Arrels i formació d’Àngel Fàbregues (1942–1965)
Àngel Fàbregues i Morlà va néixer a Barcelona el 1942. La família era natural de Menorca i s’havia instal·lat a la ciutat. El 1945 van obrir una llibreria al carrer Petritxol, número 10, que es va convertir en la distribuïdora El Hogar del Libro.
Vuitè de deu fills, va ser educat sota una estricta disciplina catòlica. A només deu anys va ingressar al seminari de La Conreria i després va continuar els estudis al Seminari de Barcelona fins als divuit anys. Allà va fer amistat amb figures com Joan Soler Amigó, Jaume Arnella i Arseni Sallent, i amb capellans obrers com Mn. Totusaus, Mn. Bigordà i el jesuïta Miramunt.
A començaments dels seixanta es va implicar en el procés d’actualització de l’Església impulsat pel Concili Vaticà II, tot adaptant al català un bon nombre de cançons i himnes religiosos.
Pels volts dels divuit anys va penjar els hàbits abans de ser ordenat sacerdot, i el 1965 es va casar amb Joana Arbuès.
Pedagogia musical i els inicis editorials (1964–1967)
En l’escoltisme que va emergir a la postguerra, molts nois i noies van trobar un petit espai de llibertat contraposat a la disciplina dels instituts, col·legis i acadèmies. Anar de campaments, cantar cànons i espirituals negres al voltant d’una foguera, compartir macarrons o dormir en tenda amb les xiruques encara plenes de fang, significava experimentar formes elementals de convivència i autonomia que el règim franquista no va poder controlar del tot. Aquell aprenentatge, viscut en el marc dels Minyons Escoltes, va marcar una bona part d’aquella generació.
Arran d’aquesta obertura, Fàbregues va publicar llibres i cançoners amb una clara finalitat pedagògica. Amb el suport d’El Hogar del Libro va crear la col·lecció Esplai. El 1964 va formar l’Equip Telstar 33 amb Arnella, Raventós, Sallent i Soler Amigó, un col·lectiu que combinava música popular i renovació pedagògica i que desenvolupava activitats d’animació, jocs i danses en contacte amb diferents institucions del moment.
L’entusiasme de Fàbregues va cristal·litzar el 1967 en les primeres edicions discogràfiques d’Als 4 Vents, molt vinculades al seu entorn més immediat. En aquesta etapa inicial es van publicar projectes col·lectius com Iukaidi I i II o Espirituals Negres, on apareix el popular Kumbaya. Aquests enregistraments comptaven amb col·laboracions de la cantant menorquina Maria Jesús Martí, de Jaume Arnella, de Xesco Boix i de la Coral Sant Jordi, així com amb la participació de Francesc Burrull, una de les grans figures de l’arranjament musical a Catalunya.
El Grup de Folk i la revolució musical catalana (1967–1968)
Paral·lelament, el 1967, els temps estaven canviant i Als 4 Vents va experimentar un gir notable en reunir un col·lectiu nombrós i heterogeni que es va constituir com El Grup de Folk. S’hi van incorporar Jaume Arnella, Albert i Jordi Batiste, Falsterbo 3, el duet Pau Riba i Jordi Pujol, Montse Soler, Jaume Sisa, Consol i Ramon Casajoana, Jaume Vallcorba, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Oriol Tramvia un llarg etcètera que incloïa esporàdicament Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor.
Entre els músics hi havia sensibilitats diverses: partidaris del folk tradicional i altres més oberts a la música electrificada. Hi havia molt bon rotlle i cadascú aportava el que sabia fer. Jordi Batiste es va convertir en l’autor de moltes portades de discos, i Fàbregues va incorporar professionals com Jordi Vendrell i Gabriel Jaraba a l’equip editorial.
Durant aquests anys, el grup va realitzar nombrosos concerts a capitals catalanes. L’Àngel, —conegut com l’ «Àngel de la Guarda»—, feia de promotor, allotjava músics a casa seva, feia d’agent de viatges i de gestor dels permisos que sovint s’atorgaven a última hora o eren denegats, com va passar a Mallorca, on el Señor Governador Civil no va autoritzar cap de les actuacions previstes i va haver de procurar allotjament per a la tribu del folk.
