L’oasi d’avantguarda: De Walter Benjamin a Irene Polo
Abans de l’eclosió dels seixanta, les Pitiüses ja formaven part d’una geografia freak incipient: una cartografia invisible que connectava nodes de llibertat i refugi per a l’avantguarda intel·lectual europea. Durant la dècada dels 30, figures com Walter Benjamin o Tristan Tzara van identificar l’illa com un espai de resistència poètica i economia de subsistència, traçant una ruta que esquivava els centres del poder d’una Europa en crisi.
Aquesta genealogia de la llibertat queda documentada en les cròniques de la periodista Irene Polo al periòdic L’Instant. Polo, resident a Sant Antoni, descrivia amb sensibilitat poètica l’atmosfera d’una illa que seduïa per la seva arquitectura antiga i uns costums que ja atraien estrangers moderns. En els seus textos, recollits a La fascinació del periodisme (Quaderns Crema, 2003), Polo advertia que el paisatge original quedaria sepultat sota la “literatura de prospecte de turisme”. Defensora de la llibertat sexual i el nudisme, la seva figura encarna l’empenta vital que reprendrien les generacions posteriors que confluirien en les Pitiüses de 1969.
L’època transaccional i l’estratègia del reclam
Com apunta Vicente Valero a Viajeros Contemporáneos, Ibiza, Siglo XX, el règim franquista va instrumentalitzar aquesta inèrcia de “tolerància” d’Eivissa per projectar a l’exterior una imatge d’Espanya favorable als seus interessos. Per als joves que hi arribaven a finals dels 60, la geografia freak de les illes constituïa una necessitat orgànica; un territori de referència que cercava oxigen fora de la grisor de la península.
El Moll de Barcelona: Node logístic de la ruta
Barcelona constituïa, a finals dels 60 i primers 70, el punt de trobada i la ciutat portuària obligatòria per a qui transitava per aquesta geografia freak. Funcionava com la parada logística dels viatgers que enllaçaven Londres, París i Àmsterdam amb Xàuen, Sardenya i, especialment, les Pitiüses.
Al port de Barcelona existia la possibilitat de comprar un bitllet de coberta a un preu molt barat pocs minuts abans de la sortida dels vaixells de la “Transmediterránea”. Sovint calia demanar un petit préstec als amics per complementar el que et faltava i marxar a l’aventura. El viatge començava amb un ritual d’adéu avui desaparegut: pujaves al vaixell sota els rotlles de paper higiènic desplegats i entrellaçats entre els que pujaven a bord i els que quedaven al moll. Era el “pa de cada dia” a la terminal, un espai de comiats i viatges improvisats que formava part de la quotidianitat de la nostra generació.
El testimoni de la premsa: L’article de Lluís Carandell (1969)
Les illes constituïen espais on el temps s’havia aturat; territoris no contaminats que mantenien una distància real amb el mite posterior de sex, drugs and Rock & Roll. La revista “Triunfo”, una de les poques escletxes crítiques de l’època, va destacar aquest atractiu en un article de Lluís Carandell a finals d’agost de 1969. Carandell afirmava:
“… jóvenes inconformistas, decepcionados del mundo en que viven, una especie de paraiso natural en el que proseguir la búsqueda de si mismos”.
Aquest document de la geografia freak documenta la percepció de l’illa com un espai de recerca personal en un moment de canvi profund. L’article complet permet analitzar com es construïa el relat sobre la llibertat a les Pitiüses des de la premsa de l’època transaccional.
L’atmosfera de l’oasi: Joves inconformistes a les Pitiüses
La Repressió: Mortadelo i Filemón i el control de l’estètica
L’arribada a l’illa no sempre resultava idíl·lica. El control estètic i moral s’exercia directament a la passarel·la del vaixell mitjançant els serveis de “Mortadelo i Filemón”, dos policies que identificaven i retenien aquells viatgers sense mitjans econòmics suficients. El seu objectiu era fiscalitzar qualsevol rastre d’una dissidència que el règim considerava una amenaça per a l’ordre establert.
Mentre a la Via Laietana de Barcelona la repressió s’executava mitjançant la tortura sistemàtica, a Eivissa el mecanisme principal consistia en l’expulsió immediata en el següent vaixell de retorn. Aquesta campanya de “neteja” moral va tenir un altaveu constant en la premsa de l’època.
Estades i vivència directa: El teixit de testimonis
La presència a les illes s’ha d’entendre dins del marc de les estades reiterades que molts joves vàrem realitzar durant aquells anys. No es tractava de fets aïllats, sinó d’una circulació constant entre la península i l’arxipèlag que va definir una manera de viure i de relacionar-se amb l’entorn.
Les figures de Pau Riba o Mercè Pastor s’integren en aquest flux de viatgers, aportant un llegat cultural que neix precisament d’aquesta experiència directa a les Pitiüses. Així mateix, el testimoni de Soteras —qui va viure a l’illa durant anys i de qui publicarem properament material inèdit— reafirma la importància de recuperar aquests relats centrats en el document i la memòria compartida. Els comiats i els viatges improvisats al moll de Barcelona romanen com la crònica quotidiana d’una generació en moviment.
