Setmana Santa, 1972: Una reduïda expedició del Gòtic, encapçalada pel Shakespeare, ens desplacem a Cadaqués, farcits de trips i xocolata. Per les nits, dormim en un refugi de pastor i durant el dia, ens proveíem de barretes de pa i llaunes de tunya al mític Colmado, fins acabar amb les existències. La capça de retoladors de colors que sempre porto damunt, s’exhaureix pintat colorides i al·lucinants sortides de Sol.
Sant Joan, 1972: Llegeixo al diari que Dali farà una performance a unes milles de la costa, amb uns globus dissenyats per ell. Es tracta d’unir-los i formar un gran mural sobre el mar. Agafo el sac de dormir i m’han vaig tot sol. A l’estació de França em trobo amb la germana del Rolling que em diu que s’escapa’t de casa, que no te un duro, jo tampoc, i que si em pot acompanyar?, ho accepto i junts marxem cap a Cadaqués.
En arribar, veiem a la platja, uns enormes petates que contenen els globus, però minuts desprès, al Casino, ens assabentem que Capitania Marítima, adduint que era un perill per la navegació, ha prohibit l’acte. Decebuts esperem a la nit per celebrar-la junts. En fer-se fosc descobrim, al carrer de davant de l’església, els preparatius d’una fastuosa festa privada, organitzada en motiu de la frustrada perfomance.
Hores desprès ens hi apropem i fent-nos passar per convidats, entrem. Dins, Dalí i un grup d’unes 20 persones celebren una festa intima. Tinc tanta gana que no tinc prou amb els canapes, li pregunto a un dels cambrers on esta la cuina, m’indica el camí i instants desprès, mentre, em faig un parell d’ous ferrats, entren el cambrer i en Dali, en veure la meva cara de sorpresa i temor, només tinc 14 anys, el pintor em fa, amb complicitat l’ullet i li demana al cuiner que m’obri una botella de vi i mengi tot el que desitgi. Amb la panxa plena, m’uneixo als convidats fins que, ven entrada la nit, acaba la festa.
Al dia següent, jo i la germana del Rolling, tornem cap a Barcelona. Mai mes torno a coincidir amb ella, però, aquella breu i màgica nit de Sant Joan a Cadaqués restarà per sempre en el nostre record.
Molt bo. Petit princep. 14 anys al 72. Aixì eres dels més jovenets del Rotllo. Una descripció molt interessant d’aquells dies i d’aquelles actituts. De novel.la. Si el teu diari és molt com això el tindríem que publicar.
Gràcies pfanes pel teu comentari.
Hi tant, que era jovenet. Gairebé un nen! El “culpables”: Els escoltes, (el meu agrupament estava a tocar de la Plaça del Rei), el meu germà gran, Joan, el Hao, que corria per allà feia un any i les “males” influencies del Shakespeare i l’enyorat Albert Subirats.
Pel que fa al meu diari i les vivències d’aquells llunyans anys, no es, ni de bon tros, més rellevant que el de molts d’altres.
Només ens deixàvem portar pels impulsos, la manca de malícia i les bones vibracions. Quelcom que desitjo i celebro, que amb el pas dels anys, molts no haguem perdut.
Estic totalment d’acord amb Paco Fanés… Eixe diari teu hauria de publicar-se, perquè pot oferir una perspectiva molt interessant sobre l’evolució del anys 70.
Ja s’han publicat altres vivències d’aquells anys: Anna Serra (“Viatge a l’Índia”); Joan Vinuesa (“Hem d’anar a l’Índia”); Pere Suñé (“Viatge a l’Afganistan”); Albert Anadon, Joan Falguera, Montse Novell, Quim Quintana i Carles Gracia (“Un viatge a Afganistan”)…
Sobre ser testimonis d’experiències molt interessants i significatives no deixen de reflectir vivències bastant puntuals. Un diari, es a dir un document datat cronològicament amb detall i que abarque molts anys, és un luxe.
Moltes gràcies Joan.
Tot i que no en manquen ànims, el problema es transcriure els continguts dels diaris (Llibretes Miquel Rius tapa dura, les Moleskine de l’epoca!)
Abasten 2 anys, de l’octubre de 1971 al setembre de 1973 i estant farcides de dibuixos, notes, vivencies, tickets de concerts, cartes i altres paperams.
Tanmateix, prenc nota i animo a tots vosaltres a seguir l’exemple.
Voto perque en Josep i qui sigui que tingui material de l’epoca prodigiosa, el comparteixi. Jo mateix en penedeixo d’haber perdut els rodets fotografics del festival de Granollers degut a unes hores de descontrol lisèrgic nocturn, cosa que ja no te remei.