El maig de 1968, el festival del Parc de la Ciutadella va reunir per primera vegada el Grup de Folk al complet i a l’aire lliure, en plena dictadura. Els permisos per realitzar el concert van arribar pocs minuts abans de començar. Unes 7.000 persones —el nombre és discutible segons autors— es van reunir sota l’atenta vigilància dels grisos que encerclaven el públic. El concert va començar al matí i, durant tot el dia, el parc va acollir un públic que va cantar i ballar al so de músiques tradicionals d’arreu del món i de les darreres novetats del folk nord-americà. Lluny del Summer of love de San Francisco, aquella jornada va representar el nostre particular bateig contracultural: el primer festival on, malgrat el setge policial, es va començar a sentir el perfum de les flors del moviment hippy.
El so del festival va quedar enregistrat en directe i se’n van editar dos discos, els LP Folk Song I i II, a més de diversos singles de 45, com Escolta-ho en el vent, que incloïa dues adaptacions de cançons de Dylan: Blowin’ in the Wind i When the Ship Comes In. Amb aquesta producció discogràfica, Als 4 Vents es va convertir, l’any 1968, en la principal editora que consolidava l’entrada de la contracultura americana en el context català.
Del folk al rock progressiu (1969–1971)
A finals dels seixanta, el tocadiscos, que fins aleshores havia estat un luxe, es popularitzava. El sector discogràfic va experimentar un creixement significatiu. Aquesta embranzida responia a l’emergència d’un mercat juvenil més actiu i a la incorporació de nous actors en el negoci musical. Les multinacionals —EMI, CBS, Philips o RCA— es van convertir en les forces dominants gràcies a la seva potència industrial, promocional i distribuïdora.
Les discogràfiques catalanes històriques, com Edigsa i Concentric, es van obrir progressivament a les noves tendències. Concentric va publicar treballs clau com Miniatura (1969) i Dioptria, de Pau Riba, mentre que Edigsa va publicar el disc Om, del grup de Toti Soler, el 1971. Lluny de funcionar com a compartiments estancs, aquests segells van establir complicitats i col·laboracions entre els mateixos músics i amb iniciatives d’Als 4 Vents, com l’edició conjunta de dos discos recopilatoris de l’escena progressiva emergent: Música Progressiva a Catalunya núm. 1 i Música Progressiva Española vol. 1.
Paral·lelament, el sector més contracultural d’El Grup de Folk s’havia electrificat. Jaume Sisa va publicar L’home dibuixat el 1968, i Albert Batiste va enregistrar un senzill amb els temes Una llarga processó (títol imposat per la censura) —una traducció de Please, Let Me Stay With You, de Tom Paxton— i It Ain’t Me, Babe, de Bob Dylan. A l’hora de portar aquests projectes a l’escenari i a l’estudi, es va fer evident la necessitat d’una formació sòlida d’acompanyament. Així va néixer La Companyia S.L., que més endavant tindria continuïtat dins del rock progressiu.
L’entusiasme de Fàbregues i la seva visió oberta a la diversitat d’estils van impulsar aquesta etapa de trencament generacional i experimentació musical. Entre 1969 i 1970, Als 4 Vents va fer una important inversió tècnica adquirint equipaments professionals. Tot i ser una aposta arriscada econòmicament, va situar la discogràfica com una de les més rellevants de la música d’avantguarda de l’Estat espanyol.
Aquest pas del folk electrificat al rock progressiu no va ser només una qüestió sonora, sinó també una decisió editorial. Per absorbir una escena cada cop més fragmentada i experimental, Als 4 Vents va haver d’inventar una estructura pròpia. Lluny de funcionar com una discogràfica convencional, l’editora es va fragmentar en una constel·lació de subsegells que responien més a comunitats creatives que no pas a estils definits.
