Al principi va ser el crit… Howl… l’Udol el plany el lladruc el gemec, el batre de tabal d’en Gisnberg als presents als futurs i als destins enunciats – Moloc! Soledat! Brutícia! Cendrers i dòlars inassequibles! Nens cridant sota les escales! Nois sanglotant als exèrcits! Vells plorant als parcs!
I l’efecte papallona va anar fent la seva feina a través de delirants universos cadascun amb el seu necessari comodí. I amb l’energia del caos va arribar una nit de llevantada salvatge arrossegant al seu pas l’escorça dels plàtans de les Rambles amb la força dels rials que sobreviuen a l’infern del bulevard. I del cim de Montjuïc un vent desconegut desvetllar la veu d’un escamot de poetes ahir nodrits amb himnes negres, amb consignes negres, amb la negra sang saquejada dels vençuts. I els càntics eren mots de llop ferit des del balcó de les mirades perdudes, des de la fugida infinita al final dels esglaons, des de les esquenes descrites en les pàgines de la carn sàvia de les rates de l’alba – Ciutat de porexpan on tristament recito els desconcerts del meu cor de llauner – Albert Subirats.
I sota el cel encès s’anaven succeint paraules en equilibri insuportable mentre el gran embornal s’empassava sense miraments cossos de cristall fos de Torres i Bages a Santa Eulàlia. I la carn maleïda escrivia furtant el sutge de les façanes assajant el ball, conjurant-se al redós d’una dansa imparable que naixia del nucli que havia acaronat el vermell dels tramvies. Els que empenyien el carrusel bevien de síl·labes desertes oblidades al calaix dels àtoms residuals de tantes batalles perdudes. I les formigues de barris argentats, sempre ben organitzades, no sabien on mirar i fou aquella una gran pèrdua per als altíssims camins de l’ordre – E / DODOTIS / NESTLE / KETCHUP/ SABA-SABA-SABA / E / MACDONALDS / KENTUCKY FRIED CHICKEN / IBM – SABA – SABA- SABA – PHILIPS – SANYO – CASIO – Xavier Sabater.
I el verb escampat en diluvi envaïa la seguretat de l’endemà que mesurava amb avidesa somnis perfectes en avançada construcció. I va ser així com els llibres començaren a riure a l’inrevés amb la ingesta d’ataronjats micropunts que estimulaven l’ombra de les cantonades amb revoltats estels de paper lacti. I els portals divins, demoníacs, eren còmplices de com devorava els abismes la pell alçada contra els murs. Furtives vèrtebres del talismà seguien burxant la gola de cans mesells descobrint el sentit absurd dels laberints. I la pluja entusiasta de meravelles a prop del port sempre feria als gegants, i ens acollia – Ametller de llum càlida de flor negre / impossible bufen damunt les cendres d’aquella foguera tan dolça – Genis Cano
I així va ser, al moment menys pensat de l’aurora els genets, més units que mai van aparèixer cavalcant corsers d’imperi un dia de màgia buida a l’entrellum de les serpentines. I els cabells despullats, van anar callant.
I és cosa certa que l’alè del Crit es va estendre dues mil cinc-centes cinquanta-cinc nits – amb la seves corresponents celísties i foscúries – dels primers anys de la setena dècada del segle xx. I un matí de vilania es va fer saber que els versos esquerdats no tornarien a udolar un altre jorn de llum sencera. I ben aviat els guardians més assenyats van començar a trobar braços lligats a les llàgrimes entre nous vells cants, entre nous vells himnes, entre noves velles consignes d’un opac gris multicolor.
De tot no va passar una centúria que peregrines bèsties van tornar a baixar a ciutat per alimentar-se d’arrels escrites en parets d’inconegudes places. I les cròniques assenyalen aquells temps… com diria en Casasses… Massa, no sé, massa llibertaris – Mamá, no dejes que me coja el muermo / Mamá, no dejes que me coja el muermo / Mira que´l el muermo es negro y muy feo – Jordi Pope.
Paco Fanés – 2021
Com ho faràs és el títol d’una cançó de Jaume Cuadreny