M’apunto a la iniciativa del Gero de compartir material i em comprometo a digitalitzar tot el de que jo disposo, el mes aviat possible. Paraula de rocker 🙂
creo que deberíamos organizar un viaje a sardegna y realizar cualquier tipo de happening ,buscar patrocinadores , etc. que se puede hacer este verano del 2014
Usamos cookies para asegurar que te damos la mejor experiencia en nuestra web. Si continúas usando este sitio, asumiremos que estás de acuerdo con ello.AceptarNo AceptarPolítica de privacidad
Del meu diari:
Setmana Santa, 1972: Una reduïda expedició del Gòtic, encapçalada pel Shakespeare, ens desplacem a Cadaqués, farcits de trips i xocolata. Per les nits, dormim en un refugi de pastor i durant el dia, ens proveíem de barretes de pa i llaunes de tunya al mític Colmado, fins acabar amb les existències. La capça de retoladors de colors que sempre porto damunt, s’exhaureix pintat colorides i al·lucinants sortides de Sol.
Sant Joan, 1972: Llegeixo al diari que Dali farà una performance a unes milles de la costa, amb uns globus dissenyats per ell. Es tracta d’unir-los i formar un gran mural sobre el mar. Agafo el sac de dormir i m’han vaig tot sol. A l’estació de França em trobo amb la germana del Rolling que em diu que s’escapa’t de casa, que no te un duro, jo tampoc, i que si em pot acompanyar?, ho accepto i junts marxem cap a Cadaqués.
En arribar, veiem a la platja, uns enormes petates que contenen els globus, però minuts desprès, al Casino, ens assabentem que Capitania Marítima, adduint que era un perill per la navegació, ha prohibit l’acte. Decebuts esperem a la nit per celebrar-la junts. En fer-se fosc descobrim, al carrer de davant de l’església, els preparatius d’una fastuosa festa privada, organitzada en motiu de la frustrada perfomance.
Hores desprès ens hi apropem i fent-nos passar per convidats, entrem. Dins, Dalí i un grup d’unes 20 persones celebren una festa intima. Tinc tanta gana que no tinc prou amb els canapes, li pregunto a un dels cambrers on esta la cuina, m’indica el camí i instants desprès, mentre, em faig un parell d’ous ferrats, entren el cambrer i en Dali, en veure la meva cara de sorpresa i temor, només tinc 14 anys, el pintor em fa, amb complicitat l’ullet i li demana al cuiner que m’obri una botella de vi i mengi tot el que desitgi. Amb la panxa plena, m’uneixo als convidats fins que, ven entrada la nit, acaba la festa.
Al dia següent, jo i la germana del Rolling, tornem cap a Barcelona. Mai mes torno a coincidir amb ella, però, aquella breu i màgica nit de Sant Joan a Cadaqués restarà per sempre en el nostre record.
Molt bo. Petit princep. 14 anys al 72. Aixì eres dels més jovenets del Rotllo. Una descripció molt interessant d’aquells dies i d’aquelles actituts. De novel.la. Si el teu diari és molt com això el tindríem que publicar.
Gràcies pfanes pel teu comentari.
Hi tant, que era jovenet. Gairebé un nen! El “culpables”: Els escoltes, (el meu agrupament estava a tocar de la Plaça del Rei), el meu germà gran, Joan, el Hao, que corria per allà feia un any i les “males” influencies del Shakespeare i l’enyorat Albert Subirats.
Pel que fa al meu diari i les vivències d’aquells llunyans anys, no es, ni de bon tros, més rellevant que el de molts d’altres.
Només ens deixàvem portar pels impulsos, la manca de malícia i les bones vibracions. Quelcom que desitjo i celebro, que amb el pas dels anys, molts no haguem perdut.
A/A de Josep Petit Princep:
Estic totalment d’acord amb Paco Fanés… Eixe diari teu hauria de publicar-se, perquè pot oferir una perspectiva molt interessant sobre l’evolució del anys 70.
Ja s’han publicat altres vivències d’aquells anys: Anna Serra (“Viatge a l’Índia”); Joan Vinuesa (“Hem d’anar a l’Índia”); Pere Suñé (“Viatge a l’Afganistan”); Albert Anadon, Joan Falguera, Montse Novell, Quim Quintana i Carles Gracia (“Un viatge a Afganistan”)…
Sobre ser testimonis d’experiències molt interessants i significatives no deixen de reflectir vivències bastant puntuals. Un diari, es a dir un document datat cronològicament amb detall i que abarque molts anys, és un luxe.
Vinga! A veure si et fas l’ànim!
Moltes gràcies Joan.
Tot i que no en manquen ànims, el problema es transcriure els continguts dels diaris (Llibretes Miquel Rius tapa dura, les Moleskine de l’epoca!)
Abasten 2 anys, de l’octubre de 1971 al setembre de 1973 i estant farcides de dibuixos, notes, vivencies, tickets de concerts, cartes i altres paperams.
Tanmateix, prenc nota i animo a tots vosaltres a seguir l’exemple.
Voto perque en Josep i qui sigui que tingui material de l’epoca prodigiosa, el comparteixi. Jo mateix en penedeixo d’haber perdut els rodets fotografics del festival de Granollers degut a unes hores de descontrol lisèrgic nocturn, cosa que ja no te remei.
M’apunto a la iniciativa del Gero de compartir material i em comprometo a digitalitzar tot el de que jo disposo, el mes aviat possible. Paraula de rocker 🙂
creo que deberíamos organizar un viaje a sardegna y realizar cualquier tipo de happening ,buscar patrocinadores , etc. que se puede hacer este verano del 2014