El mapa complet de les edicions de l’editora és massa extens per ser desplegat aquí. El que segueix és només un traç general de les línies editorials més significatives que va activar el segell:
Diabolo va concentrar les edicions vinculades a la música progressiva i a les noves formes d’experimentació sonora, amb treballs de Jaume Sisa, formacions com Smash, Vértice, Màquina!, Estratagema i Génesis; així com les de John Campbell i els discos Un gran dia, del duet Ia i Batiste o els Música Dispersa.
Per la seva banda, Barlovento es va orientar cap a la cançó d’autor d’arrel social, tant de la nova cançó espanyola com de l’àmbit llatinoamericà. Sota aquest segell es van publicar treballs de cantautors com Luis Pastor i Julia León, així com d’Elisa Serna, procedent de Madrid, que en col·laboració amb el grup Els Sapastres va gravar Canciones del Amor Prohibido, un disc on adaptava poemes d’autors com Antonio Machado, aportant un contingut poètic i compromès. També es van publicar treballs d’autors sud-americans exiliats o políticament compromesos, com l’uruguaià Quintín Cabrera o el xilè Gabriel Salinas, del qual una cançó va donar nom a la col·lecció.
Paral·lelament, Cactus es va vincular amb el teatre musical madrileny i les primeres expressions de sàtira política, amb gravacions de Las Madres del Cordero —amb Moncho Alpuente— i discos com A beneficio de los huérfanos o Todo está muy negro.
Tic era també un corrent clarament diferenciat, que va publicar, a partir de 1971, el grup Ara Va de Bo, impulsat per Xesco Boix i Jordi Roura. Als 4 Vents va publicar els tres primers discos de la formació, consolidant la cançó infantil com una de les línies més estables que, amb el pas dels anys, s’han consolidat en el Tradicionàrius. Aquest sistema de subsegells permetia integrar propostes molt diverses dins d’un mateix projecte editorial.
La música progressiva va tenir un gran ressò durant els festivals que es van celebrar al Saló Íris de Barcelona, a iniciativa de Jordi Batiste, l’any 1969. L’acollida del públic va ser excel·lent i els concerts es van multiplicar. L’any següent, 1970, Oriol Regàs va entrar en escena com a promotor i va organitzar el Primer Festival Permanent de Música Progressiva, consolidant un circuit més estable.
Entre els LP de Diabolo, han destacat Why?, de Màquina!, que combinava guitarres, orgue i llargues improvisacions, explorant nous territoris sonors, i el disc homònim de Música Dispersa, ple d’harmonies delicades i d’una bellesa hipnòtica que s’allunyava tant de la cançó convencional com del rock establert. El grup es movia en un territori clarament avantguardista i underground, on la veu s’utilitzava com un instrument més, desvinculada del relat i del missatge literal. També el Waiting in the monsters’ garden del grup Agua de Regaliz, liderats per Guillem París, és un dels destacats.
Malgrat l’efervescència creativa, l’escena progressiva es sostenia sobre fonaments fràgils. Les vendes eren escasses, les multinacionals consolidaven el seu domini, els espais com el Saló Íris i el Gran Price desapareixien, i les restriccions administratives i el servei militar obligatori dificultaven la continuïtat dels grups. Jordi Sierra i Fabra va qualificar Fàbregues com “el màrtir de la música progressiva”, una exageració, però una dada reveladora de la pressió econòmica i institucional que asfixiava un moviment minoritari però intensament creatiu.
Molts discos, avui considerats peces de culte, van quedar invisibilitzats a causa de la mala distribució, dels retorns econòmics mínims i d’una presència gairebé nul·la a les botigues. Tot i això, la creativitat i l’esperit de risc continuaven presents en cada gravació i actuació.
Tot plegat confirma que el rock progressiu, dins d’Als 4 Vents, no va ser només un estil musical, sinó l’expressió més visible d’un projecte editorial que assumia la fragilitat econòmica com el preu inevitable d’una aposta radicalment oberta i disposada a perdre diners abans que perdre risc.
