London Bar – Epicentre de la poesia contracultural

Sintonitzar freqüències al London Bar

El London Bar, al Carrer del Conde del Asalto, l’actual Carrer Nou de la Rambla, no era per a mi un simple local de pas. Era l’estació de servei on cada tarda anava a sintonitzar freqüències amb els marginats d’aquella Barcelona de color sèpia. Com ja descrivia Josep Maria Carandell a la seva Guia secreta de Barcelona (1974), el local conservava uns «purs preceptes modernistes» que el desconnectaven de la grisor de la ciutat. Però, mentre la guia es fixava en el mobiliari de ferro i els records del circ, jo hi cercava una altra cosa: el satori o el nirvana, llegint Suzuki per introduir-me en el budisme zen.

Sempre m’asseia al fons, en aquell apartat intern que Carandell definia com el «Niu d’art». Era el meu reducte. A l’esquerra, una taula sempre il·luminada per la vacil·lació d’unes espelmes esdevenia el quarter general de la poesia contracultural. Allà hi sovintejaven els redactors de la pionera revista La Muerte de Narciso (1973) i de La Cloaca. Per aquella taula hi passaven, en un flux constant d’idees, Albert Subirats, Mercè Serret, Enric Casasses, Jaume Cuadreny, Pau Malvido, Jordi Mustieles, Maria Casassas, Arturo Montfort, Pepe Otal —sempre acompanyat per amigues que havia conegut a les Rambles—, Paco Fanés, Pere Marcilla, Xavier Sabater, Genís Cano i tants altres dels quals la memòria ja no em permet rescatar el nom.

Mentre jo m’endinsava en els textos de Suzuki, el London es transformava en un taller obert on la paraula o la música es discutia, es trencava i es tornava a muntar entre el fum i el vi. Aquell espai era el punt de partida. Abans de sortir a fer la ruta del Barri Gòtic —aquell periple que inevitablement acabava amb tota la colla asseguda a les escales de la plaça del Rei—, el London era el lloc on «connectàvem». Com deia Carandell, s’hi lligava a nivells mentals, però per a mi, l’essència era la complicitat: érem poetes, músics i pintors compartint un mateix impuls abans de la deriva nocturna.

La vida al voltant del London Bar

El London Bar no s’entenia sense el seu entorn immediat. Com apuntava Paco Fanés en una de les cròniques de l’arxiu, la presència de Mario del Rey —un dels darrers bohemis de la vella escola— era essencial per captar la intensitat d’aquell 1972. I al costat d’aquesta disbauxa, el record punyent de la comissaria de la benemérita al carrer del Conde del Asalto, que aportava el toc surrealista a les tardes passades al London Bar.

Canti Casanovas

Galeria fotogràfica del London Bar

1 de 3

[ARXIU] de La Web Sense Nom

• Articles relacionats (Interns):
  • • [La Muerte de Narciso: Crònica d’una ruptura (1973)] El London Bar era l’espai de trobada dels poetes del 73

      [La Cloaca – Revista literaria contracultural] Xavier Sabater i el Grupo Taller de Marionetas sovintejaven el London Bar cada tarda.

  Arxius complementaris

• La crònica original de Josep Maria Carandell sobre el London Bar el 1974 es pot consultar en aquest [document PDF adjunt].