Per Canti Casanovas
“We are stardust, we are golden,
And we’ve got to get ourselves back to the garden.”
Joni Mitchell
Fins ara, a “LWSN, sempre amb la mirada posada en la contracultura d’aquí, no havíem parlat mai de Woodstock. Però ara que l’imperi s’encabrita, no podem ignorar aquell esdeveniment, i li dediquem un espai. Això sí: qui vulgui entendre tot el que s’hi diu, que aprengui anglés o es busqui la vida —a Internet no hi ha el documental subtitulat. L’opció legal: llogar el CD o pagar alguna plataforma. L’opció underground: us oferim Woodstock: 3 dies d’amor i música per cortesia d’Internet Archive en tres parts en anglès.
1969. El Vietnam crema. Luther King i Bobby Kennedy ja són història. La joventut nord-americana fuig de la guerra del Vietnam com pot: uns desertant per tot el món; d’altres amagant-se a comunitats hippies; i els més valents… muntant una utopia musical a l’aire lliure. Neix Woodstock. Michael Lang i John Roberts, dos col·legues amb deliri visionari, ho fan possible a la granja lletera de Max Yasgur —el iogurt espiritual d’una nova Amèrica. La companyia Woodstock Ventures ho peta. I quan tot se’n va de mare (de 150.000 esperats passen a més de 400.000 ànimes), prenen la decisió més hippie possible: obrir portes i deixar entrar tothom. Entrada lliure. Utopia desbocada.
Michael Wadleigh, jove i intrèpid cineasta, ho grava tot. I ho fa amb un equip que ja és llegenda: Thelma Schoonmaker i Martin Scorsese al muntatge. Diversos punts de vista. Explosió sensorial. El split screen et fa sentir-hi dins: xop, ballant, cridant “Give me an F!” amb Country Joe & the Fish, que escupen sarcasme antibèl·lic a cop de “I-Feel-Like-I’m-Fixin’-to-Die Rag”. La pel·lícula guanya l’Òscar a millor documental el 1971 i una nominació a millor muntatge. Però més que premis, el que ofereix és una radiografia d’una deserció col·lectiva. Milers de joves no volien matar ni morir per petroli o imperi. Hi ha moments que et foten un cop a l’estómac: Joan Baez, embarassada, canta per al seu marit empresonat per insubmissió. Richie Havens obre el festival amb un “Freedom” improvisat i irrepetible. Jimi Hendrix, al final, destrueix l’himne americà amb una guitarra que escup bombes. Crosby, Stills, Nash & Young retraten la por i el coratge d’una generació a punt de petar-ho tot.
Què queda de tot això, avui? Algunes ànimes ressentides diuen que aquells hippies ara voten Trump. Fuck off . És veritat que la Warner va guanyar 50 milions de dolars amb el documental però els Estats Units estan més trencats que mai, si. Però davant del fatxenda “Make America Great Again”, s’aixeca més de mitja nació que vol pau, drets civils i llibertat i fa sentir el seu “Prou!” a la barbàrie imperialista.
I la psicodèlia? No ha mort, s’ha mutat. Ens acompanya des de la prehistòria i es cola ara en discursos terapèutics i corrents psicologistes que busquen treballar les consciències dels individus. La música i el viatge sempre són curatius, però si no “anem a per totes” guanyaran sempre els senyors de la guerra. Com als seixanta: substància i circumstància igual a força.
I l’underground? On collons para? Potser al Burning Man, a Nevada, on 80.000 ànimes fan esclatar el desert cada any. És espectacular, sí. Però… ens hem quedat amb l’estètica i hem oblidat l’ètica? Potser. O potser, remena la cua i com deia aquell, la resposta continua bufant en el vent. Però una cosa és clara: cap festival posterior ha estat tan brut, tan descontrolat, tan lliure i tan visceral com aquell Woodstock del 69.
Desplaça cursor per veure la segona i tercera part.
Segurament una de les millors seleccions de fotos del festival.
Algunes fotografies més.
