Un passeig per la Barcelona musical dels anys setanta
Novetats editorials
Autor: Àlex Gómez-Font
Pàges Editors – Col·lecció: GUIMET, 2009.
Zeleste i la música laietana és un passeig per la Barcelona musical dels anys 70, concretament la que representen músics com Jaume Sisa, Carles Benavent, Emili Baleriola, Joan Albert Amargós, Xavier Batllés i tota una colla d’instrumentistes que ben aviat van ser qualificats per la crítica com intèrprets de la “música laietana”. Aquest nom es relaciona directament amb el local on tots ells van començar a destacar musicalment parlant: la sala Zeleste, a tocar de Santa Maria del Mar. El llibre, escrit a l’estil d’una crònica il·luminada per una anàlisi regurosa, fa reviure al lector aquells anys d’una música de gran creativitat a Barcelona. L’autor, el periodista Àlex Gómez Font, ha utilitzat les fonts orals de tots aquest músics, així com també del fundador, Víctor Jou, a més de revisar les hemeroteques i de conèixer de primera mà la música laietana. El llibre, de 160 pàgines, duu com a complement un quadern de fotografies amb un total de 50 imatges de músics, programes de mà, portades de discos, cartells i diferents moments de concerts i gravacions.
He llegit aquest llibre en un cap de setmana i m’ha semblat força interessant. Felicito a l’autor per haver dedicat vuit anys a investigar sobre el fenomen de la anomenada musica laietana i especialment sobre el Zeleste i el felicito doblement per haver-ho fet d’orella.
Tots sabem que es una vergonya publica que cap institució (ni Ajuntament ni Greneralitat) es fes càrrec del llegat del Zeleste. El que no sabíem es que tot aquest material va anar a parar a mans d’un drapaire que va recollir cinc capses amb mes de 1000 gravacions, posters i demés material documental DEL FONS D’UN CONTENIDOR de Poblenou!
La cosa està clara, mentre Madrid es feia seva i cuidava la “movida madrileña” a Catalunya es manté en l’oblit mes vergonyos una de les etapes musicals mes creatives que ha tingut mai.
Per cert una puntualització:
El grup anglès Family va ser el cap del cartell del Festival de Granollers de 1971 (no apareix al llibre).
Després d’algunes hores de retard degut a problemes amb l’avió, la banda de Roger Chapman va tancar apoteòsicament el festival.
Hem vaig passar mitja vida nocturna del 1973 al 1978 aprox, al Zeleste
Concretament des del maig del setanta tres ( inauguració ) fins …
Molta música increible, alcohol, amics, amor…
i les tremendes xerrades filisòfiques que ens han fet tant “savis”.
-Perdó, potser m’hi tornat a equivocar i aquesta secció no més es per el tema de la mùsica del Zeleste
Però mira per on, quasi recordo més els bokates de truita francesa del
RODRI, el bar al costat del Zeleste
Hostia Fanes, el bocata amb la truita, preparat per la senyora del Rodri (com es deia? sempre duia un pentinat de permanent ) era el meu sopar de cada dia. I alguna noia movent el culet al pimball. Potser a les 10, les 11 de la nit. I després travessar la cortina, i els cambrers i la Cristina que eren l’ànima de Zeleste. I sempre Benjamins i més Benjamis fins que no cabien a la taula i ja passàvem a coses més potents… …i els lavabos? Uf, calla, calla…
Si, Zeleste, of course. Pero no oblidem el London. Zeleste va portar la musica local i les drogues fortes. El London, anys avans, va aportar idees i poesia (“La Muerte de Narciso” entre altres coses). Per musica acababem anan, al canto, als “Enfants Terribles” i ballant clasics del rock com “Satisfaction” entre prostitutes, macarras, hippies transpirenaics, navajeros, i algun pasma difresat. Era tot molt local, menys la musica.