Per Canti Casanovas
Fa un parell o tres de mesos, un bon amic —d’aquells que saben el que es diuen perquè han tastat la carretera i la tinta a parts iguals— em va escriure per recomanar-me un llibre. El meu col·lega havia estat director d’una prestigiosa revista de viatges i em deixava anar, com qui no vol la cosa: “Escolta, Canti, que el J.M. Romero ha tret nou llibre. Aquest et fliparà.”
I és clar, quan un amic et diu això, pares l’orella. Em va explicar que el Romero va sortir de viatge el 1976 i que, des d’aleshores, no ha pogut parar quiet. Una febre viatgera de les que no et baixa ni amb paracetamol amb codeïna. I ja en porta setanta, eh? Però continua. Un virus bo, d’aquells que no cal curar.
Em va dir també que no era nou en això d’escriure: havia publicat El viatge al país dels maies, El jardín de hielo i ves a saber quantes cròniques més. Però aquest d’ara —per època, per vibrata, per substància— podria interessar especialment als lectors de La Web Sense Nom, que sabem què és una motxilla feta caldo i una mirada que busca.
“Potser ve, potser no”, em deia. El Romero viu exiliat a Chiang Mai, Tailàndia. Però vet aquí que sí, va venir. I no només va fer acte de presència: el molt inquiet va emprendre una gira digna dels Stones, amb llibres en lloc de guitarres i preguntes en lloc de solos. Des de Pont de Suert fins a Barcelona, passant per Tremp, Canet, Manlleu i una llista de pobles que no surt ni al Google Maps. Sempre ben acompanyat, això sí.
Jo? Jo no hi vaig poder anar. Cap dia. Ni una punyetera presentació. Mea culpa. Vaig demanar el llibre i el vaig deixar a la pila dels pendents. Però un dia el vaig començar. Així, sense massa fe, pensant: “Apa, un altre que ens parlarà de les seves aventures per Istanbul, Teheran, Kabul i el Freack Street…” El clàssic hippy trail catalan way. Però no, companys. No és això.
Aquest llibre és una altra cosa.
Hi ha fragilitat, hi ha poesia, hi ha soledat i amors i futbol i cançons. Hi ha vida, hòstia. No és només un diari de viatge: és un mirall de carretera. El Romero ha viscut, i això es nota. Escriu amb ànima, amb orelles, amb cor i amb un GPS emocional afinadíssim. Et porta de la mà mentre sona Leonard Cohen o Dylan o qui sigui que sonava dins el seu cap en aquell moment.
I atenció al detall: el molt murri acaba el llibre amb una playlist que pots escoltar escanejant un codi QR. Pam. T’hi poses i de cop viatges amb ell, amb banda sonora inclosa. Això no és un llibre, és una experiència.
He gaudit llegint a J.M. Romero. I us el recomano. No és només un viatge a Katmandú. És un viatge a dins. Un d’aquells que no surten a les agències.
Ves a peu de pàgina si vols escoltar bona música.
Canti Casanovas
El viatge que em va canviar la vida
Istanbul – Katmandú 76
Col·lecció Cavalls de Vent
Tushita Edicions
Playlist JM Romero El Viatge que em va cambiar la vida
Fa un parell d’estius el vaig saludar a Chiang Mai, anava amb en Jordi Pla. Un bon record, haver publicat aquell famós llibre de cuina.
I enyor de les seves cròniques per l’Anaconda.
Des de Chiang Mai, moltes gràcies, Canti Casanovas, pel fi article i, no cal dir-ho, per la valoració positiva que fas del meu llibre. Voldria explicar que aquestes 200 pàgines són un destil.lat de 30 anys, en què els periodes de creació activa s’han alternat amb llargs, llarguíssims periodes de repòs i somnolència; i em plau de confessar que en una de les fases vaig remenar repetidament lwsn en busca d’informació i complicitat, i vaig quedar impressionat per la col.lecció de material que poseu a l’abast, amb rigor i claredat, sobre el tema que ens ocupa. Espero que aquest text meu, concebut amb voluntat de retrat generacional, contribueixi també a un millor coneixement de l’època, i de les persones que l’habitarem i ens il.lusionarem. Una abraçada.
Josep M., agraeixo molt el teu comentari i que hagis confiat en La Web Sense Nom com a referència. No vull fer spoilers, però el passatge de Benares amb l’aristòcrata austríaca és una joia que recomano a tothom. Una abraçada, i espero que aquest relat continuï trobant el seu camí.
Molt bé, aquest és un llibre cuinat a foc lent, unes vivències destil·lades a l’alambí de la memòria.
No vaig poder assistir a la presentació a Barcelona i em vaig comunicar amb Romero quan ell ja havia tornat a Chiang Mai. Per part meva ja ho tinc llegit i rellegit. M’alegro que no totes les narratives d’aquells anys vinguin de les mateixes fonts de sempre, dels barris alts. Barcelona era més que les vides alternatives pagades pels diners familiars.
Gràcies Canti