Per Canti Casanovas
Parlo aquí del Rollo del barri Gòtic de finals dels 60.
L’expulsió del món ordenat
Vaig nàixer el 1951 a Barcelona. Als 16 anys ja havia estat expulsat de diversos col·legis i el meu currículum escolar era un desert. Els pares, sense esperances que fes carrera, només volien que treballés per perdre’m de vista. Durant els 16 anys vaig passar per curros ocasionals que només servien per finançar la meva pròpia llibertat: llibres, discos i freqüentar algun bar del centre.
El cabell com a frontera
El cabell em va créixer. Portar el cabell llarg era una provocació que rebia la violència dels qui no suportaven la diferència. Destacar tenia un cost, però en el risc vàrem trobar l’al·licient: els pocs peluts que corríem per la ciutat ens reconeixíem i vàrem començar a teixir espais comuns.
Necessitava respirar el laberint de la ciutat. Vaig abandonar la pintura acadèmica per perdre’m per la plaça Reial, Sant Felip Neri o la plaça del Rei. Als 17, el trencament amb la família va ser definitiu: l’autoestop i la vida en pisos compartits em van portar al cor d’una nova sintonia marginal.
La gènesi del Rollo: Una sintonia de marginals
Al Gòtic hi convergia un jovent que venia dels diversos barris de la ciutat, gairebé tots amb els ponts cremats amb el seu origen. S’establia una línia clara entre els que vivíem totalment al marge i els que encara mantenien un peu a casa dels pares. Enmig de matalassos a terra i arròs integral, la música era el llenguatge on verbalitzàvem la nostra estranyesa.
En aquest escenari, les noies teixien la xarxa invisible. Totes duien el cabell molt llarg i vestien amb una elegància hippy que nosaltres encara no havíem assolit. Sovint fugien de famílies ultraconservadores que volien tancar-les en correccionals; elles patien una repressió més forta i feien més pinya. El Rollo va néixer així: d’un intercanvi de discos i poemes que formava aquest concert de comunicació poètica i musical; del reconeixement d’una penya de nois i noies desenvolupada des de la marginalitat urbana en un centre que encara era un barri habitat i viu.
Rituals i l’herència d’Orient
Fumar era un ritual col·lectiu, mai un acte solitari. Formàvem una rotllana i passàvem el mai per l’esquerra, seguint el costum dels sadhus après de qui havia viatjat a l’Orient. Amb l’arribada del haixix va aparèixer el cerimonial del xilum, el mocador-filtre i el crit de Bom Shankar.
El bateig i el Parlament del Rollo
Adoptar un sobrenom era el bateig dins la confraria i l’argot híbrid era el nostre codi. Aviat, tota la penya ens anomenàvem a nosaltres mateixos “la gent del Rollo”. Per a nosaltres, el Rollo no es definia pel seu origen, sinó per la seva funció: era l’escut semàntic d’una comunitat díscola. Sota aquesta premissa, la paraula adquiria un sentit nou que —més enllà de les arrels vinculades als vells fumetes del Marroc— connectava amb la frase feta catalana “fer rotlle a part”: l’acte d’agrupar-se separadament per reconèixer-nos en la diferència. Les escales de la plaça del Rei es van convertir en el nostre Parlament del Rollo; un ateneu a la intempèrie on ens dedicàvem a desmuntar el món.
L’aristocràcia de l’esperit: De Kerouac a la Contracultura
El que conformava el sentiment de formar part d’una confraria de desemparats no era el fet puntual de fumar la flor del cànem. Era la resposta vital d’un col·lectiu contra la maquinària social. El Rollo era, abans que res, un club de lectura. Compartíem a Hesse, Huxley o Ginsberg, però el llibre fundacional va ser Els pòtols místics de Jack Kerouac (traduït per Pedrolo el 1967).
Kerouac ens confirmava que no érem marginals, sinó “aristòcrates de l’esperit”. Elevava el fet de viure a la categoria d’acte polític on la recerca del Dharma convertia el rebuig al consumisme en la brúixola d’una revolta vital. En aquest gest de fer pinya es va produir un trencament liminal: havíem quedat suspesos entre un món vell que ja no ens servia i un de nou que encara no existia. Allà es va fraguar la communitas; la fraternitat radical que ens va permetre transitar cap a l’avantguarda contracultural dels anys 70.
L’explosió lisèrgica i la marxa cap a la natura
El 1971, a Granollers, aquell esperit va sortir definitivament de l’armari ja completament xopat d’una LSD que circulava de mà en mà. El Festival de Música Progressiva no va ser una explosió gratuïta, va ser el punt de trobada on milers d’enrotllats van fer pinya per confirmar que el món estava canviant.
Amb l’àcid, el Rollo no podia quedar circumscrit al centre històric. El ciment de la ciutat era una gàbia massa petita i la marxa cap a l’Empordà o Formentera es va convertir en una necessitat física de trobar un silenci a l’altura de la percepció interna. El destí del Rollo era explotar i convertir-se en un viatge en contínua mutació.
La diàspora i la mort de la clandestinitat
Els anys 71 i 72 van acabar amb aquesta etapa del barri Gòtic. El Rollo va morir quan va deixar de ser un secret per convertir-se en un mercat. La seva essència era la clandestinitat compartida i, en fer-se públic, va perdre la força que el sostenia. A poc a poc va sorgir El Rrollo enmascarado i altres versions ja enlluernades pel consum. Però tot això ja és una altra història.
Avui, quan passo per la plaça del Rei i veig els turistes fotografiant les pedres fredes, encara flipo. Ells busquen la història dels reis; jo encara hi veig l’espai on vàrem aprendre a fer rotlle als marges.
Crèdits i autoria
- Text: Publicat a La Web Sense Nom per Canti Casanovas.
- Fotografies: Arxiu personal de Joan Soteras.
[ARXIU] de La Web Sense Nom
- Articles relacionats (Interns):
