Iconockaut (1974): Nunes i la utopia sota vigilància
Recuperem des de l’arxiu audiovisual de La Web Sense Nom una obra maleïda i visionària: Iconockaut (1974). Després d’anys de silenci forçat per la censura, aquest film esdevé la màxima expressió del cinema de ruptura de José María Nunes. Una peça on la contracultura i la utopia intenten sobreviure a la violència d’un engranatge social que ja es percebia com a terminal, fent xocar la ciutat opressora contra el miratge de les illes lliures.
Més enllà del seu valor narratiu, la pel·lícula és un document excepcional de la Barcelona dels setanta. Entre els figurants que van respondre a la crida de Nunes, hi podem reconèixer rostres fonamentals de l’època com Pau Maragall (Malvido), Ana Briongos, Mario Gas o Víctor Mesalles, convertint el film en una “pel·lícula dins de la pel·lícula” per a qualsevol que vulgui rastrejar la crònica sentimental d’aquells anys.
Us convidem a visionar el film complet, recuperat al nostre canal:
[Nota de l’Arxiu LWSN]: Com ja va passar el 1974, la mirada lliure de Nunes continua topant amb la censura. Per restriccions de la plataforma, cal validar l’edat per visionar el film complet.
Fitxa Tècnica: Iconockaut (1974)
-
Direcció i Guió: José María Nunes
-
Intèrprets: María Espinosa, Juan Miralles i Ribas
-
Música: Albert Vinyoli, Julia León i Pedrol
-
Intervencions / Cameos: Pau Maragall, Ana Briongos, Víctor Mesalles, Joan Cunyat, Mario Gas, Canti Casanovas.
-
Localitzacions: Bar L’Ascensor, Les Rambles, Port de Barcelona, Vilafranca del Panadès.
Cartografia LWSN:
[Filmoteca de Catalunya] Nunes. El cineasta intrèpid
[Personatges] Pau Malvido: Cròniques des de la marginació
[Premsa] Entrevista de Ferran Monegal a José María Nunes (La Vanguardia, 1976
[Nunes Cine]: ” Hago cine con el propósito de que cada uno sea en sí mismo su propia obra y no tenga necesidad de ver la obra de los demás.”
L’espai de la utopia
[Aprofundiment] Las Islas Eternas: fragments d’un somni – Una intervenció personal de Canti Casanovas sobre l’imaginari i la poètica del film de José María Nunes.
Recomano una visita a la web de Jose Maria Nunes, es força interessant llegir com s’ho tenien que pelar amb la censura. Ikonockaut va ser trocejada pel ministerio de asuntos censores sense pietat. Un visionat de la peli revela una candida inocencia per part del director i productor. La primera seqüencia d’amor lliure entre la parella destila plasticitat a dojo durant quasi 10 interessants minuts. La pregunta es, com pretenien que alló es pogues veure en les sales de ciema de la sacrosanta España?
@Maria
Et puc enviar el DVD o la peli adjunta a un mail, o el pots demanar a la biblioteca de la filmoteca.
voldriaveureIconockaut ninunes ni joansonentrenosaltresyosi
Ara ho entenc, jo recordava haver anat a fer d’extra d’una peli que es deia “Noches de Vino Tinto” i fa poc temps al veure que aquesta pel.lícula es va rodar al 66, dons no entenia res.
I es clar, a la que vaig anar, era “Iconockaut” del mateix Nunes, fins i tot el veig al fer una ullada per internet de les seves fotografies.
Varem anar a una masia pel Penedès i recordo una escena que tots els hippies, nosaltres, ja ens havia dit que anéssim vestits de hippies, rodàvem al voltant d’una foguera i venien uns motoristes en plan violent, està clar tot lliga amb l’argument.
I si, eren 1000 peles i bocata, per tot el dia.
Quan pugui intentaré descarregar-la, mai la vaig arribar a veure, poder ni es va estrenar.
És increïble aquesta web, encara aconseguirà refer el meu vell trencaclosques de aquell temps, psicodèlic, etílic i de més herbes.
Una nit de 1974 l’amic Pep Torrent (un altre desaparegut que es ben viu) i jo varem decidir menjar una pizza acompanyada d’una ampolla d’absenta en una plaçeta del Poble sec; cap a la matinada en Pep em diu que si volia venir d’extra a una filmació molt enrotllada de no se qui, que ens donaran algo de peles i bocata, ell havia quedat cap les 8 per anar al lloc del rodatge, cosa de hippis i tal.
Dins del torrat que ja portavem vaig veure que no podia anar-hi perquè estava de permís de la mili, amb el cabell tant curt, no sé… A més en aquells temps si t’enganxaven de permís (soldadet de la División acorazada Brunete) en una moguda d’aquestes participant en una peli d’un director com a minim anarquista, ho tenies clar. I no hi vaig anar, en Pep si i desprès em contava la célebre corredissa davant dels motoristes.
Quines coses passaven als setantes, collons!