Per Canti Casanovas
Sí, d’acord, potser ja no caldria repetir-ho —però ho faig igualment, que mai se sap qui aterra aquí per casualitat o deliri: La Web Sense Nom és un arxiu mutant, subterrani i indisciplinat de la contracultura dels anys 60 i 70 a Catalunya. Un laberint digital on el passat remena la cua i a vegades mossega.
Durant anys —molts, massa?— hem anat penjant articles com qui escampa confeti en una festa on no saps ben bé si hi ha públic o només fantasmes. Hi hem deixat rastres de vida en forma de cròniques, fotos polsoses, literatura perduda, vídeos inversemblants, revistes impossibles, documentals oblidats, comix psicodèlics i altres delícies difícils de classificar. Quan publiques, t’imagines que sabràs què interessa i què no. Però és una il·lusió, un miratge. A vegades expliques una actuació històrica i et plouen comentaris, dades inèdites, fotos que ningú no sabia que existien. Altres vegades et surt un article rodonet i el món ni s’immuta. El lector és capritxós i l’algoritme de Google, una divinitat pagana que ens ignora olímpicament.
Fins aquí, res que no sàpiga qualsevol editor una mica bregat. Però el tema és més estrany del que sembla. Cada cop estic més convençut que penjar un document pot desencadenar conseqüències inesperades. No estic parlant d’efectes secundaris com els d’un antibiòtic caducat —no. Parlo de fenòmens paranormals de la cultura digital. El típic “publico això i no passarà res”… i zas! Una reacció en cadena d’allò més marciana.
Exemple número u: el 2014 vam compartir a la web el documental Lettre de Formentera, un programa de la Radio Télévision Suisse sobre la vida d’una comuna hippy a l’illa blanca, mentre el món esclatava per la guerra del Vietnam. El van veure unes dues-centes ànimes despertes. Tot bé. Però ara ens arriba una d’aquelles notícies que et fan arrufar les celles i escopir el cafè: resulta que un advocat de les illes està fent servir imatges d’aquell documental com a prova en un judici per qüestions de límits de propietat. Sí, ho heu llegit bé: el viatge lisèrgic d’uns joves fumats el 1969 està documentant un contenciós legal del segle XXI. Surrealism is not dead, baby.
Però no marxeu encara, que el millor ve ara.
Segur que us sona el vídeo del concert de Gong a Montserrat que vam rescatar de les ombres i vam compartir amb orgull de missioners. Aquell orgasme còsmic amb música d’altres galàxies sonant dins la basílica més sòbria de Catalunya. Va ser una troballa col·lectiva: articles, comentaris, records esgrogueïts i alguna que altra revelació mística.
Doncs bé, el novembre passat, Serra d’Or va publicar un breu però jugós article de Salvador Avià i Faure titulat “La no tan inversemblant trobada de Gong i Montserrat.” I just quan pensàvem que la història ja no donava més de si… ens arriba el meteorit: a les Proves d’Accés a la Universitat 2025, concretament a l’assignatura d’anàlisi musical, la quarta pregunta que han hagut de respondre els estudiants era… tachan! una referència directa al concert dels Gong a Montserrat. Això no és una pel·li: és la realitat. Psychedelia meets selectivitat.
Copia textual de prova de Selectivitat
Exercici 4
[2 punts: 1 punt per cada qüestió]
Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que es plantegen a continuació. L’estiu del 1973, el grup de rock progressiu Gong va actuar a la basílica de Montserrat. L’actuació va ser breu, tot just mitja hora, en un horari discret (després de dinar) i sense publicitat. En van fer un petit film, Gong a Montserrat, en el qual l’espectador pot veure, estupefacte, com després de vagar per les agulles rocoses de perfil lunar, un grapat de hippies, amb estrambòtics barrets cucurutxo acabats en una petita hèlix, aterren al presbiteri i toquen davant la Moreneta una música elèctrica i complicada, engalanada amb les misterioses seqüències del sintetitzador VCS3 i la veu còsmica i ultrareverberada de Miquette Giraudy.Alguns grups de prog tenen música que podem imaginar interpretada en una església. No és el cas de la música que feia Gong el 1973: un rock complex, sorollós, amb elements d’improvisació jazzística i de rock dur, amb dissonàncies i distorsions. Daevid Allen va implorar a les energies del temple l’acceptació d’aquella contribució musical «electroespiral» agenollant-se per a presentar els seus respectes a la Moreneta. És d’agrair que el públic es quedés respectuosament al seu lloc fins al final del concert.Gong —encapçalat per l’australià Daevid Allen, un dels fundadors de Soft Machine, que amb Pink Floyd havia liderat l’escena underground londinenca— va ser un dels grups més importants i influents del rock progressiu europeu, un gènere que el 1973 es trobava en el seu moment àlgid. En una època en què les grans estrelles del rock residien en grans viŀles, amb un tren de despesa i luxe descontrolat, sobta l’austeritat dels Gong, que vivien amb parelles i fills en una mena de casa de colò-nies enmig del bosc a la Borgonya, en un règim de comunitat de béns implacable. La revista Time havia dit que els monestirs havien estat una gran influència per als hippies, i James Pike, bisbe de Califòrnia, havia declarat fins i tot que aquells joves de cabells llargs evocaven els primers cristians.Gong reflecteix el camí espiritual hippy d’una manera molt personal, proposant la música com un instrument de canvi del món («acupuntura còsmica») i explorant el contacte amb una divinitat mare connectada amb la Terra. Tenint en compte la gran importància de la música a Montserrat, no és estrany que Daevid Allen volgués actuar-hi. L’estrambòtic món mitològic de Gong era una provocació antisistema a partir de l’ús de l’absurd i la imaginació desbocada, una actitud no gaire allunyada de dadaistes, surrealistes i hippies. Gong encarnava l’esperit creatiu i brivall del Maig del 68.A les acaballes del franquisme era una onada d’aire fresc que encarnava l’anhel d’una societat diferent. L’actuació iŀlustra l’esperit d’uns temps extraordinaris d’obertura i experimentació en un context molt difícil. Montserrat, com a pol de llibertat humana i política, com a centre musical i artístic, va ser capaç d’acollir-la. Per un breu moment, els músics hippies del planeta Gong i els monjos del monestir de la música van conviure en un Montserrat on tot era possible. Adaptació feta a partir del text de Salvador Avià i Faure. «La no tan inversemblant trobada de Gong i Montserrat». Serra d’Or, núm. 779 (novembre 2024), p. 54-55
1.
Per quina raó un grup de rock progressiu va triar en aquell moment el monestir de Montserrat per a fer-hi una performance tan peculiar?
Moral provisional d’aquesta història: quan tires la pilota no saps mai on anirà a parar. A vegades fa un bot estrany, rebota en un esperit o topa amb un tribunal de Formentera. El que sembla anecdòtic pot acabar sent material acadèmic, prova judicial o bàlsam d’ànimes. No es tracta tant de si un article funciona puntualment, sinó de si tot plegat manté una coherència, una mirada, un esperit.
Aquesta és la nostra aposta: ser coherents en la bogeria. Persistir. Resistir. I deixar que el món faci la seva.
Canti Casanovas
