Soler, Jesús Franco, i el Xento.
Jordi tens molt bona memoria, es deien inicialment Eix de Baf.
Era l’època en que feiem jam sessions (per dir-ho d’alguna manera)
a Sant Felip Neri i la plaça del Rey.
“The rest was not our business”
Recordo que fa poc dies algú em va dir que l’Almirall l’havien tancat ¿és cert?, sí fos així ja tenim més arqueologia, güau!
Com a Eix de Baf varen fer un concert a la sala Vivacce de Badalona(avui, Els Genis) cap a 1973-74. ? .
En Ramon Soler, em sembla que encara avui porta el bar Almirall.
Puc confirmar que l’Almirall és obert i que el Ramon Soler el porta amb un altre company. Fa pocs dies m’ha enviat una foto del Jep Pujol, germà del Jordi Pujol, aquell que tocava amb el Pau Riba al grup de folk. Durant els primers 70 el Jep era molt molt bo tocant blues a la guitarra, sobretot quan tocava la Guild del Ramón Soler. Després se’n va anar a la Índia i quan va tornar va instal·lar-se en una casa cap el Pirineu. Un dia va tenir un accident amb el tractor i va morir.
El Franco, si es que parlem del mateix, va viure uns anys en un altell que encara hi ha dins del bar Fidel al carrer Ferlandina. Eren els 80 i corrien vents heabys. Crec recordar que el Leo em va dir que va morir.
Recordo perfectament el grup BAF pero no se si van arribar a enregistrar
cap disc. En Ramon Soler era una guitarrista genial, en Jesús Franco
tocava amb el seu baix “Hoffner” i en Xento a la bateria, efectivament.
Mes tard en Ramón i en Franco van montar el bar Almirall al carrer Joaquin Costa, quan al Raval no anava la gent ni per equivocació.
Investigaré respecte al disc.
em sembla que recordo molt, molt vagament un concert molt llunyà, quan es deien “Eix de baf”. Pot ser? Recordo bé?
I el festival de Granollers, aprox…1970-71. Si no tinc mal entés ( tinc notes de diaris , fotos amb ROLLING, EL. etc ) varen tocar Smash,. Family, Sisa… Primer fetival “rock” de España?
El més d’abril. Avui, concretament. Feu-me memòria.
Acabo de penjar un cartell que ha enviat el Xavi Cot del concert al Club Helena amb els Perucho’s i Baff.
@ffanes si creus que tens fotos que podem compartir les envies, t’envio el meu email.
Més coses sobre aquest festival. El promotor va ser el Jim, ben conegut a Granollers per ser un agitador cultural de Happenings, connexió amb Dali… Del festival recordo poques coses. Veníem del Montseny una colla , quan vam arribar no teníem diners per les entrades i vam trobar un lloc agradable a l’altra banda del riu on es veia perfectament l’escenari i es sentia tot. Vam tripar tota la nit (micropunts si no recordo malament), va ploure, ens aixoplugavem sota la vegetació de la riba, vam sentir els Hare Krichna per primera vegada en aquestes latituds i, quan es va fer de dia, el Sisa va cantar una cançó que deia no sé que de l’altra banda del riu. Els que hi érem vam interpretar que anava dedicada a nosaltres. No vaig veure els Family, vaig haver d’agafar la moto per anar a treballar, a l’època repartia el Correu Català i el Destino al barri de Sarrià.
La Pilar te fotos y premsa del Festival de Granollers, jo i vaig estar
els dos dies.
Un dels titulars dels diaris envers el Festival de Palou “ Granollers “
UNA ISLA DE WIGHT EN EL VALLÉS. I un altre:
Por primera vez en España
Noche de musica “Pop”
y…¿de DROGAS?
Quí ho diria… anys i anys amb els disc ratllat del rotllo contracultural i underground i el hippisme i el clacissisme i el que vulgui venir i tenir en compte per anys i anys… sálvese quien pueda!
No recordo que els Rolling vinguessin precisament a Granollers, si algú té fotos i referències i documents estaria bé penjar-les en aques websn…
Sí diria King Crimson al Pavelló Municipal de Granollers al 1973, amb es Family britànic i Sisa.. .1971-1973? ¿On son les nostres memòries?
Grup Kannavis, Pau Riba …però els Rolling a Granollers als 71-73?
D’on surt això? Algú en té de testimonis?
M’agradaria
Salut!