[ARXIU] de La Web Sense Nom
Articles relacionats (Interns):
-
[La campanya de l’ABC 1969 i la repressió contra els hippies (JC Usó)]
- [Represión, Formentera, flipada, 1972…]
-
[La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1968-1970)]
-
[Pau Riba i Mercè Pastor: L’estada a les Pitiüses i la gènesi del Jo, la Donya i el gripau]
- [Sobre l’etapa d’exili a Eivissa dels dibuixants de’El Rrollo enmascarado]
-
[Joan Soteras: Memòria de l’Eivissa dels 70] (Properament)]
Documentació i premsa (Externs):
A La Miranda, el blog del suplement cultural del “Diario de Ibiza” hi ha un article molt interessant sobre les estades de la periodista Irene Polo a Eivissa, i els articles que va publicar sobre l’illa, als anys trenta, abans de la Guerra Civil, al periòdic L’Instant. “Irene Polo residía en Sant Antoni durante sus estancias en la isla. Y los paisajes que describe, con exquisita sensibilidad poética, son siempre los de este pueblo que por entonces era el más visitado y, por tanto, el más turístico. Sus crónicas combinan el tono poético –deslumbrante la atmósfera que describe con la puesta del sol– y un tono, digamos, más periodístico. Es a través de esta segunda mirada como se aproxima al mundo de los extranjeros. Estos, escribe, «han descubierto Eivissa antes que nosotros y se instalan a toda velocidad». Y hoy podemos decir, además, que la periodista tenía también una gran visión de futuro: «pronto el paisaje quedará solo entre las villas, los palaces, las carreteras y los rótulos en inglés y alemán, cubierto, además, de literatura de prospecto de turismo». Ho escriu Vicente Valero. I segueix “Los gustos de Irene Polo la definen como una mujer culta, aunque autodidacta, con fuerte personalidad, sensible a la naturaleza –practicaba el nudismo–, aficionada a las novedades técnicas de todo tipo –era asidua de la escuela de aviación, donde aprendió a volar–, seguidora de la moda de París –en su mismo peinado y también en el uso de pantalones–, y defensora de la libertad sexual –ella misma no ocultaba su lesbianismo–. Ahora bien, puestos los pies en la isla, lo que conmueve y seduce también a la modernísima joven es precisamente el conjunto de cosas antiguas que contempla: las costumbres y los vestidos de los payeses, su arquitectura.”
Les “Postals d’Eivissa” d’Irene Polo han estat reeditades en el llibre “La fascinació del periodisme” (Quaderns Crema, Barcelona, 2003).
oh! recordar are al Mortadelo y al Filemon d’eivissa em fa pensar amb la diferençia entre aquests i els de estupefaçents de BCN,,a eivissa no torturaban als peluts,a Barcelona si…….barcelona NO era una festa..
Vicente Valero ens parla de la colònia d’estrangers que des dels anys 30 vivien i freqüentaven la illa. Cito només com exemple a Walter Benjamin i a Tristan Tzara.
Explica la creació del mite romàntic en una illa que havia quedat apartada del progrés i continuava depenent d’una economia de subsistència bàsica.
En un món en crisis i entre guerres, Eivissa era un econòmic oasis que convidava a la reflexió, a pintar o escriure. Jo tampoc m’atreviria a afirmar si la continuïtat d’aquest oasi durant el franquisme va dependre de la voluntat expressa del dictador o més aviat d’una manca d’atenció. El que afirma Valero és que durant el franquisme es va prohibir la compra de propietats als estrangers. Pau Maragall també explicava que a finals dels 60 els propietaris que llogaven cases es van veure obligats a informar a la Guàrdia Civil sobre el nombre i identitat dels llogaters.
Jo vaig arribar a Eivissa el 69 amb els últims peluts i ja no era el mateix que els anys 30. Eivissa s’estava posant de moda i s’afanyaven a construir la infraestructura turística que té actualment. Un dia un conegut em va dir que no hi havia encara productes congelats i em va proposar que em dediqués a equipar amb congeladors tots els bars i botigues. En aquell moment allò em va semblar un disbarat, encara que segurament hagués guanyat molts doblers.
Gracies per la proposta bibliogràfica. A la web sense nom sempre ens ha preocupat identificar els culpables immediats de la repressió contra “els peluts”.
Molt bona aquesta entrada, Canti! Pel que dius, jo no sé si Vicente Valero te raó quan apunta la possibilitat que Franco utilitzés Eivissa com un reclam que donés davant el món la imatge d’una España lliure i tolerant. En qualsevol cas, covindria deixar clar que Eivissa ja era un punt on hi havia una petita colònia d’extrangers ex patriats, refugiats i bohemis abans de la guerra civil.
Pel que fa a la repressió franquista contra els “peluts” centrada a Formentera, a banda de la presència de “Mortadelo i Filemón”, hi ha un llibre bastant interessant i ben documentat sobre el tema:
CERDÀ SUBIRACHS, Joan i RODRÍGUEZ BRACHAT, Rosa: “La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1968-1970)”, Sant Jordi de Ses Salines (Eivissa), Res Publica Edicions, 1999 (col·lecció “Crònica d’unes illes, 5).