Resistència i diversificació
L’elaboració d’un vinil distava molt de la immediatesa del CD: era un procés lent, car i ple d’obstacles, especialment per a petites discogràfiques que apostaven per la qualitat i no pel producte de consum ràpid. Calia aconseguir un bon acetat, superar premsatges sovint defectuosos, preparar carpetes dignes i gestionar una distribució complicada en un mercat saturat i mal estructurat. Les multinacionals disposaven de fàbriques, estudis i xarxes de distribució pròpies, mentre que segells com Als 4 Vents depenien de tercers, amb royalties elevats i pràctiques sovint opaques que limitaven els ingressos efectius tant per als músics com per a la discogràfica.
Malgrat tot, Fàbregues va continuar editant i produint discos. L’any 1972, Als 4 Vents va patir pèrdues per problemes amb la distribuïdora Movieplay, i els músics progressius van quedar gairebé inactius fins a finals de 1973, quan es va inaugurar la sala Zeleste. En aquesta nova etapa, Fàbregues no hi va participar, ja que Zeleste va promoure un segell discogràfic en col·laboració amb Edigsa.
Tot i haver quedat marginat de la nova escena musical, Fàbregues va traslladar la seu d’Als 4 Vents al carrer Trafalgar, 78, i va constituir Apolo Records amb tres subsegells propis: Drips, Tàndem i Tauro.
A partir de 1973, va editar una gran varietat de discos: alguns per crear un fons més comercial, com bandes sonores de pel·lícules; altres de versions, com Sona com els Beatles, Rock on the Rocks o Sona com els Abba.
Entre els anys següents, destacaria els recopilatoris com Descubrimiento del Tesoro Musical de los Años 70 i El Nacimiento del Rock en Andalucía, amb gravacions prèvies de músics andalusos com Smash, Gualberto, Nuevos Tiempos, Green Piano i Gong, demostrant la capacitat d’adaptació i resistència del projecte dins d’un mercat canviant. D’aquesta manera, Apolo Records actuava com un subsegell de cobertura, una estructura flexible que integrava produccions més singulars dins de la mateixa organització editorial.
Amb el canvi de dècada, les flors van deixar pas als imperdibles, però l’esperit de fons romania intacte. L’editor no era un observador passiu del trencament, sinó que va actuar com el nexe necessari que unia la tradició folk amb la nova embranzida del rock radical i el punk.
Sota aquesta lògica de resistència cultural, Apolo Records va obrir les portes a una nova generació que, com la d’aquells joves dels seixanta, buscava la seva pròpia veu fora del sistema. Així va veure la llum el primer single de La Polla Records, que es convertiria en un referent del Rock Radical Basc. Durant els primers anys dels 80, Fàbregues va col·laborar també amb la petita discogràfica Flor y Nata i la seva signatura apareixia en els primers treballs de grups pioners del punk com Último Resorte, Lemo i Sprays. Els exemples d’aquesta nova generació, que apareixen a la galeria fotogràfica al final de l’article, mostren la vitalitat del punk emergent.
Fins a principis de 1983, malgrat els efectes de la malaltia, va continuar vinculat a l’activitat editorial. Aquell desembre, un càncer va posar fi prematurament a la seva vida. La seva petjada discogràfica és transversal i resumeix anys crucials de la història musical catalana: des dels espirituals negres i el folk fins al rock progressiu i el punk, desplegant-se des del declivi del franquisme fins a l’època transaccional. Però més enllà dels discos, el seu llegat més valuós és immaterial: viu en la memòria de generacions que han cantat i ballat amb les seves músiques i cançons.
La inquietud creativa no es limitava a la música; l’Àngel va deixar també una novel·la inèdita titulada Bionox, conservada en papers originals i encara pendent d’edició. El contingut de l’obra gira al voltant de la separació de l’oxigen i l’hidrogen i proposa una reflexió sobre un tema que continua sent de plena vigència. La vida i l’obra de l’Àngel Fàbregues formen part de la història d’un país que, lentament, començava a moure’s i a assajar formes de crítica i de resposta als límits del règim franquista. Als 4 Vents va obrir les finestres gràcies al treball editorial i educatiu d’una figura que va dedicar tota la seva existència a publicar cançoners, llibres i discos.
Canti Casanovas
L’autor vol expressar el seu agraïment a Joana Arbuès per la seva col·laboració i el suport constant en la realització d’aquest article.