Ah, mireu, una referència que sí puc mostrar, transcric:
Titular de la revista “Por qué” a 6 columnes
“INDIGNACIÓN en Granollers por la invasión hippy: Se sospecha que de 3.500 asistentes el 15 por cien tomó LSD y el resto marihuana”
Si es que sois… peor que el demonio y la santa iglesia católica de roma
Aixó del “ Por qué” em sembla que ho escriu Enrique Rubio.
No…en les fotos estem un servidor i EL ROLLING ( alias que surt en aquesta mateixa web ( alies o sobrenoms) tirats pel terra del camp de futbol de Palou, a Granollers. Una gran nit, per cert.
Eva et passo uns enllaços del youtube on pots veure el cartell, fotos, imatges i sons del Festival Folk del Parc de la Ciutadella del 68
http://www.youtube.com/watch?v=i7OZR_jD5gU&feature=related
En aquest vídeo-clip que comença cantant l’Oriol Trambia, també surten imatges del parc de la Ciutadella durant el concert. Els temps ja han canviat i continuen canvien……
http://www.youtube.com/watch?v=kMvBCNOCXCE
Jo també era una baby al 68, tinc records i aquest tema d’en Dylan encara avui m’emociona.
En quan el primer concert dels Rollings, a aquest sí que vaig anar-hi, eh!, penso que va ser el primer?, al 76 i a la plaça de torus Monumental mira’t aquest enllaç, es boníssssim com a document, però el só és una caca.
http://www.youtube.com/watch?v=ZxtCUJIEG34
En quant el Festival de Música Progressiva de Granollers va ser al 1973 i no te res a veure amb el de Canet Rock, és del que parlava el ffanes, segurament el comentari del tele exprés era referent a aquest festival.
Bé em sembla que podem obrir un article dels festivals dels 70?’, ja ho faré i podem anar penjant tot això i molt més ¿como no?
Continuara ……
Hola Eva, en ffnes, es refereix al Rolling, no pas els Rollins Stones, hola ffnes, tinc algunes fotos on surt el Rolling junt amb la Judith, anglesa súper hippie que corria per Barcelona, suposo que també deus sortí tu, el Gero també surt.
Quan vulguis intercanviarem material.
Se m’ha menjat el comentari? ¿Com pot ser? I no el recuperaré?
Bé, repeteixo, no vull quedar-me frustrada…como íba diciendo…bis
Gràcies, quil.pil, ho he entés al llegir ffnes, i comentava també que m’agradaria saber la primera actuació dels Rolling Stones a Barna 78-79?
Deia que em comença a fallar la memòria… fins i tot virtualment que veig que perdo el comentaris… ai verge, el no dormir, els anys…
I preguntava si algú té documentació del que segons Pau Riba va ser el primer festival “contracultural” al Parc de la Ciutadella, cap el 68, amb ell els Batiste… jo era molt “baby”, no en sé res, pregunto
I transcric altre comentari del primer festival de música “continuada” , crec que se li deia, el de Granollers, les 20 hores que després va adoptar Canet rock, no? (Aquest sí el conec bastant bé)
Deia Sagarra al Tele/Exprés:
“Para estas juventudes, Pau deja mucho que desear como músico y como persona”
Fort eh? No cal comentaris, crec que Sagarra ja ha demostrat amb els anys que ell és millor músic i persona que Pau… qué fort, no?
En fi, espero que no surti doble aquest comentari… si és així demano disculpes
Salut i bon Sol !
Les estadístiques segons Enrique Rubio eren molt ràpides de fer:
De 3.500 persones la Creu Roja va atendre unes 15 amb mal viatge, doncs el 15% va prendre LSD. I la resta? Doncs li posem marihuana i
ja tenim el titular de premsa fet.
Per rematar la informació: Finalizado el acto, se encontraron 1.000 dosis de LSD por el suelo!
Això era anar sobrats!
Gràcies Pilar, m’ho he passat molt bé amb el revival i veure i sentir algunes cares i cançons ben familiars… i els Rolling Stones, ai els Rolling ¿qué podria dir-te? Que em segueixen inspirant divertiment, alegria, per la seva rebeldía, els temps canvien però ells, sortosament, no tant.
Ara riuràs, però encara aquest estiu passat vaig anar a veure els Rolling i vaig sentir el mateix des del primer moment, tenia una energía més forta que quasi tots els joves junts, el Mike, i jo, i no vaig poguer parar fins al final, que, s’ha de dir, va ser curt, però perfecte, molt elegants.
