Un documental recuperat amb la voluntat de provocar un viatge en el temps i despertar no poques reflexions.
Sinopsi
Esteban J. Escobar Frauca (1946-2025) i Nadine Wanono, amb el suport del Musée de l’Homme i el Centre d’études, de recherches et de formation institutionnelles, van arribar a Barcelona el juny de 1977, pocs dies abans de les primeres eleccions generals a Espanya després de 41 anys, les darreres celebrades durant la Segona República. La seva intenció era «realitzar una enquesta sociològica sobre el comportament d’una família típica espanyola acudint a les urnes després de quatre dècades de règim dictatorial». Equipats amb un lleuger equip de vídeo Sony en blanc i negre, amb cintes de 30 minuts i pesades bateries, van començar la seva tasca.
S’allotjaren a la Pensió Moderna del carrer Pelai, 40. Aviat, el vídeo fou substituït per una moderna càmera de Super 8, que permetia enregistrar pel·lícules de mitja hora, més en consonància amb l’esperit del moment. El documental recull mítings, discussions espontànies a la Rambla, entrevistes, manifestacions i panoràmiques d’unes eleccions històriques. Entre aquest ventall de quadres, els discursos individuals enriqueixen la narració, mentre les cançons de La Trinca se sobreposen als discursos polítics, aportant una dosi d’ironia i humanitat. Tot plegat construeix el retrat d’una gran família carregada d’esperança i diversitat.
Visionats púlics
Bon cop de falç es va projectar per primera vegada el 1978 a La Sorbonne de París, en una sessió patrocinada per l’Institut d’Estudis Catalans, i posteriorment al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, així com en diversos festivals francesos. Després d’aquells primers passis, la pel·lícula va caure en l’oblit fins al 1980, quan Pau Maragall la va projectar en una sessió privada a Barcelona.
Des de llavors, el documental va restar invisible fins que, fa dos anys, Imma Manresa en va dur a terme la digitalització, fet que va permetre la seva projecció recent durant la festa del 5è aniversari de La Web Sense Nom (2012). Finalment, el podem gaudir a Youtube.
Article revisat el 12 de març del 2025
Em sembla un document collonut; m’ ha encantat el que deia el Max Sunyer quan encara no s’ havía convertit en part de l’ estat a través del seu càrrec a la SGAE. Un bon record també pel Pau Maragall. la FUT, la CUPS la ACD, els Iceberg i l’ Emili. Unes altres eleccions importants on tampoc es va permetre el vot dels qui vivíen fora per por dels resultats que podíen sortir.
Recordo que la gent es quedaba una mica de pasta de boniato quan sentien alló de les paraules del iaio “ja sóc aqui” Amb el temps varem ser conscients de que s’acababa un periode prodigiós (1972 – 1977) en que el que tot era possible …
Estic encantat d’haver posat en contacte al Piri amb Canti i al Canti amb Piri (ja sabeu allò de “tanto monta, monta tanto”) més que res pels fruits que eixe contacte pot rendir en la tasca de recuperació de materials underground que ens hem fixat com un dels principals objectius de lwsn.
Piri pot ser una autèntica mina. Me consta que entre altres joies te o tenia hores de gravacions i un muntatge: “El 1º de mayo nos quitamos el sayo”… Ja vos podeu imaginar: happenings, festes, desmadre, rollo gay, instalacions, expos, travelos, Paca la Tomate, Nazario, l’arribada de la SIDA, etc.
Jo crec que poc a poc tot s’anirà incorporant a l’arxiu fílmic d’aquesta web.
Ahir vaig rebre la trista notícia de la mort del meu amic Esteban J. Escobar, autor d’aquest valuós documental. Va morir la nit del diumenge 9 de març, i casualment havíem compartit un dinar només tres dies abans a Morata d’Aragó. El “Prindolo”, com l’anomenàvem afectuosament, havia envellit, però la seva ment continuava absolutament lúcida i plena de claredat.
Durant aquell dinar i la llarga sobretaula, vam parlar extensament sobre el documental i sobre l’esperança que ell mantenia que aquesta obra fos restaurada com cal, com el document històric de gran valor que és. Aquesta era una preocupació constant per a ell, i és també una reivindicació que considero més necessària que mai.
Tretze anys després d’haver-lo posat a la xarxa, continuo pensant que alguna institució catalana hauria d’assumir la responsabilitat de vetllar per la restauració i conservació d’aquest material, que forma part del nostre patrimoni col·lectiu. És imprescindible que no deixem perdre aquesta peça única, testimoni d’una època i d’una mirada que mereix ser preservada per a les generacions futures.