S’ha de dir també que va convidar-me el meu fill, ¡imagina! una emoció,
i allà ens vem trobar amb els seus amics i els pares dels seus amics, ¡el front de juventuts! tots porrats, va ser super divertit de veritat, m’agrada veure gent amb 60 anys amb tanta energía i com vibren encara amb els Rolling i la bona música… bona gent, joves i grans junts.
I s’ha de dir també, ens vem emprenyar moltíssim al saber que al cap de 10 dies els Rolling tornaven a Barna per actuar en una festa sopar dels màxims financers de la Deutche Bank i altres… i un amic del meu fill va anar de técnic o similar i va sopar colça amb colça amb ells. Va estar uns dies sense poguer tornar a la feina… va ser un trip per ell.
Va dir.
No recordo de quí, hi ha una cançó que diu “Els temps han canviat, però nosaltres som igual”
@ Gero; he rigut amb el teu comentari de que anavem sobrats, ¿creus que si anem pel terra de Granollers encara trobarem alguna cosa que pugui salvar a la humanitat? ¿Creus que si queda alguna cosa pot ser un perill ecològic? ¿Us imagineu per un moment que demà sortís en portada de tots els diaris un titular com el del festival de Granollers?
Ja no és notícia
Hem de riure
per música dels 70 o finals dels 60… mireu aquí
LP’s sencers per descarregar.
Com podreu veure, You Tube està retirant bastants videos degut a reclamacions dels propietaris.
Per si algú vol pegar un cop d’ull, he començat un blog, sobre les bandes dels primers 80 a Barna i rodalies..
http://barcelonarock80s.blogspot.com/
Salutacions
Li donarem una ullada al teu blog sobre els 80’s.
Merci per la vista a la nostra discografía.
Geronim
Referent al festival del camp de futbol prop de Granollers. Era el 1973. Va obrir el festival (a les 6 de la tarda) Sexto Sentido. Després tots el altres (jo tocava amb Delirium Tremens). Em van agradar molt Yerba Mate, Màquina, Smash, Tapiman… També Tucky Buzzard (els antics The End, apadrinats pels Stones) i,és clar, The Family (amb el Roger Chapman amb un braç trencat…). Quins temps!
Ramon, quin temps!, d’acord amb tot el que dius, tan sols una cosa era
l’any 71, mira les fotos i el cartell.
Un aspecta important de la música a BCN dels anys 70 es l´arribada de la onda SALSA. Aquí no en hem parlat masa. Gato Pérez, Orquesta Platería, etc. Llavors jo no conectaba masa amb aquella onda, després més. Avans hi habia en Peret i la rumba catalana. Ahir, a NYC, va tocar (per primer cop als USA) La Troba Kung-Fú (em varen agradar molt) i (per primer cop a NYC) en Peret (bonisim!). Va esser una nit extraordinaria. Quand NYC es transforma en un poblet. Aquest era el context:
http://www.lincolncenter.org/load_screen.asp?screen=Midsummer_Night_Swing
Vaitx estar al festival de Granollers, i recordo un grup que es deia “Zumagra”, pero de “tripi” no m,en va arrivar cap. Uns contemporanis de Gato i Plateriá eram: “Sardineta”; era un grup molt interesant per la festa que “liabam” en directe. La Troba Kung-Fú em va recordar Sardineta-en directe, pero mes evolusionats. Ha plogut molt. Os confirmo la mort de Franco (BAF) i d,en “Tapi”, Ho sento.
I met the Walrus
http://www.youtube.com/watch?v=jmR0V6s3NKk
Em sap greu Marc Bolan i T.Rex.
El 19-2-76 el Cuc Sonat va organitzar al club Helena un concert amb els
Perucho´s i Baf. Els baf es van presentar amb una formació de circunstancies on apart del franco al baix, van tocar el jordi Sabatés
al piano, el Ricky Sabatés a la guitarra, el Santi Arisa a la bateria (aquest
ultim no estic segur) i algú mes.
En el mateix concert es va repartir el polèmic texte de Zeleste Cangrena Palpable (una crítica al Zeleste), i també va pujar al escenari al final el
Jaume Martí i va anunciar el nom del grup La propiedad es un robo
Anys després vaig veure al Magic unes diapositives del acte, aixì que material hi ha, només falta reunirlo i treu rel a la llum
Un disc important de 1974
Hola Gero,
gràcies per la part que em toca (ja, ja…) Tot un detall per la teva part.
Una abraçada,
Xavier
Algu te informació sobre:
Els concerts de la plaça del Nord a Gracia allà pels 1970/1972?
el festival a un camp de futbolde Sans que es deia “Las palmeras” recordo un primitiu Dharma i el Pau Riba i slob.lo potser?
Toni benvingut a la web,
Si tens fotos de Melodrama per penjar (amb o sense Sisa) pots enviar-me-les a: unromero@hotmail.com.
Salut,
Gero
Com tots sabeu el segell Picap esta reeditant tot el catàleg discogràfic de l’antiga marca Zeleste. Els quatre primers cd’s son: Blay Tritono, La Rondalla de la Costa, Barcelona Traction y Musica Urbana. En breu penjaré un article comentant tot el pla de publicacions del catàleg, adjuntant portades i comentaris.
by Gero
acabo de veura al NYFF el docu “LennonNYC” http://www.pbs.org/wnet/americanmasters/episodes/lennonyc/about-the-film/1551/
un retrat molt ben elaborar dels darrers 10 anys d’en John Lennpn.
Happy 70th, John, we miss you!
Jo era un nano, nano, nano…ara en tinc 51, però recordo els Pic-Nic, que al cap d’anys vaig saber que hi tocaba el Toti Soler, potser l’únic grup jipi(?) que sonava en aquell temps d’una manera més àmplia.
Rectifico, de jipis els Pic-Nic veig que no tenien gairebe res, acabo de veurel’s al youtube i el “Callate niña”, els primers acords, son gairebe clavats a “L’home estàtic” de’n Pau….be, una tonteria de comentari…
Per acabar d’acabar el 2010, una proposta de clàssics d’aquells que poden agradar més o menys però que sonaven molt a l’època:
Bob Dylan, “Blood on the tracks”
Pink Floyd, “Dark side of the moon”
Creedence Clearwater Revival, “Cosmo’s factory”
Jeff Beck, “Blow by blow” (sembla ser que agradava molt als músics de Zeleste)
Lou Reed, “Berlin”
Sisa, “Qualsevol nit pot sortir el sol”
Pau Riba, “Jo, la donya i el gripau”
I ara alguns de menys coneguts però que poden ser tant o més estimats:
Magna Carta, “Lord of the Ages”
Nico, “Desertshore”
John Cale, “Paris 1919”
Wishbone Ash, “Argus”
I bon “annus horribilis” a tothom.
Del blog El Pais: http://blogs.elpais.com/pop-etc/2011/01/cerverabowie.html#more
copio” El lado oscuro del glam”: Bowie Iggy & Lou 1971-1973. Texto de Rafa Cervera
En 1966, el único ser humano que había escuchado a Velvet Underground en toda Inglaterra se llamaba David Bowie. Había sido mod, pop, psicodélico, pero a pesar de su determinación, la fortuna se negaba a sonreírle. Tras un viaje a Estados Unidos para promocionarle allí, su manager le trajo el acetato de un disco todavía inédito que le había dado el mismísimo Andy Warhol. Cuando Bowie escuchó The Velvet Underground & Nico, se quedó atónito y cayó rendido ante la audacia de Lou Reed y su grupo.
Tres años más tarde, Bowie conoció a Nico en Londres. Ella había dejado ya a los Velvet, acababa de editar su segundo disco en solitario y mantenía un extraño idilio con Iggy Pop, cantante de un grupo de Detroit llamado The Stooges. Nico estaba obsesionada con Iggy (el propio Iggy reconoció años después que ella le enseñó los secretos femeninos del sexo oral) y sólo quería hablarle de aquel pequeño salvaje a aquel inglés delgaducho y afeminado. Por su parte Bowie no tenía el más mínimo interés en el tal Iggy, lo único que deseaba es que Nico le hablara de Lou Reed, de cómo escribió las canciones que tanto le habían conmocionado.
No sería hasta 1971, cuando los Stooges ya se habían desintegrado, que Bowie descubrió su primer álbum mientras le entrevistaban en una emisora de San Francisco. Y una vez más, volvió a ver el cielo abierto. El reconocimiento y el éxito seguían eludiéndole, aunque no por mucho tiempo más. En 1972 se inventó el personaje de Ziggy Stardust, un rockero alienígena que triunfaba masivamente y aquello fue profético. Mezclando la influencia de sus iconos (Velvet, Iggy, Bolan, Warhol) y algo de music hall británico, Bowie no
sólo triunfó por fin, también cambió para siempre la música pop inventando el glam y ayudando a sembrar las semillas de lo que, unos años más tarde, fue punk.
ZIGGY CENTRE PGS
Ese éxito fue el nudo que ató definitivamente las carreras de Bowie, Reed y Pop, una especie de alianza caníbal que generó un intercambio de influencias, favores, homenajes y envidias que dejaron su huella en la historia del rock. Una relación que Dave Thompson exploró en el libro Your Pretty Face Is Going To Hell: The dangerous glitter of David Bowie, Iggy Pop & Lou Reed (Backbeat Books, 2009)
Portada Thompson
y que en menos de un año vuelve a ser revisada en el documental The Sacred Triangle – Bowie Iggy & Lou 1971-1973 (Sexy Intellectual).
Tanto el libro como el DVD se complementan perfectamente, ya que aportan información sobre ese triángulo nunca equilátero cuyos tres lados compartían el gusto por las drogas, el sexo y la decadencia. Una materia prima que produjo momentos gloriosos a partir de 1972, cuando Bowie, ejerciendo de alma filántropa y amparado por su arrasador éxito, se dispuso a redimir las carreras de sus dos ídolos. Porque si bien Bowie había revolucionado a la juventud británica con The Rise And Fall of Ziggy Stardust & The Spiders From Mars y se disponía contagiar al mundo con la ziggymanía, Iggy Pop ya no era más que un zombie carcomido por las drogas, un apestado del que las discográficas no querían oír hablar gracias al kamikaze legado, musical y profesional, de los Stooges (se dice que Elektra quiso fichar a Humble Pie y a T-Rex, pero ambos se negaron a grabar en el mismo sello donde estaban los Stooges). En cuanto a Lou Reed, desde que abandonara a Velvet Underground en 1970, había estado buscando una identidad musical que no terminaba de encontrar.
Respaldado por Tony DeFries, un manager capaz de sacar oro de un montón de estiércol, y por la productora MainMan, creada para mayor gloria de Bowie, éste produjo a Lou Reed, dándole su primer éxito comercial con Walk On The Wild Side y colocándole al fin, con el álbum Transformer, en el lugar que merecía, en medio de esa escena glam que tanto le debía a Velvet Underground y a Warhol. A continuación, Bowie se metió en el estudio con unos revividos Stooges e intentó encauzar aquel caos produciendo Raw Power. El disco no vendió nada pero su furia sónica dictó las premisas del punk en pleno 1973.
Ziggy Stardust, Transformer y Raw Power. Tres hitos de toda una odisea artística que se gestó durante el bienio 1971-73 entre Londres y Nueva York, con la inestimable colaboración de personajes secundarios como Cherry Vanilla, Wayne County, Leee Black Childers, Danny Fields y Angie Bowie, entre otros. Una historia apasionante que sirvió para consagrar a tres monstruos del rock & roll y cuyo reverso quedó sintetizado cuando Bowie recordaba una noche cualquiera en el Max’s Kansas City, el club neoyorquino por excelencia, en la que él, Iggy y Reed compartían mesa sin absolutamente nada que decirse, espiándose furtivamente el maquillaje unos a otros.
Melanie…. quina tia! per a que os en recordeu:
1970: http://www.youtube.com/watch?v=xOExGVgQzRg&feature=list_related&playnext=1&list=MLGxdCwVVULXfhNhljzMTaAInuMqkvX4qE
1978: Joey Division: http://www.youtube.com/watch?v=FzTw4PYfROU
Algú te un single de Grup Kannavis anomenat “resaca de amor”?
Moltes gràcies.
Premiata Forneria Marconi , Hair ( el musical ? ) ,
ningu més es va enamorar de la julie driscoll?
Dylan, Dylan, Dylan.
recordant al Albert Anadon:
http://soundcloud.com/bob-dylan-1981-11-10
Maquina!
http://www.youtube.com/watch?NR=1&feature=endscreen&v=QLIh0frqhCk”
En breu col.locarem un link amb Spotify de les dos o tres cançons mes interessants de cada àlbum. La tecnologia avança i s’imposa un plan renove …
Jo la Dona i el Gripau, Derek and the Dominos ?
Esqueixada Sniff? Maquina en directe !
Hola Gero !!
El single “resaca de amor”, de Kannabis, amb quina discogràfica va sortir?
Ahir vaig veura el documental sobre JANIS: LITTLE GIRL BLUE. Excelent! Una visio molt intima i personal de la Janis Joplin. Molt recomenable (apunteu per quand arrivi a Spain), descubrireu a la Joplin, la persona. Encantadora, fragil, leona, simpatiquisima Janis: Little Girl Blue
Sé que el van passar a l’In-Edit Festival, però no el vaig poder veure.
aqui deixo Mike Oldfield ‘Tubular Bells’ Live at the BBC 1973